Vam continuar per la carretera de la costa cap al nord. Es passa pel costat de les salines de Margarida de Savoia, que també es coneixen com les salines de Barletta. Aquestes salines tenen uns 20 Km de llarg per 5 Km d’amplada. Llegeixo que és la primera productora d’europa i la segona del mon. 
Ja des del segle III dC hi havia constància de la presencia de sal en aquesta zona. Els normands ja feien servir aquestes aigües salines. A finals del segle XVI es va intensificar l’extracció de la sal. En el segle XVIII es va anomenar salina Barletta, es va ampliar i modernitzar la indústria que ho gestionava. Més tard, després de la unificació d’Itàlia, la població on es trobava va canviar de nom, agafant el de l’esposa del rei Humbert I d’Itàlia, Margarida de Savoia. 
Aquesta salina té un color rosat degut a la presència de petits crustacis d’aquest color, que són aliment predilecte dels flamencs que també es poden veure aquí.
És curiós veure que els camps en aquesta zona estan coberts de palla. M’expliquen que és per preservar la humitat del terreny, que és també ric en sal.
Un cop s’acaba la zona de la salina s’entra ja a l’àrea de gargano. Quan es mira el mapa general d’Itàlia, o fins i tot d’aquesta zona, es veu una petita punxa que sobresurt de la línia de la costa. És el Gargano. Diuen que és com l’esperó de la bota. Els escriptors antics, com Plini el vell i Horaci, entre d’altres, ja parlaven de la regió de Gargano. 
Al Gargano hi ha dos llacs, que no vaig visitar, i la resta és un massís muntanyós, en el que el pic més alt té 1065 metres d’alçada. Una de les peculiaritats d’aquesta regió és que en pocs quilòmetres hi ha un canvi significatiu d’alçada: en 10 km en línia recta pots passar d’estar a 1000 metres d’alçada a arribar al nivell del mar.
Una altra de les peculiaritats que la diferencien de la resta de la Pulla és la quantitat de bosc que té. Un 18% de l’àrea de Gargano és boscosa, mentre en la resta de la Pulla no arriba al 8%. Com que és un terreny càrstic l’aigua de pluja es filtra fàcilment i alimenta els dos aqüífers que té. És una zona rica en aigua subterrània.
El Gargano té una extensió aproximada de 40 km x70 km i més o menys pel mig està partit pel que en diuen la falla; a mi em va semblar més una vall que divideix la muntanya en dos parts.
L’arribada a aquesta zona sorprèn, ja que estàs a la vora del mar i et trobes amb aquest massís rocós, que pot fer uns 700 o 800 metres ben a la vora de la costa.
El primer que vam visitar va ser el poble Mont Sant Angelo, que es troba a la part sud del Gargano. Les cases s’enfilen per la muntanya, pintades de blanc, formant carrerons estrets; és el barri de Junno. A dalt de tot hi ha el castell normand, en el que hi va viure Frederic II, i més enllà la basílica de Sant Miquel Arcàngel.
La ubicació és molt bona, i es té bona vista sobre el golf de manfredonia, però també és un lloc molt ventilat, i hi feia molt de fred. Havia nevat un o dos dies abans i encara quedava neu a les vores dels carrers.
La basílica de Sant Miquel és patrimoni de la Unesco i és el símbol d’aquesta població. L’estil arquitectònic i artístic és el romànic llombard.
Aquest indret sembla que ja era un lloc de pregària i pelegrinatge en l’època grega. Hi ha una cova, que és on s’hauria aparegut l’arcàngel Miquel als pelegrins. La basílica es va construir entre el segle V i VI, quan l’arcàngel Miquel s’havia aparegut ja tres cops a la gent que estava resant a la cova. La basílica original va ser atacada pels sarraïns i restaurada posteriorment en el segle IX.
Actualment, des de la basílica baixant per una escala, diuen que té 82 graons, s’arriba a la cova, que té la funció de capella. En tot el tram de baixada es poden veure inscripcions en la roca, i també alguna ma, que han fet els pelegrins, al llarg del temps.
Al fons de la cova hi ha l’altar, i mig coberts per la roca, els bancs pels fidels. Quan vam arribar estaven dient missa. Em sorprèn la quantitat de gent que hi ha en totes les esglésies. Les escultures que decoren els nínxols laterals i també a la vora de l’altar provenen d’excavacions en la zona.
Llegeixo que hi havia un camí de pelegrins que unia el castell de Sant Angelo a Roma, amb aquest santuari del Gargano.
