Iraq-14. Najaf, el cementiri més gran del món

La següent parada la fem al cementiri de Najaf. Aquesta és una altra de les ciutats sagrades pels xiïtes. La va fundar el califa abbassí Harun al-Rashid, per posar-hi la tomba de l’imam Alí, que com ja havia explicat en algun lloc, es va casar amb la filla de Muhàmmad (Mahoma); hi ha una mesquita santuari en la que hi ha aquesta tomba.

Quan l’imam Alí va morir assassinat a Kufa, se’l va enterrar prop del dic que protegia a la població de les crescudes del riu Èufrates. 

Durant el període omeia el lloc on estava enterrat es va mantenir en secret i amb el pas del temps es va oblidar. Per això hi ha qui posa en dubte que Najaf fos el lloc original on va estar enterrat. Probablement el santuari de Najaf ja era un lloc sagrat abans de l’arribada de l’islam, ja que hi ha les tombes d’Adam i de Noé.

El santuari d’Alí es pensa que el va fer construir el califa abbàssida Harun ar-Raixid l’any 791, i seria al voltant d’aquest santuari que poc a poc hauria anat formant-se la ciutat. En aquell temps la població s’anomenava Mashad Alí. 

En el segle X es van anar construint mausoleus, per altres personalitats rellevants i una ciutadella; en el segle XI la ciutat ja era emmurallada, però a mitjans del segle un grup procedent de Bagdad va cremar la ciutat, que es va reconstruir de seguida.

L’any 1263 es va construir un canal, que després va estar un temps en desús, abans de netejar-lo i fer-lo servir de nou, i actualment segueix existint. A començaments del segle XIV es va construir un convent de dervixos i una casa d’hostes.

A mitjans del segle XVI la població seguia anomenant-se Mashad Alí però ja començava a fer-se servir el nom de Najaf.

Els segles XV i XVI van ser durs, ja que patien molts atacs per part de les tribus del desert i perquè tenien escassetat d’aigua. Des del 1623 al 1638 va estar sota domini persa, però en el 1639 va tornar a mans dels otomans. 

En els segles XVII i XVIII els atacs per part dels beduïns continuaven. El problema de l’aigua es va resoldre amb la construcció d’un nou canal, que es va finalitzar en el 1803 i es va enllaçar amb el canal ja existent. Això va propiciar el creixement de la ciutat.

El segle XIX va tornar a ser turbulent; a finals del segle es van construir dos nous canals.

Ja de bon començament aquesta ciutat havia sigut un important centre de pelegrinatge. En el segle XIX va rebre importants llegats per part del xa de Pèrsia i d’altres personalitats, però a finals d’aquest mateix segle, va deixar de ser la capital religiosa del xiisme que es va traslladar a Qom, a l’Iran.

Durant el període otomà la ciutat gaudia d’una certa autonomia, que em sembla que controlaven, o tenien un cert poder, els clergues xiïtes. Quan va quedar sota control britànic, van començar les revoltes encapçalades pels xeics en contra del Regne Unit primer, i més tard en contra del rei Faisal I.

Des de l’any 1965 fins al 1978, aquí hi va viure, exiliat, l’aiatol·là iranià Khomeini. Això va contribuir a que després la ciutat recuperés el seu lloc coma centre religiós xiïta.

Cap al 1970 una quarta part de la població era iraniana, però quan va començar la guerra Iraq i Iran, van ser expulsats.

Després de la primera guerra del golf, en el 1991,la població es va revoltar contra Saddam Hussein, però un cop més, la seva revolta no va triomfar, i va ser sufocada brutalment. La cúpula daurada del mausoleu va patir desperfectes i molta gent que s’havia refugiat allà van morir o van resultar ferits.

Al febrer del 1999, un dels principals clergues locals, Muhammad Sadiq as-Sadr va ser assassinat juntament amb dos dels seus dos fills, quan anaven de Bagdad a Najaf. Ja he parlat anteriorment d’aquest aiatol·là, quan parlava de ciutat Sadr, que du aquest nom en honor seu, i del fill que va sobreviure, Moqtada al-Sadr, que després de l’ocupació estatunidenca del 2003 va entrar en política. La ciutat, com tantes altres del país, va patir molt durant la guerra i la post-guerra.

El que nosaltres vam veure de Najaf va ser el cementiri. El nom d’aquest cementiri és Wadius-Salaam, que vol dir vall de la pau. És el cementiri més gran del món. Llegeixo que hi ha cinc milions de cossos, i que cada any s’hi enterren unes cinquanta mil persones. 

Molts xiïtes volen ser enterrats aquí, prop de l’imam Alí, per estar al seu costat el dia del judici final. El cementiri està prop del santuari de l’imam Alí, que va ser el primer imam xiïta i el quart califa sunnita.

Els xiïtes creuen que Alí els pot ajudar en el moment de ressuscitar, durant el judici final.  Per això, molts xiïtes iraquians i iranians volen ser enterrats aquí.

Això ja ho he vist en altres llocs, que els musulmans volen ser enterrats prop d’alguna personalitat religiosa Els enterraments segueixen les lleis religioses xiïtes. En les criptes i catacumbes hi poden haver molts cossos, diuen que poden arribar a haver-n’hi una cinquantena.

Aquí hi ha hagut enterraments des de l’època de l’imperi part i del sassànida, o sigui des del segle III dC.

A començaments del segle XX aquí s’hi enterraven unes 20.000 persones l’any, molts d’ells iranians. Durant la guerra d’Iraq cada dia s’hi enterraven uns 200 o 250 cossos, el què equival, pel capbaix unes 73.000 persones anualment. A partir del 2010 la xifra d’enterraments diaris va disminuir a la meitat. Després va tornar a augmentar considerablement a partir del 2014, quan va començar la guerra contra l’ISIS. Els enterramorts anaven desbordats de feina i mancaven tombes, pel que va aparèixer el robatori i venda il·legal de tombes.

Llegeixo que la majoria d’iraquians tenen algun familiar enterrat aquí a Najaf. Musulmans de tot el mon venen a visitar aquest cementiri.

Està proposat per formar part del patrimoni de la Unesco, per la seva antiguitat, l’ús continuat, i la grandària; també perquè aquí hi ha enterrat l’imam Alí, alguns profetes, reis, prínceps i sultans.

 Hi ha molta varietat de tombes i mausoleus; algunes estan en criptes sota terra.

Després vam anar al mausoleu de l’Imam Alí.

Tinc una mica d’embolic amb les mesquites i mausoleus, ja que s’assemblen molt totes i també perquè com que no deixen entrar càmera de fotos, les fotografies les he de fer amb el mòbil; l’hora de la fotografia amb el mòbil és la real però no la de la càmera. El que vull dir és que estic gairebé segura que aquestes fotografies corresponen a la mesquita on hi ha la tomba de l’imam Alí, però no ho puc assegurar del tot.