Al mati quan ens vam llevar a Yara seguia fent molt fred; el dia era
molt clar i vaig aprofitar a fer les darreres fotos, de la plaça del poble i
dels nostres vehicles.
Avui tenim un llarg trajecte de cotxe, ja que deixem l’alt
Mustang. Primer tornem fins a Tsarang i allà agafar de nou la ruta que baixa
per tota la vall,fins arribar a Marpha que es troba ja a tan sols 2.670 metres
d’altitud. Són tan sols 80 Km, però les pistes que hi ha per aquí fan que el
trajecte sigui llarg.
Passat el control de Tsarang es va per la pista principal i hi
ha molt trànsit, de camions i autobusos, el que ralenteix moltíssim la
circulació. El trajecte és el mateix que vam fer a l’anada, i parem als
mateixos llocs, ja que suposo que són els únics que hi ha. Vam dinar a Chhusang.
A mesura que es va baixant per la vall el paisatge va canviat,
és cada cop menys àrid i es veu més terreny cultivat. Les muntanyes que fins
ara ens han anat acompanyant comencen a tapar-se.
Vam arribar a Marpha a primera hora de la tarda. Feia molt vent
i la sensació de fred era similar a la que tenia quan estàvem més amunt.
Aquesta població té molta més animació que Lo Mantang. Hi ha
moltes botigues d’artesania perquè és un lloc de pas dels que fan trekking i
també hi ve molta gent que s’apropa al Mustang; trobem molts nepalesos fent
turisme, els excursionistes, els portejadors... molta barreja de gent, i de
retruc, molta animació.
L’alt Mustang és molt dur, per l’aridesa del terreny, les
condicions de vida de la gent; és un lloc molt remot. Aquí baix és mes fèrtil,
hi ha altres arbres fruiters a part de les pomeres, com les nogueres.
La seva economia està molt relacionada amb els cultius de
pomeres i la industria al seu voltant: la melmelada i el licor de poma.
Les construccions aquí ja són en un altre estil; en pedra i
emblanquinades.
Vam deixar els vehicles abans de la porta d’entrada i vam anar
a peu fins al nostre hotel, que es trobava en el carrer principal, que és el
que està ple de botigues. Potser hi ha algun altre carrer al nucli antic, però
no el vaig veure; la vida, al menys dels que venim a veure el poble, gira al
voltant d’aquest carrer, que recorres amunt i avall.
La traducció de Marpha seria poble (pha) dur (mar). I els seus
habitants són d’ètnia thakali. Ara be, hi ha molts refugiats tibetans i molts
d’ells regenten les botigues del carrer principal.
Sobre els bancs de pedra hi ha esteses pells d’animal, que
serveixen per esmorteir el fred de la pedra.
A Marpha els pics que es veuen ja són uns altres. Tornem a
estar en la zona del Dhaulagrii el Nilgiri.
En un extrem del poble, a la part alta, hi ha el monestir que
pertany a l’escola budista tibetana més antiga, la Nyigma . Des de dalt
d’aquest monestir hi ha bona vista sobre el poble i la vall del riu Gandaki.
A la paret de la muntanya, per sobre del monestir, hi ha pintat
un chorten i d’altres en pedra més petits al seus peus. Segons la llegenda, la
població estava afectada per la lepra i no aconseguien controlar l’epidèmia. Un
monjo, que era de Tukuche, una població al sud de Marpha, els hi va dir que
construïssin un chorten i fessin una sèrie de rituals religiosos per tal
d’allunyar la malaltia. Diuen que va funcionar i que ja no van tenir més lepra
i la ciutat va prosperar.
A l’altra banda del riu hi ha un camp de refugiats tibetans.
No he trobat gens d’informació sobre aquest monestir. Vam
trobar nens resant o estudiants en una sala, en un altre lloc vaig veure una
aula de classe.
Més amunt hi ha un altre monestir que està tancat.
Acabada la visita del monestir seguim deambulant pel poble.
Ja he comentat abans que aquí es produeix un producte
alcohòlic derivat de la poma, que l’anomenen brandi o vi de poma. He trobat
l’origen de la fabricació d’aquest aiguardent al Nepal. El rei Mahendra, que va
ser coronat l’any 1956, va viatjar per Europa, i a França va trobar a Pasang
Sherpa, que li va dir que estudiava viticultura. El rei li va recomanar que
tornés a Nepal i cultivés pomes en zones remotes. Així que l’home li va fer cas
i va venir a Marpha a dedicar-se al cultiu de la poma per fer-ne aiguardent, o
vi de poma.
A partir d’aquesta iniciativa es va començar a fabricar, en
totes les cases. I actualment es ven molt a Kàtmandu i Pokhara.
El cultiu industrial de la poma en el poble va començar l’any
1966. Les pomes d’aquí són úniques, diferents a les d’altres llocs.
A la part baixa del poble hi ha la casa d’Ekai Kawaguchi, un monjo
japonès que va visitar la població en el segle XIX, i hi va viure durant dos
anys. Durant la seva estada va escriure un llibre, “Un estranger al Tibet”. Diuen
que va ser el primer viatger en arribar aquí, però em sembla que abans hi havia
passat alguns monjos de la religió bon.
Segons la placa que hi ha a l’entrada de la casa Ekai Kawaguchi
va ser el primer japonès a entrar al Nepal i al Tibet. Tenia dubtes sobre les
escriptures que havia llegit alJapó, que estaven en xinès, així que va decidir
anar a consultar la font original. Va entrar al Tibet des de Nepal, infiltrat.
A Lhasa, vestit de monjo xinès, va aprendre tibetà. En el mes de març del 1900
va arribar a Marpha, on s’hi va estar tres mesos llegint textos budistes. Quan
la neu de les muntanyes es va fondre, en el mes de juny va continuar el viatge
cap al Tibet, on hi va arribar al juliol.
Alguna cosa no quadra del tot amb el que he escrit abans,
trobat a la wikipedia i alguna cosa que tenia anotada i ens havien explicat.
Aquella nit el sopar va ser diferent. En ser una altra ètnia la
cuina varia. I sobretot va ser perquè en estar més baixos, ja vam poder prendre
carn. Després de tants dies de menjar vegetarià va ser un plaer menjar
pollastre.
