19 de gener 2020

Sud d’Itàlia. La Pulla_5. Àrea de Gargano: Vieste i foresta umbra

Al mati estava pedregant, havia quedat tot blanc, i feia molt fred. Vam anar cap a Vieste, a l’altra banda de la falla que divideix el gargano. Va ser gratament sorprenent, que ala que portàvem fets molt pocs quilòmetres, però de baixada, el temps va canviar radicalment. La neu s’anava fonent i va sortir el sol. Va ser meravellós. Va alegrar el dia i va millorar la vista del paisatge. 

El camí cap a Vieste és molt bonic; es va seguint la costa, que és escarpada i de roca blanca, calcària, i per tot arreu es van veient ametllers i oliveres. Ens vam aturar en un punt, amb bona vista, en el que hi ha una de les moltes torres de vigilància que hi ha, en tot el litoral, que servien per avisar en cas de que s’apropessin els turcs. 

La construcció de torres de vigilància a la costa es va iniciar en el segle XVI. Formaven part del sistema de control en cas d’arribada d’intrusos pel mar, per tal de poder donar immediatament l’avís i que comencés la defensa. Es construïen en pedra de la regió, la que es coneix com pedra de Lecce. Hi havia torres de forma cilíndrica i d’altres, com la que vam veure nosaltres, en forma de piràmide truncada. 

Aquestes torres tenien dos pisos i quan hi havia perill s’encenia foc ala part alta. Entre una torra i l’altra hi havia aproximadament 3 km. 

Vieste està just a la punta del gargano, la part més sobresortint, la punta de l’esperó. És un poble de pescadors que es troba sobre un penya-segat de 50 metres sobre el mar, de color blanc, brillant amb la llum del sol. De la platja sobresurt una columna de roca blanca que ha quedat desenganxada de la resta; a aquest monòlit se’l coneix amb el nom de pizzomunno i té prop de20 metres d’alçada. 

Vieste és un lloc d’estiueig, de sol i platja, però tot i així, té molt encant. Hi ah dos ambients, la part moderna, propera a les platges, amb els apartaments i hotels, i la ciutat medieval, que és la que es troba en la franja de terra que s’endinsa en el mar. 

Passejar per la part antiga, és una delícia. Els carrers són estrets, i hi ha forces escalinates, per superar els desnivells. Aquesta és una zona de terratrèmols i les cases d’un cantó i altre de carrer s’apuntalen entre elles amb arcs, per tal de tenir major estabilitat en cas de sacsejada. 

És també per resistir els terratrèmols que a la catedral, les columnes d’un costat estan sobre la roca i les de l’altra banda no. Això els hi dona una certa flexibilitat, permet que l’estructura tingui un cert moviment. 

La catedral es troba en el punt més alt de la ciutat medieval. Es va construir en el segle XI i és una de les esglésies més antigues de la regió de gargano. 

En els segles XV i XVI la ciutat patia constants atacs de pirates, un dels més sagnants va ser el que va perpetrar Dragut Rais, l’any 1554, en el que van degollar a milers de persones. 

Aquest corsari conegut com Dragut Rais va néixer a Turquia, a la costa del mar egeu. Elnom en turc és Turgut o Torgut. Rais significa almirall, ja que era un almirall otomà. Era un dels protegits de barbaroja, i va participar en molts enfrontaments contra els cristians. No sempre l’hi van anar be les coses, ja que va ser capturat i enviat a galeres durant 4anys. Estava com esclau i barbarroja el va comprar alliberant-lo de nou. Quan el seu protector va morir l’hi va agafar el relleu i va dedicar-se al saqueig per tot el mediterrani. 

Una altra icona de la ciutat és el castell, que es va construir per poder-se defensar en cas d’atac. Si no estic confosa, el va fer construir Frederic II de Svevia, en el 1240. En un text de l’any 1059 es parla del castell que hi havia aquí i més tard, Frederic II el va recuperar, i el va incorporar en el sistema de defensa de la costa pullense. Es va restaurar, ampliar, millorar el seu sistema de defensa... i va passar a formar part dels castells amb finalitat militar. 

La construcció del castell s’hauria fet poc després d’un important saqueig de la ciutat, per part dels venecians, en el que els atacants van destruir també la catedral. El campanar es posterior, del 1772, quan es va construir ja que l’anterior es va ensorrar. 

A la costa encara es pot veure en algun lloc un trabuco. Aquest era l’estil antic de pesca. Com que per aquí la mar està sempre molt moguda era difícil sortir amb les barques a pescar. Així que es van enginyar aquesta estructura per pescar sense massa risc. 

El trabuco consisteix en una plataforma de fusta fixada a la roca, en la que hi ha el pescador assegut en una cadira. Aquesta plataforma té la xarxa on es recolliran els peixos penjant, però no està submergida de forma paral·lela a la superfície de l’aigua, sinó inclinada, i es va variant la seva disposició, segons per on van els peixos perquè entrin,ala bossa que més o menys forma. Aquesta plataforma té en l’extrem que qeda sobre l’aigua, dos pals llargs, que queden gairebé arran d’aigua. En l’extrem d’aquests pals se situa el vigia, el que observa el desplaçament dels peixos i dona les indicacions de coms’ha d’inclinar la xarxa. 

El dia era molt ventós, però la visita de la ciutat i pel litoral era molt agradable,ja que havia sortit el sol. 

Vam dinar per allà a al vora. Em va sorprendre una mica el menjar: rissoto amb musclos i patata. Lo de la patata barrejada amb l’arròs és el que vaig trobar curiós. De segon hi havia peixos variats fregits, servits en una paperina. 

Com que el temps havia millorat vam poder anar cap a la foresta umbra. La idea era anar-hi al matí però amb el mal temps hi havia risc de no poder passar i per això vam fer les visites en ordre invers: primer Vieste i després la foresta. 

La visita de la foresta umbra em va decebre. Jo m’esperava fer una passejada per allà, però el viatge és massa condensat, i les hores de llum massa poques. O sigui que vam creuar-la i ens vam aturar en un punt. Res més. 

La foresta umbra és una zona protegida. M’expliquen la diferencia entre foresta i bosc: en la foresta hi ha diversitat d’espècies d’arbres mentre que en el bosc tots són del mateix tipus. No sé si això només és en italià o per tot arreu. 

Aquesta foresta ja estava habitada en temps prehistòrics. Es troba a uns 800 metres d’alçada. Hi ha diversos tipus de roures, un d’ells és l’arbre més alt de la foresta, té 50 metres d’alçada i un perímetre de 5 metres. Es troba davant d’un convent franciscà i es diu que el va plantar el frare Nicola da Vico, que va morir en el 1719. 

La historia d’a questa foresta és un tant confós. El primer registre que hi ha és que en el 1549 Girolamo Grimaldi va comprar a un altre senyor feudal, tot el territori al voltant de Mont Sant Angelo per 30,000 ducats. Aquest territori incloïa la foresta umbra. Des d’aquell moment la família Grimaldi es va anar passant la propietat d’una generació a l’altra, durant més de dos segles. 

Quan hi va haver l’ocupació napoleònica, van tenir por de que si s’abolien els feus, ho perdrien tot. Així que Maria Grimaldi va intentar vendre la foresta umbra al govern de Monte Sant Angelo sense èxit, i els hi van expropiar tot. Amb la formació de la nova Itàlia, el terreny es va posar a la venda. 

Diversos pobles dela zona van aprofitar a comprar part de la foresta i talaven els arbres per vendre la fusta. La part que ara és zona protegida, s’havia posat a la venda dos cops, sense èxit. 

Al final el govern, veient com havia anat desapareixent la foresta, va decidir preservar la part que quedava i que no havia comprat ningú. Diuen que hi ha una gran diversitat tant de vida animal com vegetal.