Deixem la regió de gargano i tornem ala vall d’itria, per anar una mica cap a l’interior per visitar un castell, el castel del monte.
Per la carretera es veuen algunes cases envoltades de terreny, algunes en runes altres restauradors, però totes amb les lletres ONC. Són les cases i terrenys que va donar Mussolini a les famílies que tenien l’home a la guerra, per tal de que poguessin subsistir cultivant la terra.
El castell es troba prop de la ciutat d’Andria, en un turó de la serralada de la Murga, a 540 metres d’alçada.
Com que està una mica alt i en un lloc molt ventilat, encara hi queden restes de neu.Feia molt fred.
La seva ubicació sobre el turó permet una vista de ben be 280º sobre tota la vall.
El va fer construir Frederic II, al voltant del 1240. És molt diferent d’altres castells, entre d’altres coses perquè no hi ha fossar ni cavallerisses. No s’assemblava a les altres fortaleses militars de l’època. S’han fet diverses elucubracions sobre quina era la seva utilització. Era un lloc d’estudi? Un temple? Un lloc de relax? Actualment forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. 
Diuen que Frederic II era un personatge avançat al seu temps; les seves idees i accions desconcertaven i sovint no agradaven, especialment a l’església, que més d’un cop el va perseguir. Està enterrat a Palerm.
La seva mare, Constança, era filla de Roger II de Sicília, em sembla que l’última hereva dels reis normands. Va tenir el fill als 40 anys, quan la majoria de dones morien. Com que el seu fill seria emperador, tenia que ser evident que realment el nen que nasqués l’havia parit ella, per això va haver de parir en públic. Va morir quan el nen tenia tan sols 4 anys. El fill, que seria Frederic II, va quedar a càrrec del papa Inocenci III, que l’hi va donar molta llibertat.
Es pensa que va ser el propi Frederic II qui va dissenyar el castell, i que es va construir en el lloc on hi avia hagut una fortalesa llombarda, i més tard normanda.
És una estructura octogonal, amb 8 torres, dues plantes, en les que en cadascuna hi ha 8 salons. Sembla que al pati que hi ha al centre hi hauria també una font octogonal. En les torres hi ha escales de cargol per accedir al pis superior. Una curiositat en la que noem vaig fixar, és que el gir d’aquestes escales és anti-horari, a diferencia del què és habitual que és el sentit de les agulles del rellotge.
La ubicació de finestres sembla que tenia importància per jugar amb la llum, especialment en els equinoccis i solsticis.
El fet de que sigui patrimoni de la Unesco és perquè és un bon exemple d’arquitectura medieval, en el que es combinen diferents estils. Hi ha uns lleons a l’entrada, d’estil romànic, mentre que les torres tenen una cornisa gòtica, hi ha mosaics islàmics...
El material emprat és la pedra calcària combinada amb el quars. Els dos pisos es caracteritzen per no tenir passadissos, és a dir que estan les habitacions una al costat de l’altra.
A la planta baixa per anar d’una habitació a l’altre es pot anar creuant el pati. Ara be, en el primer pis, en no haver passadís, caldria creuar unes quantes habitacions per poder anar a la que està en front. Per això, alguns investigadors suggereixen que hi havia una galeria o passadís exterior, que creuava el pati al nivell del primer pis, que permetia anar d’una sala a l’altra amb més facilitat. Hi ha algun detall a la façana que dona al pati que fa pensar que allà hi havia hagut una porta, que seria l’accés a aquest passatge.
Una altra de les característiques originals d’aquest castell era el sistema de recollida i distribució d’aigua. En totes les habitacions, en la base de les columnes i resseguint tota la paret es pot veure un petit solc, de no més d’un dit de gruix, per on circulava l’aigua. Actualment en molts punts està bloquejat, degut a una mala restauració o a que s’havia fet malbé.
Alguns autors diuen que la seva forma octogonal recorda una corona, i per tant representaria el poder imperial de Frederic II. No es va fer servir gaire sovint en celebracions, tot i que consta que s’hi va celebrar algun casament.
A partir del segle XVII va quedar abandonat; va patir robatoris de mobles i detalls decoratius. En un moment donat es va utilitzar com a presó, també va ser refugi de tota mena de gent, des de bandolers i bandits, fins a polítics perseguits.
Finalment, l’any 1876 l’estat el va comprar i uns anys més tard es va iniciar la restauració. No va ser fins al 1996 que va ser declarat patrimoni de la Unesco.
Després de la visita al castell vam anar a dinar a una masseria, que seria l’equivalent a les nostres masies. Era una casa tradicional, amb vistes al castell.
