Iraq-7.Bagdad. Catedral Sayidat al Najat

Com he explicat abans, en acabar la visita del museu ja era massa tard per anar a Samarra; així que vam anar a un bar-restaurant que es troba sobre el riu Tigris. La idea era beure alguna cosa i després anar a dinar, però tot és tant lent, el servei i els desplaçaments, que vam optar per quedar-nos a dinar allà. També vam trigar moltíssim, entre que prenien nota, i ho servien...

El menjar estava molt be; hi havia els entrants de sempre, i un peix a la brasa, a compartir entre quatre. Els entrants varien una mica, però generalment no falten les cremes de cigrons, d’albergínia, de cogombre, verduretes en vinagreta, olives... En conjunt sempre hi ha massa menjar. 

De tornada cap a l’hotel passem pel costat de la plaça Tahrir, on hi ha el monument a la llibertat. Aquí van tenir lloc les protestes que van començar a l’octubre del 2019. Hi ha una paret plena de pintades. Les protestes es van estendre cap al sud del país, i es van allargar fins a començaments del 2020; van haver-hi molts morts.

Les protestes eren per la corrupció, l’atur, la manca o deficiència de serveis bàsics, la ingerència iraniana....

Suposo que el que hi ha escrit són els noms dels morts durant les protestes. Impressiona la llargada de la llista.

Abans d’anar a l’hotel a descansar ens arribem fins a l’església catòlica siríaca de Nostra Senyora de la Salvació, o Sayidat al Najat. Pel camí, molts edificis que veiem en passar tenen marques de metralla, probablement d’atemptats amb cotxes bomba.

L’església que es veu actualment és moderna, ja que l’any 2010 va patir un atac terrorista, reivindicat per Estat Islàmic, i va quedar molt malmesa. 

Tinc una mica d’embolic sobre les diferents esglésies cristianes que hi ha a l’Iraq. Aquesta catedral en algun lloc diuen que és catòlica siríaca i en altres catòlica caldea.

Pel que he trobat quan es parla del cristianisme siríac fa referència al cristianisme oriental que fa servir el siríac en la seva litúrgia. El siríac deriva de l’arameu i em sembla que va sorgir a començaments del segle I dC.

El cristianisme va començar a Jerusalem, entre els jueus que parlaven arameu; de seguida es va estendre per altres pobles semítics, per l’actual Iraq i la Síria romana. 

El cristianisme siríac es divideix en dues grans tradicions litúrgiques: el ritu siríac oriental, històricament centrat a Mesopotàmia superior i el ritu siríac occidental, centrat a Antioquia i a la zona est del Mediterrani. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents esglésies.

El cristianisme siríac va estar perseguit pels zoroastrians de l’imperi part i de l’imperi sassànida.

En els tres primers segles de l’imperi otomà, XVI-XVIII, es respectava a la comunitat cristiana, que tenia una certa protecció i autonomia, però a partir del segle XIX, van començar a aparèixer els sentiments nacionalistes i la convivència interreligiosa es va anar degradant. Van començar a haver-hi algunes matances de cristians, però el pitjor va ser entre el 1915 i el 1923. Va ser quan el moviment nacionalista Joves Turcs, que volia abolir la monarquia otomana, va exterminar uns dos milions de persones: armenis, assiris, ortodoxos grecs... i van deportar milers de cristians cap a Síria i l’Iraq.

L’any 1933, a l’Iraq hi va haver la massacre o genocidi de Simele, una població al nord de Mossul, en la que van morir uns 3.000 assiris. Molts supervivents van fugir del país, per escapar de la persecució per part dels musulmans.

Una altra fase de la persecució dels cristians a l’Iraq va començar després de la primera guerra del golf, en el 1990, i es va accentuar molt més després de la caiguda del règim en el 2003. Per una banda, hi havia la guerra entre musulmans, xiïtes i sunnites, però  l’atac als cristians venia per les dues parts, xiïtes i sunnites. Estat islàmic veia als cristians com una extensió dels americans, els infidels als que calia aniquilar.

L’any 1942 es va fundar la primera parròquia pels siríacs-catòlics, a Bagdad, en l’antic barri cristià, Aqued Nassara. Al començament venia el bisbe de Mossul a celebrar-hi la litúrgia. En créixer la població d’aquesta comunitat, l’any 1952 van tenir ja el seu propi bisbe.

Després es va construir alguna església més en altres barris. Si no estic confosa, en tenen quatre.

La primera església de Nostra Senyora de la Salvació es va construir l’any 1952; era petita i provisional, fins que en el 1968 es va construir la catedral, i aquesta església va convertir-se en sala de vetlla dels difunts.

Quan es va construir la catedral molts cristians que vivien al centre de Bagdad es van desplaçar cap aquest barri, i va ser aquí on es va desenvolupar la comunitat siríac-catòlica.

L’atemptat que va tenir lloc en aquesta catedral, el 31d’octubre del 2010, va ser el pitjor de tots els atemptats contra la comunitat cristiana que s’han comès a l’Iraq.  Estat Islàmic va ser el que va reivindicar l’acció.

Un grup de terroristes van entrar a l'església i van agafar com a ostatges un centenar de feligresos. Les forces de seguretat van entrar i en l’acció per rescatar als ostatges van morir 58 persones i van haver-hi molts ferits. Van morir dos capellans, famílies, els escolanets o nanos de catequesi...

El que ens en parla és un dels adolescents que va sobreviure, que va veure morir als seus amics, van passar molta por. Ens explica que molts dels supervivents van marxar, no suportaven viure aquí, en el mateix barri... Tot i que diu que els assaltants no eren del barri, que no parlaven iraquià, sinó àrab clàssic, pel que es creu que no eren del país. 

Ens parla dels dos sacerdots que van morir, diu que per ells eren molt importants, que els ajudaven, els hi feien de mestres i també eren protectors.

De l’església d’abans de l’explosió es va salvar el quadre de Nostra Senyora de la Salvació. S’ha afegit un quadre amb les fotografies de les víctimes mortals.

L’església es va restaurar i el 14 de desembre del 2012 es va inaugurar de nou, en presència de la major part de patriarques de les esglésies cristianes orientals. Per recordar l’atemptat hi ha una catifa vermella que va des de l’altar fins a la porta, simbolitzant un riu de sang.

El noi ens explica que tot i que s’havia restaurat, quan estaven dins de l’església seguien sentint els crits d’angoixa, dolor, desesperació... L’any 2021 el Papa Francesc, va venir a beneir la nova església. Des de llavors, han deixar de sentir l’angoixa d’aquell dia i la nova església transmet pau.