divendres, 13 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-2. Stari Bar (Montenegro)

Des de Shkodër, a Albània ens vam dirigir cap a la frontera amb Montenegro, en direcció a la costa adriàtica. De fet no vam arribar a la costa, ja que el nostre objectiu era Stari Bar, una població que es troba a uns 4 Km de la costa, on hi ha la nova ciutat portuària de Bar.

Stari Bar vol dir Bar antiga, per diferenciar-la de la més moderna que es va construir, Bar. És un dels jaciments arqueològics de l’època medieval més importants dels Balcans. Es troba en una zona muntanyosa. De fet, Montenegro és majoritàriament muntanyosa.

Montenegro en serbocroat s’anomena Crna Gora, que traduït al català és mont negre. La majoria de llengües occidentals anomenen al país d'aquesta forma, Montenegro; sembla que aquest nom vindria de l’època en que estava sota influencia veneciana, ja que les muntanyes tenen una vegetació de color verd força fosc. Ara be, hi ha altres països que utilitzen el nom en serbocroat Crna Gora.

Stari Bar em va semblar molt agradable; és una població tranquila, envoltada de muntanyes que amb la llum de la tarda tenien una tonalitat vermellosa molt càlida.

La carretera que s’enfila per la muntanya ens porta a l’hotel (em sembla que tan sols n'hi ha un) i continuant més amunt s’arriba a la fortalesa. Més o menys paral·lela a la carretera, però en un nivell inferior hi ha un carrer que estava en obres, ple de petits restaurants i botigues d’artesania i de productes locals, com l’oli, olives i ametlles. L’hotel el teníem al nivell de la carretera i des de la part baixa del poble fins aquí hi ha un ascensor.

Per tant, hi ha diferents zones a Stari Bar: la moderna, que és la de la carretera i la que hi ha més enllà de la fortalesa; el carrer de sota, que seria la part baixa de la ciutat que deuria anar-se formant quan la fortalesa estava habitada i després hi ha la fortalesa o població fortificada.

La història de Stari Bar em resulta una mica confosa; la informació que he trobat en molts casos no em queda clar si fa referència a la ciutat fortificada o a la de l’exterior.

La fortalesa de Stari Bar és la més antiga de Montenegro i a diferència d’altres fortaleses de la regió, no està ubicada a la costa, tot i que aquesta no queda gaire lluny. Està sobre un turó, per tant té una bona defensa i a més disposa d’aigua a la vora, ja que es troba a les muntanyes.


Aquí s’hi ha trobat restes de les diferents cultures que hi han viscut: il·liris, grecs, romans, bizantins, eslaus, venecians i otomans. La primera menció que s’ha trobat data del segle X, però hi ha evidencies de que en el segle VI aquí hi havia un castrum defensiu romà, que es coneixia amb el nom d’Antibarum.

El primer rei de Montenegro va ser coronat aquí a Bar (Stari Bar) l’any 1077. Va ser la seu de l’estat medieval de Doclea (nom de la ciutat romana que actualment és la capital, Podgorica). 

L’any 1089 es va instal·lar aquí l’arquebisbat i per tant, juntament amb l’arquebisbe va venir molta altra gent del seu entorn. Així que poc a poc va anar emergint una aristocràcia montenegrina.

En el segle XII Bar i altres poblacions costaneres estaven integrades a l’estat serbi de Raška, però poc a poc va anar emergint un cert descontent amb la dependència de l’església de Dubrovnik. 

Va ser en el concili que va tenir lloc aquí a Bar, en el 1199 que es van separar les dues esglésies, tot i que en el segle XIII hi havia conflictes constants entre elles.

Entre els segles XII i XIV, va ser un període de bonança per la ciutat; depenia de Sèrbia però tenia molta autonomia i privilegis. 

Amb el declivi de l’estat Serbi, la ciutat va estar governada per la dinastia Balšićs, del principat de Zeta. La ciutat va créixer i va guanyar importància com a centre d’intercanvi comercial amb el sud d’Itàlia, especialment amb les ciutats de la Puglia. Això va comportar un augment de la riquesa de la població, és quan es van construir les muralles, la catedral i el convent franciscà. Van poder encunyar moneda pròpia (monedes en bronze).

Després va quedar sota control dels venecians, per passar més tard al despotat de Sèrbia i entre 1441 i 1571 tornava a estar en mans venecianes.

En l’època veneciana Bar gaudia de força autonomia, i motes de les construccions de l’època conserven detalls decoratius. En aquest període es va completar la fortificació de les muralles.

L’any 1571 els otomans van expulsar als venecians i van envair Stari Bar. Això va comportar canvis en la ciutat: les esglésies es van convertir en mesquites i es van construir els banys.

Els otomans van ocupar la població durant tres segles. No va ser fins al 1870 (o potser va ser el 1877) que els montenegrins van aconseguir expulsar les tropes turques de la fortalesa. Van assetjar la fortalesa durant dies i finalment per aconseguir la rendició van bombardejar l’aqüeducte de forma que no els hi arribés l’aigua.

El setge de Stari Bar va deixar la ciutat fortalesa molt malmesa i bona part de la gent va anar abandonant les cases i marxant a la nova ciutat que es va construir a tocar de la costa: Bar.

En la dècada de 1950 es va començar la restauració de l’antiga Bar, Stari Bar, i de l’aqüeducte, però l’any 1979 hi va haver un fort terratrèmol que va acabar de deteriorar la ciutat. Ha calgut reprendre de nou la reconstrucció d’alguns edificis i poc a poc ha anat tornant gent a viure aquí, a la part defora les muralles. La fortalesa segueix deshabitada.

Al voltant de la ciutat fortificada s’han trobat esglésies de l’època medieval, molins d’oli i de cereals i l’aqüeducte que duia l’aigua fins a l’interior. Des de l’interior hi ha algun punt des d’on es pot veure l’aqüeducte.

Es conserven restes d’uns 600 edificis, el que indica que va ser una població amb un important nombre d’habitants. A l’interior hi havia la ciutadella, construïda en el segle XI i que tenia una funció defensiva.

L’estructura que es veu actualment és essencialment de l’època veneciana i de la turca, tot i que hi ha restes d’esglésies del segle XI.

En la zona nord és on hi ha les restes de la fortalesa del segle XI; des d’aquí hi ha molt bona vista sobre les muntanyes i les oliveres. No massa lluny es poden veure els fonaments de la catedral de Sant Jordi. L’antiga catedral es va construir en estil romànic en el segle XII sobre una altra església anterior (segles VI-X). En l’època otomana, va ser reconvertida en mesquita. Va quedar en ruïnes després d’una explosió que hi va haver al magatzem de pólvora.

Prop de l’entrada hi ha l’antic edifici de duanes, del segle XVII. En la part occidental hi ha les restes del monestir franciscà de Sant Nicolàs, del segle XIII. Llegeixo que té frescos d’estil bizantí. Aquest monestir va ser reconvertit en mesquita en el 1595. Hi ha altres esglésies, un parell del segle XIV, que també van ser reconvertides en mesquites.

De l’època otomana hi ha els banys, del segle XVII o XVIII, la torre del rellotge, del 1752 i l’aqüeducte. Alguns dels edificis que s’han reconstruït són: el de duanes, el magatzem de pólvora, la ciutadella, l’aqüeducte, diverses esglésies, la torre del rellotge, el palau del bisbe, els banys turcs, el palau de santa caterina del segle XIV.

Prop de la fortalesa hi ha una mesquita i també es pot arribar a veure l’aqüeducte des de molt a la vora, enmig de cases.

Després de la visita de la fortalesa i abans d’anar a sopar vaig tenir temps de recórrer un parell de cops el poble. Vaig veure la reixa d’accés al recinte de la mesquita que hi ha prop de la fortalesa i vaig entrar. Té un jardí força gran que es van enfilant una mica, i segons em van dir després té una sortida per la part de dalt. Jo no em vaig aventurar massa endins ja que era el capvespre i em feia por que tanquessin la reixa i quedar atrapada, com m’havia passat un cop en una catedral francesa. O sigui que vaig estar tan sols una estona veient algunes de les tombes i vaig tornar a sortir.

Segons la placa que hi ha a l’entrada, aquesta mesquita es va construir durant la segona meitat del segle XVII.

Vam sopar en un restaurant de la part baixa del poble; no hi havia gaires llocs oberts ja que encara no és època turística. Vaig menjar calamar a la planxa acompanyat d’albergínia amb tomàquet, carbassó, pebrots de colors i arròs. Per beure vi i aigua. El vi d’aquí no està gens malament. Total 18 euros. Les racions són molt grans pel que un sol plat és suficient.

Al vespre feia molt vent i també fred. Durant la nit el vent no va parar i això va ajudar a que el dia s’aixequés ben clar i no feia massa fred.

Abans de deixar Stari Bar ens vam aturar a veure una olivera mil·lenària que hi ha a la sortida de la vila. El rètol l’anomena Stara Maslina. Segons les anàlisis realitzades, s’estima que té un 2240 anys. Tot i que sembla que sigui un conjunt d’arbres és un de sol amb unes mateixes arrels.

Aquesta olivera majestuosa està en una zona enjardinada i tancada; cal pagar entrada per passar a dins del recinte. Nosaltres la vam veure des de fora. Hi ha diverses oliveres al voltant i la del centre, en un cercle fet amb pedres és la més antiga.