Iraq-8. Bagdad. Mesquita al-Kadhimiya.

Després de descansar una mica anem a visitar una mesquita mausoleu on hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes. Aquests dotze imams són els que van des de la mort de Muhàmmad (Mahoma), en el 630 fins a la desaparició del dotzè, en el 940. Aquest darrer no se sap quan va morir ni on està enterrat, tan sols se sap la data de la seva desaparició.

Els noms dels llocs, com el d’aquesta mesquita, em costa saber com escriure’ls, ja que trobo diferents versions. 

Aquest centre de pelegrinatge es troba a les afores de Bagdad, cap al nord. Em sembla que són tan sols 5 Km però vam trigar més d’una hora en arribar-hi, ja que hi havia molt de trànsit.

No es pot entrar res, ni càmeres, ni mòbils, ni bosses... Hi ha una consigna on ho has de deixar tot. Les dones no podem entrar portant tan sols el mocador al cap, cal dur xador. 

Com que no en deixaven a l’entrada ni en llogaven, vam haver de comprar-ne un. Vaig comprar el més barat que vaig trobar, i que no fos negre. Era de roba blanca amb floretes petites; una túnica que arrossegava per terra, amb caputxa i unes mànigues esquifides que no et deixen gaire mobilitat. 

El vaig amortitzar força ja que el vam haver de dur en forces llocs; al final vaig trobar que la millora forma era dur el xador, però sense posar-se la caputxa, sinó tapar-se el cap amb el mocador. La part de la caputxa té una goma que t’has de passar cap a darrera el cap per fixar-la i que no rellisqui; a mi em tibava i tenia la sensació de que m’escanyava. També vaig acabar fent nusos als baixos perquè no s’arrossegués per terra i no entrebancar-me.

Actualment Kadhimiya em sembla que forma part del nucli urbà de Bagdad, però abans era una de les ciutats sagrades pels xiïtes.

Aquí hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes: el setè, Musa al-Kadhim, i el novè, que era el seu net, Muhammad al-Jawad. En aquest recinte hi ha enterrats també alguns reputats estudiosos. En el passat aquesta població era un important centre d’estudis xiïta, i aquí hi havia un cementiri.

Els centres de culte d’aquesta població van ser atacats diversos cops al llarg de la història; després del setge de Bagdad per part dels mongols, en el 1258, van cremar el mausoleu dels imams. 

En l’època de l’imperi otomà, es va construir un tramvia que enllaçava Bagdad amb Kadhimiya, per facilitar el desplaçament dels pelegrins. Aquest tramvia va estar en funcionament fins a l’any 1938, quan es va substituir per un servei d’autobusos.

Llegeixo que el 30 d’abril del 2016 els pelegrins que venien cap aquest mausoleu, des del sud de Bagdad,  van patir un atac amb cotxe bomba, reivindicat per Estat Islàmic. Van morir 38 persones.

Sobre les tombes d’aquests dos imams del segle IX es va construir inicialment una capella, segurament en el segle X, i més tard una mesquita, que es va acabar a començaments del segle XVI.

La capella en la que hi havia les tombes va patir danys en diverses inundacions, sent les més greus les del 977, 1073 i el 1217.

Hi ha constància de que en el segle XIII ja era un lloc de pelegrinatge. L’any 1225 la capella va ser parcialment destruïda en les lluites entre xiïtes i sunnites. Després, en el 1258 va ser cremada pels mongols.

En el segle XIV va ser declarada vila independent de Bagdad.

Quan la ciutat de Karbala va ser saquejada pels wahhabites en el 1801, els tresors es van portar cap aquí.

Aquesta població va tenir un important nucli de la revolta iraquiana contra els britànics, després de la primera guerra mundial.

En aquesta ciutat es va establir, després de l’ocupació americana, el Camp de la Justícia, on el 30 de desembre del 2006 es va executar a Saddam Hussein i el 15 de gener del 2007 al cap de la Intel·ligència Iraquiana, i al president de la Cort Revolucionària d’Iraq, i el 20 de març al vicepresident Taha Yassin Ramadan.

En el 2007 es va establir un perímetre de 1 Km de radi, al voltant de la mesquita, on no s’hi podrien apropar les forces estatunidenques.

És un recinte molt gran. Des del carrer, primer es passa un control, separats homes i dones i s’accedeix a una gran avinguda, que per ser el vespre estava gairebé deserta. Al fons es veu ja la mesquita i és on hi ha un segons control, on ja s’ha d’anar sense res, ni fer fotografies, i les dones hem d’anar cobertes amb el xador.

Abans d’aquesta segona porta hi ha la consigna on deixem tot el que està prohibit entrar. Un cop més, separats homes i dones. En aquest cas, ja no és tan sols a l’entrada sinó en els espais interiors.

La decoració és a base de fragments de miralls i peces brillants. La magnificència de la decoració, la brillantor imperant, contrasta amb elles, totes vestides de negre. Nosaltres ens retrobem fàcilment ja que som de les poques que duem un xador que no és negre.

Les sales estan atapeïdes de dones, especialment per apropar-se fins a les tombes i fer-hi un petó. Em va semblar que les tombes divideixen l’espai d’homes i dones: tots poden accedir-hi a fer el petó, però per cantons oposats.

Jo porto molt malament les multituds i l’atapeïment, així que de seguida vaig sortir a fora.

I un cop recuperada la càmera, vaig poder fer alguna fotografia de l’entrada.

El camí de tornada cap a l’hotel va ser molt més ràpid, ja que no hi havia trànsit. Eren les onze de la nit i no havíem sopat. Així que a un forn que hi havia al costat de l’hotel em vaig comprar pa i una aigua; l’aigua me la van regalar.

A l’hotel, a l’autocar, per tot arreu et donen l’aigua. Em sembla que l’aigua de l’aixeta no és potable, o tenen problemes amb la potabilització. Pertot arreu es veu que venen aigua. El que em sobta és que no venen gran bidons, o ampolles grans, sinó de les petites.