Com ja vaig dir, havíem dormit en un hotel a Chengyang, a tocar del pont de pluja i vent que es coneix amb el nom de Yongji. Segons la llegenda local es va construir a començament del segle XX, en honor d’un drac que va salvar a una dona que va caure al riu quan el volia travessar.
Aquest pont forma part del patrimoni de la Unesco. Té 78 metres de llarg i serveix per creuar el riu Linxi protegint-se del vent i la pluja. És el típic pont cobert de fusta. Té cinc pavellons en forma de torres, construïts sobre pilars. Es va construir en el 1924.
Al voltant de Chengyang hi ha una sèrie de petits pobles que conformen el que es coneix com el recorregut dels vuit pobles dong. La majoria de gent es queda visitant els tres o quatre pobles que hi ha a la vall, però nosaltres vam optar per fer el recorregut llarg, visitant-los tots.
Segons una nota que he trobat a la xarxa, la regió de Chengyang estarà tancada al turisme des del 11 octubre del 2017 fins a mitjans del 2018 per tal de renovar els pobles dong. O sogui que vam tenir sort d’anar-hi abans.
Vam començar el nostre recorregut pujant cap al poble de Pingtan. Feia molta calor i humitat però com que era primera hora encara estava descansada i vaig pujar amb certa facilitat. 
Llegeixo que en aquests pobles cada migdia la gent es reuneix i fa un petit espectacle de danses i cançons, per recordar les llegendes de la seva ètnia.
Pingtan va ser la primera parada. A la plaça del poble s’alça majestuosa la torre del tambor. És peculiar, ja que sembla una habitació construïda en fusta amb una teulada de pisos a sobre, que seria la torre. Si no m’he descomptat la torre té 17 pisos.
Vam trobar un grup de persones que portaven identificació i amb vestimenta formal, que anaven de poble en poble preguntant pels candidats que hi havia per presentar-se a les eleccions. Per un dels pobles que vam passar hi havia tres candidats. Em sembla que al mateix temps es feia la votació ja que duien una urna, un maletí vermell precintat amb una escletxa. 
En la part baixa de la torre del tambor hi havia el tambor. Aquí es reuneixen els homes per beure te, jugar a cartes o al mahjong. En un extrem de la sala hi havia uns quants lussens molt nous. 
Tot i que el desnivell no és gran, el camí va fent pujades i baixades continues. O sigui que una mica pesat. Després d’una hora de marxa s’arriba al poble de Jichang. Tot i que nosaltres pugem per camins estrets hi ha carretera o pista que puja fins aquí ja que en tots ells hi ha cotxes i moltes motos. 
D’aquí vam anar al poble de Ping pu. El camí se’m començava a fer dur ja. En un dels pobles vaig comprar un plàtan per agafar energies. Valia 1,5 yuans que és 1,6 euros.
Em sembla que era en aquest poble que els homes estaven reunits jugant a la torre del tambor i les dones estaven reunides en un altre edifici no massa lluny, també passant l’estona.
Vam dinar al poble de Da. Era un lloc de menjar casolà, on hi va entrar també un grup de treballadors. Vaig prendre una sopa de fideus. Aquí els plats de sopa són molt grans i força consistents. Valia 6 yuans. 
El poble següent va ser Dong. Em sembla que era en aquest poble que hi ha un pont de vent i pluja amb una capelleta al centre. En aquest pont hi havia força animació. Homes jugant i xerrant, noies d’una escola dibuixant el pont... 
En aquest poble vam trobar un espectacle, amb música i balls típics dels Dong; evidentment duien els vestits tradicionals. Aquí mentre esperàvem que comences vaig trobar un grup de turistes que segons em va explicar la seva guia eren de Taiwan. 
La vestimenta de les noies danssaires és de color blau, faldilla fosca i brusa blau elèctric. Les faldilles queden per sobre genoll i porten una mena de mitjons llargs. El més cridaner és la decoració del cap. Una mena de corona farcida de boles de colors, de la mida de les pilotes de ping pong. Al coll duien un parell de collarets de plata, com és habitual en moltes de les ètnies del sud de Xina.
Els pobles que hi ha a la vall, Dong, Ping, Yan i Ma’an ja estan molt mésplens de gent i també son molt més turístics. Aquests pobles ja estan molt propers uns dels altres.
La gent dels pobles de la part alta eren amables i sentien curiositat. Els de la vall ja van més cara al negoci. Botigues d’artesania, bars ben arregladets, en els ponts també hi ha parades en que venen coses...
Com ja he comentat, aquests ponts estan molt ventilats i no és estrany trobar-hi gent fent la migdiada. Nosaltres també vam estar-nos una bona estona relaxant-nos en algun d’ells. Tots ells tenen uns cent anys d’antiguitat i sempre hi ha alguna capelleta amb el deu de la guerra o alguna altra divinitat protectora.
Al costat del pont de Chengyang h ha unes sínies que porten l’aigua del riu cap als camps.
