La ciutat de Sheki està molt a la vora de Kish, a uns 675 m d’alçada. Es troba envoltada de muntanyes, ja que està a la regió del gran caucas. El pic més alt és Bazar Duzu, de 4480 m i també es veu el Gizil Gaya amb 3000 m.
En ser una ciutat de muntanya el seu aire diuen que és molt saludable. A l’estiu s’hi està molt més be que a Bakú i a l’hivern, gràcies a les muntanyes del voltant, queda protegida i el clima és més benigne que en altres poblacions del país. A més les seves aigües, riques en minerals son molt apreciades, i a l’època soviètica era un destí on venien a prendre les aigües tant en bany com per beure.
Aquesta ciutat és patrimoni de la Unesco, ja que ha preservat l’estructura i estil arquitectònic original. La veritat és que té un ambient molt agradable.
Sheki és una de les ciutats més antigues del país. El seu nom provindria de les tribus escites que havien viscut aquí i que hi havien arribat en el segle VII a. C. En aquesta regió s’han trobat restes En aquesta regió s’hi han trobat restes arqueològiques de l’edat del bronze i una necròpolis del segle II a. C. També s’han trobat restes de la ciutat medieval, hi ha constància de 13 blocs, en cadascun d’ells hi havia una mesquita, una plaça i uns banys. Això s’ha trobat en un dels barris de la ciutat actual.
Un altre barri de la ciutat és on es troba la fortalesa. Està en el punt més alt de Sheki. Aquesta fortalesa es va construir entre el 1743 i el 1754, té dues portes d’accés i a l’interior hi ha el palau del Khan, a més d’altres edificis.
Sheki (l’antiga Sheki) estava més a prop de Kish, en una zona relativament plana; l’any 1772 una gran inundació va destruir la ciutat, pel que la van traslladar a un punt més elevat, a Nukha. Ptolomeu en el seu Estudi de Geografia ja la menciona. Per tant, la ciutat de Sheki actual correspon a Nukha; El canvi de nom és força recent, ~1960.
Aquest emplaçament va ser un important centre de producció de seda en el caucas. Va ser la capital del khanat de Sheki i va ser un important centre cultural i comercial en els segles XVIII i XIX.
El khanat de Sheki es va fundar en el 1747. Estava envoltat d’altres khanats i sultanats. El khan Haji Chelebi va intentar unir-los tots, però crec que no ho va aconseguir. En el 1805 queda annexionat a Rússia i en el 1819 el tsar aboleix el khanat.
La capital del khanat estava inicialment a l’antiga Sheki però amb la inundació del 1772 es va traslladar a Nukha on ja s’hi havia construït una fortalesa i el palau dels khans al seu interior.
Tot i estar annexionat a Rússia, la ciutat va seguir prosperant gràcies als seus teixits en seda i que al fet de trobar-se en una cruïlla de la ruta de les caravanes que enllaçava Baku (Azerbaidjan), Tbilisi (Geòrgia) i Derbent (Daguestan). Va arribar atenir 5 caravanserralls en el segle XVIII i encara se’n conserven dos. Un d’ells és l’hotel on ens allotgem.
El palau dels khans de Sheki es va construir en el 1762 i va ser la seu administrativa del khanat. A més, al seu voltant hi havia uns 40 edificis més, molts d’ells no van resistir el pas del temps. Diuen que hi ha arbres en els jardins que es van plantar en el 1530.
El primer que visitem de Sheki és fortalesa del segle XVIII Creuant la porta s’arriba a un passeig amb terra empedrat. Just a l’entrada hi ha l’oficina de turisme. Aconsegueixo un plànol de la ciutat i un llibret amb el vocabulari bàsic.
Continuant pel passeig hi ha un parell de museus, un a cada banda; un d’ells és una antiga església adaptada a museu més o menys etnològic. És una església dels segles V o VI. No és massa gran però està be donar-hi una ullada. Per entrar a cada lloc s’han de pagar dos manats.
Una mica més enllà hi ha el palau del Khan. Encara s’utilitza per recepcions. Davant de la façana hi ha un jardí amb un estany on es veu reflectit l’edifici.
Diuen que el palau reflexa molt be l’arquitectura i l’art decoratiu de l’època. Tota la façana és molt elaborada. Hi ha finestres amb estructura de fusta i vitralls però que quan es veu realment l’efecte és des de dins la casa, quan hi dóna el sol. El nom d’aquest tipus de finestres és alguna cosa així com shebeke.
Per visitar el palau cal posar-se uns peücs de plàstic sobre les sabates. És impressionant tota la decoració. És una llàstima que no es puguin fer fotografies. Cada habitació té un tipus de decoració; hi havia les de les dones, amb decoració floral, les dels homes, les de rebre visites.... Una dels homes em sorprèn perquè també té decoració floral. En una altra en canvi, hi ha representades algunes de les batalles.
Hi ha una altra casa, crec que era el palau d’estiu, del segle XIX, però que té decoració similar a la del palau i aquí sí que es poden fer fotografies. També ens vam haver de posar els peücs de plàstic.
Els vitralls i el treball en fusta és molt típic d’aquí. De fet segueixen quedant molts artesans i encara hi ha carrers que duen el nom de diferents professions. Vam anar a veure un taller on feien els vitralls. N’hi havia de disseny modern i ens van ensenyar com ho munten; és com fer un trencaclosques.
Les peces de fusta i vidre no estan enganxades, sinó que cada peça de fusta té les ranures adients per encaixar-hi el vidre i enllaçar-se amb les altres peces de fusta. Una feinada increïble.
Dins de la muralla hi ha també dues mesquites que estan tancades i es veu un minaret.
Ara be, passejar per l’interior de la fortalesa també deixa una sensació de tristesa: hi ha molts edificis que devien ser bonics en la seva època i ara estan abandonats i descuidats. En l’època soviètica alguns s’havien utilitzat com a hospitals. I em sembla que havien explicat que hi havia algun túnel per aquí. Sap greu veure aquest cantó de darrera del palau, és l’altra cara de la fortalesa. 
Suposo que en un dia de sol es deu veure amb uns altres ulls, però el temps no ens va acompanyar, la boira i la humitat anaven sempre amb nosaltres, el que donava a aquells edificis abandonats un aire encara més trist.
El nostre hotel era un dels caravanserralls i conserva l’estructura típica d’aquestes construccions, amb un ampli pati central i les habitacions al seu voltant. El carrer on està ubicat és força tranquil i es pot baixar tot passejant fins a la plaça central. Hi ha algunes botiguetes d’artesania al costat de l’hotel però poca cosa més.
Llegeixo que és la ciutat de l’humor, es veu que hi ha un dia assenyalat com el dia de l’humor. Diuen que l’humor i els acudits d’aquesta ciutat son coneguts per tot el país i que durant l’època soviètica hi havia el festival dels acudits.
No vaig poder saber si tenien sentit de l’humor o no, ja que era difícil trobar una forma de comunicar-se. El que sí vaig veure és que són molt amables i fins i tot protectors. Quan estava a baix a la plaça de la ciutat vaig voler agafar el bus de pujada. Ja m’havia fixat on era la parada i havia vist les minivans que feien de bus i el numero que em convenia.
Així i tot, quan era a la parada un home em va preguntar a on anava. No sé en realitat com ens vam comunicar, suposo que la paraula hotel ens devia servir i jo devia dir el nom de l’hotel.
Quan va venir el que tenia que agafar em va avisar i com que ell no agafava el mateix devia donar explicacions a una dona que pujava perque m’indiqués la parada. Tot plegat ho vaig trobar simpàtic. Com en molts altres països, la gent entra i alguns paguen a l’entrar però molts altres en baixar. Anava força ple i hi havia molt moviment de gent pujant i baixant.
La gent anava molt abrigada; és cert que plovisquejava de forma gairebé constant, u que feia fred, però a mi em semblava que anaven molt més abrigats que el que jo necessitava.
Les faccions de la gent em van semblar diferents a les de Geòrgia. Potser era imaginació meva, però em va semblar que tenien la cara més rodona. No parlen anglès i si no saps rus et sents bastant aïllat, tot i que com ja he comentat, amb bona voluntat t’entens. 
Vam sopar molt be per 10 euros, i el curiós és que després de sopar el carrer estava desert, això que no devia ser massa tard. Clar que no era el centre de la ciutat, potser pel centre hi havia més ambient, no ho se. Jo vaig tornar a la meva habitació del caravanserrall, en la que en una punta del sofà, la que estava més tocant a la porta, tenia cobertura de wifi.
Crec que era el meu primer cop dormint en un caravanserrall i em va fer gràcia, ja que des de que vaig començar a somniar en terres llunyanes, aquests hostals de l’època apareixien en totes les narracions i per tot arreu.
