Des de Bari havíem anat a dormir a Alberobello i d’aquí al matí ens vam dirigir cap a Otranto, que és el més al sud que vam arribar.
Al llarg de tota la carretera es van veient els diferents cultius de la regió. Vegetals diversos, un tipus d’olivera autòctona, que actualment està patint una malaltia i està en perill.
La ciutat es troba a la península de Salento, en el canal d’Otranto, que és el canal que connecta el mar adriàtic i el Jònic. Aquí és on la separació entre Itàlia i Albània és menor. Tan sols 70 Km separen les dues costes. 
Fa uns 3.000 anys aquí hi vivien els mesapis, que tot i que es pensa que podrien ser d’origen cretenc. Sembla ser que tenien un bon exèrcit, i que el seu port era important en les relacions comercials. En el segle VII aC formava part de la Magna Grècia, i es van incorporar forces coses d’aquesta cultura, tant a nivell artístic i arquitectònic com a nivell lingüístic. 
Va formar part de l’imperi romà fins a l’any 757 dC. En aquesta època es va potenciar molt el seu port, ja que des d’aquí es controlava tant el mar jònic com l’adriàtic. Hi havia molta activitat comercial, especialitzant-se en la fabricació de teixits i tints, especialment el porpra. Ja des de l’any 70 aquí hi va haver una important comunitat jueva, que es dedicava al comerç. La ciutat va aconseguir permís per encunyar la seva pròpia moneda l’any 162. 
La ciutat ha passat de ma en ma al llarg dels segles. Un curt període de temps la van conquerir els llombards, després va formar part de forma intermitent, de l’imperi bizantí, ja que entre mig hi va haver els ostrogots.
En el segle IX va ser la capital de l’anomenada terra d’Otranto. L’any 1064 va passar a estar sota el control normand. És en aquesta època que es va construir la catedral, que es va acabar l’any 1088. En aquesta catedral es van beneir (l’any 1095) als soldats que sortien en la primera croada cap a Terra Santa.
Durant segles va ser un port important, i molt cobejat, per la seva connexió amb orient. Per aquí passaven tant vaixells comercials com els soldats-cavallers que anaven camí a Terra Santa.
Otranto també va estar un temps formant part de la corona d’Aragó. Era en aquesta època, en el 1480 quan va patir un greu setge i atac per part de les tropes turques de Mehmed II.
Una flota turca va sortir de nit de la costa albanesa, i amb la primera llum del matí ja estaven davant de la costa d’Otranto. El seu objectiu sembla que era Brindisi, però en adonar-se que el sistema de defensa de la ciutat era molt vulnerable van decidir atacar-la.
Van bombardejar-la durant dues setmanes, fins que es van rendir. Les muralles no resistien i la gent es va refugiar al castell, però tampoc va aguantar l’atac. Hi havia una desproporció molt gran d’efectius entre una banda i l’altra.
Van capturar a les dones i criatures i les van esclavitzar. Als homes i els nois majors de 15 anys els obligaven a renunciar a la seva fe sota l’amenaça de matar-los. Van matar a més de 800 homes i al bisbe el van esquarterar. Les víctimes d’aquesta matança són els que es coneixen com els màrtirs d’Otranto. Actualment son sants i els seus ossos es conserven a la catedral. 
Els turcs van seguir ocupant la ciutat durant un any, quan es van rendir hi quedaven tan sol 300 habitants i estava gairebé del tot destruïda. El castell el van construir els aragonesos en el 1485 quan van reconquerir la ciutat. Otranto va ser la primera ciutat que van atacar els turcs. Després es va construir la muralla i el castell i ja no van tornar a capturar-la; van atacar més amunt, a Vieste. 
Després va ser ocupada pels venecians i més tard pels francesos formant part de l’imperi Napoleònic; va ser llavors que es va crear el ducat d’Otranto i la ciutat formava part del regne de Nàpols.
Un temps va quedar la zona força abandonada, el que va fer que es convertís en zona pantanosa on van proliferar els mosquits i es va convertir en una zona poc saludable pels problemes de malària. A finals del segle XIX es va iniciar el procés de neteja i recuperació del terreny, millorant el sistema de rec, potenciant l’agricultura i la pesca.
A mi em va agradar molt passejar pel centre antic. Just en la porta d’entrada de la muralla hi ha les restes d’una petita capella, en la que encara es veu un altar. És impressionant la muralla i el castell i les vistes del mar. Però el que em va impactar més van ser els mosaics de la catedral. Com que fins no fa gaire temps no hi havia turisme, els mosaics estan destapats, i els de l’entrada es trepitgen en passar, cosa que em feia una certa angunia, ja que es van fent malbé.
La catedral es va construir en el segle XI, en l’estil de l’època, el romànic, ara llegeixo que el romànic d’aquí és un subestil conegut com arquitectura normanda.
En segles posteriors va patir restauracions i embelliments, a l’igual que en la de Bari i d’altres, sobretot es va modificar en el període barroc i renaixentista. Jo no hi entenc gens, però diuen que la façana principal és estil barroc, del 1764, mentre que el rosetó és renaixentista, reproduint l’estil gòtic de finals del segle XV amb una certa influencia islàmica. La cripta té influencia de l’arquitectura bizantina.
El mosaic que cobreix el terra és de la segona meitat del segle XII, en estil normand i fabricat pels monjos d’un monestir proper dirigits pel monjo Pantaleone. El mosaic representa escenes de la bíblia i altres escenes variades. 
La cripta té columnes amb capitells de diferents èpoques. Hi ha també restes de frescos bizantins. 
Al port hi ha un monument molt modern i original en homenatge al darrer vaixell que va arribar amb refugiats albanesos i que va naufragar en aquesta costa.