Sortim cap a la comarca de Longsheng o el comptat de Longhseng; aquest nom vol dir “la victòria del drac”. En aquesta zona hi ha uns dels arrossars més antics de la Xina. Els de Jiabang són uns altres dels antics.
En aquestes muntanyes es van començar a construir terrasses en les que cultivar l’arròs durant la dinastia Yuan, entre el 1271 i 1368. Aquí habitava l’ètnia Zhuang, que són els que van començar a tallar la muntanya, construint les terrasses i un sistema de irrigació que permetia el cultiu de l’arròs. Les últimes es van acabar de tallar a començaments de la dinastia Qing (cap al 1650).
Aquestes terrasses es troben a diferents alçades, que van des dels 300 metres fins als 1000 metres, les que es troben ja a la part alta de la muntanya.
És una zona muntanyosa, amb turons que tenen terrasses esgraonades per les dues bandes de la carena, això l’hi dona un aire molt particular vist des de dalt. Diuen que recorda la columna vertebral d’un drac. I és que els camps s’adapten al relleu de la muntanya, és a dir que no son camps rectangulars sinó corbats. Per això aquestes muntanyes es coneixen amb el nom de “l’espinada del drac”.
En aquestes muntanyes hi ha dues zones d’arrossars en terrasses, la de Ping’an, que és la que vam visitar nosaltres, i la de Jinkeng. En la zona de Ping’an hi viu majoritàriament la minoria ètnica, Zhuang, mentre que a Jinkeng hi viuen els Yao.
L’ètnia Zhuang és una de les minories ètniques més nombrosa. Com en els altres llocs per on hem estat, cada grup ètnic té la seva pròpia cultura i tradicions, vestimentes diferents i també cants i folklore diferenciat. Així els Zhuang i els Yao es poden diferenciar en moltes coses, inclosa la llengua, tot i que suposo que es cal passar un cert temps aquí per assimilar aquestes diferencies i percebre-les. Si tan sols estàs de pas no saps, per exemple, si les diferencies en els vestits son de l’ètnia o degut a gustos personals. 
Tot i que a la zona de Ping’an hi viuen majoritàriament els Zhuang, algunes dones Yao venen cada dia fins aquí a intentar guanyar-se uns diners, venent artesania i fotografies o deixant-se fotografiar, un cop acordat el preu.
Les dones Yao se las coneix com les del cabell llarg. Porten el cabell recollit i si pagues se’l deslliguen per ensenyar-te que pot tenir més d’un metre de llarg i en alguns casos arribar als dos metres.
He llegit que les dones Yao nomes es tallen el cabell una vegada a la vida, quan passen a l’edat adulta, als 18 anys. No entenc massa com els porten, però és el que he trobat. Al cap porten tres grups de cabells: els que estan arrelats al cap i van creixent, els que es van tallar quan tenien 18 anys, i que porten com un postís i els que els hi van caient quan es pentinen, i que segons sembla se’ls tornen a posar també com un afegit. 
Llegint coses sobre aquestes ètnies he descobert que hi ha un llenguatge escrit en el sud de la Xina, i que em sembla que utilitzen les dones Yao i potser també les Zhuang, que és el Nv Shu.
El Nv Shu, o escriptura de les dones, és una cal·ligrafia antiga creada i utilitzada únicament per dones. La van inventar dones analfabetes que vivien a les muntanyes. Van convertir les síl·labes fonètiques del seu dialecte local en símbols. És l’única escriptura en el mon que és especifica d’un gènere.
Aquesta escriptura que durant el segle XX va caure en l’oblit, ara s’està recuperant pel seu valor històric.
El coneixement d’aquesta escriptura passava de mares a filles de generació en generació. Els hi permetia comunicar-se entre elles i passar-se missatges sense que els homes els poguessin desxifrar.
Les dones utilitzaven diversos suports, com ara els ventalls i mocadors, per escriure-hi els seus sentiments, pensaments o missatges, de forma que tan sols les dones que coneixien aquesta cal·ligrafia podien entendre-ho.
Vam anar en el nostre vehicle fins a on comença el parc, que si no estic confosa és a Longji. Des d’allà vam agafar el vehicle del parc que ens va portar fins a Ping’an que és on es comença la caminada. Hi havia moltíssima gent, majoritàriament xinesos i orientals.
Hi ha un camí ben marcat i en bon estat, en la major part del recorregut, fet amb lloses de pedra, que alternen amb zones d’escales. Vam tenir sort ja que no va ploure gairebé gens i no feia excessiva calor. Aquest camí permet anar passant entre els arrossars i gaudir de les vistes. 
En un punt una estesa de bitxo posar a assecar contrasta amb el verd dels camps. La visió de les terrasses, franges estretes on hi ha l’arròs, donen una visió de la muntanya a ratlles ondulades. El poble, destaca per les cases de teulades fosques. Es veuen ja moltes construccions noves. 
Pel camí vam trobar una de les dones Yao que s’oferia a deixar-se anar el cabell si pagàvem. El portava enrotllat al voltant del cap i embolicat amb un mocador.
Al cap de dues hores vam arribar a un poble, on vam trobar un grup de dones, suposo que Yao també, que volien que els hi féssim fotos, pagant. Més enllà unes altres dones, de vestimenta molt diferent, que potser eren Zhuang, amb les diademes de plata i collarets del mateix material, vestits vermells, vistosos. 
Vam dinar en aquest poble i després de baixada ja vam anar trobant botigues d’artesania i objectes diversos. Una de les coses que em va cridar més l’atenció eren les pedres. Eren roques polides, de color blanc amb vetes vermelloses, que semblaven trossos de cansalada petrificats.