Iraq-16. Palau al-Ukhaidir

Avui tenim un dia intens; hem d’arribar a dormir a Nasiriyah, però abans tenim molta feina. Hem anat a visitar el palau al-Ukhaidir, que ahir ens havia quedat pendent; per tant, avui també ens quedarà alguna cosa per demà.

Aquest palau es troba a uns 50 Km al sud-oest de Karbala, en ple desert; per això cal dur escorta, i un cop més, això requereix el seu temps, per organitzar el dispositiu.

Aquest és un dels palaus més ben preservats del mon islàmic. Basant-se en la seva arquitectura es pensa que es va construir entre l’any 720 i el 800 dC. Ara be, un marge de 80 anys crea problemes històrics, ja que primer governaven els omeies i en el 750 van fer-se amb el poder els abbàssides. Per tant, el van construir els omeies o els abbàssides?

És molt interessant per la seva arquitectura, i pels avenços que va aportar. Jo no sé gairebé res d’arquitectura, només el que he anat aprenent sobre la marxa, o sigui que vaig una mica perduda. Al final, veient que donen tanta importància a les innovacions que hi ha aquí, he acabat cercant informació per aclarir-me, sobre els arcs i les voltes.

Sembla que l’origen de l’arc és mesopotàmic. Aquí no hi havia ni pedra ni fusta, per tant les primeres construccions es feien amb canyes, lligades entre elles, en dues rengleres clavades a terra; aquestes dues rengleres s’unien per la part alta, i es formaven arcs. Per la part exterior aquesta estructura es recobria amb una capa de fang. Així eren les primeres construccions, com una mena de passadís amb un sostre de volta.

Si es produïa un incendi, les canyes cremaven però el recobriment en fang s’enduria i aguantava. Si tan sols quedava una part en peu, després de l’incendi, podia quedar un arc.

En les primeres civilitzacions l’arc es feia servir en estructures subterrànies i estructures auxiliars. Els primers en fer-lo sevir en edificis monumentals van ser els romans, però no es descarta que ho haguessin après dels etruscs.

L’arc de mig punt és el més senzill, també se’l coneix com arc rodó, és una semicircumferència. L’arc apuntat és posterior, també es coneix com arc ogival.  

La volta serveix per cobrir un espai. La volta de canó es forma quan s’estén un arc de mig punt en una direcció; també se la coneix com volta cilíndrica i serveix per cobrir un espai rectangular. Quan el que s’estén en una direcció és un arc apuntat es té una volta de canó apuntada.

La volta de creueria, que es va introduir en el gòtic, es forma per la intersecció d’arcs apuntats. I la volta esfèrica és la cúpula. 

Explico tot això per explicar qui va construir aquesta fortalesa. El que està clar és que és del segle VIII, però de la primera meitat o de la segona? Construït pels omeies o pels abbàssides? I és en base als detalls arquitectònics que s’atribueix als abbàssides.

Els omeies i els abbàssides tenien estils arquitectònics diferenciats, tot i que hi va haver una època de transició, en que convivien els dos estils.

Una diferència important és en la forma dels arcs: els omeies feien servir l’arc de mig punt, i van ser els abbàssides que van introduir la novetat dels arcs apuntats. En aquest palau fortalesa hi ha pocs arcs de mig punt, el que fa pensar que és obra dels abbàssides.

Els omeies tenien costum de viure en palaus al desert, però a començaments del segle VIII, la situació era convulsa i sembla poc probable que es dediquessin a construir un palau aquí al mig.

Alguns autors proposen que aquesta fortalesa la va fer construir Issa ibn Mussa, nebot d’al-Mansur, cap al 783.

Issa Ibn Mussa era un príncep abbàssida, nebot del primer califa as-Saffah, que el va nomenar el seu segon hereu, sent el primer el seu germà al-Mansur.

Al-Mansur va pujar al tron en el 754, llavors Issa ibn Mussa era governador de Kufa i va continuar sent-ho fins al 765.

Segons el que havia deixat establert as-Saffah, el seu hereu seria al-Mansur, el següent en la llista successòria seria Issa ibn Mussa, i a ell el succeiria  el fill d’al-Mansur, que quan va ser califa va prendre el nom d’al-Mahdí.

Però al-Mansur volia que el califat passés directament al seu fill, i va fer tot el que va caldre per obligar a Issa ibn Mussa a renunciar a la successió; això va ser l’any 764. L’hi va pagar una important suma de diners, per retirar-lo. També el va expulsar de governador de Kufa.

Una altra teoria situa a un altra nebot del califa al-Mansur com el propietari d’aquesta fortalesa, Isa Ibn Ali ibn Abdullah. Segons un historiador àrab, defensor d’aquesta teoria, el palau es va construir on ja hi havia hagut un castell pre-islàmic, i el va anomenar Qasr al-Muqatil, i es trobava en la ruta que enllaçava  Kufa amb  al-Anbar, una població propera.

Ukhaidir es trobava en una de les rutes comercials regionals, i va ser un important punt de parada.

Aquesta fortalesa tenia una doble muralla, amb algunes torres; tenia quatre portes, una a cada costat, flanquejades per torres.

Una de les novetats que es va introduir aquí van ser les espitlleres, que permetien llançar fletxes als enemics, des d’un lloc protegit. Creuada la porta, hi havia un espai cobert amb una volta, que tenia també escletxes per on poder atacar als enemics.

Un altre element defensiu que apareix aquí és el rastell, una reixa de ferro, movedissa, que protegeix la porta d’entrada de la fortalesa. Aquest sistema de defensa es va estendre pel mon musulmà.

Tant les espitlleres com el rastell van arribar a Europa amb la tornada dels participants a les croades, a mitjans del segle XII.

La introducció de la volta de canó apuntada va revolucionar l’arquitectura; va fer molt més senzilla i àgil la construcció. La volta de canó apuntada no va arribar a Europa fins a finals del segle XI.

La volta de canó només podia cobrir una superfície rectangular, per tant quan no tenia aquesta forma era un problema. Per altra banda, es va canviar el material de construcció. Es van utilitzar maons, enlloc del morter i pedres sobre una base fusta.

En aquest palau els abbàssides van ser innovadors en la tècnica de les voltes i els arcs. Si no estic confosa també van fer servir la volta de creueria. Un altre detall que destaquen en la visita és la introducció de la tècnica de decoració feta amb les pròpies totxanes; aquesta tècnica després es va estendre pel mon musulmà, especialment per Pèrsia.

És un recinte molt gran. Tenia una part corresponent al palau pròpiament dit, una altra zona que serviria pels cavalls, i activitats eqüestres. Hi havia una mesquita, espais pel servei...

L’any 1625, Pietro della Valle va trobar aquest castell. Aquest home era un compositor, musicòleg, escriptor i viatger italià i va deixar constància de la seva “descoberta”. Més tard, en el 1905, va ser redescobert per Louis Massignon, un francès catòlic, erudit de l’islam i que va ser una figura rellevant en les relacions entre catòlics i musulmans.

L’any 1909, en un dels viatges que va fer Gertrude Bell, de la que ja he parlat en la part del museu nacional d’Iraq, va trobar també aquesta fortalesa i va deixar un informe exhaustiu de tot el que s’hi va trobar; em sembla que va dirigir alguna excavació. Ara be, en algun altre lloc diuen que les primeres excavacions es van fer en el 1964, i que la restauració es va fer en etapes, fins al 1990, quan es van aturar.

La visita d’al Ukhaidir em va agradar molt. Va ser una bona sorpresa trobar enmig del desert aquest palau del que no n’havia sentit a parlar mai. Una de les coses que em va impactar és la mida, és un recinte molt espaiós, amb moltes dependències, i em sembla que hi havia dues mesquites. Té dos pisos, amb una bona galeria en el pis superior i es pot accedir a dalt de tot de la muralla, des d’on la vista et permet fer-te una idea de la seva magnitud. 

L’altra cosa que em va impactar va ser saber que aquí havien començat les innovacions en la forma dels arcs i les voltes.

En acabar la visita va venir un home duent un pastís, que m’imagino que havien encarregat els de l’agència. Va ser tot un detall i era molt bo. 

Després vam emprendre la ruta, una llarga ruta, fins a Uruk. Tot i que hi ha autopista vam trigar sis hores. Es va creuant el desert, i vam fer molt poques parades; per dinar vam aturar-nos a comprar alguna cosa per menjar, sense entaular-nos. La idea era que el xofer mengés i descansés una mica; nosaltres podíem menjar dins del bus. Vaig comprar-me galetes salades, patates, beguda... Menjar de subsistència per resistir fins al sopar. Quan ja ho havia comprat vaig trobar una altra botiga on tenien alguna cosa més consistent, xauarmes, però com que ja tenia provisions i aquests entrepans són més empipadors de menjar en ruta, no en vaig comprar.