Vam continuar ruta des de Nuodeng cap a Dali. El paisatge és muntanyós i és bonic el contrast de colors entre el verd de la vegetació i el vermell de la terra argilosa.
Vam arribar a mitja tarda i vam anar a passejar pel centre de la ciutat, que no estava massa lluny de l’hotel. Com ja començava a ser habitual, plovisquejava.
Dali és una ciutat molt turística, fins i tot vam veure algun que altra occidental. I uns quants bars i restaurants tenen rètols en anglès.
Aquesta ciutat es troba en una depressió al sud-est de l’altiplà tibetà, entre les muntanyes Cang, o Cangshan (shan vol dir muntanya) i el llac Erhai, que es part de la conca del Mekong. Les muntanyes Cang, tenen 19 pics amb una alçada mitja de 3500 metres i hi ha 18 rius que alimenten el llac, que es troba a gairebé 2000 metres d’alçada. El nom d’Erhai vol dir que té forma d’orella.
Hi ha evidencies de que la regió del llac ja estava habitada durant el neolític i l’edat de bronze amb una cultura força desenvolupada. Durant la dinastia Qin (221- 206 a. C.) aquí hi vivien tribus que es dedicaven a l’agricultura i la vida nòmada. Va ser amb la dinastia Han (206 a. C.-220 d. C.) que es va convertir en un important centre comercial gràcies a que era una parada gairebé obligada en la ruta de la seda que enllaçava Sixuan i l’Índia.
Durant la dinastia Tang (618-907) van sorgir sis tribus que després es van unifica, l’any 738 i van formar el regne de Nanzhao. Dali va ser la capital d’aquest regne i encara es conserven moltes construccions d’aquesta època. Els reis de Nanzhao es van convertir al budisme i va ser un focus important en la propagació d’aquesta religió cap a la resta de Xina i de l’est d’Àsia
Després va ser la capital del regne de Dali. De fet va ser el centre polític, econòmic i cultural de Yunnan entre els segles VIII i XIII. En ser un lloc de pas de les caravanes era un punt d’intercanvi cultural.
Ara be quan les tropes de Kublai Khan, el primer emperador de la dinastia Yuan van conquerir la regió l’any 1253, el centre polític de Yunnan es va traslladar a Kunming. Dali es va convertir en un important centre militar fins la conquesta per part de les tropes de l’emperador de la dinastia Ming en el 1382.
Actualment està considerada una de les ciutats històriques de la Xina, i per això atrau molt turisme. Tenia una muralla amb quatre portes i torres en les portes i a les quatre cantonades. Actualment queden dues d’aquestes portes, la nord i la sud, amb el carrer comercial que porta d’una a l’altra. Es van restaurar en el 1982 juntament amb diversos carrers de la ciutat antiga.
L’ètnia majoritària son els Bai, un 65% de la població. Tenen una cultura i tradicions pròpies, que van sorgir fa més de 3500 anys, quan els ancestres dels Bai vivien a la vora del llac Erhai. Al llarg dels segles la seva musica, arquitectura, literatura, art... ha tingut influencia índia i xinesa, convertint-la en el que és ara.
També el budisme que segueixen és una barreja del de les diferents sectes l’India, Xina central i el Tibet, amanit amb tocs de la pròpia cultura Bai. Durant el regne de Nanzhao el budisme es va convertir en la religió de l’estat i va continuar sent-ho durant el regne de Dali. Diuen que 9 dels 22 emperadors de Dali es van fer monjos del temple Chongsheng.
El primer que vam fer va ser visitar el temple de Confuci. Va ser construït durant la dinastia Yuan, en el segle XIII i reconstruït durant la dinastia Qing, en el segle XIX.
És un recinte bonic, on es combina el parc amb el marbre i el temple. També hi ha un camí cobert que és d’agrair per protegir-se de la pluja. El temple principal és una sala amplia amb les figures monumentals daurades unes, molt acolorides les altres, i que contrasten amb la fusta envellida. Tot i aquest contrast el conjunt em resulta harmònic i és un espai tranquil comparat amb el brogit que hi ha a l’exterior.
Hi ha dos carrers que son els eixos comercials i estan atapeïts de gent. Un d’ells se’l coneix com el carrer dels estrangers, perquè està ple de restaurants i cases de te, amb la carta i rètols en anglès. També estan plens de botigues de records i artesanies diverses. Com a reclam en les botigues hi ha gent que du el vestit tradicional. Hi ha demostracions de com es fabriquen dolços, o com es preparen diversos productes. 
El primer edifici que es va construir durant el regne de Nanzhao era una casa d’hostes estatal, que se la coneixia com la casa de les cinc flors. Al llarg dels segles es va cremar diverses vegades i la van tornar a reconstruir, cada cop en una mida més petita. Actualment és una mena de mercat de la cal·ligrafia i pintures. Costa veure l’estructura de les cases ja que estan plenes d egent i objectes. Quan era per allà no em vaig fer massa a la idea de que pogues ser una casa amb solera.
Vam arribar-nos fins una de les portes i vam pujar al pavelló que hi ha a sobre, des d’on es té una bona vista sobre el carrer; a més, a una certa distancia es veu el llac. Aquí dalt hi ha una petita capella.
En el cantó sud hi ha dues portes, de períodes diferents, separades 1 Km i que indica que la ciutat havia tingut perímetres diferents. Una d’elles es va construir durant la dinastia Qing; hi ha una inscripció signada en el 1701 en que hi diu que Dali és una ciutat històrica amb una rica cultura.
La part antiga de la ciutat, la que es troba entre les quatre portes que marcaven les entrades a la ciutat pels quatre punts cardinals, és molt peculiar. Hi ha els carrers atapeïts de gent, però a la que t’allunyes una mica la cosa canvia; hi ha tranquil·litat, els bars son més petits, però alguns molt bonics, de disseny, la gent va més pausada, i té un aire menys artificial.
Hi ha una església cristiana, fundada en el 1904, que inicialment se la coneixia com l’església Cristiana Xinesa i que al llarg dels anys va anar canviant de noms. Actualment es coneix com l’església cristiana de Dali. També forma part de les relíquies culturals. Construïda en pedra i fusta, és molt senzilla per dins i trobem el capellà amb moltes ganes de xerrar.
Passejant tantes hores pels carrers sempre acabo anant a visitar els banys. Una casa molt bonica, de dos pisos, ampli i ben cuidat. En la major part de llocs estan molt be, nets i gratuïts. En algun, no sé segur si era aquí, a més hi ha una petita pantalla de televisió.
Tot passejant, en una plaça, allunyada de botigues i soroll trobo un grup de gent fent tai-xi.
Al vespre les portes estan il·luminades, i la ciutat recupera una mica la calma. Aquell vespre vaig sopar en un dels restaurants que tenen carta en angles i menjar no xines. Per canviar una mica em vaig prendre una pizza gegant i una copa de vi. Em va costar prop de 10 euros. El lloc era molt agradable i a més tenia wifi.
