16 de desembre 2012

Madagascar_12: Morondava-Bekopaka



Platja de Morondava
 L’hotel a Morondava està a la platja, i al matí és molt agradable passejar per allà, veure la sortida del sol, en una platja gairebé deserta. Hi ha alguna barqueta que arriba i algú passejant, també algun gos, però sobretot molta tranquil·litat.
Platja de Morondava
Ens posem en marxa ben d’hora,  a quarts de set, i ja es veu animació al poble, les paradetes del mercat ja estan posades. Anem cap a Bekopaka que és l’entrada al parc nacional dels Tsingy de Bemaraha. Aquest poble està una mica més al nord i cap a l’interior. Pel camí trobem baobabs, alguns florits, i el paisatge segueix sent àrids i sec, semblant al sahel. Passem al costat d’un baobab molt antic, crec que deien mil·lenari però no n’estic segura. 
La pista és força bona, fins al moment en que s’ha de creuar el riu Tsiribihina. Per creuar el riu, a l’igual que en altres punts, es fa servir una mena de transbordador format per dues barques unides amb planxes de fusta que anomenen bac. En tots els passos on s’ha de creuar el riu hi ha una mica de mercat, ja que t’hi pots estar força estona, esperant el transbordador i així aprofiten la clientela potencial. Hi ha gent també fent la bugada i alguns banyant-se. A la vora de l’aigua sempre hi ha vida i animació. I és que sense aigua no es pot viure. Totes les civilitzacions antigues van sorgir al voltant d’aigua.   
Bac per creuar el riu Tsiribihina

Quan arribem al pas, avisen de que el que ha intentat passar abans s’ha quedat encallat. És època seca, el riu porta poca aigua i té molts sediments, amb el que sovint aquests bacs queden encallats. Així que els xofers amb els vehicles  es queden allà, esperant que es pugui creuar i nosaltres agafem una barca per creuar a l’altra banda i després arribar caminant fins al poble de Belo sur Tsiribihina per dinar. Sap una mica de greu deixar-los allà i nosaltres creuar i començar a dinar!

Rentant roba al Tsiribihina

El riu es bastant ampla, hi ha moviment de barques de transport, carregades amb sacs i mercaderies, o amb gent. Passem a la vora del bac que està encallat. Porta tres o quatre cotxes, motos, gent... Els homes han baixat tots a l’aigua i empenyen la barcassa per poder-la apropar a terra. Realment hi ha poca aigua! Els hi arriba un pam per sobre el genoll només!

Barca amb la que creuem el riu
Nosaltres arribem sense problemes i en un quart d’hora anant a peu arribem al poble. No es gaire caminada, però fa moltíssima calor i és ple migdia. El dinar molt bo: amanida de pasta i llagosta amb patates.  
Bac encallat sobre el riu Tsiribihina
Ha passat més d’una hora i mitja abans no han arribat els xofers amb els cotxes. 

Ells també han tingut problemes per creuar. Per fi son allà i es recuperen menjant. Un cop descansat i alimentats tornem a la pista.

Un cop creuat el riu Tsiribihina
Per arribar a Bekopaka cal tornar a creuar el riu. Com que en el primer pas hem perdut molt de temps quan arribem al segon ja és fosc. En aquest segon tram de pista els xofers estan nerviosos perquè cal arribar d’hora al transbordador sinó pot ser que ja no n’hi hagi. Creuem alguns altres vehicles, hi ha competició entre ells per arribar abans al riu i poder passar a l’altra banda. Hi arribem que ja és fosc, a quarts de set de la tarda. Hi ha molta cua de cotxes per creuar i tenint en compte que només passen tres o quatre en cada bac, el temps d’espera és molt llarg.  Per fi arribem a l’altra banda i podem anar cap a Bekopaka i a l’hotel. Estem cansats, han sigut moltes hores de 4x4 i per sort l’hotel és molt agradable.