Riu Manambolo |
La zona és tant especial que ja des de 1927
era un espai protegit, però no va ser fins al 1990 que va entrar a formar part
del patrimoni de mundial de la humanitat.
Les formacions rocoses s’estenen
en direcció nord-est amb una amplada d’uns 8 Km, sobre l’altiplà de Bemaraha. Les
punxes rocoses poden arribar a tenir uns 30 o 40 metres d’alçada. És pedra
calcària d’origen coral·lí.
Textures |
La reserva inclou
les gorges del riu Manombolo, que en alguns punts pot tenir parets de 300 o 400
metres. És una formació càrstica
espectacular des de tots els punts de vista, de formació rocosa, de flora i
fauna. Sorprèn trobar enmig de les roques o sobre d’elles, alguna planta, que
contrasta amb el gris que regne per tot arreu.
Cova en el riu Manambolo |
En aquesta regió
hi vivien els sakalava, però a partir del 1997 es va prohibir que hi portessin
els ramats i que visquessin en el parc, tot i que pel que sembla encara n’hi ha
que van per allà.
Vam fer un bon
recorregut per la zona. De fet es poden fer diferents circuits. Nosaltres vam
començar pel riu Manambolo, després vam visitar els petits Tsingys i al dia següent
els grans Tsingys. Impressionants els tres recorreguts.
A la vora del riu hi ha botiguetes on
es pot comprar aigua, galtes, xiclets, fruits secs... o sigui una mica de tot. També
algun que altre bareto local on els conductors esperen a que tornem de l’excursió
amb la barca. I com per tot arreu, moltes criatures alegres, rialleres i amb
molta curiositat per tot.
Textures dels petits tsingys |
El passeig en
barca és molt agradable, hi ha molt silenci, es veuen els penya-segats a banda
i banda del riu, impressionats, alguns ocells i la vegetació que es fa lloc
entre les roques per plantar les seves arrels. Els bancs de sorra han format
petites platges a les vores i ales parets s’hi troben algunes coves. N’hem
visitat dues. Les formacions a l’interior son curioses. Tenen una entrada
estreta però després sorprèn lo ampli que és a l’interior. Hi ha algunes coves
que estan més amunt, on hi ha tombes dels Vazimba, que com ja havia dit, eren
els primers habitants de Madagascar.
petits tsingys |
Una de les coses
que em costava més era no equivocar-me quan volia assenyalar alguna cosa. No es
pot apuntar amb el dit com fem nosaltres. Això és fady, està prohibit, porta
mala sort. Cal apuntar amb el dit plegat.
Un fady és un tabú o vol dir que una
cosa està prohibida. Els fadys son les creences que han regit la manera de fer
de la societat malgaix i de les tribus durant segles. Els van crear els ancians
per educar als nens, per protegir l’entorn i per qüestions religioses també. El
poble malgaix creu en un Deu creador i consideren que en algunes parts dels boscos
i en alguns llacs hi viuen els esperits dels avantpassats i per tant són zones
prohibides. Això ha ajudat a preservar en bona part els diferents ecosistemes.
El cas és que
creuar el poble i veure a tots els nois a banda i banda de la pista amb fusells
i llances impressiona. Pel que sembla ha augmentat molt el robatori de zebús i
també l’exportació d’aquests animals. Suggereixen que hi ha algú important que
està al darrera d’aquest tràfic.
A la tarda anem
cap als petits Tsingys. Són interessants ja que alterna el bosc, amb els lèmurs
i les roques. El circuit està molt ben dissenyat i han tallat i fixat alguns
graons a les roques per facilitar la caminada. El problema és que la roca talla
moltíssim i també que a vegades, la separació entre dos punts on posar el peu a
mi em quedava una mica massa gran. S’alterna el camí pel bosc, les escales, els
graons, la grimpada... és impressionant. Els miradors són petites plataformes
amb vista sobre els tsingys, que a la que hi ha més de 5 persones ja em
resulten agobiants perquè no tens massa mobilitat allà dalt.
Al dia següent
vam anar cap els grans tsingys. Aquest recorregut és una altra dimensió. Vam
començar pel bosc, després es passa per la part de baix, o sigui pel peu dels
pitons de pedra, i després per la part alta, pels ponts penjats i les escales. Ens
hem de posar arnés i duem també la llanterna frontal.
Hi ha passos molt
estrets, i d’altres en que t’has d’arrossegar per terra, coves en les que has
de fer servir el frontal, escales de pintor per pujar o baixar per les roques,
graons tallats a la pedra. En alguns trams hi ha cadenes en les que subjectar-se,
però en d’altres que jo hagués agraït un punt on agafar-me no hi havia res.
Vaig acabar una mica cansada de pujar i baixar per les roques, però valia la
pena i me n’alegro d’haver-ho fet.
Lèmur nocturn |
Quan vam tornar a
l’hotel ens van sortir a rebre amb un suc de taronja ensucrat. Genial! Arribàvem
cansats i morts de set. El curiós és que després volia prendre un refresc i no
tenien res de talla petita, tot era de 1 o 2 litres!
En el recorregut
que hem fet ens ensenyen un arbre al que anomenen waza, que és el mateix nom
que ens donen a nosaltres. Es un arbre que té una escorça que es pela fàcilment,
deixant anar unes làmines molt fines. Per això, es pela igual que els blancs.
També hem vist l’arbre d’eben, però no l’hi vaig veure res d’especial que em
permetés diferenciar-lo dels altres. I forces lianes entortolligades als
arbres.
El menjar és molt
variat: zebú, peix, gambes, llagosta. L’arròs ho acompanya tot, verdures,
patates i pastanagues. El que no hi ha o escasseja és la mantega, perquè no hi
ha vaques.
La cerimònia de
netejar els morts es fa a l’hivern que és l’època seca, entre maig i octubre. A
l’època de pluges les pistes son intransitables i la major part de pobles
queden incomunicats.