Iraq-9. Samarra

Vam sortir de Bagdad a les 7 del matí per anar cap a Samarra, que es troba al nord de Bagdad, a uns 125 Km. És el més al nord que es pot anar sense córrer riscos. Deien que es podia fer en unes tres o quatre hores, però ja se’n triga una per sortir de la capital. Vam trigar molt més. Hi ha molts controls policials, en cadascun cal revisar passaports, permisos... qualsevol desplaçament és molt lent. Hi havia molts camions i alguns trams de carretera estaven en força mal estat.

Abans d’arribar-hi vam fer una parada tècnica, per cafè i lavabos, en un local prop del riu Tigris. És un restaurant, però fora de les hores de menjar, servien el cafè o te a fora, al jardí, i estaven molt orgullosos d’ensenyar-nos el seu camell.

Samarra era una de les ciutat medievals més ben conservada. Es va fundar com a destacament militar i va acabar sent la capital del califat abbassí, en els segles VIII i IX; em sembla que hi van passar vuit califes.

Els primers indicis de vida en la ubicació actual de Samarra són del 6.300 aC.

A finals del segle VIII Harun al-Rasid, el cinquè califa abbàssida, va iniciar la construcció d’una ciutat octogonal, que va quedar inacabada. Era de la tercera dinastia de califes que van governar l’imperi musulmà amb la capital a Bagdad. 

En el segle IX, el vuitè califa, Al-Mu’tasim, va fer construir Samarra; els documents d’aquella època l’anomenen Surra Man Ra’a, que vol dir “el que ho veu queda encantat”, en el sentit de que queda meravellat. La va convertiren la nova capital del califat abbàssida.

El seu successor, Al-Matawakil, va fer construir una nova ciutat i el seu edifici més rellevant era la Gran Mesquita, construïda l’any 847.

A la mort d’aquest califa, en el 861, la capital de l’imperi abbàssida es va tornar a traslladar a Bagdad, i la importància de Samarra va anar en declivi.

Degut a la situació política i militar de la zona, l’any 2007 va entrar a la llista de la Unesco, del patrimoni de la humanitat en perill.

Per entrar al recinte de la Gran Mesquita i el minaret en espiral cal un permís. Per tant, abans d’entrar conversen una bona estona, els guies i els guàrdies que controlen el recinte.

Antigament, abans de ser patrimoni protegit, es podia pujar a dalt del minaret, ara no. Tampoc es pot entrar al pati de la mesquita, que està en procés d’excavació i restauració. I cosa curiosa, no es pot fer cap fotografia del filat que tanca l’escala d’accés al minaret.

Quan ja sabem totes les normes, ens deixen passar.

Aquesta mesquita, que ja he dit que es va construir en el 848, era la més gran del món en aquella època. Malauradament, durant la invasió mongola del segle XIII va quedar destruïda. El que va quedar en peu va ser el minaret en espiral, amb una altura de 52 metres.

En el recinte de la mesquita es van fer excavacions entre el 1907 i el 1913.

Abans del període islàmic ja hi havia algun assentament, però el que es coneix més és de la fundació de la ciutat l’any 836 pel califa abbàssida. Fins a aquell moment la cort vivia a Bagdad, però hi havia constants tensions entre ’exèrcit imperial i la població, per això el califa va voler construir la nova ciutat, una mica allunyada de Bagdad.

Aquesta ciutat tenia una zona residencial per l’exèrcit imperial, oficines governamentals, una mesquita, i el palau imperial, anomenat Dar al-Khilafa. Aquest palau tenia sales d’audiències, jardins, fonts, barris residencials...

El seu successor va expandir la ciutat, va fer construir la nova mesquita i un altre palau. De fet es va construir una nova ciutat imperial al nord de l’anterior.

Quan Mutawakkil va ser assassinat en el 861 les coses van canviar. Segons els documents de l’època sembla que la cort de seguida va deixar aquesta nova ciutat i va tornar a la primera ciutat de Samarra.

Hi va haver uns trenta anys d’intrigues i inestabilitat, amb almenys 5 califes. I quan en el 892 el califa al-Muʿtamid va morir, la cort va tornar definitivament a Bagdad.

Tot i l’efecte que va tenir això en la població, va continuar sent un important centre espiritual pels musulmans xiïtes.

Samarra no va tornar a tenir la mateixa importància que en el passat, però tampoc s’hi va construir a sobre, i per tant s’ha conservat la planificació de l’antiga ciutat i objectes d’art del període abbàssida. 

Quan va començar la guerra del 2003, les forces multinacionals van ocupar aquesta població que es va convertir en un dels centres d’operacions.

La guia em comenta que prop d’aquí hi ha una altra població amb un minaret similar, també en espiral.

El que queda de la gran mesquita, a part del minaret son les parets exteriors.

Al voltant de Samarra hi havia 7 o 8 palaus, que els hi servien d’esbarjo a la gent de la cort i les elits. Estaven fora de la capital i es permetien fer festes, on es divertien, menjaven i bevien alcohol. 

Un d’aquests palaus era el Qsar al-Ashiq, que vol dir el palau de l’estimada o de l’amant. Es va construir en el segle IX. Es va excavar en la dècada del 1960 i es va restaurar en la dècada de 1980.

Té l’estructura típica dels palaus abbàssides. Rectangular, amb dos pisos, l’inferior, era emprat en rituals religiosos i catacumbes, i el superior era l’espai residencial. Tot el recinte es trobava envoltat per un mur. 

Es troba sobre un petit turó, una mica per sobre del nivell del canal i amb vistes sobre el riu Tigris.

El va fer construir el califa al- Mu'tamid, que va ser el darrer que va governar des de Samarra, des del 870 al 892.

No s’hi pot entrar, només el veiem per fora. És l’únic que veiem restaurat per fora, dels que divisem anant amb el bus.