Per fi llueix el sol i tot té un altre aspecte. Anem cap a Shamaji a veure la mesquita dels divendres. Com ja m’ha passat amb altres llocs, el nom de la ciutat l’he trobat escrit de diferents formes.
Shamaji és una ciutat força antiga, la primera referència que hi ha és del segle I o II de la nostra era. La seva historia em resulta un tant confosa i difícil d’assimilar, ja que no recordo haver-ne estudiat res de tot el que passava per aquí. O si ho vaig estudiar no recordo res i tot em ve de nou. A més els noms em resulten difícils de recordar i per acabar-ho d’adobar, els pots trobar escrits de diferents formes. Més o menys m’he fet una idea, que espero que no sigui massa errònia.
Del segle III al V el que era l’albània caucàsica depenia de l’imperi persa on governava la dinastia sassànida, però el seu imperi estava dividit en diferents regions i algunes més o menys independents. Els seus governants rebien el nom de xa. La regió de Shirvan també tenia el seu xa, i en molts períodes va ser més o menys independent. De Shirvan xa va sorgir el nom del regne de Shirvansha, o potser hauria d’escriure Shirvanxa. 
Aquest regne va existir durant 11 segles, i la seva capital va anar canviant de lloc, primer estava a Derbent, després a Shamaji i al final la van traslladar a Bakú. 
En el 642-43 hi va haver una gran guerra i quan l’exèrcit del califat àrab ja era prop de la capital el xa de Shiravan va rendir-se i va acceptar l’islam, amb la condició de que poguessin tenir els mateixos drets que tenien durant el govern sassànida. Va aconseguir canviar el pagament de tributs per la responsabilitat d’organitzar i vetllar per la defensa de la frontera nord del califat, enfront dels possibles atacs nòmades. 
L’exèrcit i la reparació de la fortalesa de la capital, en aquell moment Derbent, es pagava amb diners que provenien de la venta del petroli de Bakú.
Fins a finals del segle VII els xas eren de les antigues dinasties, però després van començar a emergir les dinasties d’origen àrab, tot i que les antigues dinasties seguien tenint molta influencia sobre la població local. Per això els governants d’origen àrab van decidir casar-se amb dones d’origen iranià per poder controlar aquesta influencia. En el segle XI apareix una dinastia completament iraniana, i això porta a que els noms àrabs es canviïn per noms iranians.
L’estat de Shirvanshahs va ser independent en el 861 i en el segle X és quan la capital va passar a ser Shamaji. Com ja he dit, van regnar diferents dinasties al llarg dels anys fins que en el 1538 va passar a formar part de l’imperi persa safàvida. 
Un diplomàtic venecià en el 1476 descriu la ciutat dient que hi ha unes 4 o 5 mil cases, que la seva gent es dedica a la producció de seda i coto; que la ciutat forma part d’Armènia, referint-se a la gran armènia, i que la major part dels seus habitants son armenis. Uns cent anys més tard, un anglès també diu que la majoria d’habitants son armenis, i per ubicar on es troba aquesta població explica que està a uns 5 dies a camell del mar.
Un escriptor que va visitar la ciutat als voltants del 1640 va deixar constància de que hi havia població georgiana i armènia i que per entendre’s entre ells parlaven en llengua turquesa.
Entre el 1723 i el 1735 està sota el control dels otomans. L’any 1742 el xa de Pèrsia, Nadir, va ocupar i destruir la ciutat. Pel que diuen era un gran militar que va aconseguir un gran imperi, però no era tant bon polític. Volia eradicar el xiisme, però no va aconseguir-ho. Va morir assassinat 5 anys després de destruir la ciutat de Shamaji, i amb la seva mort l’imperi que havia aconseguit es va desintegrar. 
Quan va haver destruït la ciutat va fer construir-ne una de nova a 20 Km de la primera i l’hi va donar el mateix nom, però quan van abandonar-la es va reconstruir l’antiga ciutat, o sigui que Shamaji va tornar al lloc original.
L’any 1795 Rússia ocupa Shamaji i Bakú, però no és fins al 1805 que s’annexiona el khanat de Shirvan.
Aquesta ciutat era un important centre de producció de seda i pel que sembla, la major part dels negocis estaven en mans d’armenis. Va ser una etapa important en la ruta de la seda.
Un terratrèmol l’any 1859 destrueix bona part de la ciutat i després d’això la ciutat perd importància i n’agafa el relleu la ciutat de Bakú.
De fet aquesta és una zona amb força activitat sísmica i va patir diversos terratrèmols al llarg dels segles. Segons els mercaders perses de l’època, el terratrèmol del 1667 va ser el pitjor: van morir unes 80 mil persones, i un terç de la ciutat es va ensorrar.
Un dels monuments més emblemàtics de la ciutat és la mesquita Juma, també anomenada la mesquita del divendres. Va ser construïda entre el 743 i 744, segons posa a la façana (l’any 126 del calendari islàmic). És la segona mesquites més antiga del caucas, la primera, que s’havia construït uns anys abans, està al daguestan.
Va resistir força be molts dels terratrèmols i invasions que va patir la ciutat. Així i tot, al llarg dels segles es van anar fent reconstruccions, canvis estructurals i afegits. La primera reconstrucció va ser en el segle XII i una altra en el segle XVII.
La mesquita va resistir més o menys fins al 1918, quan hi va haver el genocidi azerí. Abans de venir per aquí no en sabia res del que havia passat. Quan fa uns anys vaig anar a Armènia ja sabia del genocidi armeni, però d’aquest no en tenia coneixement.
Després de la caiguda de l’imperi otomà i de l’imperi rus, la situació en tota aquesta zona era un tant anàrquica. Unes brigades de l’exèrcit armeni, de fet un grup terrorista, van aprofitar aquest moment per atacar. 
Volien crear un estat armeni que englobés anatòlia i el sud del caucas; van instaurar el terror en la regió i amb el suport dels bolxevics, van atacar Bakú i altres ciutats, matant a milers de persones.
A Shamaji van cremar la mesquita dels divendres amb la població a dins; molta gent no va poder escapar i va morir allà dins. Segons llegeixo van morir 1800 persones cremades vives i van desaparèixer també sota les flames molts llibres valuosos.
O sigui que la mesquita Juma, que havia resistit més d’un terratrèmol, va ser destruïda per la ma de l’home.
Ara el que es veu és una gran mesquita reconstruïda, crec que en el 2011. És bonica i l’entorn agradable.
A 1,5 Km de Shamaji hi ha els mausoleus Yeddi Gumbaz. Era un grup de mausoleus dels que tan sols se’n conserven tres en peu. La resta estan parcial o totalment destruïts. Son de començaments del segle XVIII i van ser construïts per la família del darrer khan de Shamaji.
El més antic és del 1810; tenen planta octogonal i estan coberts per una cúpula. En aquests mausoleus hi estaven enterrats persones rellevants de les dinasties de Shirvan.
A l’interior dels mausoleus hi ha esteles, que son de diferent estil, unes tan sols gravades i en un altre de colors. Hi ha també alguns detalls decoratius a les parets. L’entorn és molt agradable: hi ha la vista sobre Shamaji, el terra està cobert de gespa, és espaiós, silenciós...
Hi ha també el cementiri actual, amb algunes tombes amb la cinta vermella, corresponent a la gent jove. A les làpides s’hi pot veure la fotografia gravada del difunt o difunta. És curiós que els cementiris no son mai iguals, hi ha molts estils d’enterraments. I aquest està molt ben situat, dona una gran sensació de pau.
