dijous, 12 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-1. Shkodër (Albània)

Aquest ha sigut un viatge de dotze dies, basat sobretot en Montenegro; ara be, com que vam volar a Tirana vam poder visitar la població de Shkodër que es troba a la riba d'un gran llac d'aigua dolça que comparteixen Albània i Montenegro, el llac Shkodër o Skadar (com se l'anomena a Montenegro).

El vol a Tirana arriba tard a la nit, o sigui que vam dormir en un hotel prop de l'aeroport i al matí següent és quan vam començar la ruta cap al nord, fins arribar a Shkodër, que es troba a uns 100 Km de Tirana.

La ciutat de Shkodër (també ho he vist escrit com Shköder) es troba a l’extrem inferior del llac. El riu Buna, que és el més important d’Albània surt d’aquest llac, s’uneix al riu Drina i desemboca a l’Adriàtic. Per tant, la ubicació d’aquesta ciutat va tenir molta importància a nivell comercial al llarg dels segles. Per una banda, el llac aportava l’aigua dolça essencial per la vida i per altra els rius la connectaven al mar, que no es troba massa lluny.

Shkodër és la ciutat més important del nord d’Albània. Molts artistes, músics, pintors, escriptors van néixer aquí, per això se la coneix com la capital cultural d’Albània. També se la coneix com la ciutat de la tolerància religiosa: per una banda, la majoria de la població és musulmana, però la ciutat és el centre del catolicisme albanès, i a més aquí hi ha també una comunitat ortodoxa. O sigui que hi ha la presència de les tres religions sense conflictes entre elles.

El castell de Rozafa es troba sobre un turó rocós, envoltat pels rius Buna i Drina, proper a la ciutat de Shkodër. La pujada no costa massa i l’esforç es veu compensat per les vistes sobre la plana, el llac i els rius.

La ubicació és estratègica i aquest turó ja va estar habitat en l’antiguitat. Aquí hi van viure tribus il·líries i en aquella època al llac se’l coneixia amb el nom de Labeatis, ja que aquí hi vivia la tribu il·líria dels labeates i Scodra era la capital.

Segons les cròniques els il·liris es van resistir a la romanització, però van acabar perdent el territori. Durant la tercera guerra il·líria contra els romans, el rei Gentius, va concentrar totes les seves forces a Scodra.

Davant de l’atac romà es van refugiar a la ciutat esperant l’arribada de reforços per part del seu germà, però no va ser així. Va acabar rendint-se i el van enviar a Roma com a presoner. L’exèrcit romà va avançar cap al nord del llac on estava la dona de Gentius, la reina Etuta, i part de la família, on els han capturar a tots, a l’igual que als principals líders il·liris. 

Això passava l’any 168 aC. Scodar es va integrar a la província romana d’Illyricum i més tard, amb les reformes fetes per l’emperador Dioclecià en el segle III, es va convertir en capital de la província Praevalitana. Segons els historiadors la ciutat antiga de Scodra estaria ubicada al peu del turó on es troba el castell.

Amb la difusió del cristianisme, durant el període bizantí, l’any 535 dC es va fundar l’arxidiòcesi de Scodra. En el segle XI a Albània hi havia rivalitat entre l’església catòlica i l’ortodoxa; l’església catòlica es va establir al nord, a Shköder i a Durrës i l’ortodoxa al sud.

Aquesta zona del llac, i per tant Shkodër, van formar part del principat de Zeta i també va estar sota control de la república veneciana. La fortalesa que es veu actualment és majoritàriament la de l’època veneciana.

Shkodër, també anomenat Shkodra o Scutari en italià va ser una important ciutat de l’Albània veneciana, gracies a la seva posició estratègica. Els venecians i otomans estaven en guerra des del 1463. Els otomans volien expandir-se i els venecians volien poder comerciar sense problemes amb els seves colònies. Quan Venècia va apoderar-se de Shkodër en el 1396 és quan la va anomenar Scutari. L’any 1466 aquesta ciutat estava considerada el cor i la capital de l’Albània Veneciana.

Però els otomans també la cobejaven ja que era la via de pas cap a Itàlia. Davant de l’arribada de les tropes del sultà la població es va refugiar majoritàriament a la fortalesa ja que era un lloc més segur. 

Amb els anteriors atacs otomans, els venecians havien reforçat el castell però no va ser suficient i si ho he entès be, Venècia no va enviar reforços per ajudar als assetjats; primer va decidir que sí, però quatre dies més tard va canviar de parer i es va signar el tractat de pau que concedia la ciutat als otomans.

La població va haver d’escollir entre quedar-se i acceptar als otomans o emigrar a Itàlia. Molts van haver d’emigrar, com van ser les antigues famílies que tenien havien tingut poder i influència a Albània. Entre elles la família Castriota, de la que havia sorgit l’heroi nacional Skanderbeg, Jordi Castriota, que va morir l’any 1468 i que va lluitar contra els otomans i per l’alliberament d’Albània.

Dins del castell hi ha les ruïnes de l’església catòlica veneciana del segle XIII; alguns historiadors apunten que podria ser la catedral de Sant Esteve que després del setge del segle XV en que els otomans van capturar la ciutat la van transformar en mesquita, la mesquita del sultà Mehmet. Aquesta fortalesa va patir diversos setges, entre ells els dos més importants van ser el de 1478 i el del 1912.

El setge de l’any 1478, era el quart que patia la ciutat. Va ser l’enfrontament entre l’Imperi Otomà i els Venecians, juntament amb els albanesos; va tenir lloc a la ciutat i al castell de Rozafa durant la primera guerra otomana-veneciana. Segons un historiador otomà va ser un dels episodis més remarcables en la lluita entre occident i els otomans.

Va ser un enfrontament entre un petit exèrcit d’albanesos i italians (menys de 2.000 homes i dones), enfront del potent exèrcit otomà (demés de 350.000). Aquesta campanya per conquerir Shkodër era molt important per Mehmed II el conqueridor, i va anar allà per assegurar-se que obtenia la victòria. Ja havia conquerit Constantinoble i volia controlar la costa adriàtica. 

Durant 19 dies els otomans van estar bombardejant el castell, després van realitzar cinc atacs massius, van atacar també a les fortaleses veïnes, i finalment van aconseguir que la ciutat es rendís. Al gener del 1479 Venècia i Constantinoble van signar l’acord de pau que donava el control de la ciutat als otomans. Els que havien lluitat en la defensa de la fortalesa van fugir, uns cap a Itàlia i els albanesos es van retirar a les muntanyes.

Shkodër va formar part de l’imperi otomà fins a l’abril del 1913 en que després de 6 mesos de setge per part dels montenegrins, la van capturar. Durant el període otomà molts albanesos es van convertir a l’islam, en bona part per evitar la pressió fiscal que s’exercia sobre els cristians. Els senyors feudals otomans es van instal·lar a les planes mentre que a les muntanyes seguien existint les estructures tribals albaneses.

En el setge del 1912 la ciutat estava sota control otomà, per tant eren els que la defensaven i els assetjadors eren de la lliga dels Balcans, que la formaven Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària. Montenegro es considerava el successor de Zeta i per tant amb dret a apoderar-se dels territoris albanesos que havien format part de l’Imperi Serbi i que havia tingut la capital a Escutari, que em sembla que és Shkodër.

Hi ha una llegenda sobre la construcció d’aquest castell. Segons diuen, hi havia tres germans que volien construir un castell i es van posar mans a l’obra; ara be, treballaven tot el dia i el que havien construït a la nit s’esfondrava. 

Van consultar un vell savi que els hi va preguntar si estaven casats, al que els tres van contestar que sí. Llavors els hi va dir si volien acabar el castell quan la seva dona els hi anés aportar el dinar tenien que enterrar-la viva en la muralla. Només així els fonaments del castell aguantarien. Tenien que comprometre’s a no dir-ho a les seves esposes. Els homes van jurar que no els hi ho dirien a les esposes, però els dos germans grans no van complir la promesa.

Al dia següent quan era l’hora de portar el dinar als seus marits, les dones dels germans grans van posar una excusa per no anar-hi. La que hi va anar portant el menjar va ser Rozafa, la dona del germà petit, que havia deixat al seu fill petit a casa.

El seu marit li va explicar què tenien que fer per poder construir el castell i que no s’ensorrés. 

La noia no va protestar, però pensant en el fill petit que havia deixat a casa va demanar que deixessin un forat davant del seu ull dret, un altre forat per la ma dreta, un pel peu dret i pel pit. Així quan el nen plorés podria mirar-lo i acaronar-lo per consolar-lo, amb el peu podria bressolar-lo i amb el pit podria seguir-lo alimentar-lo. 

En el lloc on diuen que està enterrada hi ha una capa blanquinosa sobre la pedra, que la llegenda diu que és la llet del seu pit.

Hi ha un poema èpic serbi sobre aquesta llegenda en relació a la construcció del castell de Rozafa. També hi ha una altra llegenda diu que els fundadors de la fortalesa eren dos germans, Roza i Fa.

La porta d’entrada és del segle XV i en el primer pati hi ha les restes més antigues, uns fonaments de l’època il·líria i restes de muralla del segle IV. Més enllà hi ha restes de l’època medieval, cisternes, torres dels Balshaj, una família que havia viscut i governat a la regió abans dels venecians; també hi ha restes de residencies venecianes.

En un segon pati, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Esteve, construïda entre el segle XIII i XV, que després va ser reconvertida en mesquita, entre els segles XVI i XIX, que és quan la fortalesa estava sota domini otomà. Amb l’arribada dels otomans els catòlics van marxar del castell que es va convertir en base militar. La mesquita va quedar en desús en el 1865.

El tercer pati del castell és on hi ha un edifici venecià de tres pisos, anomenat el Capitoli, que servia com a residencia dels governadors venecians. És en aquest edifici que hi ha el museu.

Un cop a baix vam fer una mica de visita per la ciutat abans de dinar. El primer que vam visitar va ser la catedral de Sant Esteve.

Com ja he comentat, en un principi la catedral de Shkodër, dedicada a Sant Esteve, estava al castell de Rozafa. Hi va ser fins a l’any 1478 quan els otomans van ocupar la fortalesa i van convertir la catedral en mesquita. En aquest període els bisbes van haver de viure fora de la ciutat, que malgrat tot, conservava a Sant Esteve com a patró. 

L’any 1742 va poder tornar el primer bisbe a Shkodër. Els fidels desitjaven que es construís una nova catedral i es va demanar permís al sultà, a Istanbul. Un decret del 1851 garantia que es pogués obrir una nova catedral. Les obres van començar en el 1858; era un gran projecte, es volia construir una de les esglésies més grans dels Balcans.

L’any 1867 va acabar la primera fase de la construcció. Era realment gran, la nau principal tenia cabuda per unes 6.000 persones. Ara be, durant el setge que va patir la ciutat durant el 1912-13, l’exercit montenegrí va atacar-la, es va produir un incendi que va malmetre el campanar.

Entre el 1967 i el 1990 va estar tancada; eren els anys en que tot el que tenia a veure amb la religió estava prohibit i perseguit. L’onze de novembre del 1990 s’hi va poder celebrar de nou la missa.

Durant la dictadura d’Enver Hoxha van assassinar a 40 clergues catòlics (sacerdots, bisbes, seminaristes...). Se’ls ha anomenat els 40 màrtirs de la dictadura comunista i a la catedral hi ha diverses referències a ells. També a l’exterior de la catedral hi ha un monument dedicat a ells i a totes les víctimes del règim dictatorial.

Al costat de la catedral hi ha una escultura, a la plaça Joan Pau II, dedicada als màrtirs albanesos durant la dictadura comunista.
La zona per vianants acaba a la mesquita de plom. Rep aquest nom perquè té les cúpules recobertes de plom.

Diuen que és una de les mesquites més boniques dels Balcans. Es va acabar de construir l’any 1774, en un terreny que pertanyia a l’església catòlica. A començaments del segle XX la mesquita va començar a deteriorar-se i també hi va haver robatoris del plom que recobria les cúpules. L’any 1916, durant el breu període que els austríacs van ocupar la ciutat, van acabar de retirar el plom que hi quedava.

L’any 1920 es va fer una reconstrucció de la mesquita, però en el 1967 un llamp va destruir el minaret. Durant l’època de Hoxha, en que Albània era un estat ateu, a l’igual que tots els altres centres religiosos, va estar tancada. Ara be, no va ser destruïda, ja que estava declarada monument nacional.

En el primer temps aquest barri era on hi havia el mercat, però a començaments del segle XIX una sèrie de terratrèmols va canviar el curs dels riu Drina, i els carrers i edificis s’inundaven sovint. La mesquita ha patit diverses inundacions al llarg del temps. Però per això queden pocs edificis del barri antic.

Aquesta mesquita es va dissenyar seguint el model de la de Istanbul, d’inspiració àrab, a diferència de les altres que són d’estil otomà. Quan vaig passar per allà estava tancada. En un carrer proper hi ha una església ortodoxa que també està tancada.