Vam arribar a Podgorica a mitja tarda, o sigui que no vam tenir
gaire temps per veure la ciutat.
Actualment Podgorica és la capital del país, abans de la
independència de Sèrbia la capital era Cetinje.
Com les altres poblacions del país, aquí hi van viure tribus
Il·líries i després va haver-hi la conquesta romana, i el canvi de nom i
d’organització de la ciutat, que van anomenar Birziminium. Més tard li van
donar el nom de Duclea, i finalment Dioclea, en referència a Dioclecià que
havia nascut en aquesta colònia romana.
La ciutat il·líria i romana es trobava
a uns 3 Km de l’actual, on ara hi ha les ruïnes de Duklja, que és el nom que va
arribar a tenir més tard, per modificació de Dioclea.
La ciutat actual es troba en la confluència de dos rius, el Morača, que
delimita el barri de negocis, i el Ribnica, que en una banda té l’antic
barri otomà, Stara Varoš, i en l’altra la part nova, Nova Varoš.
Per tant el barri antic de la ciutat era a la vora del riu Rbnica i a l’edat
mitjana aquest riu donava nom a la ciutat.
Com que la ciutat es troba al peu de la muntanya Gorica, en el
segle XIV se li va donar aquest nom, Podgorica, al peu del Gorica.
Va estar sota domini otomà uns 400 anys, entre el 1466i el
1878. Després, quan va formar part de Iugoslàvia es va anomenar Titograd,
ciutat de Tito.
El primer que trobem passejant per la ciutat és la torre del
rellotge, Sahat Kula que va ser construïda en el segle XVII. El mecanisme del
primer rellotge s’havia fet a Àustria. L’actual és italià de finals del segle
XIX, de quan la ciutat va deixar d’estar sota control otomà. Llavors es va
instal·lar una creu metàl·lica a la part alta de la torre, per simbolitzar que
la ciutat passava de mans musulmanes a cristianes. L’any 2012 es va renovar el
sistema elèctric del rellotge.
Durant molt de temps s’havia fet servir com a defensa i era
l’únic rellotge de la ciutat. La torre del rellotge, de l’època otomana és una
de les poques construccions d’aquella època que van sobreviure als bombardejos
de la segona guerra mundial.
Ens endinsem en el barri otomà, Stara Varoš, i
arribem a una petita mesquita del segle XV, Skender Chaush; de dins és molt
senzilla.
Després arribem a les
ruïnes de l’antiga fortalesa de Ribnica. Aquesta fortalesa es va
construir en la segona meitat del segle XV, quan la ciutat estava sota domini
otomà. Es va construir a la confluència dels dos rius, el Ribnica i el Morača.
La ciutat otomana, Stari Varoš, tenia dues fortaleses, aquesta era una d’elles.
Si no estic confosa el seu nom era Depedogen, que vol dir sota el turó, o
potser al peu del turó. Durant un temps es va fer servir com a polvorí, però
l’any 1878
hi va caure un llamp i va
provocar una explosió que va destruir parcialment la fortalesa.
L’església ortodoxa sèrbia reivindica que els orígens d’aquesta
fortalesa son anteriors, del segle XII, i que aquí hi hauria nascut Esteve
Nemanja, el fundador d’aquesta dinastia. Per això a vegades se l’anomena
Nemanjin Grad, ciutat de Nemanjin en serbi. Llegeixo que sovint s’hi fan
cerimònies religioses, de l’església ortodoxa. Sembla que el nom de Nemanjin
grad l’hi va donar el rei Nicolau de Montenegro quan va alliberar la població
dels otomans l’any 1879.
La dinastia Nemanji ha tingut molta importància històrica. Un
dels fills d’esteve Nemanji va ser rei de Sèrbia, un altre va ser el primer
arquebisbe de l’església ortodoxa sèrbia, sant Sava.
Aquest indret és molt bonic i tranquil. Hi ha parelles, grups
d’amics, famílies... tots ells gaudint d’aquest espai verd amb l’aigua de fons.
Aquí mateix hi ha un petit pont en pedra sobre el riu Ribnica,
és el pont més antic de la ciutat. Es troba molt proper al punt de confluència
amb el riu
Morača.
Llegeixo que L’època de construcció del pont és una mica confosa. En un lloc
trobo que és de l’època romana i en un altre que és del segle XV, durant el
període otomà. En el segle XVIII es va reconstruir.
Continuant el nostre
passeig, en una zona enjardinada, davant del parlament, hi ha una estàtua
eqüestre de Nicolau I, que era del clan Petrović-Njegoš. Des del 1860 al
1910 va governar com a príncep i després fins al 1918 com a rei. A més de ser
el rei de Montenegro era un poeta i un dels himnes del país és obra seva.
El seu pare era el germà gran del vladika Danilo I, príncep de
Montenegro. El vladika era un príncep-bisbe. Des de l’any 1696 el títol de
vladika era hereditari, passant d’oncle a nebot, ja que l’orde religiosa a la
que pertanyien no permetia que es casessin.
Danilo I va trencar amb aquest costum, va renunciar a ser bisbe
i es va casar però no va tenir fills. Havia decidit que a la seva mort
heretaria el títol de príncep el seu fill, però no en va tenir. Així que a la
seva mort l’hauria d’heretar el seu germà gran, però hi va renunciar. Per tant,
Nicolàs que estava estudiant a París va heretar el tron en el 1860. I per tant,
havia tornat a ser una herència d’oncle a nebot.
Hi ha la residencia d’hivern de Nicolau I que ara és una
galeria d’art. Nosaltres vam visitar un museu, però no tinc clar que fos aquest
palau. Hi havia obres d’art, peces antigues... una mica de tot.
Hi ha coses curioses, com una antologia de viatges del
1547.
Una altra de les icones de la ciutat, el pont del mil·lenni que
es va inaugurar el 13 de juliol del 2005, el dia d’una de les festes nacionals.
El 13 de juliol es commemora que l’any 1878 en el congrés de
Berlin es va reconèixer a Montenegro com estat independent. Aquest dia també
commemora la revolta que van organitzar els montenegrins, en el 1941 en contra
dels ocupants italians.
En la lluita per la independència de l’imperi otomà, en el 1878
va tenir un paper rellevant Nicolau I, quan encara era príncep; després va ser
el fundador del regne de Montenegro i és el que va aconseguir que en el congrés
de Berlin es reconegués la independència dels otomans.
Una altra de les figures rellevants de l’època va ser el
príncep-bisbe Petar II
Petrović-Njegoš
que va impulsar el desenvolupament cultural del país.
Aquesta festa del 13 de Juliol no celebra el dia de la
independència, que és el 21 de maig, quan es va fer el referèndum l’any 2006, per
decidir si s’independitzava de Sèrbia.
A l’altra banda del riu
Morača
hi ha la catedral ortodoxa, Catedral de la Resurrecció de Crist; és de
l’església ortodoxa sèrbia. Es va començar a construir en el 1993 però no es va
consagrar fins al 2013, quan es commemoraven els 1700 anys de l’edicte de Milà.
L’edicte de Milà era un decret que van promulgar Constantí el
Gran i Licini I, l’any 313, pel que es donava llibertat religiosa, tothom tenia
dret a escollir les seves creences.
A la consagració d’aquesta església hi van assistir els
patriarques i metropolitans de diferents esglésies ortodoxes.
Aquesta catedral és molt gran i es troba en un espai molt obert
pel que se la veu be des de força lluny. És interessant anar mirant detalls
tant des de l’exterior com de l’interior. Els frescos de l’interior són
impressionants, però el que va crear molta polèmica quan es va inaugurar va ser
un en el que es veuen Tito, Marx i Engles a l’infern. Jo no vaig saber-ho
veure.
Al costat hi ha una altra església, petitona, que no té
comparació amb la majestuositat de la catedral.
