Avui anem cap a
Trinidad. Primer ens vam parar a un mirador des del que es veu la plana a tocar
del mar, on es troba Trinidad, i les muntanyes d'escambray. Tot i que el dia no
és molt clar, es percep el contrast de colors, ver i blau, muntanya i mar.
Arribem a Trinidad. Va
ser una sorpresa; me l’esperava molt monumental, ja que des del 1988 forma part
del patrimoni de la Unesco.
Crec que la primera impressió de no trobar-la
monumental radica en que vam arribar per un extrem, i el primer que vaig veure
van ser casetes baixes pintades de colors, força senzilles, carrers empedrats,
cavalls i burros circulant pel carrer... Em va fer l’efecte d’un poblet pintoresc.
Després ja me’n vaig adonar de que era molt més que això, és una ciutat
congelada en el temps.
Aquesta zona de la
costa ja estava habitada molt abans de l’arribada dels espanyols. A partir dels
objectes trobats en les excavacions es calcula que els primers habitants devien
arribar aquí cap al 2500 a. C. i aquest primer grup ètnic sembla que hi van
estar fins al segle X d. C..
Ara be, al llarg dels anys havien arribat altres
grups, entre ells els siboney i els taïns, que també es van instal·lar en
aquesta zona.
L’anàlisi de les restes de ceràmiques permet establir els fluxos
migratoris que hi havia en les Antilles i els orígens de la població.
A finals dels 1513
arriba a aquestes costes Diego Velázquez de Cuéllar. L’indret l’hi va semblar
prou protegit i va decidir explorar la regió. Satisfet amb la ubicació, va
decidir construir aquí la ciutat de la Santíssima Trinitat. Va ser el tercer
assentament espanyol a l’illa, després de Baracoa i Bayamo.
Com ja he comentat,
aquí ja hi havia població nadiua, i segons Fra Bartolomé de las Casas als
colonitzadors els hi venia de perles, ja que així tenien ma d’obra que seria
fàcil d’explotar.
Bartolomé de las Casas es va convertir en un gran defensor
dels indígenes d’americà llatina. Va ser aquí a Cuba on va començar a adonar-se
de la injustícia del sistema i les condicions de treball que tenien els nadius
en les mines. Va intentar fer-se escoltar, ja que s’oposava a l’esclavatge, i va
dedicar bona part de la seva vida a la lluita per unes condicions de vida dignes
pels indis.
La primera missa es va
dir sota un arbre, un jigüe, que estava en la que ara s’anomena plaça reial del
jigüe. En algú lloc es diu que va ser fra Bartolomé qui va dir aquesta primera
missa a la recent fundada ciutat.
En aquesta zona hi
havia or i ja abans de l’arribada dels espanyols els nadius ja recollien or
dels al·luvions dels rius. No obstant, va ser l’arribada de Velázquez la que va
desencadenar la febre de l’or. Sembla que ja venia amb la idea de trobar l’or. La
població a la ciutat es va incrementar per l’arribada d’aventures amb ganes de
fer fortuna. Primer tan sols era l’or al·luvial però després va arribar a
haver-hi fins i tot una foneria.
L’any 1518, Hernan
Cortés, que havia sigut secretari de Velázquez, va passar per la ciutat
reclutant mercenaris abans d’embarcar per anar a la conquesta de Mèxic. Molts dels espanyols assentats a Trinidad s’hi
van apuntar i diuen que en deu dies la ciutat va quedar gairebé despoblada.
He llegit que tan sols
van quedar 6 famílies espanyoles. Com que la població autòctona havia disminuït
molt, per tirar endavant els seus negocis van fer servir esclaus.
Els anys següents van
ser durs; l’or s’havia acabat i els nadius van haver de sobreviure amb la
ramaderia i la pesca.
Trinidad quedava aïllada
de l’interior per la serralada d’escambray, estava lluny de la capital i les
comunicacions no eren gens bones, o sigui que el comerç exterior era molt
limitat. Així que en el segle XVII havia quedat molt reduïda i endarrerida. Tot
això va afavorir la presència de pirates i contrabandistes que controlaven el
comerç d’esclaus. Poc a poc, el contraban, la ramaderia i el tabac van anar
traient a la vil·la de la letargia.
Les coses van millorar
en el segle XIX. La revolta d’esclaus a Haití va fer que molts francesos es
refugiessin a Trinidad i van establir diverses centrals sucreres en la regió,
en el que s’ha anomenat el valle de los
ingenios. A començaments de segle ja hi havia 78 centrals sucreres en
aquesta regió i el comerç del sucre va substituir el de la carn salada i el
cuir, que havia mantingut a la ciutat amb vida fins llavors. Un terç del sucre
total cubà es produïa aquí. 
La riquesa va fer que
la ciutat prosperés, que es construïssin edificis bonics i senyorials. S’empraven
bons materials, marbre i fustes de qualitat, es cuidava la decoració i
l’estètica... Però cap al 1850 la prosperitat es va acabar. La crisis del sucre
i les guerres de la independència van arruïnar la regió.
Amb les guerres les
plantacions de sucre van quedar devastades i cremades. El port de Casilda, que
és el port de la ciutat va deixar de funcionar. Els propietaris de les
plantacions van intentar salvar la industria sucrera però no va poder competir
amb Cienfuegos i Matanzas. Els habitants de la població no van tenir prou recursos
per reconstruir la ciutat, que va quedar congelada en el temps.
El president Batista va
valorar el patrimoni històric de Trinidad i va aprovar una llei per protegir-la
i conservar-la. Després va ser patrimoni nacional i més tard mundial.
Feia molt bon dia, no
hi havia pràcticament cotxes, alguna gent pel carrer caminava aprofitant els
espais amb ombra. Es respira tranquil·litat; ara, uns mesos més tard, veient
les fotografies sento altra cop aquella calma.
Les portes de les
cases, amb la doble entrada, gran i petita com en moltes cases antigues de la
metròpolis, la diferència amb les que hi ha per aquí Catalunya és el color,
marrons per Catalunya, colors pastel a Trinidad.
Moltes cases tenen
reixes a les portes i finestres; ja ho havia vist en altres de les ciutats per
on em passat. Diuen que era perquè les noies no s’escapessin amb algun esclau.
Hi ha bastants cavalls
i burros. Alguns son pels turistes; t’ofereixen fer una excursió o visitar la
ciutat a cavall.
La plaça de les tres
creus, es troba en el barri del calvari. Com el seu nom indica, hi ha tres
creus de fusta que estan aquí al menys des del 1826. Durant l’època colonial,
en les festes religioses les processons acabaven aquí.
La majoria de cases són
d’una sola planta, i en moltes es pot veure el rètol de l’any de construcció.
Ara be, com en els altres llocs visitats, hi ha cases que estan restaurades i
fan molt de goig, mentre que d’altres han anat caient i estan mig abandonades.
Vam entrar en una
botiga bastant miserable. Era una de les botigues oficials de queviures, on
venen els productes “normats”. Aquests productes són els que venen amb la
cartilla alimentària a un preu més baix. La idea original (es va instaurar en
el 1963) era que els productes bàsics havien de ser assequibles per tothom.
Esta marcat el que pot adquirir, al preu subvencionat, o sigui amb la cartilla,
cada persona, a la setmana o al mes. Son quantitats insuficients i no sempre hi
ha els productes disponibles. M’expliquen que la carn, el peix o el pollastre,
molts cops no apareix i no es pot comprar. O si en vols ho has de comprar al
mercat lliure, molt més car.
Fan acudits sobre el peix que fa ki-ki-ri-ki,
perquè a vegades et trobes que t’apunten que t’han donat peix quan en realitat
és pollastre. Actualment el peix ja no està a la cartilla.
Els nens tenen dret a
la llet dins de la cartilla només fins els 7 anys. Després qui vulgui llet se
l’ha d’aconseguir en un altre lloc.
Els productes “alliberats” són els que ja
no estan a la cartilla, és a dir que no tenen subvenció i per tant son més
cars. D’aquests productes, si tens diners, pots comprar la quantitat que
vulguis. Ara be, el preu també està marcat per l’estat. 
En les botigues que
tenen els productes de la llibreta es formen dues cues, una d’elles, la ràpida
és la dels que treballen, que tenen preferència per ser atesos. No sé quan es
formen cues, perquè jo no vaig trobar mai ningú, en totes les que vaig veure;
tampoc tenien gaire cosa a vendre. Suposo que és perquè ara hi ha menys coses
incloses a la cartilla i també suposo que es deu omplir quan arriba la
mercaderia del dia.
Contrasten les casetes
baixes i senzilles amb les cases senyorials, amb mobiliari de l’època colonial,
motllures al sostre, pintures i gravats a les parets, grans làmpades...
Contrastos. Tot son contrasto en aquest país. I música. Vagis on vagis trobes
algú tocant i cantant, alegrant l’ambient.
L’església de la
Santíssima Trinitat, és una reconstrucció del 1892, ja que l’anterior va quedar
malmesa per una tempesta. El que em crida més l’atenció d’aquesta església és
un crist assegut, en diuen el Crist de la humilitat i la paciència. És un posat
no molt habitual, tot i que n’hi ha un altre a l’Havana. A mi em va cridar
l’atenció i més perquè les lletres vermelles que hi ha a sota no passen
desapercebudes: “vengen a mi los que estan cansados y agobiados que yo les
aliviaré”. 
Més enllà ens trobem un
temple afrocubà, el temple de Yemaya. És una casa tradicional i al mateix temps
és el temple. Segons la tradició oral, en el pati d’aquesta casa s’hi van trobar
restes d’un antic enterrament. Alguns dels objectes trobats eren unes pedres esfèriques
que els antics siboney dipositaven com ofrenes en els enterraments, destrals,
estris de pesca utilitzats per antics esclaus... es creu que era un enterrament
afroaborigen.
La família que viu
actualment a la casa, quan la va comprar hi va trobar una figura de Yemayá, en
un dels habitacles on vivien els esclaus. La imatge estava en molt mal estat
però la van restaurar i deu ser la
presideix el temple.
Yemayá és una divinitat
ioruba, de l’Àfrica occidental, que simbolitza la deessa mare. Aquí a Cuba es
va fusionar la religió cristiana amb la religió dels esclaus, predominant la
influencia ioruba, el que va donar lloc a la santeria.
El primer que trobes és
una sala amb una petita nina de drap, amb la cara negra i la vestimenta blanca.
Aquesta figura té un caràcter protector, crec que es diu Anaquillé.
D’aquí es passes al pati on hi ha el temple.
Hi ha unes vitrines de fusta amb portes en vidre, on s’hi guarden els objectes
que fan servir en les cerimònies, les figures de divinitats i també objectes de
la natura que tenen alguna simbologia, com pedres o cargolins. És sorprenent
perquè a mi em semblen soperes i plats de porcellana, de la vaixella de l’avia...
Suposo que van incorporar als seus rituals objectes que trobaven bonics.
A les parets les
pintures representen el sol i la lluna, el moviment de les marees, onades,
peixos...
La figura de Yemayá, la
deessa ioruba ocupa un lloc predominant. Porta una criatura als braços i és al
mateix temps la Verge de la Regla, cristiana i Yemayá la deessa ioruba.
L’edifici es va convertir
en temple en el segle XX i es dedica a la celebració de festes i cultes que
posen de manifest aquest sincretisme.
Hi ha una taula amb set
gots plens d’aigua i al darrera una creu. Diuen que el numero set representa
les set potencies africanes.
Aquí s’hi fan diferents
cerimònies, una d’elles és la ofrena al mort, en la que es rendeix tribut als
esperits dels que van viure en aquest terreny.
Una vegada a l’any es
fa una processó en la que es treu a Yemayá a donar una volta per la ciutat. Abans
de sortir al carrer, l’arreglen i l’hi resen, i després alguns dels seus seguidors
la porten sobre per fer el recorregut per la ciutat. En aquesta processó es fa
una breu parada davant de l’església catòlica. Darrera la imatge hi van els que
toquen el tambor i després els fidels que duen espelmes i segueixen el ritme de
la música. Per davant de la imatge va el “santer” que és el que dirigeix el
recorregut i la cerimònia. 
Tot el
mon de les religions afrocubanes és molt interessant però se’m fa difícil de
seguir. Hi ha molts noms de divinitat, càrrecs, cerimònies... Hi ha el procés d’iniciació,
per això cal estar batejat.... però és el bateig ioruba o el cristià? Estan les
dues religions tant barrejades que és una mica un embolic.
Amb tant de passeig per
la ciutat de tant en quant cal aturar-se i reposar una mica. Ho fem a la taberna
Canchanchara, un edifici del segle XVII, que després de passar de ma en ma, s’ha
convertit en aquest local i en el 1994 creen el còctel amb el mateix nom, que conté: mel,
llimona, aiguardent, aigua i gel. Diuen
que aquesta barreja ja la prenien els mambisos quan lluitaven per la
independència.
Crec que aquí Trinidad
va ser el primer lloc on vaig veure restaurants en que el menjador està ple
d'imatges de sants. Em va sorprendre moltíssim. Figures de mida natural, que pots
tenir-les just al costat de la taula. Xocant. Molts dels restaurants son
antigues cases colonials, per tant els menjadors son senyorials, amb mobiliari
i làmpades que em recorden els de casa els avis.
El primer bany en el
carib el fem a la platja Ancon, que és molt bonica i espaiosa. A més té alguns
arbres que donen ombra, cosa que és d’agrair. Hi ha algunes famílies que han
vingut amb cotxe i també m’ha semblat que arriba algun autobús.
Al vespre la ciutat s’anima,
hi ha concert, un cuc l’entrada. Està molt ple de gent. L’ambient em recorda el
de les revetlles populars. Molt agradable.
A Trinidad estàvem allotjats
en cases particulars. A uns 20 minuts del centre, anant a peu. Un barri
tranquil, senzill. La família amb la que estava eren agradables però no vam
interaccionar massa. Em va sorprendre que tenien bastants estris de cuina
moderns; no sé si perquè tenen algú a fóra o és que sí que surt rentable llogar
cases a turistes.
De les coses que m’ha
anat explicant del país algunes em sorprenen força. Una d’elles és que a les
ciutats on hi ha més turisme, i per tant on un es podria guanyar la vida no s’hi
pot anar a viure lliurement. Per exemple, un que sigui de la regió oriental no
pot anar a viure a l’Havana; l’única forma per anar-hi és que es casi amb una d’allà.
No tens llibertat per anar a viure on vulguis dins del teu propi país. Diuen que
és per evitar la despoblació de les altres zones.
Aquí es potencia molt
que es facin coses pel país, són mèrits i llavors tens avantatges. Igual que hi
ha coses que et fan perdre drets. Em diuen que la religió no va estar mai
prohibida, però que si erets religiós no podies ser del partiti, i per tant no
tenies gaires drets. Ara diuen que sí, que pots ser religiós i del partit, però
en l’últim graó.
També em parlaven molt
dels pioners. Vaig arribar a la conclusió que els pioners son tots els nens d’escola.
I els millors son els pioners exploradors, que ho son un 90% dels nens. Haver sigut
un pioner explorador son mèrits també. Surten al camp, aprenen supervivència....
en certa forma com els escoltes, però amb un aire més militar. 
Tampoc tinc clar si poden
decidir lliurement el que volen estudiar. Cada municipi determina quants
professionals necessita de cada tipus i aquestes són les places que s’ofereixen
a la Universitat. Se seleccionen els millors, els que tenen més mèrits o punts.
Em dóna la sensació de que hi ha molta competitivitat, moltes ganes de pujar en
l’escalafó del partit, ganes de fer mèrits per tenir avantatges.
A les escoles ja es
potencia aquesta competitivitat. És un mèrit ser esportista d’elit. Una cosa
que em sorprèn és que els escacs és una assignatura curricular.
