Des de Leishan vam anar cap a la reserva natural de Leigongshan, que es troba a les muntanyes del miaoling. La part més alta d’aquesta reserva es troba a gairebé 2190 metres i té una vista panoràmica sobre el miaoling.
Leigong en xinès vol dir tro, i es diu que en aquestes muntanyes i viu el deu del tro. El nom se l’hi dona perquè a l’estiu quan hi ha tempestes i trona el so ressona de forma espectacular entre les muntanyes.
Aquí diuen que hi ha un pou un tant peculiar: no s’omple amb l’aigua de la pluja però tampoc s’asseca quan hi ha sequera. Aquest pou es va excavar en l’època de la revolta Miao contra la tirania del govern Qing que hi va haver en el 1855 i que va ser liderada per Zhang Xiumei i Yang Daliu. 
L’exercit governamental era més fort que ells i els va arraconar en aquestes muntanyes. Aquí no hi havia aigua, cosa que preocupava molt als líders rebels, Van estar buscant aigua desesperadament sense èxit. Un dia, Yang, frustrat per no trobar aigua, va donar un cop de peu amb força al terra i va brollar aquest preuat líquid! Era aigua neta i clara. M’imagino l’alegria i felicitat que devien sentir. De seguida Zhang va obrir un forat en aquell lloc i així van acabar construint el pou. 
Això els hi va permetre tenir aigua per beure i també per cultiu a la part alta de la muntanya. Això els hi va permetre resistir un temps, però finalment van ser derrotats.
Vam fer una primera parada al poble de Datang, on viuen els Miao de la faldilla curta. Se’ls coneix amb aquest nom per les faldilles que llueixen les dones, especialment en les festes. Tenen una llargada de menys d’un pam, tot i que per fabricar-les es fan servir uns set metres de roba.
Porten aquestes faldilles tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern acostumen a portar mitjons llargs i en el dia a dia, porten un davantal a sobre. L’origen de les faldilles curtes es remunta a fa uns 600 anys, durant la dinastia Ming. En aquella època les dones tenien que anar totalment cobertes, els homes no podien veure cap part del seu cos. I per algun motiu desconegut les dones d’questa ètnia es van rebel·lar a aquesta imposició. 
Tant els vestits com els guarniments que duen son de plata, amb treballs molt intricats. Diuen que son reminiscència de la dinastia Tang (618-907).
En les festes, les dones ballen en la plaça del poble i els homes toquen el luseng, un instrument musical fet amb canyes de bambú.
En el dia a dia es veuen poques dones amb el vestit tradicional. Les que vaig veure duien pantalons i una mena de faldilla a sobre, més llarga per darrera que per davant.
Datang es troba a uns mil metres d’alçada. És un poble de cases de fusta, amb una arcada en l’entrada, també en fusta. Els carrers i les places empedrats, en alguns llocs el paviment sembla nou. I passejant pel poble s’arriba al que és el seu distintiu: els graners. Són construccions en fusta que estan suportats per pilons en uns bassals d’aigua. El fet de que estiguin elevats i envoltats d’aigua els protegeix del foc i de les rates i altres animals. Actualment hi ha 40 graners que tenen uns cents anys d’antiguitat.
A uns ¾ d’hora de cotxe parem en un altre poble, Wuji. Aquí hi viu una altra branca dels Miao, se’ls coneix com els Miao dels mil ocells. Les dones porten sobre els pantalons unes faldilles brodades amb estampats diversos. La majoria porten un fulard enrotllat al cap o un barret. 
Vam dinar en aquest poble, un lloc molt senzill que no tenia ni lavabos, però ens deixaven anar al que hi havia al taller del costat.
És una zona molt muntanyosa i està tot molt verd. A la tarda vam parar en un altre poble, aquest de l’ètnia dong. L’especialitat d’aquesta població son els teixits estampats tipus bàtik i el tint amb indi.