Continuem ruta per visitar les terrasses d’arrossars de Jiabang. És espectacular. Tal i com indica el seu nom, tota la muntanya està coberta per arrossars, distribuïts en terrasses escalonades. No és l’època més fotogènica d’aquests camps però així i tot és bonic.
És una extensió molt gran, i la maduresa de l’arròs varia segons l’alçada i el sol o ombra, pel que es poden observar diferents tonalitats de verd. Aquí i allà es pot observar algun grup de cases, d’una sola planta.
Vam deixar que el cotxe ens pugés l’equipatge fins al poble de Jiaju i nosaltres hi vam anar caminant, entretenint-nos fent fotografies i gaudint de l’espectacle.
Si no recordo malament allà a prop estan construint un gran complex turístic. És una llàstima doncs s’omplirà de milers de persones i perdrà l’encant que té ara. Per la carretera circulaven molt pocs vehicles, s’estava tranquil. Tot això canviarà ben aviat.
En un punt de la carretera hi ha una glorieta des d’on hi ha una bona vista sobre les terrasses. Però de fet, des de qualsevol punt hi ha unes vistes sorprenents. La carretera passa entre les terrasses. En algun lloc hi ha alguna altra cultiu combinat amb l’arròs. 
Cap a les sis de la tarda vaig arribar al poble. M’havia anat entretenint molt, i vaig passar una hora fent fotografies. A l’entrada del poble hi ha una arcada feta amb canyes de bambú, de les que pengen manyocs d’herbes seques. No sé el seu significat: no sé si estan posades allà per assecar-se o si té algun simbolisme protector. 
Jiaju o Jiabang, no sé si és el mateix poble, és petit, amb un carrer principal i un altre que baixa cap als camps i enllaça amb altres pobles de la muntanya. L’hostal on ens allotgem és de fusta, molt familiar i força bàsic.
Té vistes sobre les terrasses d’arrossars, però la meva habitació no. No te finestra i és molt precària. No és gens acollidora i el bany encara menys. Una dutxa del mes rudimentària, un lavabo en el que la canonada del desaigua no està connectada i el terra s’inunda....
La sala menjador és més acollidora, tenen wifi, i és el lloc de control de les càmeres de seguretat que ho vigilen tot. Em diuen que tots els hotels estan obligats a tenir càmeres de vigilància. També n’hi ha pels carrers i en els ponts. 
Vaig deixar les coses a l’habitació i vaig sortir a passejar pel poble, després d’anar a la botigueta del costat a comprar beguda pel sopar. Trobem poca gent. 
En un garatge d’una casa estan fabricant lussens, que són uns instruments de vent, típics d’aquesta zona, fabricats amb canya de bambú. N’hi ha de diverses mides. Els primers que vam veure estaven estirats a terra, apilats. Va ser a la nit que els vam veure ne peu i els vam poder sentir. . 
Quan estàvem acabant de sopar vam sentir petards i música i vam, sortir a veure què hi havia. Era una mena de festa amb motiu de l’arribada dels nous lussens i per posar-los a to. 
Abans de començar a tocar els remullen be amb aigua. Davant del nostre hostal hi havia un grup de gent amb els lussens en peu, que molts d’ells son més alts que el músic que el toca. Aquests tant grans els toquen amb l’instrument recolzat a terra. Els més petits els agafen enlaire com qui toca una trompeta. 
El grup que estava a la part de dalt del poble, on estàvem nosaltres anava tocant. Tocava molt be, o a mi m’ho semblava. A lo lluny, a l’altre extrem del poble se sentia un altre grup que també tocava. 
Al centre del poble havien organitzat un sopar, era on hi havia aquest segon grup. Els de dalt van anar baixant seguits per la gent, tot tocant, fins que es van reunir amb els de baix, del centre del poble. Un cop es van trobar cara a cara els dos grups, van anar alternant les seves cançons. Ara uns ara els altres. 
Era molt curiós sentir aquella música, un tant sorprenent, enmig de la nit, i veure les siluetes allargades dels lussens. A mi hi havia un grup que em sonava molt millor que l’altre. Els anaven afinant mentre tocaven.
Tots junts van anar baixant pel poble, aturant-se de tant en quant per tocar, fins a l’arc de l’entrada i després carretera avall. Una gran rua de gent els seguia.
És curiós perquè mentre toquen van fent un moviment lateral amb el cos, ara a la dreta, després a l’esquerra, i de tant en quant, un saltiró. Molt peculiar tot plegat.
Ens van dir que la sortida del sol sobre les terrasses vista des de dalt del turó que hi ha enfront de l’hostal, és molt bonica. O sigui que ja em tens llevant-me a les 5 del matí, esmorzant una mica i pujant fins a dalt on hi ha una glorieta.
Ens vam reunir allà unes deu o dotze persones. S’estava tranquil però no vam veure la sortida del sol, ja que estava ennuvolat. Una llàstima.
Quan ja vam veure que no calia esperar més, que les fotografies no millorarien, vam baixar entre els arrossars fins a trobar la carretera.
Pel camí vam trobar un home que anava a treballar al camp, duia penjant una mena de bota, que vaig suposar que era on duia les eines, una falç o similar.
Vam continuar avall, fent el mateix recorregut que el dia anterior de pujada, però contemplant les terrasses amb la llum del matí. Va ser un passeig molt agradable.