Continuem cap a Barzan, ciutat on va néixer Mustafà Barzani, el líder de la nació kurda. Els dos germans Barzani, el xeic Ahmed (1896-1969) i Mustafà (1903-1979), van tenir un paper clau en la historia del poble kurd. L’altre personatge important va ser el xeic Mahmud Barzanji (1878-1956) que és el que va liderar la que crec que va ser la primera revolta kurda, en el 1919.
El xeic Ahmed Barzani va ser el que va aglutinar diferents tribus kurdes sota el seu lideratge per formar la tribu barzani, que ocupava la regió de la vall de Barzan. Va liderar la revolta dels anys 1933-34, en la que hi va participar el seu germà Mustafà.
Les coses a la regió kurda anaven de malament en pitjor i l’any 1943 Mustafà i un fill de Mahmud, Latif, des de la vall de Barzan, van liderar una nova revolta. Van aconseguir que els kurds poguessin recuperar els seus llocs a l’administració, es va millorar el subministrament de productes a la regió i es van tornar a obrir les escoles i els hospitals. A mitjans dels anys 20 s’havien anat desplaçant els kurds i substituint-los per àrabs i s’havien tancat escoles on s’ensenyava el kurd.
L’any 1947 Mustafà Barzani va haver d’exiliar-se i els nacionalistes van passar a la clandestinitat, creant el partit democràtic del Kurdistan, PDK. L’any 1958 neix la república d’Iraq i la constitució provisional garantia els drets dels kurds. Mustafà Barzani i alguns altres que estaven a l’exili van poder tornar al país. Es va legalitzar el PDK i es van començar a publicar diaris en kurd.
L‘any 1961, el govern no havia complert moltes de les promeses fetes i hi ha una altra revolta nacional. Això va portar a bloquejos, bombardejos, atacs amb armes químiques i matances de la població civil. La guerra va durar fins que hi va haver el cop d’estat que va portar al partit Baas al poder. Però les coses no van anar millor pel poble kurd.
Mustafà Barzani està enterrat aquí a Barzan. Vam anar a visitar la seva tomba i la del seu fill Idris. Allà ens esperava el xeic Halat, que és amic de l'actual president, Masud Barzani. Vam haver d’esperar perquè estava amb un altre grup de visitants. Cada any venen milers de kurds a retre homenatge al seu líder.
Des d’aquí hi ha una bona vista sobre la vall de Barzan, és un lloc tranquil i em va semblar molt senzill, amb les tombes a terra a cel obert... em va impactar. El xeic ens va rebre davant dels rètols amb les fotografies d’alguns dels personatges clau de la família Barzani i vam haver d’anar passant un per un a donar-li la ma. Anava acompanyat de dos o tres homes, que es van posar a banda i banda seva, i als que també vam anar donant la ma. Hi havia reporters locals fent fotografies i gravant la cerimònia en vídeo.
Ens va dirigir fins al costat de la tomba de Mustafà Barzani i ens va dir que féssim una pregària en silenci, cadascú al seu Déu. O sigui que vam estar uns minuts en silenci i després va fer-nos un discurs, que ens anaven traduint del kurd a l’anglès. De tot el que van dir el que se’m va quedar més gravat, perquè ho va repetir bastant és que el poble kurd vol la pau, que respecte totes les creences. Va parlar també sobre el poble kurd, el passat, el present i el futur, però ja dit, sobre tot, l’èmfasi estava en que volen la pau. És un poble que ha patit molt al llarg d ela seva història.
Ben aviat aquest racó tranquil i senzill canviarà, ja que estan construint un gran complex i al pati hi haurà un petit embassament d’aigua amb la forma del mapa del Kurdistan. Hi ha tres edificis acabats amb una cúpula i el nombre tres té dos lectures, les tres religions i també els tres fragments del Kurdistan; fan molt èmfasi en que ara està repartit entre tres països, però confien en que un dia serà un sol Kurdistan lliure, unificat i en pau. Em va semblar entendre que els edificis es reflectiran sobre l’aigua de l’estany. Canviarà força l’emplaçament quan estigui tot construït.
Després el xeic ens ha ofert un té i ens ha parlat d’un cementiri que no estava lluny d’allà i que volia ensenyar-nos. En aquell moment només em vaig quedar amb la idea de que era un mausoleu dedicat a tots els que havien mort en mans del règim Baas. Ha sigut després que he buscat informació i m’ha colpit encara més.
Com ja he comentat, la vall de Barzan va ser clau en el moviment nacionalista així com el clan Barzani. Així que el règim de Sadam Husein abans de començar la persecució dels kurds, per la seva identitat, va perseguir la tribu Barzani i a la població de la vall de Barzan.
Quan en el 1975 Iran va retirar el suport a la guerrilla kurda, molts es van exiliar a Iran, Europa o Estats Units. Als que es van quedar, el regim de Sadam els va traslladar cap al sud del país, al desert, prop d’Aràbia Saudita, però en el 1979, quan hi va haver la revolució islàmica a l’Iran, els va retornar cap al nord, en camps de concentració al Kurdistan.
L’any 1983, l’exèrcit se’n va endur, en camions, 8000 homes i nens d’aquests camps. A les dones els hi van dir que els portaven a treballar, però mai més no els van tornar a veure.
La vida de les dones sense els homes, va ser molt dura, en molts casos, vivien al llindar de la pobresa. Durant anys van estar esperant el seu retorn, malvivien conservant, malgrat tot, les tradicions de la seva cultura. Per això, les dones no es podien tornar a casar per tirar endavant la casa, ja que sense tenir proves de la mort dels seus marits no ho podien fer.
Moltes dones creien que els seus homes tornarien a casa amb la caiguda del règim i miraven esperançades les noticies, il·lusionades pel retorn dels marits, germans, fills... però no va ser així. Es van trobar algunes foses comuns al sud del país, i ara aquestes restes estan a Barzan, en el cementiri que vam visitar. Algunes dones van reconèixer algun objecte o algun detall i per tant van poder recuperar la pau en tenir la certesa de la mort dels seus familiars.
També he llegit que alguns d’aquells homes i nois els van utilitzar per fer proves d’armes químiques. Però segueixen havent-hi moltes persones que no saben que va passar amb els seus familiars. Per això en el 2007 es va crear una associació de dones, que es diu Vejîn, que vol dir renaixement, que té com a objectiu trobar informació sobre els desapareguts, poder donar resposta a les dones, vídues, germanes, mares… de tots aquells homes i nens. A més, aquesta organització també intenta millorar la situació dels supervivents i ajuda a l’educació de les dones per tal de que puguin trobar feina.
Diuen que pocs dels nens que van quedar a la vall s’han casat o fan una vida normal; hi ha noies que expliquen que no es casen per no deixar a les seves mares soles.
Aquest cementiri de Barzan és un memorial a tots aquells homes desapareguts i executats durant el règim de Sadam. Hi ha unes làpides blanques, sense res escrit, ni noms, ni dates, res. Quan hi vam ser nosaltres hi havia una dona, tota tapada de negre, que passejava entre les tombes. El xeic ens va dir que aquell dia van endur-se’n el seu marit i quatre fills i cada dia va a visitar el memorial.