07 de febrer 2014

Kurdistan_7: Canyó Gali Ali Beg


L’any 1928 es va encarregar a l’enginyer de Nova Zelanda Archibald Milne Hamilton la construcció d’una carretera que unís la capital del Kurdistan iraquià Erbil amb la ciutat Haji Omaran, a la frontera d’Iran. Això permetria enllaçar les dues costes la mediterrània i la del mar caspi. Una part d’aquesta carretera, que a vegades s’anomena carretera Hamilton o els kurds l’anomenen Haji Omarana és el canyó Gali Ali Beg. 


La carretera es va acabar de construir l’any 1932. La seva idea era que servis per unir els pobles de la regió i de les peripècies de la construcció d’aquesta via en va escriure un llibre que es va publicar en el 1937. 

Durant el procés de construcció de la carretera se’n va adonar de que a vegades es necessiten ponts resistents, però fàcils de muntar i adaptables a qualsevol terreny. Per això va dissenyar els ponts que s’han anomenat Callender- Hamilton (crec que Callender era la casa que fabricava els cables). Eren ponts desmuntables que l’exèrcit britànic va fer servir quan estaven en conflictes bèl·lics. La carretera passa per diferents colls, en terreny molt variat. 

El canyó té uns 12 Km de llarg i tant en el canyó com al llarg d’aquesta carretera hi ha diferents cascades. És un lloc típic per fer-hi picnics i a l’estiu s’omple de turistes de tot el país. Com que està proper a Erbil, els dies de feste s’omple de gent de la capital. 

Malauradament nosaltres no vam poder veure gran cosa del canyó ja que se’ns va fer fosc. Ens havíem entretingut més del compte a Barzan i a més vam trobar molts controls de policia, o sigui que quan vam arribar a l’entrada del canyó ja era gairebé de fosc. Tot i això, era curiós veure la filera de camions circulant per aquesta ruta de muntanya.


Ens vam aturar a sopar en un dels centres d’estiueig de la zona. Feia fred, estava una mica alt i potser per ser hivern i ja tard, no hi havia massa animació. Per on jo vaig passejar era un carrer ple de botigues, bars i restaurants. També hi havia terrasses, buides, ja que el temps no acompanyava, i en aquest país no cal sortir fora a fumar. És una de les coses que ara em xoca, ja que ens hem acostumat a que a casa nostra no es pot fumar als bars i restaurants.



Va ser agradable i vam menjar be, però estava una mica mort; m’imagino que a la primavera deu ser molt diferent l’ambient.

I després de sopar vam continuar fent camí fins a Erbil, la capital del país.


04 de febrer 2014

Kurdistan_6: vall de Barzan

Continuem cap a Barzan, ciutat on va néixer Mustafà Barzani, el líder de la nació kurda. Els dos germans Barzani, el xeic Ahmed (1896-1969) i Mustafà (1903-1979), van tenir un paper clau en la historia del poble kurd. L’altre personatge important va ser el xeic Mahmud Barzanji (1878-1956) que és el que va liderar la que crec que va ser la primera revolta kurda, en el 1919.

El xeic Ahmed Barzani va ser el que va aglutinar diferents tribus kurdes sota el seu lideratge per formar la tribu barzani, que ocupava la regió de la vall de Barzan. Va liderar la revolta dels anys 1933-34, en la que hi va participar el seu germà Mustafà. 

Les coses a la regió kurda anaven de malament en pitjor i l’any 1943 Mustafà i un fill de Mahmud, Latif, des de la vall de Barzan, van liderar una nova revolta. Van aconseguir que els kurds poguessin recuperar els seus llocs a l’administració, es va millorar el subministrament de productes a la regió i es van tornar a obrir les escoles i els hospitals. A mitjans dels anys 20 s’havien anat desplaçant els kurds i substituint-los per àrabs i s’havien tancat escoles on s’ensenyava el kurd. 

L’any 1947 Mustafà Barzani va haver d’exiliar-se i els nacionalistes van passar a la clandestinitat, creant el partit democràtic del Kurdistan, PDK. L’any 1958 neix la república d’Iraq i la constitució provisional garantia els drets dels kurds. Mustafà Barzani i alguns altres que estaven a l’exili van poder tornar al país. Es va legalitzar el PDK i es van començar a publicar diaris en kurd.  

L‘any 1961, el govern no havia complert moltes de les promeses fetes i hi ha una altra revolta nacional. Això va portar a bloquejos, bombardejos, atacs amb armes químiques i matances de la població civil. La guerra va durar fins que hi va haver el cop d’estat que va portar al partit Baas al poder. Però les coses no van anar millor pel poble kurd.

Mustafà Barzani està enterrat aquí a Barzan. Vam anar a visitar la seva tomba i la del seu fill Idris. Allà ens esperava el xeic Halat, que és amic de l'actual president, Masud Barzani. Vam haver d’esperar perquè estava amb un altre grup de visitants. Cada any venen milers de kurds a retre homenatge al seu líder. 

Des d’aquí hi ha una bona vista sobre la vall de Barzan, és un lloc tranquil i em va semblar molt senzill, amb les tombes a terra a cel obert... em va impactar. El xeic ens va rebre davant dels rètols amb les fotografies d’alguns dels personatges clau de la família Barzani i vam haver d’anar passant un per un a donar-li la ma. Anava acompanyat de dos o tres homes, que es van posar a banda i banda seva, i als que també vam anar donant la ma. Hi havia reporters locals fent fotografies i gravant la cerimònia en vídeo. 

Ens va dirigir fins al costat de la tomba de Mustafà Barzani i ens va dir que féssim una pregària en silenci, cadascú al seu Déu. O sigui que vam estar uns minuts en silenci i després va fer-nos un discurs, que ens anaven traduint del kurd a l’anglès. De tot el que van dir el que se’m va quedar més gravat, perquè ho va repetir bastant és que el poble kurd vol la pau, que respecte totes les creences. Va parlar també sobre el poble kurd, el passat, el present i el futur, però ja dit, sobre tot, l’èmfasi estava en que volen la pau. És un poble que ha patit molt al llarg d ela seva història. 

Ben aviat aquest racó tranquil i senzill canviarà, ja que estan construint un gran complex i al pati hi haurà un petit embassament d’aigua amb la forma del mapa del Kurdistan. Hi ha tres edificis acabats amb una cúpula i el nombre tres té dos lectures, les tres religions i també els tres fragments del Kurdistan; fan molt èmfasi en que ara està repartit entre tres països, però confien en que un dia serà un sol Kurdistan lliure, unificat i en pau. Em va semblar entendre que els edificis es reflectiran sobre l’aigua de l’estany. Canviarà força l’emplaçament quan estigui tot construït. 

Després el xeic ens ha ofert un té i ens ha parlat d’un cementiri que no estava lluny d’allà i que volia ensenyar-nos. En aquell moment només em vaig quedar amb la idea de que era un mausoleu dedicat a tots els que havien mort en mans del règim Baas. Ha sigut després que he buscat informació i m’ha colpit encara més. 

Com ja he comentat, la vall de Barzan va ser clau en el moviment nacionalista així com el clan Barzani. Així que el règim de Sadam Husein abans de començar la persecució dels kurds, per la seva identitat, va perseguir la tribu Barzani i a la població de la vall de Barzan. 

Quan en el 1975 Iran va retirar el suport a la guerrilla kurda, molts es van exiliar a Iran, Europa o Estats Units. Als que es van quedar, el regim de Sadam els va traslladar cap al sud del país, al desert, prop d’Aràbia Saudita, però en el 1979, quan hi va haver la revolució islàmica a l’Iran, els va retornar cap al nord, en camps de concentració al Kurdistan. 

L’any 1983, l’exèrcit se’n va endur, en camions, 8000 homes i nens d’aquests camps. A les dones els hi van dir que els portaven a treballar, però mai més no els van tornar a veure. 

La vida de les dones sense els homes, va ser molt dura, en molts casos, vivien al llindar de la pobresa. Durant anys van estar esperant el seu retorn, malvivien conservant, malgrat tot, les tradicions de la seva cultura. Per això, les dones no es podien tornar a casar per tirar endavant la casa, ja que sense tenir proves de la mort dels seus marits no ho podien fer. 

Moltes dones creien que els seus homes tornarien a casa amb la caiguda del règim i miraven esperançades les noticies, il·lusionades pel retorn dels marits, germans, fills... però no va ser així. Es van trobar algunes foses comuns al sud del país, i ara aquestes restes estan a Barzan, en el cementiri que vam visitar. Algunes dones van reconèixer algun objecte o algun detall i per tant van poder recuperar la pau en tenir la certesa de la mort dels seus familiars. 

També he llegit que alguns d’aquells homes i nois els van utilitzar per fer proves d’armes químiques. Però segueixen havent-hi moltes persones que no saben que va passar amb els seus familiars. Per això en el 2007 es va crear una associació de dones, que es diu Vejîn, que vol dir renaixement, que té com a objectiu trobar informació sobre els desapareguts, poder donar resposta a les dones, vídues, germanes, mares… de tots aquells homes i nens. A més, aquesta organització també intenta millorar la situació dels supervivents i ajuda a l’educació de les dones per tal de que puguin trobar feina. 

Diuen que pocs dels nens que van quedar a la vall s’han casat o fan una vida normal; hi ha noies que expliquen que no es casen per no deixar a les seves mares soles. 

Aquest cementiri de Barzan és un memorial a tots aquells homes desapareguts i executats durant el règim de Sadam. Hi ha unes làpides blanques, sense res escrit, ni noms, ni dates, res. Quan hi vam ser nosaltres hi havia una dona, tota tapada de negre, que passejava entre les tombes. El xeic ens va dir que aquell dia van endur-se’n el seu marit i quatre fills i cada dia va a visitar el memorial.

25 de gener 2014

Kurdistan_5: cap al Kurdistan iraquià. Amedi o Amadiya

Amadiya
Continuem ruta cap a la frontera. Parem a dinar pel camí, crec que era a Cizre que tot i que està a tocar de la línia fronterera, el pas està més a prop de Silopi. Amb l’autobús que anàvem no tenia permís per creuar la frontera així que a Silopi vam canviar de vehicle. Era ja fosc i per tant no se quina pinta té aquest poble, però tant en aquest poble com a l’altra banda, al poble de Zakho, hi ha vehicles que fan el pas de frontera. Puges amb el teu equipatge, el conductor t’agafa el passaport i en cada parada que es fa entre la part turca i la iraquiana el xofer fa els tràmits dels clients que porta al cotxe. En alguna de les etapes si que cal presentar-se personalment per que et vegin. Les cues de camions per creuar el pas fronterer son immenses, fa la impressió de que hagin de fer més d’un dia de cua. Molts camions estaven aparcats, a les fosques, com si els seus xofers estiguessin dormint.


Amadiya, porta de Mossul
El procés va ser llarg i laboriós, a més, en ser fosc em creava una certa inseguretat això de que un desconegut anés amunt i avall amb els passaports... En algun dels tràmits, el nostre xofer es colava, feia dreceres... amb l’estona em vaig anar confiant, el xicot semblava agradable, era la seva feina, creuar la gent d’una banda a l’altra. Un cop al cantó del Kurdistan iraquià, ens va portar a un carrer fosc, fora de la carretera principal i allà ens esperava un altre bus. No ens enteníem amb ell, o molt poc, però en deixar-nos va fer alguna expressió com dient: esteu tranquils ja? Us he portat al lloc correcte i més ràpid que els altres! I és que semblava com si fos un joc entre els dels diferents cotxes, a veure qui passa amb menys temps. 

Amadiya, porta de Mossul
A Iraq la diferencia horària amb Barcelona és de 2 h, mentre que a Turquia és només una. O sigui que com que el trajecte era llarg, amb les parades, el pas de frontera i tot, vam arribar al Dohuk amb 5 hores de retard respecte al previst, a les 11 de la nit hora iraquiana. 

Estava cansada i vaig anar a sopar just davant de l’hotel; vaig prendre un shawarma i abans de començar et porten una sopa i l’aigua, demanis el que demanis. Em va costar 2500 dinars, que és menys de 2 euros. 

Amadiya, porta de Mossul
Estem a mesopotàmia, la regió regada pels rius Tigris i Èufrates. Mesopotàmia es divideix en tres grans zones: l’alta mesopotàmia, que és la zona de muntanya, la mesopotàmia central, que és per on vaig fer el viatge i la baixa mesopotàmia, que potser és la més rica en jaciments arqueològics. 

A la baixa mesopotàmia, prop del delta on desemboquen els dos rius, hi havia els sumeris i una mica més al nord els accadis i si no estic confosa, entre tots dos van donar lloc a l’imperi babiloni. 
Amadiya, porta de Mossul

A la mesopotàmia central és on hi havia l’imperi assiri, amb al seva capital Assur. Altres ciutats importants de la zona assíria van ser Nínive i Nimrud. Ara be, aquestes ciutats queden fora de la regió autònoma del Kurdistan i no teníem visat per anar-hi; a part d’això, com que estan prop de Mossul no és una zona massa segura actualment.
Els diferents pobles i imperis que van viure a Mesopotàmia van tenir molt contacte i es van influir molts uns als altres, ja que hi ha objectes trobats en les diferents zones de  mesopotàmia que presenten moltes semblances.

Amadiya
El primer contacte amb el Kurdistan iraquà va ser al visitar la ciutat d’Amedi o Amadiya. 

Aquesta ciutat va ser durant molts anys va ser la capital de l’imperi badinan, que va existir entre el 1376 i el 1843. Es pensa que aquesta població podia ser la precursora de l’actual poble kurd.
És una població assíria i kurda, en la que conviuen cristians i musulmans sense problemes. Actualment té uns 5000 habitants. En el segle XIX a més dels assiris i els kurds hi havia també un nombre significatiu de jueus, que es dedicaven majoritàriament al comerç. 

Aquesta ciutat sembla que és més antiga que Nínive, pot tenir més de sis mil anys d’història. S’han trobat esquelets que serien del 7.500 a. C. 

Mesquita d'Amadiya, sala d'ablucions
Aquí hi vivien mags i sacerdots de l’antiga Persia i es diu que tres d’aquests homes savis o mags, van anar en peregrinació cap a Jerusalem, per l’època del naixement de crist, pel que es pensa que podrien ser els tres reis d’orient que es citen a la bíblia. El profeta Ezequiel també era originari d'aquí.

Es troba a 1500 m d’alçada, sobre un turó i s’hi pot accedir per una escala tallada a la roca, des de la vall per on flueix un dels afluents del gran Zab. Vist des de la carretera es veu que és una situació estratègica, ocupa tota la superfície de la muntanya rocosa; té forma ovalada i antigament era emmurallada, de la que es conserven dues portes. 

Mesquita d'Amadiya
És una zona muntanyosa i tot i que fa molt bon dia, encara hi queda molta neu i gel. Arribem amb cotxe fins a dalt de la ciutat. Molts carrers estan tallats (fins i tot per anar a peu) ja que hi ha gel. La neu que es fon en els llocs de sol quan lliscant arriba a les zones d’ombra es gela i de tant en quant, en carrers empinats trobes pel·lícules de gel unes mica traïdores. 

Els vestits dels homes són curiosos: és una espècie de mono amb una faixa fent de cinturó, ampla i completen la seva indumentària amb un mocador entortolligat al cap, amb un enrotllat molt elaborat.
Els homes del clan barzani porten la tela del mocador blanca i vermella. 

Anem cap a la porta de Mossul o porta badinan. Costa arribar-hi ja que hi ha carrers tallats i gelats. És una de les dues que queden de l’antiga muralla. Costa arribar-hi, però com que diuen que hi ha uns relleus em decideixo a baixar. Per aquesta porta s’accedeix a la ciutat quan es puja per l’escala tallada a la roca. En una altra època menys freda deu ser molt agradable pujar, o millor baixar per aquesta banda, ja que hi ha vistes sobre la vall.  

A la part de fora de la porta, com fora la ciutat, hi ha uns nínxols amb uns relleus de figures humanes i animals; és una llàstima que estan molt desgastats. 

Després anem cap a la mesquita, de la que destaca el seu minaret, de 30 metres d’alçada i que és més antic que la mesquita actual. Segons el que posa al rètol de la porta va ser construït en el segle XV. Diuen que s’hi veuen impactes de bala de l’època de la guerra civil kurda. Jo no m’hi vaig fixar.

El minaret es veu des de qualsevol punt de la ciutat, i la mesquita té el seu encant; és molt senzilla, sòbria, però el que em xoca més, i és el que per mi l’hi dona un encant especial, és que està plena de racons, hi ha diferents sales i passadissos i no una gran sala com en moltes altres. 

No massa lluny de la mesquita hi ha una altra de les portes, que actualement queda integrada en la ciutat, al costat d’una escola. 

Amadiya
Per aquí hi ha molt poca gent parli angles i com que jo no parlo kurd ni àrab es fa difícil comunicar-se. Jo feia servir les poques paraules que havia après i servien per rebre un somriure i que em contestessin o me n’ensenyessin una altra. Vaig arribar a saber 14 paraules. Les que feia servir més son (el so era més o menys això): txoni (hola), spas (gràcies), judahafis (adéu), bash (bo), vale (si) i na (no).

Amadiya
Em va agradar molt el passeig per aquesta ciutat, la curiositat de la gent, la seva amabilitat, i també la tranquil·litat i calma que s’hi respira.

19 de gener 2014

Kurdistan_4: Hasankeyf

Hasankeyf és un poble a la vora del Tigris, que està previst que desaparegui aquest any o el que ve, ja que està prevista la construcció d’una presa que el cobrirà. És una llàstima.

Es troba a 37 Km de Batman, a les muntanyes Raman. Hi ha milers de coves excavades en les roques, per això va rebre el nom de ciutat de les coves, o en assiri Kefave. 

A l’època medieval els àrabs l’anomenaven Hisni Keyfa que es tradueix com castell roca. El nom actual prové del final del període otomà. Les pintures que hi ha en algunes coves daten del 900 a. C. 

El poble té una situació estratègica, crec que el seu nom vol dir la roca i és que hi ha set barrancs d’uns 100 metres d’alçada que convergeixen aquí. En l’època romana havia sigut una plaça militar i es va fortificar durant el període de Constantí el gran, ja que feia frontera amb el territori persa. 

Després, en el 640 d. C. va passar a formar part del mon islàmic, sent l’època de major esplendor entre els segles XII i XV, en que era un important centre comercial i cultural. En aquests barrancs s’hi han trobat monedes de diferents pobles (parts, grecs, romans i bizantins). 

Des del punt de vista arqueològic és interessant ja que conserva l’aire de ciutat medieval d’abans del període otomà. Havia estat ocupada pels bizantins, però moltes de les coses que queden son del segle XIV, del període dels aiúbides.

Sobre la roca és on hi ha la ciutadella i les coves, hi ha també les ruïnes d’un petit palau del segle XIV. De la mateixa època és una mesquita que es va construir on abans hi havia hagut una església. 

La població actual és de majoria kurda, però cap al 1000 o 1100 la gran majoria de la població encara era cristiana. Als voltants del 1110 es va crear l’emirat de Hisn Kayfa, que va existir durant més d’un segle. 

En el 1116 es restaura el pont romà sobre el Tigris. A finals del segle XII és quan va començar a reduir-se la població cristiana. La ciutat va anar passant de ma en ma, fins al 1534 en que queda sota el poder otomà, però al importància de la ciutat va decaient. L’any 1960 tenia poc més de mil habitants. 

Des del nou pont sobre el Tigris es veu be el que queda de l’antic pont de pedra, el Eski Köprü, que vol dir pont vell i que van construir els romans. Diuen que l’estructura d’aquest pont ja demostra que la ciutat era important abans de l’arribada dels otomans. 

Aquest poble em va encantar i és una llàstima que el facin desaparèixer. Veníem de Midyat on feia un dia esplèndid i va ser arribar a Hasankeyf i trobar boira i molt fred. Feia uns dies havien estat a 7 sota zero i el poble estava tot nevat, això va impedir que poguéssim anar a veure les coves i la ciutadella; l’accés estava tancat per perillós. 

La vista des del pont era fantasmagòrica i el passeig pels seus carrers es feia delicat per la neu, el gel i l’aigua del desglaç. A més, feia moltíssim fred. No havia agafat els guants i em feien mal les puntes dels dits quan havia de disparar una foto. Era sorprenent i un entorn fantàstic. 

Vam veure l’interior d’una de les cases cova que ara és un bar i que està a l’entrada del camí. Em van sorprendre una mena de gerres de terra cuita, que servien per emmagatzemar-hi gra o altres productes. A dalt tenien un forat ampli per on s’omplia el recipient i a la part baixa un altre forat proveït d’un tap, per on s’extreia el producte. Eren recipients grans, podien fer 1,5 metres d’alçada. Excavat a la paret hi havia bancs de pedra, que els tenien coberts amb coixins i catifes. 
 
A l’altra banda del riu hi ha la tomba de Zeynel, construïda a mitjans del segle XV per Zeynel, fill del governador de l’època i és una de les poques coses que queden d’aquell temps. 

Aquesta tomba em recordava una mica les que es troben per Àsia central. És una torre circular feta amb totxana, que presenta decoracions en blau i relleus fets amb la disposició de les totxanes. L’interior és de planta octogonal. Destacava molt en aquell entorn nevat, a la vora del Tigris. Diuen que és un tipus de construcció inusual per Anatòlia i en canvi és similar a algun edifici d’Azerbaijan. 

Com ja he comentat, està prevista la construcció d’una presa i s’està construint el nou poble, el Yeni Hasankeyf. Però al gent no està contenta amb el projecte, el que els hi donen com a indemnització per perdre la casa no cobreix, ni de bon tros la meitat del que val una casa molt més petita del que tenen, en el nou poble. 

Es vol construir un pantà que servirà per irrigació i també per una central hidroelèctrica. Aquest pantà cobrirà la zona que va de Batman a Midyat, amb el que desapareixeran 37 pobles (en un altre lloc llegeixo que son més de 100 els pobles afectats) i diversos emplaçaments d’interès arqueològic. 

Hi ha diferents grups que treballen per trobar alguna solució i evitar la desaparició del poble; hi ha un gran descontent de la població que fan manifestacions i protestes diverses, recullen firmes per aturar el procés. Les veus en contra de la presa també alerten de la inestabilitat i els problemes que pot generar amb el països veïns (Síria i Iraq) amb els que comparteixen l’aigua del Tigris.

Kurdistan_3: Midyat

Midyat es troba a 65 Km de Mardin i a l’igual que va passar en aquesta ciutat, molts dels cristians van marxar a començaments del segle XX; així i tot, la ciutat conserva diverses esglésies ortodoxes. 

Durant bastants segles la ciutat de Midyat va ser una important seu dels cristians siríacs arameus del sud-est de Turquia. El seu nom en arameu es Tur-'Abdin, que vol dir la muntanya dels servents de Deu. La primera menció que es fa de la ciutat amb el seu nom actual és de ~870 a. C. És un text escrit per un rei neo-asiri en el que explica com les forces assíries van conquerir la ciutat aramea i els pobles del voltant. 

Al llarg de la història la ciutat ha estat sota el poder dels assiris i després dels turcs. L’altiplà de Tur-‘Abdin patir al llarg dels anys diversos assalts i saquejos realitzats per les tribus mongols, turques i kurdes. Alguns d’aquests atacs van ser veritables massacres de la població, com un que hi va haver a finals del segle XIV, i després en el segle XIX i començaments del segle XX. Això va fer que la població aramea de la ciutat de Tur-‘Abdin (l’actual Midyat) disminuís significativament. Durant el genocidi del 1915 moltes families aramees van fugir cap als països àrabs veïns, Síria i Líban. 

Malgrat tot, la ciutat ha estat sempre i de forma continua poblada per arameus. Ara be, en els anys ~1960 poc a poc els arameus van anar marxant i llavors van arribar-hi els clans kurds. 


Fins als anys ~1960 a Midyat hi vivien més de 500 famílies de les que ~90% eren cristians arameus. Actualment hi queden unes 100 famílies, mentre que hi viuen uns 70 mil kurds, que provenen d’altres regions. 

Les families de cristians son vídues o vidus i també parelles grans, i algunes son immigrants arameus de pobles i ciutats veïnes. Per tant, actualment la ciutat ja no es caracteritza per ser una ciutat aramea, tot i que conserva un bon patrimoni arquitectònic. 

La nostra parada a Midyat és sobretot una parada tècnica per fer algunes compres (per una maleta que no havia arribat). Així que aprofitem a fer una volta per la ciutat. En la part alta, el barri antic, queda molta neu i gel, en canvi a baix ja no. És agradable ja que a mida que es va baixant es pot veure el canvi de la ciutat, des de cases tradicionals, amb façanes treballades, a edificis moderns en la zona comercial de baix de tot. 

En la zona comercial hi ha bastant moviment de gent, especialment homes i nois; les dones es veuen menys i la majoria porta mocador al cap. La sensació de que hi ha més homes per tot arreu és perquè els homes i especialment els nois n’hi ha molts que estan aturats, asseguts en una plaça, un bar o on sigui, també estan a les botigues venent. En canvi les dones van per feina, van a comprar, o al que sigui, es mouen, estan al carrer perquè van a algun lloc concret. 

Em sorprèn que hi ha forces joieries i també algunes botigues de vins. Hi ha botigues molt ben arreglades, i es veuen ben abastides. La gent ens mira amb curiositat i son amables, tot i que costa trobar alguna llengua amb que comunicar-se.