23 de maig 2015

Azerbaidjan_7: Petroglifs de Gobustan

Anem cap a la regió del Gobustan. Per la carretera em xoca veure xais tancats en gàbies. M’expliquen que son per vendre. Els mantenen amb vida fins que hi ha un client, llavors el maten al moment. Trobo que no és mala idea, és una manera de que no es faci malbé la carn si no el venen.  

Ens aturem al poble de Maraza per anar a veure el mausoleu de Diri Baba. És una construcció del segle XV, mesquita i mausoleu alhora, que té dos pisos, cosa poc habitual. 

Hi ha una llegenda que diu que aquest sant, Diri Baba, va ser enterrat aquí però que el seu cos no s’ha podrit (també em van dir que creuen que encara està viu). De fet, hi ha diferents llegendes relacionades amb aquest lloc i aquest sant; això va afavorir que fins al segle XVII atragués a molts curiosos i peregrins fins a la seva tomba. 

El mausoleu de dins és molt sobri i en realitat a mi el que em va impressionar és l’entorn. I el fet de que la construcció està com empotrada a la roca, o mig tallada a la roca. 

En un llibre que em vaig comprar sobre l’antic Bakú trobo una frase que m’agrada: diuen que Gobustan és el llibre d’història més antic d’aquesta regió. . 

La regió de Gobustan es troba a 60 Km al sud oest de Bakú, en l’antiga de Shirvan. El seu primer nom va ser Duvanni no va ser fins al 1972 que va rebre el nom de Gobustan. 

Es troba en una zona muntanyosa amb barrancs i congostos, en àzeri gobu, que probablement és el que ha donat el nom a la regió. Hi ha dos punts d’interès en el Gobustan: les pintures i gravats de l’edat de pedra i els volcans de fang. Des del 1966 és una zona protegida i en el 2007 va passar a formar part del patrimoni de la Unesco. 

La zona on es troben els petroglifs és una muntanya rocosa, en la que el vent, els terratrèmols i l’aigua, han anat donant-li la forma actual. Ara es veuen grans blocs de pedra, coves i balmes, que van servir de refugi pels habitants del passat.

Aquest recinte arqueològic es va descobrir per casualitat al voltant del 1935, quan uns treballadors que estaven extraient pedra, van veure un gravat a la roca, i van observar que a mida que anaven traient més pedres i retirant-ne, n’apareixien més. Els grans blocs de pedra tapaven i amagaven les entrades de les coves, algunes creades per l’home i totes elles estaven plenes de gravats. 

Evidentment va deixar de funcionar com a cantera i el 1939 va haver-hi la primera expedició arqueològica. Els petroglifs més antics son dels segles X-IX a. C. però es pensa que la zona ja estava habitada anteriorment. Es creu que Gobustan és un dels bressols de la civilització. 

En aquesta regió muntanyosa i en les seves coves s’hi han trobat més de sis mil gravats que representen la vida i la cultura dels habitants de l’edat de pedra en aquesta zona. 

Els gravats són de temes molt diversos. Hi ha representades escenes de caça, batalles, escenes del treball al camp, animals variats, fins i tot lleons i tigres. Segons els gravats en els segles X i IX a. C. es dedicaven també a la pesca. 

Hi ha representades escenes de sacrificis i rituals. Hi ha un gravat que representa un grup de gent formant un cercle, agafats de forma similar a l’actual dansa yalla. Yal vol dir menjar, pel que es pensa que podria ser la dansa del menjar, probablement un ritual abans de la caça. 

S’hi ha trobat objectes de l’edat del coure, pedres per moldre, ceràmiques, aixades, falçs, fletxes i llances... també s’hi ha trobat guarniments, com braçalets de bronze i gran quantitat de perles importades de pedres semiprecioses i vidre. Això indica que la regió de Bakú, amb el foc etern que sempre crema, atreia a fidels d’altres països, com Iran, india, Síria, Fenícia i Egipte).

En aquesta regió a l’edat de bronze el cultiu ja s’havia desenvolupat i també s’havien domesticat animals i es dedicaven a la seva cria. També s’havia aconseguit treballar el metall, ja que es veuen estris per treballar representats a les roques. 


Hi ha representacions de caravanes de camells i cavalls i una mena de carros, el que indica que hi havia unes vies de transport cap a regions veïnes i que hi havia intercanvi comercial ja a l’època de l’edat de pedra i del bronze. Un gravat d’una mena de carro amb dues rodes es va fer en el 2000 a. C.
Aproximadament en el 4 mil·lenni a. C. el nivell del mar caspi era tant elevat que alguns cops va arribar a inundar les coves on vivia la població. Després el nivell de l’aigua va baixar. 

Les barques devia ser el medi de transport del habitants del Gobustan. S’han trobat representacions de barques en les parets de les coves. S’han trobat restes d’àncores de pedra. Les barques devien estar fetes de joncs. Es pensa que la navegació en la regió de Bakú es va donar entre el 6000- 3000 a. C.  

El mar caspi i el mar negre son les restes d’un antic mar paratetis; fa més de 5 milions d’anys la part central es va elevar i el nivell d’aigua va baixar, emergint així el caucas, que era fons marí i quedant aquests llacs salats a un costat i l’altre. En la zona del gobustan hi ha evidencies d’aquest fet. 

La informació que s’extreu dels gravats i del material que s’ha trobat, fa pensar que el clima en aquella època devia ser humit i calorós. 

Les figures estan vestides amb robes llargues, típic de països subtropicals. Hi ha representacions de toros, cèrvols, porcs... animals que necessiten aigua i bones pastures. Les pluges devien ser intenses i els rius i cascades devien portar molta aigua. La riquesa en aigua és el que devia ajudar a que poguessin viure-hi animals herbívors. 

Del primer temps (segles VIII- VI a. C.) son ja les figures de mida natural que es troben, tant d’homes com de dones, de cara i de perfil, drets i també ajupits. El fet de que hi hagi representades figures femenines amb estris de caça com els homes fa pensar que pogués ser un matriarcat. Altres figures femenines poden representar la fertilitat.   

Posteriors, cap als segles VII- IV a. C., hi ha figures d’animals, i figures humanes de talla més petita. En aquestes només els homes porten arc i fletxes, indicant que en aquesta època el lideratge corresponia als homes. 

En l’antiguitat creien que quan el sol es pon per l’oest es transporta durant la nit, en una barca cap a l’est per tal de que pugui sortir amb el nou dia. Em sembla que hi ha una representació d’aquesta escena. 

Al llarg del temps la tècnica dels gravats va anar canviant, fent-se menys realista, per exemple, les figures es feien més petites en l’edat del bronze. Aquest canvi va venir, en part per l’ús de nous estris en bronze que facilitaven el gravat. 

També s’hi ha trobat una inscripció en llatí en la que es descriu la visita d’un centurió de la legió romana que va passar per aquí en el segle I d. C. Sembla que és del voltant de l’any 90. 

A l’edat mitja, entre els segles VIII-XI o XII, la caça ja no tenia tanta importància, l’islam prohibia les representacions de figures humanes i animals, així que l’estil dels gravats va canviar cap a dibuixos més geomètrics. També va agafar més importància la ceràmica i els articles de metall. Hi ha també inscripcions en àrab dels segles XII-XIV. 

S’han trobat també tombes, que daten del 5000 a. C. moltes d’elles buides, i en les que s’hi ha trobat ossos, correspondrien a gent molt alta, de més de dos metres. 

A part dels gravats hi ha un objecte interessant, el Gaval Dash, una mena de timbal de pedra. Té un so molt greu i un tant curiós. És una pedra plana, recolzada a terra per tres punts, i que quan piques a la seva superfície amb una pedra, emet tons diferents segons a on piques. Segons llegeixo en la formació d’aquestes pedres hi ha influït el clima però també el petroli i el gas del sol. 

El museu a l’aire lliure està molt ben muntat i a les vores del camí, hi ha unes floretes blanques que diuen que son edelweiss, deu ser una altra variant de les que jo he vist pels pirineus o en llocs alts. 

En una superfície plana i llisa de la roca hi ha diversos forats, de mides semblants, que no se sap si servien per fer-hi foc al seu interior o per emmagatzematge.