Aquesta és una regió agrícola, ben irrigada. La ciutat la va fundar l’emir Sàdaqa ibn Mansur, l’any 1102, en el lloc que ja hi havia hagut anteriorment una altra població. El seu fill va viure aquí a Hilla i la ciutat va tenir un important mercat. Va ser un lloc habitual de parada de les caravanes que feien la ruta Kufa-Bagdad.
Babilònia és una d’aquelles ciutats de les que tots n’hem
sentit a parlar, entre d’altres coses ens havien parlat ja a l’escola, dels
jardins suspesos de Babilònia, de la torre de
Babel.... Però al menys jo, no tenia massa clara la història. En primer
lloc, hi ha la ciutat de Babilònia, i els imperis Babilònics; ho dic en plural
ja que hi va haver dos grans imperis, que tenien com a capital la ciutat de
Babilònia.
La civilització o cultura
babilònica té una historia que va des d’aproximadament l’any 1895 aC fins al
539 aC. Va ser una civilització que va existir en el centre i sud de
Mesopotàmia, amb la ciutat de Babilònia com a capital. Es va estendre per
Accàdia i per Sumèria i va sorgir de la unió d’aquests dos territoris. La
llengua accàdia va evolucionar donant lloc a la llengua babilònica, mentre que
la llengua sumèria va desaparèixer.
Tant la tradició jueva com la musulmana consideren que Nimrod (1751 aC-1638 aC), que era besnet de Noé, va ser el fundador de Babilònia i el que va construir la torre de Babel. Però en algun altre lloc he trobat que la ciutat-estat de babilònia va ser independent l’any 1894 aC, quan el cap local, Sumuabum, va declarar la independència i es va auto-proclamar rei. Va començar la conquesta d’altres terres, com Sippar i Kish.
Babilònia va començar a tenir importància quan Sumèria, al sud de Mesopotàmia començava el seu declivi. La primera dinastia de reis de Babilònia era d’amorrites, un grup originari d’Aràbia que van emigrar cap a Síria i Mesopotàmia.
El pare Hammurabi, va començar a expandir el territori que
controlava, augmentant el seu poder. Ara bé, la gran expansió i la creació de
l’imperi paleo-babilònic va ser obra d’Hammurabi,
En la zona central i sud de Mesopotàmia coexistien diferents
cultures, però durant el regnat d’Hammurabi, la cultura babilònica va guanyar
prestigi entre les classes alfabetitzades de tot l’orient mitjà.
En aquest codi de lleis
s’organitzava el sistema de defensa, es regulava l’administració de justícia,
la recaptació d’impostos, el control del comerç i l’agricultura....
Tot i que l’objectiu era fer justícia, i que el fort no pogués
oprimir al feble, la llei no s’aplicava igual per a tothom. El càstig d’un crim
depenia de qui el cometia i sobre qui l’exercia. Si un aristòcrata atacava a un
altre, el criminal tenia que patir el mateix dany que havia causat a la
víctima. Ara be, si l’aristòcrata atacava a un plebeu o a un esclau, tan sols
tenia que pagar una multa.
Els babilonis creien que els deus eren els responsables del seu
destí i del que els hi succeïa. Els somnis, senyals en el firmament,
esdeveniments inusuals... tot servia per predir el futur. És per això que es
van convertir en bons astrònoms; cada nit estudiaven els moviments de les
estrelles, i en van deixar el registre. Arribaven a predir els eclipsis de sol
i de lluna. Molts dels noms que es donen a les constel·lacions són els que els
hi van donar en aquella època.
En el 1755 aC Hammurabi, com a rei de Babilònia, dominava les principals ciutats de Mesopotàmia. Però va morir cinc anys més tard, i les coses van canviar. El seu fill va conservar encara l’imperi heretat del seu pare, però en la segona meitat del segle XVIII aC les invasions dels cassites (un poble indoeuropeu de l’altiplà iranià) i les revoltes internes van desmuntar l’imperi.
Els hitites, un altre poble indoeuropeu assentat a Anatòlia, es
van aliar amb els cassites que ja s’havien establer a la riba de l’Èufrates, i
van ocupar Babilònia, l’any 1594 aC.
S’acabava la primera dinastia babilònica, la dinastia amorrita; els
hitites se’n van endur als presoners i les riqueses cap a Anatòlia.
Amb el regnat de Nabucodonosor I (1125 aC- 1103 aC) Babilònia
aconseguia la independència dels elamites. Aquest rei formava part de la
dinastia Isin, la quarta dinastia de babilònia.
La desena dinastia va ser assíria, i la onzena la neobabilònica
o caldea. Per tant, veiem que entre l’imperi antic i el nou hi ha un bon grapat
de dinasties, moltes d’elles de curta durada.
A començaments del primer mil·lenni aC el poder dels assiris,
al nord, estava en ple apogeu. En el segle VII aC van saquejar Babilònia i van
prendre el control de la regió, però llavors ja havia començat el seu declivi,
o sigui que no van poder mantenir gaire temps el control i l’any 626 aC un
general de Caldea, Nabopolassar, va reconquerir la ciutat i va restaurar la
independència de Babilònia. Caldea era una regió meridional de Mesopotàmia.
L’any 605 aC el seu fill Nabucodonosor va derrotar l’exèrcit
egipci en la batalla de Carquemish i poc després va ser coronat rei, Nabucodonosor
II. Va regnar entre el 605 aC i el 562 aC i el seu regnat va ser el punt
culminant del nou imperi babilònic.
Nabopolassar va començar la reconstrucció de la ciutat de
Babilònia, que va continuar i engrandir i millorar el seu fill Nabucodonosor
II. Va fer construir unes noves muralles, nous palaus i temples, i també els jardins
penjants o suspesos, que va fer construir per a la seva esposa, i que han
desaparegut. Les muralles i la porta de Isthar
es van construir l’any 575 aC.
Deu anys més tard, Jerusalem es va rebel·lar, i la ciutat va
ser saquejada altre cop; de nou, milers de jueus van ser deportats a Babilònia.
Abans de continuar amb la història, faig un incís, per comentar
aquest mural que es troba just després de creuar l’entrada. És una reproducció
del mapa del mon babilònic, de l’any 605 aC.
El mapa està gravat en una tauleta d’argila, escrit en accadi.
S’hi ha representat el mon conegut. Està centrat en el riu Èufrates, que flueix
de nord a sud; el nord està ubicat a la part de dalt del mapa. La ciutat de
babilònia està sobre l’Èufrates en la meitat superior del mapa.
En el mapa hi apareixen les maresmes, al sud, amb el nom de
pantà i sortida. Hi ha les diferents ciutats conegudes en aquella època,
marcades amb petits cercles. Els dos cercles concèntrics, que envolten
Mesopotàmia, marcat com riu amarg, o oceà. Hi ha uns triangles que es pensa que
podrien representar una zona muntanyosa, potser les muntanyes Zagros.
Després de Nabucodonosor II, va venir el declivi. El darrer rei
va ser Nabònides, que va governar entre el 556 aC i el 539 aC. Va ser el darrer
rei de Babilònia i de la dinastia caldea o
neobabilònica. La seva política religiosa no era del gust dels sacerdots
babilonis. Diuen que era un personatge misteriós, erudit, més interessat en la
religió que en els assumptes polítics. Cap a l’any 550 aC se’n va anar a viure
en un oasi del desert aràbic, on s’hi va quedar deu anys; havia deixat al seu
fill gran a càrrec del govern de Babilònia. En el 539 aC els perses van envair
Babilònia, i tant el rei Nabònides com el seu fill Belshazzar van morir en
alguna de les batalles.
Va ser Cir II el gran el que va conquerir Babilònia i va
alliberar als jueus. Ara be, a diferència d’altres conqueridors, no va destruir
la ciutat. L’hi agradava la ciutat i cada any hi passava l’hivern, un set
mesos. Cir II va regnar entre el 559 aC i el 529 aC.
Al formar part de l’imperi persa, la ciutat va perdre
importància política, però seguia sent una ciutat rellevant.
Babilònia va estar sota domini persa des de la conquesta per
part de Cir II en el 539 aC fins al 331 aC. En aquest període va haver-hi
diverses revoltes i va ser saquejada per Xerxes I, en el 479 aC, que era un
altre dels reis aquemènides, perses.
Els selèucides van governar entre el 331 aC i el 140 aC i van restaurar la ciutat. Però en el 140 aC van conquerir la ciutat els parts, originaris d’Iran, que hi van estar fins a l’any 224 dC. Quan van ocupar la ciutat van vendre a molts dels seus habitants com esclaus o se’ls van endur cap a Mèdia, a l’altiplà iranià, van cremar temples i van destruir bona part de la ciutat.
L’any 36 aC hi vivien un grup de jueus. En temps d’August, o
sigui a començaments de la nostra era, encara estava habitada, tot i que una
part de la ciutat ja s’havia convertit en terra de cultiu. En època de Marc
Aureli, segle II dC, la ciutat tenia diverses torres i una circumferència
notable. En el segle III dC s’esmenta que al voltant de Babilònia és desèrtic.
L’any 412 dC, Sant Ciril d’Alexandria la descriu com una terra pantanosa. L’any
460 es diu que tan sols hi viuen alguns jueus i que el riu Èufrates havia
canviat el seu curs, que ara passava pel mig de la ciutat, com un canal.
Va ser en el segle XIX quan va ressorgir l’interès per
Babilònia i es van dur a terme moltes excavacions. Ara be, les guerres van fer
que s’aturessin moltes excavacions, que es destruís bona part de patrimoni del
país....
La guerra de 2003 va malmetre part del jaciment. En el 2019 el
jaciment va ser declarat patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco.
El que es veu és majoritàriament de l’època neo-babilònica, de
la restauració feta per Nabucodonosor II. De la ciutat del primer imperi,
paleo-babilònic, no queda gaire cosa ja que va patir molts saquejos i també
perquè va quedar sepultada per la nova ciutat. O sigui que la ciutat més antiga
està sota del que es veu ara; em sembla que la neo-Babilònia es va fer igual,
però variaven els acabats.
La porta blava per on s’entra al recinte és la reproducció de
la porta d’Ixtar (o Isthar); a la part de davant hi ha un baix relleu en el que
es repeteix la imatge de dues figures, que representen els dos deus majors del
panteó babilònic.
El déu principal de la ciutat era Marduk, que es representa com
una figura una mica estranya, una mena de drac amb el cap i la cua de serp i el
cos de lleó, amb unes potes posteriors peculiars. Aquest déu era el defensor
del be contra el mal, i els babilonis en les seva pregàries demanaven la seva
protecció.
Les flors que apareixen a la porta es diu que podrien
representar la fertilitat. Els maons eren d’argila fina premsada en uns motlles
de fusta; els motlles eren reutilitzables. Les figures animals també estaven
fetes amb aquest maons; es feien amb molta cura per tal de que la unió dels
maons no coincidís amb algun lloc important de la figura, com podien ser els
ulls.
Per segellar l’espai que quedava entre els maons s’omplien les
juntures amb un producte negre viscos, anomenant bitumen, propi de la regió,
que s’assemblava a l’asfalt actual, i és el que es feia servir com argamassa.
Llegeixo que per la decoració de tota la ciutat es van fer
servir uns 15 milions de maons cuits.
La via processional era el carrer d’uns 900 metres de llarg,
que anava des de la porta d’Ixtar, creuant la ciutat fins arribar al temple de
Marduk; passava pel costat del palau, del temple de Nabu i per la zona del zigurat. Per Cap d’Any es feia
una processó que seguia aquest carrer; d’aquí el nom que se l’hi ha donat, de
via processional.
A les parets, a banda i banda de la via processional hi havia
relleus de tres animals, representatius de divinitats: lleons, símbol de la
deessa Ixtar, que també se la coneix com Inanna, deessa de la guerra; dracs,
que simbolitzen a Marduk; i bous o urs, que representen a Adad, el déu de les
tempestes.
 |
Al fons, palau de Saddam Hussein |
Hi havia representats uns 60 lleons ferotges, Ixtar, en els que
variava la coloració de la pell i la crinera. Els del costat est de la via
tenien la pota esquerra, endavant, mentre que els de l’altre costat era la pota
dreta la que tenien endavant.
La figura de cada lleó requeria d’onze maons disposats en onze
files.
El carrer estava pavimentat en marbre blanc, per on passava el
rei; en els laterals hi havia el públic, el terra era de granit vermell, i les
parets amb els relleus dels animals eren de fons blau. La combinació devia ser
espectacular.
Tota la via processional, tenia un llit de betum, la massa
negra viscosa dela que he parlat, i a sobre les grans lloses de pedra. El lloc
on era més ampla el carrer, tenia 66 metres. Un extrem de la via era la porta
d’Ixtar i l’altra extrem estava a tocar del riu Èufrates.
Per accedir al palau de Nabucodonosor II, hi ha un seguit de portes que donen accés a patis consecutius; no estan perfectament arrenglerades sinó una mica desplaçades cadascuna respecte a l’anterior, de forma que els arquers i els guàrdies de defensa, sempre estaven protegits.
Cada cert nombre de fileres de totxanes es col·locava una mena
d’estoreta, com si fos per protegir de terratrèmols i vibracions. Saddam Hussein cada any restaurava un tram
de la ciutat i en deixava constància col·locant una totxana amb la seva
inscripció.
Aquest era un dels quatre temples més importants de la ciutat.
Es trobava al costat de la via processional. Va ser reconstruït diversos cops
al llarg del temps. Ninmakh era una deessa mare de l’antiga mesopotàmia, em
sembla que sumèria.
Aquest temple es va excavar per primer cop l’any 1880, i
després re-excavat en l’expedició del 1899-1914. Va ser reconstruït per
arqueòlegs iraquians, en la dècada de 1960.
En les dècades de 1980 i 1990, el projecte de Saddam Hussein per
revifar Babilònia, en la reconstrucció de temples i palaus es va prendre com a
model aquest temple de Ninmakh. Ara be, les guerres i l’abandonament del lloc
van fer que es degrades significativament.
El temple que va fer
construir Nabucodonosor II (604-562 aC) s’anomenava e-mah, que vol dir gran
temple, dedicat a la deessa mare Ninmakh. Les parets van ser reconstruïdes en
època de Saddam, dècada del 1980.
El temple tenia un pati central i habitacions al voltant. En el
pati hi havia un pou sagrat. Una de les sales era el santuari on hi havia
l’estàtua de la deessa; aquí tan sols hi podien accedir les dones. Les
pregàries de les dones devien fer referència al matrimoni i la descendència.
Feien servir l’aigua del pou sagrat pels rituals de purificació.
S’ha vist que hi ha reconstruccions que són posteriors a
l’època neo-babilònica; per exemple, el paviment del temple que es veu
actualment era de l’època dels partsDarrera del palau, en una gran esplanada on
hi ha moltes restes que cal restaurar, hi ha una escultura anomenada El lleó de
Babilònia. Em va sorprendre molt.
Actualment es creu que, tot i que es va trobar aquí, va ser
obra dels hitites, que van viure a la ciutat en el segon mil·lenni aC. En un
altre lloc llegeixo que aquesta escultura es va començar en estil neo-hitita, a
una ciutat de Siria, i es va dur aquí a Babilònia per acabar-la.
Una de les coses intrigants és que no té cap; no tinc clar si
no es va arribar a acabar o es va trencar, oel van destruir, en algun moment de
la història d’aquesta ciutat.
Per la part de darrera el lleó té una cavitat en la que podria
ser una mena de seient on hi hauria hagut una figureta d’Ixtar, la deessa de la
fertilitat, l’amor i la guerra.
Aquest lleó era molt popular i la gent quan venia aquí s’hi
enfilava per fer-se una fotografia.
L’any 2007 es va començar a protegir. Primer es va posar un
filat espinós o concertina, al voltant, per evitar que la gent s’hi enfilés.
Tot això correspon al palau, no sé si el del nord o el del sud.
És per aquí a prop del riu, que es creia que hi havia els jardins suspesos,
però que pel que s’hi ha trobat, es pensa que eren magatzems.
Es poden veure moltes de les inscripcions que deixava Saddam
Hussien; la que he posat aquí estava en el palau reial. L’entrada
a la sala del trono estava decorada amb totxanes esmaltades, amb
representacions ‘arbres, diuen que palmeres, que simbolitzarien la fertilitat i
longevitat, i lleons, símbol de la deessa Ixtar, i que podrien representar la
força i el poder del rei.
El riu creuava la ciutat i amés hi havia diversos canals al
voltant. Des del palau sortia un canal semicircular que permetia sortir sense
haver de fer tota la volta pel canal exterior.
