12 d’octubre 2015

Cuba_13: Trinidad

Avui anem cap a Trinidad. Primer ens vam parar a un mirador des del que es veu la plana a tocar del mar, on es troba Trinidad, i les muntanyes d'escambray. Tot i que el dia no és molt clar, es percep el contrast de colors, ver i blau, muntanya i mar. 
Arribem a Trinidad. Va ser una sorpresa; me l’esperava molt monumental, ja que des del 1988 forma part del patrimoni de la Unesco.
Crec que la primera impressió de no trobar-la monumental radica en que vam arribar per un extrem, i el primer que vaig veure van ser casetes baixes pintades de colors, força senzilles, carrers empedrats, cavalls i burros circulant pel carrer... Em va fer l’efecte d’un poblet pintoresc. Després ja me’n vaig adonar de que era molt més que això, és una ciutat congelada en el temps. 
Aquesta zona de la costa ja estava habitada molt abans de l’arribada dels espanyols. A partir dels objectes trobats en les excavacions es calcula que els primers habitants devien arribar aquí cap al 2500 a. C. i aquest primer grup ètnic sembla que hi van estar fins al segle X d. C.. 
Ara be, al llarg dels anys havien arribat altres grups, entre ells els siboney i els taïns, que també es van instal·lar en aquesta zona. 
L’anàlisi de les restes de ceràmiques permet establir els fluxos migratoris que hi havia en les Antilles i els orígens de la població. 
A finals dels 1513 arriba a aquestes costes Diego Velázquez de Cuéllar. L’indret l’hi va semblar prou protegit i va decidir explorar la regió. Satisfet amb la ubicació, va decidir construir aquí la ciutat de la Santíssima Trinitat. Va ser el tercer assentament espanyol a l’illa, després de Baracoa i Bayamo.
Com ja he comentat, aquí ja hi havia població nadiua, i segons Fra Bartolomé de las Casas als colonitzadors els hi venia de perles, ja que així tenien ma d’obra que seria fàcil d’explotar. 
Bartolomé de las Casas es va convertir en un gran defensor dels indígenes d’americà llatina. Va ser aquí a Cuba on va començar a adonar-se de la injustícia del sistema i les condicions de treball que tenien els nadius en les mines. Va intentar fer-se escoltar, ja que s’oposava a l’esclavatge, i va dedicar bona part de la seva vida a la lluita per unes condicions de vida dignes pels indis. 
La primera missa es va dir sota un arbre, un jigüe, que estava en la que ara s’anomena plaça reial del jigüe. En algú lloc es diu que va ser fra Bartolomé qui va dir aquesta primera missa a la recent fundada ciutat.
En aquesta zona hi havia or i ja abans de l’arribada dels espanyols els nadius ja recollien or dels al·luvions dels rius. No obstant, va ser l’arribada de Velázquez la que va desencadenar la febre de l’or. Sembla que ja venia amb la idea de trobar l’or. La població a la ciutat es va incrementar per l’arribada d’aventures amb ganes de fer fortuna. Primer tan sols era l’or al·luvial però després va arribar a haver-hi fins i tot una foneria.
L’any 1518, Hernan Cortés, que havia sigut secretari de Velázquez, va passar per la ciutat reclutant mercenaris abans d’embarcar per anar a la conquesta de Mèxic.  Molts dels espanyols assentats a Trinidad s’hi van apuntar i diuen que en deu dies la ciutat va quedar gairebé despoblada.
He llegit que tan sols van quedar 6 famílies espanyoles. Com que la població autòctona havia disminuït molt, per tirar endavant els seus negocis van fer servir esclaus.
Els anys següents van ser durs; l’or s’havia acabat i els nadius van haver de sobreviure amb la ramaderia i la pesca. 
Trinidad quedava aïllada de l’interior per la serralada d’escambray, estava lluny de la capital i les comunicacions no eren gens bones, o sigui que el comerç exterior era molt limitat. Així que en el segle XVII havia quedat molt reduïda i endarrerida. Tot això va afavorir la presència de pirates i contrabandistes que controlaven el comerç d’esclaus. Poc a poc, el contraban, la ramaderia i el tabac van anar traient a la vil·la de la letargia.
Les coses van millorar en el segle XIX. La revolta d’esclaus a Haití va fer que molts francesos es refugiessin a Trinidad i van establir diverses centrals sucreres en la regió, en el que s’ha anomenat el valle de los ingenios. A començaments de segle ja hi havia 78 centrals sucreres en aquesta regió i el comerç del sucre va substituir el de la carn salada i el cuir, que havia mantingut a la ciutat amb vida fins llavors. Un terç del sucre total cubà es produïa aquí.
La riquesa va fer que la ciutat prosperés, que es construïssin edificis bonics i senyorials. S’empraven bons materials, marbre i fustes de qualitat, es cuidava la decoració i l’estètica... Però cap al 1850 la prosperitat es va acabar. La crisis del sucre i les guerres de la independència van arruïnar la regió.
Amb les guerres les plantacions de sucre van quedar devastades i cremades. El port de Casilda, que és el port de la ciutat va deixar de funcionar. Els propietaris de les plantacions van intentar salvar la industria sucrera però no va poder competir amb Cienfuegos i Matanzas. Els habitants de la població no van tenir prou recursos per reconstruir la ciutat, que va quedar congelada en el temps.

 El president Batista va valorar el patrimoni històric de Trinidad i va aprovar una llei per protegir-la i conservar-la. Després va ser patrimoni nacional i més tard mundial. 

Feia molt bon dia, no hi havia pràcticament cotxes, alguna gent pel carrer caminava aprofitant els espais amb ombra. Es respira tranquil·litat; ara, uns mesos més tard, veient les fotografies sento altra cop aquella calma.
Les portes de les cases, amb la doble entrada, gran i petita com en moltes cases antigues de la metròpolis, la diferència amb les que hi ha per aquí Catalunya és el color, marrons per Catalunya, colors pastel a Trinidad.
Moltes cases tenen reixes a les portes i finestres; ja ho havia vist en altres de les ciutats per on em passat. Diuen que era perquè les noies no s’escapessin amb algun esclau.
Hi ha bastants cavalls i burros. Alguns son pels turistes; t’ofereixen fer una excursió o visitar la ciutat a cavall.  
La plaça de les tres creus, es troba en el barri del calvari. Com el seu nom indica, hi ha tres creus de fusta que estan aquí al menys des del 1826. Durant l’època colonial, en les festes religioses les processons acabaven aquí.
La majoria de cases són d’una sola planta, i en moltes es pot veure el rètol de l’any de construcció. Ara be, com en els altres llocs visitats, hi ha cases que estan restaurades i fan molt de goig, mentre que d’altres han anat caient i estan mig abandonades.
Vam entrar en una botiga bastant miserable. Era una de les botigues oficials de queviures, on venen els productes “normats”. Aquests productes són els que venen amb la cartilla alimentària a un preu més baix. La idea original (es va instaurar en el 1963) era que els productes bàsics havien de ser assequibles per tothom. Esta marcat el que pot adquirir, al preu subvencionat, o sigui amb la cartilla, cada persona, a la setmana o al mes. Son quantitats insuficients i no sempre hi ha els productes disponibles. M’expliquen que la carn, el peix o el pollastre, molts cops no apareix i no es pot comprar. O si en vols ho has de comprar al mercat lliure, molt més car. 
Fan acudits sobre el peix que fa ki-ki-ri-ki, perquè a vegades et trobes que t’apunten que t’han donat peix quan en realitat és pollastre. Actualment el peix ja no està a la cartilla. 
Els nens tenen dret a la llet dins de la cartilla només fins els 7 anys. Després qui vulgui llet se l’ha d’aconseguir en un altre lloc. 
Els productes “alliberats” són els que ja no estan a la cartilla, és a dir que no tenen subvenció i per tant son més cars. D’aquests productes, si tens diners, pots comprar la quantitat que vulguis. Ara be, el preu també està marcat per l’estat.
En les botigues que tenen els productes de la llibreta es formen dues cues, una d’elles, la ràpida és la dels que treballen, que tenen preferència per ser atesos. No sé quan es formen cues, perquè jo no vaig trobar mai ningú, en totes les que vaig veure; tampoc tenien gaire cosa a vendre. Suposo que és perquè ara hi ha menys coses incloses a la cartilla i també suposo que es deu omplir quan arriba la mercaderia del dia. 
Contrasten les casetes baixes i senzilles amb les cases senyorials, amb mobiliari de l’època colonial, motllures al sostre, pintures i gravats a les parets, grans làmpades... Contrastos. Tot son contrasto en aquest país. I música. Vagis on vagis trobes algú tocant i cantant, alegrant l’ambient.
L’església de la Santíssima Trinitat, és una reconstrucció del 1892, ja que l’anterior va quedar malmesa per una tempesta. El que em crida més l’atenció d’aquesta església és un crist assegut, en diuen el Crist de la humilitat i la paciència. És un posat no molt habitual, tot i que n’hi ha un altre a l’Havana. A mi em va cridar l’atenció i més perquè les lletres vermelles que hi ha a sota no passen desapercebudes: “vengen a mi los que estan cansados y agobiados que yo les aliviaré”.
Més enllà ens trobem un temple afrocubà, el temple de Yemaya. És una casa tradicional i al mateix temps és el temple. Segons la tradició oral, en el pati d’aquesta casa s’hi van trobar restes d’un antic enterrament. Alguns dels objectes trobats eren unes pedres esfèriques que els antics siboney dipositaven com ofrenes en els enterraments, destrals, estris de pesca utilitzats per antics esclaus... es creu que era un enterrament afroaborigen.
La família que viu actualment a la casa, quan la va comprar hi va trobar una figura de Yemayá, en un dels habitacles on vivien els esclaus. La imatge estava en molt mal estat però la van restaurar i  deu ser la presideix el temple. 
Yemayá és una divinitat ioruba, de l’Àfrica occidental, que simbolitza la deessa mare. Aquí a Cuba es va fusionar la religió cristiana amb la religió dels esclaus, predominant la influencia ioruba, el que va donar lloc a la santeria.
El primer que trobes és una sala amb una petita nina de drap, amb la cara negra i la vestimenta blanca. Aquesta figura té un caràcter protector, crec que es diu Anaquillé.  
 D’aquí es passes al pati on hi ha el temple. Hi ha unes vitrines de fusta amb portes en vidre, on s’hi guarden els objectes que fan servir en les cerimònies, les figures de divinitats i també objectes de la natura que tenen alguna simbologia, com pedres o cargolins. És sorprenent perquè a mi em semblen soperes i plats de porcellana, de la vaixella de l’avia... Suposo que van incorporar als seus rituals objectes que trobaven bonics. 
A les parets les pintures representen el sol i la lluna, el moviment de les marees, onades, peixos...  
La figura de Yemayá, la deessa ioruba ocupa un lloc predominant. Porta una criatura als braços i és al mateix temps la Verge de la Regla, cristiana i Yemayá la deessa ioruba.  
L’edifici es va convertir en temple en el segle XX i es dedica a la celebració de festes i cultes que posen de manifest aquest sincretisme.
Hi ha una taula amb set gots plens d’aigua i al darrera una creu. Diuen que el numero set representa les set potencies africanes.
Aquí s’hi fan diferents cerimònies, una d’elles és la ofrena al mort, en la que es rendeix tribut als esperits dels que van viure en aquest terreny.
Una vegada a l’any es fa una processó en la que es treu a Yemayá a donar una volta per la ciutat. Abans de sortir al carrer, l’arreglen i l’hi resen, i després alguns dels seus seguidors la porten sobre per fer el recorregut per la ciutat. En aquesta processó es fa una breu parada davant de l’església catòlica. Darrera la imatge hi van els que toquen el tambor i després els fidels que duen espelmes i segueixen el ritme de la música. Per davant de la imatge va el “santer” que és el que dirigeix el recorregut i la cerimònia.  
Tot el mon de les religions afrocubanes és molt interessant però se’m fa difícil de seguir. Hi ha molts noms de divinitat, càrrecs, cerimònies... Hi ha el procés d’iniciació, per això cal estar batejat.... però és el bateig ioruba o el cristià? Estan les dues religions tant barrejades que és una mica un embolic.
Amb tant de passeig per la ciutat de tant en quant cal aturar-se i reposar una mica. Ho fem a la taberna Canchanchara, un edifici del segle XVII, que després de passar de ma en ma, s’ha convertit en aquest local i en el 1994 creen el  còctel amb el mateix nom, que conté: mel, llimona, aiguardent, aigua i gel.  Diuen que aquesta barreja ja la prenien els mambisos quan lluitaven per la independència.
Crec que aquí Trinidad va ser el primer lloc on vaig veure restaurants en que el menjador està ple d'imatges de sants. Em va sorprendre moltíssim. Figures de mida natural, que pots tenir-les just al costat de la taula. Xocant. Molts dels restaurants son antigues cases colonials, per tant els menjadors son senyorials, amb mobiliari i làmpades que em recorden els de casa els avis.
El primer bany en el carib el fem a la platja Ancon, que és molt bonica i espaiosa. A més té alguns arbres que donen ombra, cosa que és d’agrair. Hi ha algunes famílies que han vingut amb cotxe i també m’ha semblat que arriba algun autobús.
Al vespre la ciutat s’anima, hi ha concert, un cuc l’entrada. Està molt ple de gent. L’ambient em recorda el de les revetlles populars. Molt agradable.
A Trinidad estàvem allotjats en cases particulars. A uns 20 minuts del centre, anant a peu. Un barri tranquil, senzill. La família amb la que estava eren agradables però no vam interaccionar massa. Em va sorprendre que tenien bastants estris de cuina moderns; no sé si perquè tenen algú a fóra o és que sí que surt rentable llogar cases a turistes.  
De les coses que m’ha anat explicant del país algunes em sorprenen força. Una d’elles és que a les ciutats on hi ha més turisme, i per tant on un es podria guanyar la vida no s’hi pot anar a viure lliurement. Per exemple, un que sigui de la regió oriental no pot anar a viure a l’Havana; l’única forma per anar-hi és que es casi amb una d’allà. No tens llibertat per anar a viure on vulguis dins del teu propi país. Diuen que és per evitar la despoblació de les altres zones.
Aquí es potencia molt que es facin coses pel país, són mèrits i llavors tens avantatges. Igual que hi ha coses que et fan perdre drets. Em diuen que la religió no va estar mai prohibida, però que si erets religiós no podies ser del partiti, i per tant no tenies gaires drets. Ara diuen que sí, que pots ser religiós i del partit, però en l’últim graó.
També em parlaven molt dels pioners. Vaig arribar a la conclusió que els pioners son tots els nens d’escola. I els millors son els pioners exploradors, que ho son un 90% dels nens. Haver sigut un pioner explorador son mèrits també. Surten al camp, aprenen supervivència.... en certa forma com els escoltes, però amb un aire més militar.  
Tampoc tinc clar si poden decidir lliurement el que volen estudiar. Cada municipi determina quants professionals necessita de cada tipus i aquestes són les places que s’ofereixen a la Universitat. Se seleccionen els millors, els que tenen més mèrits o punts. Em dóna la sensació de que hi ha molta competitivitat, moltes ganes de pujar en l’escalafó del partit, ganes de fer mèrits per tenir avantatges.
A les escoles ja es potencia aquesta competitivitat. És un mèrit ser esportista d’elit. Una cosa que em sorprèn és que els escacs és una assignatura curricular.
 

11 d’octubre 2015

Cuba_12: Parc Nacional de Topes de Collantes

Anem en bus cap al parc nacional de Topes de Collantes, són unes dues hores de trajecte i està a tan sols 19 km de Trinidad.
Aquest parc es troba a la serralada d’escambray, en el centre del país; té uns 90 Km de llarg i és la segona més alta de Cuba. Topes de Collantes està a uns 800 m d’alçada i el pic més alt d’aquesta serralada és el San Juan, amb 1140 m d’alçada.
En ser una zona muntanyosa i boscosa, va ser escenari de guerra de guerrilles i amagatall de rebels. Primer hi van ser el Che Guevara i companyia, en la lluita contra Batista. Després els opositors al règim castrista, amb recolzament exterior, els que van utilitzar aquest indret per la seva lluita contrarevolucionària.
Entre els anys 1930-1950 es deia que l’aire d’aquestes muntanyes curava. Molts malalts de tuberculosi, quan els metges veien que ja no podien fer res més per ells, els hi deien que provessin sort venint aquí, a veure si aquest aire els guaria. Diuen que alguns d’aquests malalts van tornar a la vall guarits. La fama de l’aire saludable d’aquest lloc es va anar estenent i cada cop hi pujava més gent.
L’any 1954 Batista hi va fer construir un sanatori. Diuen que la seva dona patia tuberculosi i que quan va pujar aquí l’hi va encantar el lloc i el va convèncer de construir el gran sanatori.
Després de la revolució l’hospital va deixar de funcionar com a tal i es va convertir en escola. Més tard, ja cap al 1975 va recuperar en certa forma la idea original d’aprofitar l’aire beneficiós de la muntanya. Es va convertir en el que és ara, un hotel dedicat a la teràpia i rehabilitació. Una mena de balneari. S’anomena Kurhotel i és un gran edifici, que pel meu gust desentona amb el paisatge. L’interior diuen que està ple d’obres d’art; té unes 800 pintures i moltes escultures d’autors cubans de diferents períodes i estils.  
Hi ha molta gent que ve a aquest centre a fer alguna cura, ja que n’hi ha per tots els gustos; hi ha diversos programes, uns especials per a la gent gran, altres d’estètica i per aprimar-se, cures anti-estrès, per malalties cardiovasculars, neurològiques.... un gran ventall de possibilitats.
El fet de que està a la vora de Trinidad, que és una de les poblacions patrimoni de la humanitat, fa que vingui molt turisme. Així que s’han obert nous hotels i s’aprofiten les diferents activitats que es poden fer en aquest parc.
Molt a prop del Kurhotel hi ha el centre d’informació del parc, des d’on organitzen i gestionen totes les activitats pel parc. Hi ha diversos itineraris segons les ganes de caminar que tinguis. Cada grup té el seu guia i en camió et porten fins a l’inici de la caminada.
Entre el Kurhotel i el centre d’informació en una gran plaça hi ha un rellotge de sol.  És un disseny realitzat per un arquitecte cubà, Rafael Fornés en col·laboració amb un artista hongarès. Es va construir en el 1990, crec que per cobrir un espai que quedava buit. Es van utilitzar diferents pedres naturals, com si fos un mostrari en forma de mandala. Hi ha diferents anells, amb diferents tipus de pedres, de diferents canteres del país.
En el centre de visitants hi havia força gent; per arribar al punt on es comença la caminada cal pujar amb camions, però no n’hi ha gaires, potser dos o tres que van fent viatges carregant gent. En vista de que ens teníem que esperar una estona vam començar a avançar anat a peu fins a la casa del cafè, amb la idea de que ens recollissin allà. No va ser massa bona idea ja que ens van tenir un parell d’hores abandonats allà.
El camí fins a la casa del cafè és molt agradable, veus ja els cafetars i la vegetació exuberant. I la humitat és també impressionant quan estàs enmig de la vegetació.   
La casa del cafè està en un entorn molt agradable. Tenen maquinaria antiga, exposada en el jardí. Es pot veure un molí amb motor del 1901 i un altre molí en fusta manual. A l’interior tenen una mica de museu amb diferents sistemes de filtrat o colat del cafè, fotografies... 
Hi ha també una caixa amb grans de diferent color, segons les varietats de cafè o potser de les etapes per les que passa. Aquest local estava en una antiga plantació de cafè i aquí era on s’assecava i es tractava. Ara tenen un cafè molt bo.
Amb el cafè passa com amb el tabac, que la major part del producte, un 80-90% ho han de vendre a l’estat, al preu que marquen. La resta és per consum propi.  
Per fi, després de moltes trucades al centre de visitants arriba un dels camions a recollir-nos i ens puja per la serralada d’escambray. El paisatge de pujada ja és espectacular. 
La vall queda enrere i vegetació per tot arreu. Tot el recorregut és en pujada, amb un pendent molt pronunciat. Impressionant. Es va veient alguna granja, cases més o menys aïllades, amb algun cavall a la porta, terreny conreat.... i vegetació. Verd. El verd ho impregna tot.
Com que hem perdut tant de temps, han d’escurçar el recorregut ja que hem d’arribar a dinar a la casa de la gallega, l’únic lloc per menjar que hi ha per aquí.
El recorregut que fem dura dues hores. És molt agradable. Ens van explicant sobre les plantes que anem trobant. Hi ha moltes plantes epífites, que viuen sobre els troncs dels arbres o sobre les seves branques. Pots trobar plataners, plantes de flors de colors diversos, alternant amb la planta del cafè... Molta varietat.
És un parc de vegetació perenne. Hi ha molts líquens i son impressionants les falgueres arborescents. El pi mascle és abundant en aquest bosc, acostuma a créixer 2,5 cm de diàmetre per any; n’hi ha que tenen més de 25 anys i poden fer uns 30 m d’alçada. 
La segona espècie en importància en els boscos d’escambray és l’eucaliptus. Hi ha uns eucaliptus que diuen que arriben als 100 m d’alt i que tenen un diàmetre de 3,5 m. Molts dels arbres d’eucaliptus poden assolir alçades de 10 m en tan sols 4 anys, pel que son molt útils en la reforestació del terreny. La seva fusta es fa servir tant per fabricar mobles i vaixells com per estris d’artesania. 
De les fulles de l’eucaliptus se n’extreu l’oli essencial, que és beneficiós en problemes de les vies respiratòries. Una altra planta de la que també s’extreu oli essencial és d’una de les variants del callistemon; el seu oli essencial té, a l’igual que el d’eucaliptus, eucaliptol com un dels seus component. En una publicació del 2013 presenten un estudi de la seva activitat antibacteriana. Aquí hi ha moltes plantes que presenten propietats medicinals. El callistemon té unes flors vermelles molt curioses i un dels noms comuns pels que se les coneix és escombreta vermella.
Hi ha moltes altres varietats d’arbres. Entre ells els garrofers, cedres, caoba, teca, magnòlies... Són impressionants també els bambús gegants. Aquí tot és grandiós.
De les flors, una de les que es troba per aquí es l’orquídia, de la que hi ha diverses varietats. Hi ha flors de diversos colors i formes, de les que no en sé el nom, però que alegren el camí. La que no pot faltar és la flor nacional de Cuba, que l’anomenen “mariposa”, papallona.
En el segle XIX aquesta planta ja adornava els jardins i patis de les cases. També es trobava en la natura, en terrenys humits, prop dels rius i corrents d’aigua. 
En l’època colonial les dones s’adornaven i es perfumaven amb les flors d’aquesta planta. És una flor de color blanc, que fa molt bona olor, i s’ha fet servir ja des del segle XIX pels rams de núvia.  
Va ser en el 1936 que es va declarar flor nacional, tot i que no és una flor autòctona de Cuba. El fet de que s’escollís aquesta flor és, entre d’altres coses, perquè durant les guerres per la independència s’utilitzava per camuflar-hi missatges; un paperet enrotllat passava desapercebut i així les dones el podien portar al seu destí sense cridar l’atenció.
També està ple d’ocells, un 45% de les aus endèmiques del país es troben aquí. Veiem el tocororo, amb les seves plomes vermelles, blaves i blanques i el diminut  zunzuncito. Diuen que per aquí hi ha una de les granotes més petites del planeta. A part hi ha una mena de llangardaixos i invertebrats diversos.
El parc té molts salts d’aigua, fonts i rierols, que son els que ajuden a que hi hagi tanta vegetació. També han contribuït a la formació de coves i gorgs. En el nostre recorregut cal creuar algun riu i es passa per sobre de ponts fets amb troncs. Està ben condicionat, hi ha una mica de barana de fusta que facilita el pas. Arribem a un llac o gorg en el que hi ha unes quantes famílies banyant-se.  
Hi havia un clar al bosc, just al costat del lloc de bany, amb una mena de mampares on et pots canviar. Hi ha també el que havia sigut una barra de bar, ara en desús, però en algun moment aquí devien vendre refrescos. Hagués sigut genial trobar-ne! Amb la caminada, la calor i la humitat, em venia molt de gust una beguda fresca!  
Després del bany vam continuar la caminada fins arribar a casa la Gallega, el restaurant on ens esperaven a dinar. Eren ja les tres de la tarda. Jo estava morta de gana. El menú era pollastre a la gallega, o sigui la recepta familiar, amb acompanyament.
Després de dinar vam fer una nova caminada, en principi per anar a una cova, però tot i que el camí estava molt ben marcat no hi havia ni un sol indicador que digués a on duia. No sabíem si havíem agafat el camí correcte o no, però vam continuar endavant. Va ser un bon passeig, amb moltes pujades i baixades.
Crec que la cova a la que vam arribar és la de la Batata. És una gran cova, amb un riu en el seu interior. Entre que ja era tard i que no teníem ganes de mullar-nos els peus, ens vam quedar a l’entrada.
De tornada ens va agafar la pluja, però va ser molt  bonic el recorregut. Algun dels racons estava ple de flors i era espectacular. A més en ser humit se sent molt més la fragància de les plantes. Vaig acabar cansada i una mica remullada però va valdre la pena. La serralada d’escambray és impressionant. 

04 d’octubre 2015

Cuba_11: Cienfuegos

Comencem el nostre camí cap a orient. Anem cap a Cienfuegos que es troba en la costa caribenya; per anar-hi hem de tornar primer fins a l’Havana, que està a la costa atlàntica. L'autopista és força bona i hi ha poc trànsit. Les carreteres en canvi, estan en força mal estat però tampoc tenen massa trànsit. Els cotxes escassegen.
La ciutat de Cienfuegos es troba a la península de Majagua, a la badia de Jagua. El nom d’aquesta badia té origen aborigen, i té diversos significats: origen, deu, font, riquesa. És una badia en forma de bossa, oberta al mar carib. Cienfuegos està més propera a l’Havana (a 245 Km) que a Santiago (658 Km) i té el segon port més important del país.
La ciutat de Cienfuegos se la coneixia com la Perla del Sud, ja que en el segle XIX va adquirir una gran importància econòmica i també cultural, el que va fer que restés importància a la ciutat de Trinidad que fins llavors era la capital del comerç d’aquesta regió. L’any 1850 el tren va arribar a la ciutat, fet que va contribuir a la seva prosperitat, ja que es facilitava el transport del sucre cap al port. 
Colom va descobrir aquesta badia l’any 1494, però no sembla que en aquell moment es colonitzés aquest terreny, tot i que sí que sembla que hi va viure un espanyol, com comentaré després.  
En els segles XVI i XVII la ciutat colonial important en la costa caribenya  era Trinidad i la badia no estava poblada, però com que la pirateria anava en augment, els espanyols van decidir construir una fortalesa a l’entrada de la badia, el castell de Jagua (o de Nostra Senyora dels Àngels de Jagua), per protegir la costa; va ser una de les fortaleses més importants de la costa sud de l’illa.
La ciutat de Cienfuegos és una de les més joves del país, es va construir l’any 1819. Així i tot, el seu centre històric va passar a formar part del patrimoni de la humanitat, l’any 2005. I diuen que és una de les ciutats més elegants del país.
La ciutat la van fundar Louis D’Clouet, un francès de Bordeus que residia a Luisiana. El seu objectiu era augmentar la població blanca de la illa, per això va convidar a 40 famílies de Nova Orleans, Filadèlfia i Bordeus a fundar una colònia blanca a la badia de Jagua. El terreny fèrtil, amb bones pastures, relativament proper a Trinidad, era el lloc ideal. 
Ara be, els inicis van ser durs, ja que l’any 1821, quan ja estaven instal·lats, un huracà va destruir les cases i el que ja havien construït. No es van desanimar i van reconstruir la ciutat, però l’hi van canviar el nom, per si el primer els hi havia dut mala sort. Van anomenar-la Cienfuegos en honor del governador del moment.
L’estil francès es nota encara en molts edificis, que tenen cornises i columnes decorades. Son edificis que de lluny em semblen molt bonics, però uns quants d’ells, quan t’apropes veus que estan bastant fets malbé.
És molt agradable passejar pel centre històric, pots trobar alguns tallers de pintura i galeries d’art, cases amb reixes metàl·liques molt elaborades i molt boniques. Un carrer per vianants, en que hi deu haver wifi ja que estan tots els joves enganxats al mòbil.
Però també hi ha just als carrers de darrera, aigües estancades, cases que necessiten reparació... País de contrastos. Coses molt cuidades i altres totalment deixades. 
El centre neuràlgic de la ciutat és el parc Martí en el que destaca el teatre Terry. Aquest edifici es va construir entre el 1887-1889. Tomas Terry era ric veneçolà que controlava gran part del comerç de la ciutat i a més deixava diners a l’aristocràcia local. Va construir diverses viles a la ciutat, una d’elles és el teatre que porta el seu nom.
El parc Martí és on en el passat hi havia la plaça d’armes i on es va fer la cerimònia d’inauguració de la ciutat. En un extrem de la plaça hi ha un arc de triomf, únic a Cuba, que es va erigir en memòria a la lluita per la independència. En la mateix aplaça hi ha la catedral. De fet, tota la plaça té encant, i cada edifici té la seva història.
Aquí hi van néixer pintors, escriptors i músics; Benny Moré va néixer en aquesta província i l’hi agradava molt la ciutat de Cienfuegos. Suposo que és per això que en un carrer hi ha una estàtua seva, en bronze i de mida natural que el representa caminant.
La ciutat tenia la població blanca i la negra, i tenien que passejar per espais separats. Una ciutat però dos móns.  
Hi ha una història o llegenda que es va publicar en el 1919 sobre la Venus negra.
Quan els colons d’origen francès ja estaven ben instal·lats en la nova Vil·la de Cienfuegos, es van dedicar a explorar els voltants. Una de les primers illes de la badia a la que van anar va ser al cayo Guije.
En aquesta regió hi havien viscut els siboney, que havien anat quedant arraconats pels taïns, primer, i després amb la presencia dels espanyols van gairebé (o potser totalment) desaparèixer.
El que expliquen és que quan els colons francesos van arribar a l’illot de Guije, van veure una noia negra, molt bonica, que anava nua, tan sols duia collarets i braçalets. Diuen que com que tenia unes formes perfecte la van anomenar la venus negra. 
La noia al veure’ls va fugir esporuguida. Quan van aconseguir atrapar-la, l’hi van fer mil i una preguntes, però ella no responia. Primer es van pensar que no els entenia, però després van descobrir que era muda. La noia anaven acompanyada per una garsa blava i un colom blanc.
Un dels colons la va dur a casa seva, la va alimentar i l’hi va proporcionar vestits.  L’home esperava alguna mostra d’agraïment per part seva, que col·laborés en les feines de la casa.... En canvi, la noia es va quedar arraulida en un racó, sense treballar ni menjar. Com que era muda no tenia forma d’explicar-los-hi què pensava o sentia. Van passar els dies i estava cada cop més feble, pel que l’home, tement que morís d’inanició la va retornar a l’illot on l’havien trobat. Allà es va recuperar menjant el que tenia a l’abast i en llibertat. 
Diverses vegades van intentar convèncer-la perquè anés a viure amb ells, però sempre acabava igual la història. O sigui que al final la van deixar que visqués a la seva manera en l’illot.  
Tot això semblaria una llegenda, però l’autor del llibre explica que va contactar amb l’historiador Pedro Modesto, que l’hi va explicar que una tarda, l’any 1876, quan ell era jove, va veure entrar a casa seva una dona negre anciana, amb el cabell blanc com si fos una bola de cotó, que anava completament nua, tant sols duia collarets i braçalets. Els seus pares l’hi van donar vestits però ella es va resistir a posar-se’ls, fins que la van obligar.  
L’hi van oferir menjar diversos i tan sols va menjar, amb molta gana,  les coses naturals i crues (plàtans, iuca i moniatos) deixant tot el que estava cuinat o condimentat. La van deixar dormir a casa seva i quan es van llevar al matí ja no hi era, tan sols quedaven els vestits amb que l’havien obligada a cobrir-se. Aquest és l’últim cop que se la va veure.
Actualment la llegenda de la venus negra és un símbol de la llibertat i la vida natural i en contra de la colonització i l’esclavatge.
Una altra llegenda que hi ha en aquesta ciutat fa referencia la palau del Valle.
Sembla que el primer espanyol que va viure a les costes de la badia de Jagua es deia Joseph Diaz i es devia instal·lar a Punta Gorda, entre els anys 1492 i el 1509. El lloc on vivia el va anomenar Amparo. 
Com que era un home sociable mantenia bones relacions amb els habitants locals, els siboneys, fins al punt de que es va aparellar amb una noia d’aquesta ètnia i van tenir molts fills. Aquest contacte va ser beneficiós per les dues bandes: els siboneys van adquirir coneixements de tipus tecnològic i ell de la forma de vida natural.  

Recordant la seva terra, l’alcàsser de Sevilla i el de Granada, va voler construir un edifici que s’hi assemblés. Com que no tenia recursos suficients per dur a terme el seu somni va pregar als deus dels siboney, especialment a un anomenat Jagua. I de la nit al dia, va aparèixer un edifici molt bell, en estil mudèjar. La seva dona, espantada pel que creia que era obra d’algun esperit maligne, va pregar a Déu i l’edifici va quedar totalment destruït.
Al cap d’uns segles, un comerciant va adquirir els terrenys propers a l’Amparo i va voler construir-hi una vil·la amb estil hispano-morisc, però a mesura que avançaven les obres se n’adonava de que no era el que volia, i va deixar la construcció inacabada.
El terreny va canviar de mans i el nou propietari és el comerciant Acisclo del Valle, que va finalitzar la construcció, conservant el nom original, Amparo, ja que és el nom de la seva dona. Com que ja l’hi agradava l’aire morisc que havia iniciat el seu predecessor va continuar amb el mateix estil, al menys en part.   
Aquest palau, construït com a palau d’estiu, l’any 1913, va acabar tenint una barreja d’estils arquitectònics i decoratius. Predomina l’estil mudèjar, però té tocs venecians, barrocs... Diuen que és l’edifici més bonic de la ciutat. Es troba a Punta Gorda, a la part sud de la ciutat, proper al mar.
Inicialment l’obra va ser dissenyada per un arquitecte de Cienfuegos, però es va acabar de construir sota la direcció d’un arquitecte italià. Hi van participar artistes cubans, italians, francesos i àrabs. 
El vestíbul, en estil gòtic, un saló menjador d’estil mudèjar, una sala de música i joc estil Lluis XVI, una altra sala en estil imperi, amb artesanats en or. Les habitacions de la planta superior tenen estil venecià. L’edifici té tres torres, que representen la força, l’amor (aquesta torre recorda al Taj Mahal) i la religió.
A començaments dels 1950s una companyia inversora va comprar el palau amb la idea de convertir-lo en un casino, però amb la revolució es van prohibir els casinos i el projecte no es va poder tirar endavant. Actualment és un restaurant i museu, i no sé si en part està vinculat al hotel Jagua que està al costat. 
És un edifici sorprenent, especialment quan entres dins, la sumptuositat dels seus salons, la decoració... impressionant.
Al vespre vam anar passejant pel malecon fins arribar al restaurant El Pelicano. La vista sobre la badia era molt bonica i el passeig molt agradable. Vam sopar a la terrassa d’aquest restaurant, feia una mica de fred, ja que està molt ventilat, però la vista val la pena.
En aquest país, la música està per tot arreu; vagis al restaurant o bar que vagis, hi ha algun grup de música. I en el Pelicano tampoc hi podien faltar. Va ser una nit agradable, amb bon menjar, mojitos i música en viu.