Est de Turquia-28. Mardin, Mor Benham

A finals del 2013 ja havia estat aquí a Mardin i he trobat la ciutat molt canviada. Feia molta calor i pel carrer principal, ple de botigues, hi havia molt trànsit, molta gent, soroll i molt turisme, majoritàriament turc; era cap de setmana i suposo que això explica la gran quantitat de famílies que anaven de compres. Em sorprèn veure moltes botigues on es ven vi i begudes alcohòliques, però en els restaurants no en poden servir.

El que no ha canviat són els carrers costeruts i les escales, i és que la ciutat es troba dalt d’un turó, amb la plana mesopotàmica als seus peus.

L’origen de la ciutat de Mardin podria ser una petita fortalesa anomenada Marda, en siríac, i Maride, en llatí. Marda es tradueix com a fortalesa. En el segle III ja s’esmentava aquesta fortalesa i altra cop apareix mencionada a començaments del segle VI.

Al segle IV el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'Imperi Romà. Com una important ciutat fronterera de l'Imperi Romà i més tard l'Imperi Bizantí, Mardin es va convertir en un important centre del cristianisme, un estatus que va mantenir sota el domini otomà després de les incursions islàmiques i turques.

Cap al 640 els àrabs van ocupar la regió i van conquerir la fortalesa. L’any 684 es va establir en aquest indret un bisbat jacobita (església ortodoxa siríaca). Hi ha constància de que l’any 755 hi havia el primer bisbe nestorià; el bisbe local Joan de Mardin a finals del segle VIII va fundar nombrosos monestirs.

La introducció de l’islam va arribar amb els omeies, l’any 692. Després va formar part del califat abbàssida, amb seu a Bagdad que van conquerir la ciutat en el 824. Les faccions dels turcs Seljúcides es van enfrontar entre si pel control de Mardin, canviant de mans diverses vegades. Finalment va ser conquerida per Nahm ad-din Ilghazi, de la dinastia turcmana dels artúqides. Aquesta dinastia va existir del 1102 al 1409. Molts dels edificis històrics que hi ha ala ciutat són d’aquest període.

El 1171 el patriarcat dels Jacobites es va traslladar d’Amida (Diyarbakir) a Mardin, però en el 1207 esva traslladara una població més a l’est.

L’any 1183 Saladí va arribar a uns 10 km de la ciutat peròno va poder ocupar-la. Uns anys més tard, en el 1198, un altre soldà aiúbida lava assetjar durant uns mesos i finalment es va retirar. En el 1202, l’emir artúqida acceptava el pagament d’un tribut a canvi de reconèixer la sobirania del soldà aiúbida.

La ciutat va seguir patint atacs i setges, canviant de mans. L’any 1367 el viatger Ibn Batuta va visitar la ciutat.

L’any 1507 va caure en poder dels safàvides; en aquella època la major part de la seva població era armènia. L’any 1515 els otomans van ocupar la ciutat però els perses conservaven la ciutadella; els defensors de la ciutadella van resistir el setge durant un any, fins que als otomans els hi van arribar reforços des de Síria, que no està gaire lluny. Els perses que defensaven la ciutadella van morir tots.

L’any 1555 el patriarcat jacobita va tornar a Mardin; n’havia marxat l’any 1207.

L’any 1832 hi va haver una revolta kurda i la ciutat va quedar governada per beis kurds; de totes formes ja abans tenien un cert poder, que era hereditari.

Mardin, que havia format part de l’Armènia històrica, va patir també el genocidi armeni i assiri.

Mor Benham

Després de passejar una mica pels carrers de la ciutat visitem l’església de Mor Benham (sant Benham), també anomenada església de Kirklar (40 màrtirs). A dins no deixen fer fotografies. 

Aquesta església inicialment es va construir en honor a Mor Behnam i la seva germana Saro. És un edifici de mitjans del segle VI. L’any 1293 Mardin es va convertir en la seu de l’Antic Patriarcat Siríac i llavors des d’aquesta església es dirigien tots els assumptes espirituals i administratius de la comunitat.

Els patriarques i metropolitans vivien en habitacions que donaven al pati. L’any 1850, es van substituir construint un nou centre patriarcal, i en el 1925 es va ampliar aquest recinte afegint una sala al costat.

En aquesta església hi havia una escola de secundària que va estar en funcionament des del 1789 fins al 1928. Els diplomes que es donaven als estudiants en acabar estaven escrits, no sé si del tot o tan sols en part, en siríac.  He trobat que el que va sol·licitar el tancament va ser el director de l’escola.

Si ho he entès be, en aquest recinte hi havia l’església, el centre metropolità, l’escola i una altra església que era de l’escola.

L’església segueix en actiu i hi assisteixen no tan sols els assiris (siríacs) sinó també altres cristians; és una església ortodoxa siríaca i la catedral metropolitana. Diuen que és un símbol de la diversitat religiosa de la ciutat.

A la ciutat hi havia dues esglésies, una d’elles dedicada als sants Behnam i Saro, i l’altra dedicada a 40 màrtirs cristians. L’any 1170 van convertir l’església dels 40 màrtirs en una mesquita, la mesquita Sehidiye; llavors van traslladar els ossos dels 40 màrtirs a l’església de Mor Behnam i Saro. Per això ara rep els dos noms, els dels dos sant enterrats aquí i inicialment i els ossos dels 40 que van portar més tard; kirklar fa referència als 40 màrtirs. A l‘interior de l’església hi ha una pintura sobre la història d’aquests màrtirs.

L’església es va construir l’any 569 en honor del sant siríac Behnam i la seva germana Saro.

Hi ha dues llegendes relacionades amb aquesta església, una sobre els germans i l’altre sobre els 40 màrtirs; també he trobat una llegenda en que es combinen les dues històries.

Hi ha al menys 20 manuscrits siríacs en els que s’explica la vida de tots aquests màrtirs. Hi ha un document que es diu que és el més antic que s’ha conservat, La vida Sant Behnnam i Sara, però actualment sembla que és del 1197, i que el va escriure algú de l’Església Ortodoxa Siríaca. 

Detalls de la vida d’aquests sants es troben també en documents siríacs de finals del segle XII o començaments del XIII. Diuen que es podria haver escrit la vida d’aquests sants per tal d’establir que la fundació del monestir és anterior a l’islam i evitar que el confisquessin els governants musulmans. El que no tinc clar és si es refereix a aquesta església o a una altra que hi ha al nord d’Iraq dedicada als mateixos sants.

Hi ha un document del 961 en que menciona una església de Trípoli, dedicada a Sant Behnam. Per altra banda hi ha una homilia de Jacob de Batnes, que va viure entre el segle V i VI, en la que parla del martiri de Behnam i els seus companys. I en el segle XV un altre escriptor dedica uns poemes a aquest sant.

La germana de Behnam, trobo que l’hi donen el nom de Saro o Sara. Però llegeixo que antigament, l’hagiografia siríaca, a la germana d’un home sant se l’anomenava Sara, com l’esposa d’Abraham.

Les relíquies dels dos germans Behnam i Sara es troben al monestir que du el seu nom, al nord d’Iraq. Però també n’hi ha en un monestir del Caire i en aquesta església, hi ha unes relíquies de Sant Behnam.

En quant a les llegendes, començo per Behnam. Una nit se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si duia a la seva germana, que patia lepra, a veure l’ermità Mateu, sant Mateu, la guariria de la malaltia. Així que l’endemà van anar els dos germans a veure l’ermità.

En alguna llegenda expliquen que se l’hi va aparèixer quan es va perdre, durant una cacera i va dormir al bosc, i que anava acompanyat de 40 seguidors. I que l’endemà van anar tots, amb la noia a veure l’ermità. Així relacionen les dues històries.

Per trobar a l’ermità van seguir un cérvol que tenia una creu al front. Sant Mateu els hi va explicar l’evangeli i els dos germans es van convertir al cristianisme. Quan la noia es va submergir a l’aigua per ser batejada, va guarir-se. Amb ells també es van convertir els 40 que els acompanyaven.

El rei es va enfurismar en saber que els seus fills s’havien convertit al cristianisme i volia que hi renunciessin i que no ho divulguessin.

Va fer matar als seus fills, i els seguidors van fugir a les muntanyes on van ser capturats. Serien els 40 màrtirs, però també pot ser un succés independent.

El pare de Behnam i Saro no es va perdonar mai la mort dels seus fills i diuen que va emmalaltir degut als remordiments. A la seva dona se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si es convertien es guariria. Van demanar a l’ermità que havia guarit ala filla que anés a veure’ls i que els bategés. Sant Mateu, l’ermità va demanar que fes construir un monestir al cim de les muntanyes Alfaf. No tinc clar si era on van amagar-se els 40 màrtirs, els germans, on tots. El cas és que dalt d’aquest cim hi ha el monestir de sant Mateu. I com a penitència, el rei va construir un altre monestir a Beth Gubbe, que es va anomenar  Monestir dels Sants Behnam i Saro i ara es troba al nord de l'Iraq.

En quant als 40 màrtirs, no tinc clar si eren els soldats del seguici de Behnam o uns altres; el cas és que eren cristians, d’origen grec, diuen en alguns llocs, que es van negar a renunciar a la seva fe.

Els van dur a Sebastes, on van construir un bany calent, agradable i un altre glaçat. Els hi van oferir de renunciar al cristianisme i anirien al bany calent, i si no era així, els llançarien al bany glaçat.

Dels 40 presoners només un va optar per renunciar a la seva fe, els 39 restants van acabar submergits en les aigües gelades. 

Al matí havien mort congelats. Diuen que al cel van aparèixer unes corones , una sobre cada un dels màrtirs i una que estava buida. Un dels que vigilava als presoners llavors es va convertir i el van llançar també a l’aigua gelada, i també va morir, completant així la xifra de 40 màrtirs.

Aquests 40 màrtirs són àmpliament reconeguts en el món cristià i hi ha fores esglésies i monestirs construïts en honor seu.