Cuba_8: Las Terrazas

Deixem enrere la capital per anar cap a la zona més occidental de l’illa, cap a la província de Pinar del Rio. Primer anem cap al poble de las Terrazas, que es troba gairebé a la frontera entre la província de l’Havana i la de Pinar del Rio. De fet, des del 2011, pertany a la província d’Artemisa.

Just sortir de la ciutat ja et trobes a la natura, amb una exuberància de vegetació impressionant. El color verd és el predominant. 

La comunitat de las Terrazas està a 70 Km de l’Havana, a la serralada del Rosario, declarada reserva de la biosfera per la Unesco. L’origen d’aquest projecte es remunta al 1968 quan el govern va posar en marxa pla de reforestació massiu de les terrasses dels turons i muntanyes de la serralada del Rosario.

La desforestació d’aquesta regió era deguda a que s’havia anat cremant la fusta per fer carbó. I en regenerar la vegetació es volia també evitar l’erosió i fixar el terreny. 

El projecte incloïa també la creació d’un poble, amb la idea de donar vida a la zona però amb un desenvolupament rural sostenible. És una comunitat d’uns mil habitants i les cases es van construir respectant l’entorn. Està a la vora d’un llac i des del 1994 s’ha potenciat el turisme, s’organitzen excursions, a peu, a cavall o en bicicleta, per donar a conèixer aquesta regió. 

Per potenciar el turisme es va construir l’hotel Moka; el nom ve del cafè que van cultivar els colons francesos que van viure aquí. És un recinte molt agradable, plenament integrat en l’entorn. I aquí hi ha el cafè de la Maria. Era la propietària i creadora d’un dels cafès que serveixen, que està molt bo; conté a més del cafè un licor que fabriquen en aquesta regió. 

L’any 1714 l’hi van regalar una planta del cafè a Lluis XIV de França. D’aquesta planta original, els francesos van intentar portar-la cap a les seves colònies a Amèrica, però no ho van aconseguir fins al 1723. 

El capità del vaixell es deia Mathieu de Clieu i malgrat una travessia un tant difícil, va aconseguir que una de les plantes arribés amb vida a la Martinica. Expliquen que va haver de renunciar a part de la seva aigua per regar les plantes i així i tot, tan sols una va sobreviure. Va ser suficient perquè arrelés el cultiu del cafè en la illa i s’estengués a la resta de les Antilles. 

Els francesos van implantar el cafè a Santo Domingo en el 1735. Amb el temps va arribar a ser la principal productora i exportadora de cafè del mon, fins al 1791. La revolució francesa del 1789 va desencadenar també canvis en les colònies. A Santo Domingo, a l’inici del conflicte no hi estaven involucrats els esclaus, però més tard en el 1791, liderats per Touissant Louverture, hi va haver la revolta dels esclaus, que va portar a l’abolició de l’esclavatge i a la creació de la república d’Haití. Amb la guerra la producció de cafè es va veure molt afectada. Aquest fet va contribuir a que en altres zones del carib agafessin el relleu.  

Aquesta insurrecció va fer que molts francesos fugissin cap a Cuba. El govern espanyol de l’illa veia amb bons ulls l’arribada de colons blancs ja que aportaven nous coneixements pel desenvolupament agrari industrial. De fet entre 1789 i 1850 van anar arribant diferents grups de colons francesos a Cuba. 

La serralada del Rosario és una de les zones on hi va haver una gran implantació dels cafetars francesos. Abans de la implantació del cafè en aquesta zona hi havia granges de porcs, que durant tres segles havien resultat molt rentables. 

Els nous arribats ho havien perdut tot en fugir i els grangers, veient que el cafè podia reportar molts diners, els hi venien o deixaven a crèdit les terres. Poc a poc les muntanyes del Rosario es van anar omplint de plantacions de cafè. Per això es van anar talant el bosc. 

Va arribar a ser un important productor de cafè i bona part l’exportaven a Estats Units. 

El poble està a la vora d’un llac i l’entorn és molt bonic. Com que era diumenge estava molt ple de gent. Bona part era turisme local. Des de fa uns tres anys s’organitzen viatges per la illa, a un preu una mica més assequible, perquè els cubans puguin conèixer el seu país. 

Fem un petit passeig per veure la vegetació i els ocells de la regió. El bosc és frondós i es poden veure flors diverses, entre elles, algunes orquídies. També hi ha un arbre que sempre que el veig em crida l’atenció, perquè es pela; té una mena de pell molt fina que salta fàcilment. Entre els ocells recordo el zunzuncito, perquè em va fer gràcia el nom, és l’espècie més petita dels colibrís, té uns 6 cm de llarg, el seu cant és agradable i a mi que tinc mala vista em costa de veure.  

L’altre ocell que vam veure és el tocororo, també endèmic de Cuba i que l’han agafat com a símbol nacional. Les seves plomes tenen els colors de la bandera cubana i és un ocell que no sap viure en captivitat, per aquests dos motius se’l va escollir símbol del país. També hi havia el sinsonte, menys vistos de color i també força petit. 

Una cosa que em crida l’atenció són les teules que fan servir: son rodones i planes, amb una peça per subjectar-les unes a les altres. Amb aquestes teules, la teulada de les cases queda plana. Ho trobo curiós. 

Les palmeres reials son molt importants per tota la illa. La yagua és la part que hi ha entre les branques i el tronc, una gran làmina robusta i flexible, que té moltes aplicacions. En el recorregut que fem trobem que ho ha fet servir per construir una paperera.

En les plantacions de cafè hi ha diferents espais, un per cada etapa de tractament del cafè. Hi ha unes grans terrasses on es deixava el fruit per assecar. Després amb un molí anomenat tahoma es separava amb cura la closca. Després les esclaves classificaven de forma manual els grans de cafè, segons la seva qualitat. 

En un racó es pot veure les restes d’un dels habitatges dels esclaus. Però de fet, queda molt poca cosa. Em costa fer-me a la idea de com era una plantació de cafè.  

En aquesta comunitat de las Terrazas s’hi ha instal·lat alguns artistes. N’anem a veure un que fabrica paper i després el decora i l’utilitza. Ens explica que va arribar un moment, suposo que cap al 1990, en que els artistes no tenien paper on poder plasmar el seu art. O sigui que es van haver d’espavilar per fabricar-se’l. 

Ell recicla el paper de les oficines, el posa en remull durant quatre dies, que és el que triga la tinta en desprendre’s i flota, amb el que es pot separar. Després tritura el paper en una batedora, que s’ha fabricat a partir d’una rentadora (de roba) antiga. Al·lucino amb el seu enginy! S’ha hagut d’anar construint tot el material necessari. Quan ja té la polpa de paper, per donar-l’hi color la posa en aigua d’alguna planta. O sigui, primer posa la planta en remull, quan ja té l’aigua colorejada i posa la polpa de paper. 

Té els fulls de paper estesos, com si fos roba i també una premsa. En un espai força reduït ho fa tot i a més encara té un racó per posar les coses que ven. És impressionant.

Després anem cap al riu en un dels llocs que hi ha preparat per banyar-se i fer pic-nic i hi ha també algun restaurant. Com que és diumenge està a tope de gent. Moltes famílies banyant-se en les piscines naturals, les criatures jugant... molt bullici i tots els llocs de menjar plens. O sigui que marxem a buscar un altre lloc.

Per la carretera trobem un altre lloc on poder menjar. Com a reclam a peu de pista hi ha una taula ben parada amb tovalles i copes de vidre. Ens ofereixen porc al forn. Tenen allà mateix un gran forn on hi cap el porc sencer. Boníssim. Ho acompanyen amb alvocat, iuca i moros i cristians, que és arròs, amb mongetes. N’hi havia amb arròs blanc i amb arròs negre. L’alvocat estava gustosíssim, mai n’havia pres un d’igual. Després vaig veure que per tota la illa el tenen i és boníssim. Aquest dinar ens costa 6 CUCS i el refresc un cuc més. O sigui un preu molt bo pel que vam menjar.

El senyor que porta el local m’explica que el seu avi era canari. La gent que vas trobant, molts tenen avantpassats espanyols. El que no sabia és que hi havia hagut bastanta emigració canària cap Cuba, i també es sorprenent que la proporció de dones canàries que van marxar cap a Cuba era més gran que les de les dones de la península.

Cuba_7: L’Havana. Fortalesa de San Carlos de la Cabaña

Aquesta fortalesa forma part del parc històric militar del Morro- Cabaña, que està a l’altra banda del port de l’Havana. La millor hora per anar-hi és a la tarda i estar al vespre per la posta de sol allà. 

Aquesta fortalesa es va construir entre el 1763 i el 1774 i actualment és patrimoni de la humanitat. Per entendre una mica la seva història cal remuntar-se al passat. 

En el 1514 els espanyols funden la ciutat de San Cristobal de l’Havana, i el seu nom era en honor de la filla d’un cacic taïno. Els següents cinc anys la van traslladar de lloc des vegades fins que van trobar l’indret adient, que tenia menys mosquits. Així l’Havana actual és del 1519. 

En el 1538 els corsaris francesos i els esclaus van arrasar la ciutat. De totes formes, quan els espanyols van conquerir Mèxic i Perú, la situació de l’Havana , a l’entrada del golf de Mèxic, va convertir-se en un centre estratègic i la ciutat va prosperar molt. L’any 1607 passa a ser la capital en detriment de Santiago. 

Després dels saquejos pirates s’havien construït dos fortaleses a banda i banda de la badia, i més tard es va emmurallar la ciutat; això va evitar més atacs de pirates i corsaris, però no va servir per aturar als britànics, que durant la guerra dels set anys van apoderar-se de la ciutat en el 1762. 

En aquell moment en aquesta banda de la badia hi havia la fortalesa del Morro, però el turó on ara hi ha la de La Cabaña estava despoblat. Els britànics el van ocupar amb la seva artilleria i des d’aquí la van emprendre a canonades amb la ciutat i la fortalesa del Morro, fins que els espanyols es van rendir. 

Els britànics tan sols hi van estar onze mesos; la corona espanyola la va recuperar a canvi de Florida. Després d’això, Carles III rei d’Espanya va fer construir la nova fortalesa, que és la fortalesa colonial espanyola més gran d’Amèrica i que mai va ser atacada, de tant inexpugnable com és.  

En l’època dels governs de Machado i de Batista va ser una presó militar i aquí es feien els afusellaments. Molts dels que van lluitar per la independència havia estat empresonats aquí i alguns també hi van ser afusellats. 

Més tard, després de la revolució del 1959, el Che Guevara hi va instal·lar el seu despatx i supervisava les execucions dels partidaris de Batista acusats de crims de guerra. Aquell primer any es van dur a terme moltes execucions i cap d’elles amb un judici amb garanties i autoinculpacions aconseguides a la força. Sembla ser que durant tres mesos va signar unes 20 execucions diàries. Com a premi després l’hi van concedir la presidència del banc nacional de Cuba.

Actualment és un museu, però que té també zona enjardinada i algun bar. La vista de l’Havana és molt bonica, sobretot a la posta de sol. A més a les 9 del vespre es pot veure la cerimònia “del cañonazo”.

 És una tradició que data del segle XVIII. En l’època colonial des d’un vaixell al port es disparava una canonada a les 4,30 del matí i a les 9 del vespre per anunciar l’obertura i el tancament de les portes de la muralla; servia també per avisar que es treia o es posava la cadena que tancava l’entrada del port. 

Aquest ritual se segueix fent i a la llum de les torxes veus aparèixer els soldats uniformats, amb els vestits de l’època, desfilant i preparant-ho tot per fer el tret que anuncia l’hora. Feia molta calor i feia pena veure’ls amb aquella quantitat de roba a sobre, i per acabar-ho d’adobar, la perruca! Es devien fregir-se allà sota! 

Per veure l’espectacle una família s’ha espavilat a fer una mica de negoci. Pagant una entrada d’un CUC pots pujar al terrat d’un dels edificis i et serveixen una copa, mojito o el que vulguis i des d’allà tens molt bona vista sobre tot el pati.  

És un recinte molt gran, amb algunes sales que es poden visitar, en les que hi ha alguna exposició, com el despatx del Che Guevara, els calabossos, armes, maquinaria diversa, com una catapulta, una capella... 

Com a museu en aquest sentit no té massa cosa. Hi ha barrejat botigues de records, bars... S’ha convertit en un espai lúdic, on hi venen les famílies a passar el dia, a veure la posta de sol i l’espectacle... hi ha fins i tot un espai de jocs pels nens. La vista de la ciutat val la pena. Res recorda el passat fosc d’aquestes parets, perquè per la revolució tot s’hi valia. 

Quan son gairebé les 9 comencen a desfilar els soldats. S’ha acumulat molta gent. Des d’on estem no entenc el que diuen, però és una representació, amb diferents personatges, discursos... I quan és l’hora el gran tro que t’agafa (al menys a mi) de sorpresa. És impressionant. Les criatures ploren de l’ensurt. 

En acabar els soldats es retiren i comença la festa. Musics i ballarins amenitzen el vespre. El públic treu els telèfons mòbils per gravar l’espectacle. 

D’allà marxem cap al malecon. És la festa de carnaval. No entrem al recinte però des de darrera la reixa veiem passar les comparses. Hi ha moltíssima gent i tot i que tan sols són les 10 de la nit hi ha força gent que ja va ha begut força rom. Hi ha paradetes on venen menjar i beguda, majoritàriament cervesa o rom. De menjar el porc o pollastre. Hi ha cues per tot arreu i és una mica una bogeria. Només es pot pagar amb moneda local (el CUP). 

Per entrar a la zona hi ha tota una barrera de policies que filtren l’entrada: no es poden portar navalles. Quan marxem segueixen allà i observem com bloquegen el pas a uns joves que intenten passar entre ells i registren que no portin armes. 

Per tornar cap a l’hotel aconseguim agafar un taxi, estan molt sol·licitats; és un taxi pirata i és un CUC més barat que l’oficial.

Cuba_6: Havana_5

Aquí les coses van a un altre ritme. A les 7 del matí vam tenir un problema amb el wàter, no es podia aturar i l’aigua va acabar inundant tot el lavabo. Vam avisar a recepció, al cap de deu minuts va pujar un noi i s’ho va mirar. Com que ja havíem aconseguit tancar l’aigua i no seguia vessant va dir que avisaria perquè recollissin tota l’aigua que cobria el terra (que era molta). A les 9 encara no havien vingut. L’aigua seguia allà. No van tenir cap pressa per recollir-ho i evitar que es filtrés al pis de sota. 

Avui visitem el museu de la revolució. Està ubicat en el que era el palau del president Batista. En realitat va ser el palau presidencial des del 1922 al 1960. Inicialment tenia que ser el palau provincial, però la seva decoració feta per Tiffany’s, amb pintures als sostres i escalinates de marbre, va captivar a la primera dama de la república i va aconseguir que el palau passés a ser presidencial en lloc de provincial.  

El març del 1957 aquí hi va haver l’atemptat frustrat al president Batista. Un grup de cinquanta persones van entrar al palau amb la inteció de matar al president, teòricament des dels terrats d’edificis veïns tenien que donar-los-hi suport, però aquest suport no va arribar. I Fulgencio Batista va poder fugir. 

La sala dels miralls té una porta camuflada que dona al despatx presidencial i a tocar d’aquest hi havia també un passadís secret per escapar o amagar-se, si era necessari. Molts dels joves que van participar a l’assalt van morir. A la façana de l’edifici es veuen encara els impactes de bala. 

El museu és molt gran, per una banda veus com era el palau, el despatx, la sala de reunions, el telèfon recobert d’or... Em va xocar veure-hi un altar. 

Hi ha un munt de coses de la revolució, del Fidel, el Che i de Cienfuegos. Objectes de quan estaven a la Sierra Maestra durant la revolució. La noia que ens ho explica ho fa molt amè i és interessant. 

Per mi era el primer contacte amb molts dels noms de l’època, perquè a part d’ells tres hi havia molts d’altres. Una d’aquestes figures va ser la Celia Sánchez, que va ser la primera dona en agafar les armes en aquesta revolució. Bona part del material que es mostra en el museu l’havia recollit ella. Va ser una figura clau en el moviment 26 de juliol. Va participar en batalles però també molt en organització i estratègia. Va aconseguir el suport dels camperols de les planes per ajudar als rebels. 

Vilma Espín, la que va ser la dona de Raul Castro també va tenir un paper clau; se la coneix especialment pel seu treballa favor dels drets de les dones. 

El museu recull objectes de tota mena, roba tacada de sang, estris quotidians que havien utilitzat els líders de la revolució, fotografies,.... una bona diversitat de material. I com que era el primer museu sobre la revolució va estar be. Al final del viatja ja estava una mica saturada del tema. 

En sortir del museu vaig continuar passejant cap a l’Havana vella. Hi ha mil i un racons per descobrir. La franja marítima, per l’avinguda céspedes té també els seus punts interessants. I per l’interior, descobrim una casa amb un pati que és com una mena de centre comercial, ja que hi ha diferents botigues, algunes d’artesania, especialment paper maché. També venen cotxes antics fets en ceràmica, o plaques de matrícula. 

Per tot arreu, a la que hi ha una ombra està ple de gen. Uns mengen o beuen alguna cosa, d’altres toquen o canten, i la majoria estan a la fresca que donen els arbres. Per casualitat vaig anar a petar a una placeta molt agradable, en la que hi havia un mercat d’animals; em sembla recordar que hi havia gossos i ocells en gàbies. Hi havia molta gent mirant els animals. I allà mateix una escultura de Sancho Panza, o com diu el rètol el Sancho de l’Havana. En una de les placetes hi tocant, o no fent res. 

En un altre racó vaig visitar una de les cases palau. Les habitacions conserven els mobles i objectes antics. Son cases molt fresques, gràcies al pati central i les corrents d’aire que es creen. La gent és amable i els hi agrada ensenyar-t’ho i explicar-te la història. No has de pagar entrada en molts llocs, però si que et demanen que donis alguna cosa pel seu manteniment. Alguns d’aquests edificis son galeries d’art.

Com més recorro la ciutat més me n’adono de que hi ha grans contrastos. Edificis restaurats, bonics i cuidats, i altres que cauen a trossos. És per manca de recursos? És per desídia? No tinc del tot clar si només es problema econòmic o és la inèrcia d’anys de fer el que et manen i prou, el que ha portat a aquesta situació. Em sorprèn que tenint tothom un nivell cultural alt no cuidin alguns aspectes, com la higiene ambiental, per evitar malalties. Hi ha carrers que fan fàstic, estan plens de bassals. 

El que no falta enlloc és la música. Per tot arreu trobes algú tocant, o cantant. En els restaurant i bars no falten mai. Ho porten a la sang i suposo que també és la seva via d’escapament de la realitat que els hi toca viure.

Cuba_5: L’Havana_4

La gent és amable i simpàtica i em fa gràcia la diversitat de tons de pell que tenen. És una llàstima els problemes que tenen molts d’ells per subsistir. Per tot arreu hi ha gent que et demana alguna cosa, sabó, diners... 

Vam agafar uns cotxes antics per anar a donar una volta per altres barris de la ciutat. Els cotxes estan molt ben cuidats i els hi han posat botzines amb sons diferents, que van canviar segons l’humor o el moment. En el que jo anava de tant en quant l’hi agradava posar el so d’un cavall, especialment quan avançava a un altre vehicle. L’objectiu és cridar l’atenció i atraure altres clients, a més de divertir als passatgers. Generalment es va amb la capota baixada, ja que veus millor per on vas passant. Va ser divertit. 

Vam creuar pel barri xinès i després vam anar cap a vedado i el nou vedado. Són barris residencials, amb jardins i arbres, ben cuidat. Són barris més moderns que centre Havana. Es van començar a construir a finals del segle XIX. És un barri administratiu, amb oficines, bancs, ministeris... i també hi ha llocs d’oci, teatres, museus... 

Aquesta zona estava fora de les muralles antigues de la ciutat. El nom sembla que ve de que un temps estava vetat instal·lar-se en el litoral i prelitoral, per controlar i evitar les incursions pirates. 

La creació del barri residencial s’origina en el 1858. El disseny del barri tenia en compte diferents factors, entre altres que pogués circular el vent, que hi haguessin parcs, cada casa tenia que disposar del seu jardí. A l’inici del segle XX el barri del vedado va progressar molt. Alguns caps mambis es van construir cases aquí i també nous rics que comerciaven amb Estats Units. A partir dels anys 1930 part de la població va canviar de barri i el vedado va quedar per les classes mitges. En aquesta època comencen a construir-se els grans blocs de pisos, i alguns casinos i hotels. Amb la revolució les cases dels que van marxar van passar a mans de l’estat. 

Arribem a la plaça de la revolució, que està en el barri del vedado. Va ser construïda durant el govern de Batista, era la plaça cívica, després de la revolució va canviar el nom i va adquirir més importància, al menys cara l’exterior. És una plaça immensa, on es fan totes les grans manifestacions i discursos governamentals, on aquests dies el papa hi va dir la missa. Aquí hi ha el palau de la revolució, que es la seu del govern, la biblioteca nacional, el teatre nacional... també hi ha un gran monument que commemora el centenari del naixement de José Martí. Amb els seus 130 m d’alçada, és l’edifici més alt de l’Havana. A dalt hi ha un museu. Jo no vaig anar-hi, però en tornar em van explicar d’algú que hi havia estat fa poc, que volia pujar-hi i cada cop l’hi deien que l’ascensor estava espatllat. Al final cansat d’anar-hi cada dia a veure si ja estava arreglat, va preguntar si sabien quan estaria en funcionament. La resposta va ser que duia 14 anys així. 

José Martí és un personatge emblemàtic per tots els cubans. De pare valencià i mare canària, va néixer a l’Havana en el 1853. Home polifacètic, filòsof, poeta, polític, periodista... Va fundar el partit revolucionari cubà que va impulsar la guerra de la independència contra els espanyols (1895-1898). Però va morir al començament de la guerra, als 42 anys. Tot i que va morir jove, havia fet ja moltes coses. Als setze anys havia publicat el primer diari i les seves obres literàries van ser molt conegudes. Es troben frases seves per tot el país. Als 18 anys va entrar en una lògia maçònica, a l’igual que Céspedes, un altre dels líders de la independència cubana. La constitució maçònica cubana declara que la maçoneria és la institució orgànica de la moralitat, entenent la moral com el respecte a un mateix i a la societat en la que viu. 

En les façanes de dos dels edificis de la plaça hi ha les siluetes, en mida gegant, del Che Guevara i de Camilo Cienfuegos. 

Vam continuar el recorregut amb els cotxes i ens vam aturar al parc almendares. Va ser una grata sorpresa, a tocar de la ciutat hi ha un espai verd i frondós, fresc, amb un riu, el almendares. 

El parc em va sorprendre per l’exuberància, però el que em va xocar més va ser veure una cerimònia religiosa a baix a la llera del riu. Era com una mena de bateig, unes persones de blanc, una altra que oficiava la cerimònia, la purificació amb l’aigua del riu. En aquest parc és habitual veure cerimònies de santeria, ofrenes als peus dels arbres i altres rituals. La santeria és el sistema religiós dels afrocubans.

La darrera parada és al parc John Lennon. És fosc però així i tot val la pena ja que m’ha permès buscar informació sobre aquesta plaça i adonar-me’n de la importància que té per ells. 

 El desembre de 1990 hi va haver en aquest part el primer gran concert d’homenatge a John Lennon. Un grup de músics i artistes van organitzar aquest concert, en memòria seva però també en homenatge als Beatles que havien estat prohibits a Cuba en els anys 1960-1970. El lloc original on es tenia que fer el concert no era aquí, però els hi van anar denegant el permís per fer-lo en altres llocs que proposaven. Al final va sorgir la idea de fer-ho en aquest parc i els veïns del barri van donar-hi tot el seu suport per poder-lo dur a terme. Amb molta presencia policial el concert va tenir lloc. I per les coses que he llegit, va ser molt emotiu, suposo que propiciat per les traves que havien tingut. 

Malgrat les prohibicions a la musica rock, els joves es reunien ja en aquest parc per escoltar-la d’amagat. Sovint eren descoberts i maltractats. Llegeixo que un noi va morir pels cops rebuts. 

Deu anys més tard, els que havien prohibit als Beatles al país, van assistir a un acte, en el mateix parc, en el que es destapava l’estàtua de Lennon, creada per un escultor cubà. Aquest escultor va dir que volia retre homenatge a una persona contestaria, plena de dimonis i de somnis. 

Actualment els turistes passen a veure l’escultura, però també la gent del país, diuen que seuen al seu costat, a vegades l’hi porten flors. Al començament la gent robava les ulleres de l’estàtua, per això van provar d’enganxar-les però tampoc va servir, ja que les trencaven. Ara hi ha un vigilant, que l’hi posa les ulleres quan arriben els turistes, perquè puguin fer la fotografia, i després les guarda. 

L’escultura és molt realista, se’l veu assegut en el banc, deixant lloc per poder-hi seure al costat. I al terra, al seu davant, hi ha gravat un fragment de la seva cançó Imagine, amb la seva cal·ligrafia “diràs que soc un somniador, però no sóc l’únic”.

Cuba_4: L’Havana_3

La plaça de sant Francesc d’Assis està just davant del port de la ciutat. El seu origen és del segle XVI, quan els vaixells espanyols s’aturaven aquí de viatge entre la península espanyola i les índies. Això va portar a l’aparició d’un mercat i la construcció d’una església monestir. Com que el mercat feia soroll els feligresos i els monjos es van queixar i van haver-lo de traslladar a la plaça vella. 

Aquesta plaça també és molt amplia, i oberta al mar. Em sorprèn en la part antiga de la ciutat trobar aquests espais tan grans, que contrasten amb els carrerons del voltant.

Just davant de l’església hi ha la font dels lleons. És una obra feta en marbre, en l’any 1836. Durant el segle XX l’ha van canviar diferents cops d’ubicació fins que ha tornat al lloc original. 

En l’altra extrem de la plaça hi ha una altra escultura, aquesta moderna, que em crida l’atenció. Es titula “la conversa”. És obra de l’escultor francès, Étienne. La trobo molt senzilla de formes i alhora molt suggerent.

I al costat del convent de Sant Francesc d’Assis hi ha l’escultura titulada “el cavaller de París”. Representa a un personatge que vivia a l’Havana pels anys 1950. Vestia de negre i duia també una capa negra, tant a l’hivern com a l’estiu. Portava el cabell llarg, barba, ungles llargues... una mica deixat el seu aspecte. Sempre duia una carpeta i una bossa amb les seves coses. 

Diuen que era una persona agradable, que apareixia en el moment més inesperat, tot i que més o menys tenia unes rutes fixes. Es passejava en bus per la ciutat, saludava a tothom i amb tots es posava a parlar de filosofia, política, religió o de les noticies del dia. Sabia parlar, denotava educació, mai deia paraulotes i no demanava caritat. Tan sols acceptava diners de la gent que coneixia i a canvi els hi donava un obsequi (alguna cosa senzilla, o a vegades els hi tornava unes monedes). Tothom el respectava molt, malgrat la seva pinta.  

Sembla ser que aquest personatge era espanyol, nascut a la província de Lugo. Va arribar a l’Havana en el 1913, quan tenia 12 anys. Va treballar en coses molt diferents, fet que l’hi va permetre adquirir una amplia cultura. Sembla ser que el que el va pertorbar mentalment va ser que l’empresonessin, en el 1920, per un crim que no havia comès. Del crim comès no se’n sap res. No se sap què havia fet per merèixer la reclusió. Quan va quedar en llibertat és quan va deambular per la ciutat. La família volia que retornés a Espanya, però s’hi va negar. 

Altres teories apunten a que els seus problemes mentals no van venir de l’arrest sinó d’algun drama personal. També hi ha mil i una teories sobre com va començar a rebre el nom de cavaller de París. Va morir l’any 1985. L’escultura em sembla entranyable; la gent es fotografia agafant-l’hi el dit, crec que perquè porta bona sort. 

Cap a l’any 1550 els monjos franciscans que s’havien instal·lat en aquesta zona de la illa, van iniciar la construcció de l’església i monestir. La seva construcció es va allargar molts anys, i més tard, cap al 1720 va ser reconstruït en estil barroc. Durant el període colonial, entre el segle XVII i XVIII, va servir de cementiri per la noblesa, tant religiosa com laica. També es va utilitzar com escola. En el 1841 el govern colonial espanyol considera que les ordres religioses tenen massa pes i s’apodera dels seus bens. Així és que deixa de funcionar com església. Actualment és una sala de concerts i museu.

Els carrers d’aquesta zona són agradables, tot i que estan atapeïts de turistes, però les façanes de les cases estan pintades i els balcons de fusta donen la nota de color. 

No massa lluny s’arriba a la plaça d’armes. És una agradable sorpresa veure que està plena d’arbres. És refrescant, dins de la calor sufocant que fa aquí. En el centre de la plaça hi ha una escultura que representa a Céspedes, el impulsor de la independència de Cuba en el 1868. Hi ha palmeres reials i altres arbres, que donen una plaça ombrívola on hi ha el mercat de llibres de segona ma. No hi ha massa varietat de llibres, i estan bastant fets malbé. La majoria son de temàtica revolucionaria. 

Aquesta plaça és la més antiga de les quatre places colonials de l’Havana. El seu disseny data del 1520. En aquella època se la coneixia com la plaça de l’església, però aquest edifici va ser derruït en el 1770 i s’hi va construir el palau dels capitans generals. Com que es va començar a utilitzar la plaça per exercicis militars va prendre el nom que té ara, de plaça d’armes.

Les cases i palaus que envolten la plaça son de la mateixa època, de finals del segle XVIII. Un és el palau dels comptes de Santovenia, convertit ara en un hotel de cinc estrelles. 

Just davant del palau dels capitans generals el paviment del carrer és de fusta. Sembla ser que a començaments del segle XIX l’empedrat dels carrers estava molt deteriorat i quan plovia es formaven bassals. Als veïns de la plaça els hi molestava tenir el fang i l’aigua a la porta de casa, i també deien que no podien dormir amb el soroll que feien els cotxes de cavalls sobre l’empedrat. Per això es va fer la prova de recobrir el terra amb fusta, per esmorteir el soroll. Ara be, la fusta no aguantava massa be els aiguats, i l’invent no va tenir l’èxit esperat. Així que no es va fer la prova en cap altre carrer i es va deixar aquest de mostra, com a part de la historia. 

En un extrem de la plaça hi ha una antiga capella, anomenada “el templete”. El recinte està tancat i a mi em sembla una mica descuidat, A més de l’edifici hi ha una ceiba. Cada 15 de novembre, vigília de la fundació de la ciutat, la gent ve aquí i dona voltes al voltant de l’arbre per demanar bona sort o que se’ls hi compleixin els desitjos que sol·liciten. Sota aquesta ceiba s’havia celebrat la primera missa a l’Havana, en el 1519. En realitat la ceiba ja no és la mateixa, però el lloc si.  

I aquí mateix donant al canal d’entrada a la badia de l’Havana, hi ha el castell de la Real Fuerza. És la fortalesa més antiga d’Amèrica que encara es conserva en peu. Inicialment aquí hi havia hagut un altre fort, que van destruir els corsaris francesos en el 1555. Per això l’any 1558 s’inicia la construcció de la nova fortalesa. És impressionant. A la part alta hi havia la vivenda del governador i a dalt de tot de la torre s’hi va posar un gallet en bronze, que es va anomenar giraldilla. 

En l’època colonial per aquests mars hi navegaven pirates i corsaris; per això l’Havana necessitava protegir-se de possibles saquejos i es va iniciar la construcció de fortaleses. Una d’elles va ser la de la Real Fuerza, però n’hi ha d’altres. 

A l’entrada del canal hi ha dos fortaleses, una a cada cantó, la de “los tres reyes del morro” i la de “San Salvador de la punta”. Al llarg dels anys es van ampliar i reforçar i es van construir nous forts per protegir la ciutat. 

Arribem a la plaça de la catedral, que té la façana recoberta perquè està en restauració. Aquesta plaça és del segle XVIII, o sigui més moderna que les altres tres que hi ha a la ciutat vella. És molt agradable tot i que no poder veure la façana de la catedral és una mica decebedor.  

La ciutat estava en plena efervescència de neteja i restauració. En part crec que era per la visita del papa Francesc. 

Ara, quan escric això el pontífex ja és allà. Sentint parlar a la gent, uns estaven esperançats de que potser finalment les coses podien canviar, mentre que d’altres eren molt escèptics. Pel que he llegit aquests dies la “neteja” ha sigut molt intens, s’han retirat als pidolaires del carrer, al menys en els barris per on té que circular. A la missa i els actes que hi han aquests dies s’ha prohibit l’assistència dels opositors i de les dames de blanc. O sigui que es restringeix l’accés als que estan en alguna llista negra. 

Passejant per la ciutat vella es pot entrar en diferents edificis colonials, que estan restaurats i ben cuidats, i al menys es pot accedir al pati central. Son molt bonics i semblen petits oasis que et permeten allunyar-te per uns moments de la calor i el soroll de l’exterior. 

Vam dinar pel barri vell, crec que prop de la catedral. Vam menjar molt be, però pel turista la vida és poc més barata que aquí a Barcelona. Una ampolla d’aigua de litre i mig a l’hotel m’havia costat 2,5 CUCs (o sigui aproximadament 2,5 euros). Vam prendre llagosta. Això sí que està millor de preu, surt a uns deu o dotze euros. Però acabes menjant per 17 o 18 euros (un plat, aigua i vi). 

Després de dinar la calor és fa insuportable i el millor és retirar-se a descansar una estona amb aire condicionat.