Iraq-10. Karbala.

Quan acabem la visita de Samarra ja és massa tard per anar a Babilònia, que és el que teníem previst segons el programa. O sigui que ens vam dirigir cap a Karbala que és on teníem que fer nit.

Va ser un trajecte llarg. Per sort no teníem que tornar a entrar a Bagdad ja que hi ha una carretera que va per fora. 

No vam dinar, tan sols vam parar, a les 4 de la tarda, per comprar unes galetes o alguna cosa per menjar. Vam arribar a Karbala que eren gairebé les 7 de la tarda.

Són uns 250 Km, però un cop més, hi ha uns quants controls que eternitzen el recorregut.   

Ja es ponia el sol quan vam estar aturats molta estona, en el darrer control abans de Karbala. No ens deixaven baixar del cotxe. Al final van accedir a que baixéssim a estirar les cames però quedant-nos al costat del vehicle.

El més destacable d'aquesta ciutat és el santuari mesquita de l’imam Hussayn i d’Abbas.

Karbala és una ciutat sagrada pels xiïtes. L’any 680 aquí hi va haver la batalla entre el califa omeia Yazid I i l’imam Hussayn, fill d’Alí. Els fets van succeir el 9 i 10 d’octubre, durant la segona guerra islàmica.

A la mort de Muhàmmad (Mahoma), sense haver deixat clar qui era el seu successor, van sorgir els problemes que van dur a la separació en dues branques de l’islam: els xiïtes, que consideraven que el successor legítim era Alí ibn Abi Talib, Alí, i els sunnites que consideraven que tenia que ser Abu-Bakr as-Siddiq, Abu-Bakr.

Alí era cosí i gendre de Muhàmmad, ja que estava casat amb la seva filla Fàtima. Per tant, era descendència directe de Muhàmmad. Per la seva banda, Abu-Bakr va ser un dels principals seguidors del profeta Muhàmmad ; era el seu amic i confident, i a més, va ser el seu sogre.

Quan va morir Muhàmmad es va proposar que Abu Bakr fos el seu successor, el representant de Déu. Abu-Bakr es va convertir en el primer califa musulmà i va establir el califat de Raixidun. Pels sunnites està considerat el primer dels quatre califes ortodoxos. Va viure a Medina i el seu califat va durar poc més de dos anys, però va estendre l’islam cap a Síria i cap a Iraq. Està enterrat al costat de Muhàmmad a Medina.

Diuen que la major part de la comunitat musulmana va acceptar a Abu-Bakr com a califa, però no tothom, ja que Alí es va negar a reconèixer la seva autoritat. Finalment es va fer la pau entre les dues faccions, els defensors d’Abu-Bakr i els d’Alí. Hi ha controvèrsia en si l’acceptació del califa per part dels seguidors d’Alí va ser forçada o de bon grat. Vistos els esdeveniments posteriors i la separació final en xiïtes i sunnites, no sembla que els seguidors d’Alí, els alides, acceptessin de bon grat l’elecció d’Abu-Bakr per dirigir la comunitat.

L’any 680 moria el califa omeia Muawiya I, a Damasc. En aquell moment encara no s’havia decidit si el títol de califa seria hereditari o no; em sembla que tant omeies com alides defensaven que fos un càrrec hereditari, però diferien en la branca de la que tenia que ser.  El cas és que quan va morir Muawiya va nomenar al seu fill Yazid com a successor.

Ara be, els alides consideraven que el nou califa tenia que ser el fill d’Alí. Com que el fill gran havia mort feia uns anys, l’hi corresponia al segon fill, Al-Hussayn, ser el nou califa, ja que era net de Muhàmmad (Mahoma).

Així que quan Yazid va ser nomenat califa, a Damasc, els alides van animar a al-Hussayn a rebel·lar-se; estava vivint a la Meca i el van impulsar a dirigir-se cap a Kufa per organitzar una revolta en contra de Yazid.

Però Yazid se’n va assabentar i va demanar al governador de Bàssora que enviés un exèrcit per combatre a al-Hussayn i els 72 guerres que l’acompanyaven. L’exèrcit que van enviar era de mil homes; l’avantguarda va interceptar al grup d’alides i al-Hussayn, els hi va bloquejar el pas i la tornada a Medina i van haver d’acampar  a Karbala, sense accés a l’aigua.

Els van atacar de seguida, el mateix vespre, el 9 d’octubre, tot i que van fer una treva a la nit perquè poguessin resar. Al-Hussayn va donar permís als seus homes perquè aprofitessin la foscor de la nit per marxar, però ningú el va abandonar.

Al matí es va reiniciar la batalla, amb forces molt desiguals. La major part dels supervivents, van ser torturats i assassinats. En aquesta batalla va morir al-Hussayn i també el seu germanastre Abbas. Van perdonar la vida al fill petit d’al-Hussayn, Alí Zayn-al-Abidín, i la de les dones que anaven a la caravana; a les dones se les van endur cap a Damasc on les van vendre com a esclaves.

El cos d’al-Hussayn es va enterrar a Karbala, però el seu cap el van enviar al califa, a Damasc.

Aquesta batalla va ser el punt d’inflexió que va provocar el trencament definitiu entre les dues branques de l’islam: xiïtes i sunnites. És aquesta batalla la que commemoren els xiïtes el dia de l’Aixura. Si no estic confosa, l’Aixura és una festivitat islàmica que també celebren els sunnites.

Karbala és una paraula d’origen babiloni (ker vol dir sala de pregària) i arameu (El, que vol dir Déu). Aquesta ciutat es troba uns 100 Km al sud-oest de Bagdad. Abans de la batalla del 680 no existia la ciutat. Però amb la mort de l’imam Hussayn van començar a venir peregrins a visitar la seva tomba i van començar a construir-se equipaments per als peregrins. Això no agradava al califa i l’any 850 va fer destruir la tomba i tot el que l’envoltava. També es va prohibir l’accés al lloc.

Però uns anys més tard, en el 977 ja hi havia un gran edifici amb una gran cúpula, en el que hi havia la seva tomba. Em sembla que va ser destruït poc després, o potser nomes parcialment. A començaments del segle XI es va construir un mur protector al voltant de l’edifici; en el 1016 va patir un incendi, per culpa de la caiguda d’uns ciris, i es va haver de reconstruir.

Diferents personalitats van passar per aquí al llarg del temps. Un d’ells va ser el viatger, explorador i ulema amazic (nascut a Tànger), Ibn Battuta, va passar per Karbala en el 1326 i la va descriure com una vila entre dos palmerars.

Solimà el magnífic, el desè soldà de l’imperi otomà, va estar per aquí en el 1534 i uns anys més tard, en el 1555, se signava un tractat entre els imperis otomà i persa, en el que es reconeixia la sobirania otomana sobre Karbala.

L’any 1737 Karbala va substituir a Isfahan com el centre més important d’ensenyament xiïta. El governador otomà Hassan Paixà (1704-1723) va fer moltes millores per facilitar les coses als peregrins; va construir nous edificis i va renovar els khans que hi havia en la ruta des de Bagdad fins aquí.

Els khans i caravanserralls no eren el mateix; els caravanserralls eren les construccions que hi havia en ruta, a les afores de les poblacions, on s’aturaven per descansar i allotjar-se les caravanes i els viatgers. Els khans eren més petits, tenien una funció similar però es trobaven a l’interior de les poblacions. Suposo que als khans s’hi aturaven els peregrins, que no duien animals.

L’any 1801 els wahhabites van saquejar la ciutat, van provocar grans destrosses i van morir unes dues mil persones.

Els wahhabites són una branca dels sunnites. Aquest grup va sorgir en el segle XVIII; són molt més rigorosos i fonamentalistes. Són molt bel·ligerants en contra dels xiïtes i dels sufís.

Després d’aquests fets molts estudiants i mujtahids (em sembla que vol dir juristes, autoritat en la llei islàmica) van  marxar i es van instal·lar a Najaf, que es va convertir en el major centre religiós xiïta del país.

El santuari es va reparar gràcies a les donacions que arribaven de tot arreu, suposo que de xiïtes vivint en altres països.

L’any 1843 Karbala va tornar a mans dels otomans, però la ciutat seguia mantenint una forta relació amb l’Iran i la família Kammuna que estava relacionada amb el xa, custodiava els santuaris i pràcticament va estar dirigint la ciutat fins a l’època britànica.

D’aquesta família Kammuna hi va haver dos germans que van ser els que van tenir més influència, Fakr al Din i Muhammad Alí Kammuna. Tots dos van ser deportats, el primer perquè va ajudar als turcs, i el segon per fer propaganda anti-britànica.

Els britànics van frenar la influència persa, i per llei es va establir que els estrangers no podien ocupar càrrecs governamentals. Es va instaurar la llengua àrab com la que calia utilitzar en l’administració.

A Karbala hi havien viscut molts perses, però l’any 1957 tan sols 12% de la població ho era, i molts d’ells havien agafat la nacionalitat iraquiana.

Najaf i Karbala son els dos grans centres de peregrinació a l’Iraq. Molts iranians han vingut sempre en peregrinació i havien comprat propietats aquí. També venien peregrins de l’Índia.

El més rellevant d’aquesta població és el santuari amb les dues mesquites i els corresponents mausoleus, la de l’imam Hussayn i la del seu germà Abbas.

L’any 1991 hi va haver una nova batalla de Karbala, una revolta xiïta que Saddam Hussein  va reprimir durament i va causar molts morts i moltes destrosses a la ciutat.

L’any 1991, després de la guerra del golf, hi va haver molts disturbis per tot el país. He llegit que  les tropes estaven desmoralitzades i van començar a rebel·lar-se contra Saddam Hussein. Del 5 al 19 de març del 1991 la ciutat de Karbala es va convertir en un camp de batalla entre els insurgents i la guàrdia republicana iraquiana. La revolta va fracassar i molta gent va morir, quedant part de la ciutat totalment arrasada.

En els anys previs a la guerra del golf la ciutat era un important centre de pelegrinatge; hi venia gent de diferents països per venerar la tomba de l’imam  Hussayn.

Llegeixo que durant els mesos de la guerra del golf del 1991, les forces internacionals van evitar que els bombardejos afectessin a la ciutat de Karbala, ja que eren conscients de la importància que tenia. Curiós que fossin curosos amb això i no en els danys a població civil.

La revolta es va iniciar el dia 1 de març a Bàssora i de seguida es va estendre per tot el país. Alguns grup de l’oposició distribuïen pamflets contra el règim de Saddam. Sembla que alguns d’aquests grups eren soldats de l’exercit iraquià que havien participat en la guerra del golf, a Kuwait. El dia 5 de març venien del front i van arribar a Karbala; al migdia van començar a circular pels carrers, armats i atacant edificis governamentals i també als soldats lleials al règim. La població, encoratjada per aquests fets va sortir al carrer per unir-se a ells, amb les armes que tenien a ma, ganivets i altres armes blanques. Després van aconseguir més armes capturades a les tropes governamentals.

Els insurgents van atacar edificis governamentals i també un hospital; van convertir els santuaris xiïtes de Hussayn i d’Abbas com a quarter general. Van matar a oficials i forces de seguretat del partit baas... A través dels altaveus dels santuaris es demanava que duguessin als presoners al pati del santuari d’Abbas per la seva execució.

Al matí següent, el 6 de març, tota la ciutat estava sota el control dels rebels. Semblava que els opositors al règim podrien guanyar, però no va ser així. Tot i les restriccions en l’ús de l’espai aeri, que havien fixat els Estats Units, l’exercit de Saddam va sufocar la revolta atacant des de l’aire, amb canons des d’helicòpters. La ciutat va patir un intens bombardeig.

Quan la Guardia Republicana Iraquiana, majoritàriament sunnites, va entrar a la ciutat va trobar una forta resistència per part de la població, que era essencialment xiïta. He llegit en algun lloc que alguns tancs duien pancartes que deien  “no més xiïtes després d’avui”.

L’atac de les tropes governamentals es va focalitzar sobretot en els santuaris xiïtes i en l’hospital. Els rebels van defensar al màxim l’hospital però l’exèrcit va agafar metges i infermeres i els van dur afora per executar-los. Sembla que van tirar als pacients per les finestres i que van enterrar els seus cossos en el propi hospital.

Els rebels i la gent resistia, confiaven en l’ajuda dels Estats Units i de l’Iran, però aquesta ajuda no va arribar.

Les forces lleials al règim van atacar els santuaris, van entrar i van matar als que hi havia a dins.

L’exercit va encerclar cada barri, buscant als nois majors de quinze anys, primer els mataven, després se’ls enduien; també desapareixien els clergues xiïtes si se’ls veia circulant pel carrer. No es deixava que la gent retires els cadàvers que hi havia pels carrers. Des dels helicòpters es matava als civils que intentaven escapar de la ciutat. Els soldats es venjaven tant dels rebels com dels civils que trobaven. Qualsevol joves era considerat un insurgent i transportat als estadis on eren executats. A d’altres els van detenir.

El 19 de març la revolta estava sufocada. No va quedar cap barri intacte. Tots van quedar afectats pels bombardejos. Al voltant dels santuaris de Hussayn i Abbas tot va quedar en ruïnes, i els santuaris molt malmesos. Gracies a les donacions dels xiïtes els santuaris es van poder restaurar. La ciutat també es va restaurar, però no els mercats d’estil persa.

Al desembre del 2005, uns treballadors que estaven fent obres prop del santuari de l’imam Hussayn, van trobar una fossa amb dotzenes de cossos, probablement dels xiïtes morts durant la revolta del 1991. I a començaments del 2010 es va trobar una altra fossa, al sud de la ciutat amb 23 cossos més.

En el segle XIX sovint es barrejava política i religió, en les processons xiïtes, que podien desencadenar en protestes contra el govern. A partir del 1930 el govern va prohibir les processons, el que va ser motiu de protestes per part de la població. La prohibició i la tensió va seguir fins a la caiguda de Saddam Hussein.

Poc a poc Karbala va deixar de ser el centre d’estudis xiïta, agafant el relleu Qom, a l’Iran. Durant la guerra d’Iran-Iraq, 1980-1988, els peregrins iranians no tenien permís per venir.

L’any 2004, per primer cop en molt de temps, es va poder celebrar la festa de l’aixura, que havia estat prohibida en època de Saddam Hussein. Hi van assistir prop d'un milió de persones; els peregrins van ser atacats amb bombes per part de la resistència sunnita, causant dotzenes de morts. Aquests fets es coneixen com la matança de l’aixura.

Pels xiïtes l’ideal és ser enterrat prop de l’imam Alí a Najaf o de l’imam Hussayn a Karbala. Això va desencadenar, a partir del segle XVI, quan van començar les conversions massives a l’Iran i a l’Iraq, l’aparició de negocis de trasllat dels difunts. Cada santuari tenia les seva caravana de transport i tot un grup de gent que gestionava les diferents cerimònies.

Llegeixo que una font important d’ingressos és el turisme religiós.

En arribar a l’hotel vam sopar i després vam anar a visitar el santuari que té les dues mesquites i mausoleus.

Karbala és una ciutat santa, per tant les normes són molt estrictes, s’han de complir els principis de la xaria; està prohibit consumir alcohol, i són molt estrictes en la vestimenta de les dones.

El santuari està obert dia i nit. Des de l’hotel hi ha un minibus que, cada mitja hora, va fins al santuari i torna. Així la gent pot anar i venir sense cap problema.

Per l’hotel podíem anar vestides com volguéssim, sempre que fos una vestimenta discreta, però en pujar al minibus calia anar ja amb el xador posat.

Aquella primera nit vam visitar la mesquita d’Abbas i l’endemà vam anar ala de l’imam Hussain. És un espai molt gran, molt atapeït de gent, molts lluentons, i llums verdes... sobretot el que em va impressionar més és la quantitat de gent que hi havia ales 11 o 12 de la nit. Ena quest santuari sí que deixaven entrar el mòbil i tant els turistes religiosos com nosaltres, anàvem fent fotografies a tort i a dret.

Portar el xador és molt incòmode, te’l trepitges, t’entrebanques... i a l’hora d’anar al lavabo ho trobava complicat, per l’excés de roba i per que tenies que vigilar no perdre la documentació i el mòbil que duies a les butxaques. Llavors em vaig fixar que elles, en entrar als lavabos, com que és un espai de dones, es treien el xador, el penjaven als ganxos-penja-roba, feien el que haguessin de fer, rentar-se, anar al wàter, xerrar... i després, abans de sortir se’l tornaven a col·locar.