Vam anar a dinar a San Giovanni Rotondo. Aquesta població, a l’igual que Mont Sant Angelo, té carrers amb molt pendent, ja que s’enfila per la muntanya. A la part més alta, és on hi ha el complex dedicat a Sant Pius, que és el motiu de la visita. El restaurant, així com l’hotel estaven a dalt de tot, a la vora de l’església i l’hospital. 
On ara hi ha Sant Giovanni Rotondo hi havia hagut una altra població que datava del segle IV dC. Quan es va fundar aquesta ciutat l’any 1095, encara es veien restes de l’antiga ciutat i també d’un baptisteri que semblava més antic i que era circular.
Alguns investigadors opinen que aquí hi havia hagut un lloc de culte dedicat al deu romà Jano i que després s’hauria convertit en una capella dedicada a Sant Joan Baptista, que seria la que hauria donat el nom de la població, juntament amb la forma arrodonida del baptisteri.
Aquí tot gira al voltant del Pare Pius, Sant Pius de Pietrelcina. Per mi era un desconegut però pels italians és un sant molt important. No imaginaven venir a la Pulla i no visitar aquest santuari. Tots el coneixen des de petits. Em refereixo a que saben qui és, la seva vida...
A la plaça que hi ha a la part alta de la ciutat, hi ha l’hospital que va fer construir per atendre als pobres. Poc a poc va anar creixent i actualment és un gran centre mèdic, en que hi ha una part dedicada a la recerca. Si ho he entès be, aquest hospital era propietat de l’església, i depenia de Roma, però actualment hi ha un conveni que permet la seva utilització en la xarxa de salut pública.
El seu nom era Francesco Forgione, va néixer a Pietrelcina, va néixer en el 1887 i va morir l’any 1968 aquí a Sant Giovanni Rotondo. El nom de Pius és el que va agafar quan va entrar a formar part de l’ordre dels caputxins. L’església on va ser batejat a Pietrelcina contenia les relíquies del papa Pius I, i és per això que quan es va fer capellà va agafar el nom de Pius.
La ciutat estava en el camí que feien els pelegrins per arribar a Mont sant Angelo i a dalt de tot de la muntanya hi havia un convent dels caputxins, construït en el 1540, que és on va venir a instal·lar-se el pare Pius en el 1916, i és on va viure fins a la seva mort. Quan va arribar-hi tan sols hi vivien set monjos.
Era una persona molt popular i molt venerada, ja que guaria als malalts. L’any 1918 l’hi van aparèixer estigmes, i va protagonitzar diversos fets sobrenaturals, el que va fer que se’l beatifiqués, i més tard, en el 2002, se’l canonitzés, convertint-se en sant.
Al costat del convent hi ha una església de l’any 1626. En realitat no sé si son dues o tres construccions, que actualment es comuniquen per uns passadissos subterranis. Es veuen les diferents habitacions i dependències on va viure aquest sant, alguns dels objectes utilitzats i en el pis inferior, la capella on hi ha la tomba.
L’any 2004, després de canonitzar-lo, es va decidir construir un nou santuari que pogués acollir als milers de fidels que venien constantment a visitar el lloc on va viure aquest personatge tant venerat.
Aquest nou santuari és el que em va agradar més. És immens i molt modern. Ocupa uns sis mil metres quadrats i té cabuda per unes 6500 persones. La ubicació és excel·lent, amb vistes al mar. No té un campanar clàssic, sinó que hi ha una col·lecció de campanes arrenglerades mirant al mar.
L’esplanada que hi ha a l’exterior de l’església té el mateix paviment que l’interior, donant la possibilitat de crear un sol ambient.
L’espai exterior i interior estan separats per unes teles enrotllables, decorades. En dies de calor, o quan hi ha molta afluència de gent, s’enrotllen i queda un sol espai, fresc i ventilat.
Diuen que el disseny d’aquest santuari intenta combinar formes clàssiques i modernes. Hi ha unes arcades, fetes amb blocs de pedra, la planta té forma oval i hi havia una creu penjada al sostre, força original. Ara be, no va agradar als fidels, que no l’identificaven amb una creu, i es va substituir per una altra convencional, clavada a terra.
Hi ha bancs per seure, però no per agenollar-se. Això es va fer així per tal de que els ortodoxes també s’hi sentissin còmodes i sentissin que també era el seu espai de pregària. A més es volia recordar la primera església.
Aquesta església em va agradar molt. La vaig trobar molt original. El que no em va entusiasmar és el passadís que hi ha amb mosaics. Són mosaics moderns, d’escenes de la vida del sant, que no em feien sentir res. Potser perquè aquest personatge m’era totalment desconegut.
Aquí tot gira al voltant d’aquest sant. A l’habitació de l’hotel tenia una imatge del sant als peus del llit i un sant Crist al capçal. I compassa en molts altres llocs de pelegrinatge, les botigues que hi ha són monotemàtiques: records del sant, estampes, i mil i un símbol religiosos.
Eren passades les cinc de la tarda que vam acabar de visitar les esglésies. No quedava gairebé ningú pel carrer, tan sols la gent que anava o sortia de l’hospital. Feia molt fred, ja que està força amunt. Per baixar al poble calia agafar un bus, que passava cada 20 minuts. O sigui que vaig acabar quedant-me a l’hotel. No venia gens de gust estar al carrer. Vaig intentar passejar una mica però entre que tots els carrers feien pendent i l’aire gèlid no venia de gust. Em va saber greu no visitar la població.
