Est de Turquia-24. Diyarbakir, la Gran Mesquita

Després ens dirigim cap a la Gran Mesquita, l’Ulu Camii. És impressionant, i com més estona passes al pati més detalls hi veus. Em va agradar molt, i al vespre hi vaig tornar per veure-la il·luminada. La porta d’accés al patí té relleus de dos animals, a banda i banda. 

Aquesta mesquita es va construir cap a finals dels segle XI pel soldà seljúcida Malik-Shah I, sobre una antiga mesquita. Diuen que és un dels llocs més sagrats de l’islam, i que el seu disseny està inspirat en la mesquita de Damasc. Pot acollir fins a 5.000 fidels i acull quatre tradicions islàmiques diferents.

És la mesquita més antiga d’Anatòlia i possiblement de tot el país.

Després de la conquesta musulmana de la ciutat, en el 639 es va construir una primera mesquita. Estudis arqueològics suggereixen que la mesquita actual està sobre on en època romana hi havia el fòrum de la ciutat. I segons la tradició local aquí hi havia inicialment una església construïda per l’emperador bizantí Heracli, en la dècada de 620 i que estava dedicada a Sant Tomàs.

Una traducció alemanya d'un text musulmà medieval, afirma que quan es va conquerir la ciutat, l’església principal es va dividir per ser compartida entre musulmans i cristians.

El tema d’esglésies cristianes que es van partir per destinar una part als cristians i l’altra als musulmans és recurrent en les narracions de les primeres conquestes islàmiques.

En el cas de Diyarbakir, alguns investigadors donen credibilitat a la narrativa popular sobre la historia de la mesquita, però d’altres consideren que les fonts d‘informació són pocs fiables, ja que en general els primers conqueridors musulmans permetien que els cristians conservessin les seves esglésies, tot i que no en deixaven construir de noves.

Altres cròniques diuen que l’església que havia fet construir Heracli en el 629 va ser restaurada per la comunitat cristiana en el 770, o sigui, molt després de la conquesta musulmana.    

Theodotus d’Amida, un monjo siríac que va morir l’any 698, mencionava que els musulmans després de conquerir la ciutat van construir-hi una mesquita. Nasir Khusraw, teòleg, poeta viatger i filòsof, l’any 1045 escrivia que l’església principal de la ciutat era un edifici impressionant que estava a tocar de la mesquita.; a més deia que l’església encara la feia sevir la comunitat cristiana, en aquella època. Però no mencionava que es compartís l’edifici amb els musulmans.

Per tant sembla que al menys fins al segle XI els dos edificis estaven de costat, però no eren compartits.

La construcció actual és de finals del segle XI i començaments del XII. Els seljúcides van conquerir la ciutat l’any 1085. La inscripció més antiga menciona al soldà seljúcida Màlik Xah, que va encarregar la construcció, i indica la data, el 1091–1092.

Està inspirada en la gran mesquita de Damasc, que s’havia construït en a començaments del segle VIII, durant el període omeia. De fet, aquest soldà havia encarregat uns anys abans la restauració de la mesquita de Damasc, en el 1082-83.

De les inscripcions que hi ha, la més antiga és del 1091-92; en unes cròniques de Mateu d’Urfa, es diu que l’edifici va patir un gran incendi en el 1115-16 i que va quedar molt malmès. Es creu que aquesta mesquita es va construir en la primera meitat del segle XI (totes les dates segons el nostre calendari, cristià). I consta en una inscripció del 1155-56, la seva reparació. El minaret també té una inscripció amb una data, 1141, que sembla que es refereix al treball que s'estava fent a les ales occidental i oriental de la mesquita, ja que tenen un estil característic del segle XII, de les dinasties seljúcides.

Hi ha diverses inscripcions amb dates que van des del 1117 fins al 1163. La forma actual del portal d’entrada és probablement del període entre el 1155 i el 1178.

El que em va impressionar més són les façanes dels costats est i oest del pati. Tenen una decoració molt elaborada, combinant material d’antics edificis bizantins, columnes, capitells corintis, frisos amb motius de vinyes, inscripcions gregues... tot combinat per donar un estil particular. Els capitells corintis i algunes franges decoratives són del segle IV dC. Però l’estructura és d’època islàmica, tot i la barreja d’estils que s’aprecia en diferents zones.

Posteriorment, a finals del segle XII s’hi va afegir una madrassa i una mica més tard, a començaments del segle següent una altra.

Després de la conquesta otomana de la ciutat, en el 1515, es va afegir una segona sala de pregària, més petita; segons la inscripció és del 1528-29.

Es van fer reformes en el segle XVIII i el minaret es va reconstruir en el 1839. La font al centre del pati és del 1849.

Després de la conquesta musulmana de Diyarbakir, en el 639, es va fer servir, de forma temporal, una de les esglésies com a mesquita. Més tard va ser reconstruïda pel soldà seljúcida Màlik Xah I, entre el 1091i el 1097, segons s’indica en una inscripció.

Actualment en el recinte hi ha dues escoles de teologia i també el museu dels manuscrits.