Vam tenir sort i la visita a la ciutat antiga de Nuodeng la vam fer sense pluja. Però com que havia estat plovent força els dies passats hi havia hagut una esllavissada i la terra despresa bloquejava la carretera.
El nostre vehicle no podia passar, el vam deixar allà i vam tenir la sort de que passava un home amb un tricicle i ens va pujar fins a l’entrada del poble. La baixada la vam fer a peu.
Nuodeng és el poble més antic de la minoria Bai que hi ha a la província de Yunnan i al llarg dels segles no ha canviat de nom. Aquesta població s’ha fet famosa per la sal i el pernil.
L’any 110 a. C. l’emperador Wudi, de la dinastia Han, es va instal·lar en aquesta regió i va començar el desenvolupament dels pous d’extracció de sal.
En un llibre escrit durant la dinastia Tang (618-907) ja es parlava d’aquesta població, em sembla que en aquell moment es coneixia com els pous de Nuodeng.
Va ser una població important en la ruta comercial de la sal. Durant la dinastia Ming (1368-1644) una de les seus per recaptar les taxes de la sal es va instal·lar aquí, el que va contribuir al seu desenvolupament.
La sal que s’extreia aquí es transportava amb cavalls i mules cap al Tibet, Myanmar i l’Índia. Com que era un negoci pròsper, amb els guanys es van finançar alguns dels ponts que hi ha a la vall i que facilitaven el transport.
Actualment els burros i cavalls segueixen rondant pel poble i transporten material de construcció, ja que està en renovació. L’any 2002 es va proclamar aquest poble com d’importància històrica i cultural, ja que queden bastantes construccions de l’època Ming i Qing.
Llegeixo que fa un parell d’any el govern havia promès ajuts econòmics als que convertissin les cases antigues en pensions i cases d’hostes, per potenciar el turisme. Aquesta crida va portar cap aquí a gent d’altres províncies que van llogar per períodes llargs, de 10 o 15 anys, antigues cases que van restaurar i les han convertit en cases d’hostes i pensions. En una pagina web vaig trobar un comentari de que sembla que els ajuts promesos no havien arribat. Potswer hores d’ara sí que ja han rebut els diners promesos. 
Al costat del riu hi ha l’aparcament i el poble s’enfila per la muntanya amb carrers empedrats i escales; està tot molt ben senyalitzat. És molt agradable i interessant i gairebé no hi ha turisme.
A la base del poble, prop del riu, és on es troben els pous d’extracció. En realitat s’extreu l’aigua subterrània, que és salada, i d’aquí cristal·litza la sal. Actualment algunes famílies continuen amb la tradició d’obtenir salt.
És una tècnica laboriosa i cal molta paciència per controlar be el procés d’evaporació i obtenir una sal fina. Es necessita un dia per obtenir la sal en forma de cristalls blancs. Després es porta carregada en cistells a assecar al sol. Un cop seca es premsa amb un motlle fet amb dos peces de bambú. A continuació es posa sobre planxes de ferro que s’escalfen amb carbó, per tal d’endurir les peces. 
Segons expliquen el que fa especial a la sal de Nuodeng és el seu contingut en clorur de potassi que l’hi dona un sabor únic, i que fa especial el pernil d’aqui. 
Es pot visitar un dels pous, que està organitzat com un museu, amb dibuixos explicatius a les parets.
El negoci de la sal es va acabar quan l’any 1949, amb la pujada al govern de Mao Zedong es va nacionalitzar la industria de la sal.
Tot i això, alguns descendents d’antics comerciants, com els de la família Huang, continuen extraient la salmorra i bullint-la per obtenir la sal.
Segueix sent una font d’ingressos per la gent del poble, juntament amb el turisme i el pernil curat. Per curar el pernil fan servir també aquesta sal i si no estic confosa, en el passat ja comerciaven també amb el pernil.
Com ja he dit, un altre dels distintius d’aquesta regió és el pernil curat. I just a tocar dels pous ja es pot trobar una parada on en venen.
Cada any, durant les festes de l’any nou xinès, es maten els porcs per poder preparar pernils. Sembla que els preferits son els porcs blancs, que tenen menys greix i la carn és més fosca. He trobat alguna variant en la preparació. Primer s’extreu la pell i l’excés de greix, es deixa escórrer la sang i llavors ja està a punt per preparar-lo pel curat que es fa amb sal.
Una variant es cobrir-lo de sal, guardar-lo en un contenidor 20 dies i després tornar-lo a cobrir de sal i penjar-lo en un lloc airejat i sec. L’altra variant canvia els 20 dies en el contenidor per untar-lo amb aiguardent de blat de moro abans de cobrir-lo amb sal i penjar-lo a assecar. En un o dos anys està llest per consumir. 
El que va atraure l’atenció dels xinesos sobre el pernil de Nuodeng va ser un programa de cuina que es va emetre en la televisió central xinesa. Des de llavors la demanda d’aquest producte ha augmentat molt.
La majoria de famílies tenen a casa seva una habitació destinada a l’assecat de pernils. Jo no el vaig provar. Diuen que té diferent gust que el d’aquí, en part degut a la dieta dels porcs, que mengen els vegetals de la zona, blat de moro, mongetes grogues i vegetals verds.
El pernil el fabriquen sobretot per vendre. Ells només en prenen en ocasions molt especials o quan tenen convidats importants. Diuen que en un bon vanquet no hi pot faltar el pernil.
Un dels conjunts arquitectònics que visitem és on hi havia les oficines de taxació de la sal i tot el tema administratiu relacionat amb això. Aquesta era una ciutat administrativa, i per això, en tenir un estatus més elevat que d’altres, podia tenir un temple dedicat a Confuci.
Es poden veure cases residencials, altres més senzilles, i també diversos temples. Alguns edificis estan restaurats però d’altres no. Moltes cases amb portes i detalls de fusta amb relleus... devien ser cases senyorials.
Entrem en algun patí que segurament abans devia ser d’una sola família i ara hi ha diferents habitatges. Em sorprèn veure que deixen les claus posades al pany. Com que son construccions que poden patir fàcilment incendis entremig hi ha uns murs gruixuts en pedra per aïllar-les i que en cas d’incendi no es propagui el foc.
El curiós és el contrast entre la construcció antiga i de cop, una porta tota nova, de fusta, lluent. Son patis agradables, amb plantes i mol i un estris diversos aquí i allà.
Una de les mansions que queda és la de la família Huang; una família de comerciants de la sal que ha viscut aquí al llarg de 22 generacions. La casa estava tancada però vam veure la porta en forma d’arc que van fer construir per commemorar que un dels membres del clan, crec que va ser a començaments de la dinastia Qing, va aprovar els exàmens imperials. És un arc de fusta amb un treball increïble.
Més tard, altres membres d’altres famílies benestants van passar exàmens o van tenir algun tipus de reconeixement.
Just davant de l’arc de fusta hi ha el temple de Confuci i més enllà algun que altra temple. En aquesta població hi ha temples de les tres creences, budisme, confucianisme i taoisme. Van deixar de ser lloc de culte després de la revolució cultural.
En tot el poble predominen les cases tradicionals, amb un estil arquitectònic que diuen que combina la cultura de les planes centrals de Yunnan amb la cultura de l’ètnia bai. I també els temples són uan combinació de les tres filosofies tot i que la predominant és la de Confuci.
És un poble molt agradable. Vam estar unes dos hores i mitja per visitar-lo. Té molts racons on entretenir-se i com que no hi ha gaire gent és agradable de passejar.
