Corea del sud-38. Gwangju: acadèmia confuciana, Wolbongseowon

Gwangju es troba al sud-oest del país. Es va fundar cap al 57 aC i ha sigut sempre un important centre comercial i administratiu. L’any 1914 es va construir el ferrocarril que l’enllaça amb Seül i això va afavorir el seu creixement industrial.

L’any 1980 es va produir el que es coneix com la massacre o alçament de Gwangju. Va tenir lloc entre el 18 i el 27 de maig, era una protesta en contra de la dictadura de Chun Doo-hwan, en la que els ciutadans van prendre el control de la ciutat. Van robar armes de les comissaries de policia i dels dipòsits d’armes militars. Tot i estar armats, no van poder resistir la resposta governamental, que va ser molt dura i violenta. Segons fonts oficials haurien mort unes 165 persones, però les estimacions no oficials diuen que podrien haver mort entre 1.000 i 2.000 civils.

En aquell moment els medis de comunicació van tergiversar els fets, dient que era una rebel·lió inspirada per simpatitzants comunistes.

L’any 2002, es va establir un cementiri nacional i un dia per commemorar els fets, el 18 de maig; també es van fer diversos actes per compensar i restaurar l’honor de les víctimes.

Abans d’aquests fets, el 26 d’octubre del 1979 el dictador Park Chung-hee, moria assassinat, després de 18 anys de mandat. Aquest final sobtat de la dictadura va provocar inestabilitat. El nou president, Choi Kyu-hah, i els seus ministres tenien poc control sobre l’exèrcit; el poder del general Chun Doo-hwan anava en augment fins que va acabar donant un cop d’estat el 12 de desembre del mateix any.

Durant el mandat del dictador anterior, Park, ja hi havia hagut moviments democratitzadors, però havien estat reprimits. El cop d’estat militar va reactivar-los. Amb l’inici d’un nou semestre al març de 1980, professors i estudiants que havien sigut expulsats per activitats a favor de la democràcia, van tornar a les seves universitats i es van formar sindicats d’estudiants. 

Aquests sindicats van fer manifestacions per tot el país per aconseguir una sèrie de reformes, incloent la fi de la llei marcial (declarada després de l’assassinat de Park), la democratització, la creació d’un salari mínim i la llibertat de premsa. Aquestes activitats van culminar amb la manifestació anti llei marcial del 15 de maig a l’estació de Seül, en la que hi van participar 100.000 persones, estudiants i altres ciutadans.

Com a resposta, Chun Doo-hwan va realitzar diverses mesures repressives. El 17 de maig, Chun Doo-hwan va forçar als ministres a ampliar la llei marcial a tot el país; fins a aquest moment Jeju se n’havia salvat. Es van tancar universitats, es van prohibir les activitats polítiques i es va restringir encara més a la premsa. Per fer complir la llei marcial, es va enviar l’exèrcit a diferents punts del país.

La massacre de Gwangju va tenir un gran impacte en la política i la historia de Corea del Sud. Chun Doo-hwan havia caigut en popularitat ja que havia arribat al poder per medi d’un cop d’estat, però després d’autoritzar l’enviament de forces especials contra els ciutadans, la seva legitimitat va quedar malmesa de manera significativa. El succés també va aplanar el camí per als moviments posteriors en la dècada de 1980 que, amb el temps, van dur la democràcia al país. La massacre de Gwangju s’ha convertit en un símbol de la lluita de los sudcoreans contra els règims autoritaris i la lluita per la democràcia.

A partir de 2000, la Fundació per a la memòria del 18 de maig ha ofert un Premi Gwangju per als Drets Humans anual a un notable defensor d’aquests drets en memòria de l’alçament.

D’aquesta poblacions vam veure gran cosa. Vam anar a una acadèmia confuciana i a l’estació per agafar el tren cap a Seül.

Després d’esmorzar vam anar a una acadèmia confuciana, Wolbongseowon, on ens van explicar una mica com funcionava en el segle XVI i ens van fer vestir com si fóssim estudiants de l’època.

Aquesta acadèmia es va construir en honor a les virtuts i ensenyances de Gobong Gi Daeseung, que era un eminent erudit confucià del segle XVI, durant la dinastia Joseon.

Wolbongseowon es va construir l’any 1578; va ser idea de Kim Gyehwi i altres erudits confucians per honrar l'estudi i la virtut de Gobong Gi Daeseung. Es va començar després de la seva mort, amb la construcció del santuari Mangcheonsa. L’any 1646 l’acadèmia es va traslladar al lloc actual i el nom de Wolbong l’hi va donar el rei Hyojong, l’any 1654.

L’any 1671, es van traslladar aquí els santuaris de Bak Sang i Bak Sun, que estaven al santuari de Deoksansa, i un parell d’anys més tard es van incorporar també els santuaris de Kim Jangsaeng i Kim Jip.

En èpoques més recents es va ampliar: la sala Bingwoldang és del 1938, el santuari Gojiksa del 1972, el pavelló Jangpangak i la porta d'Oesammun del 1978, Sau del 1980 i la porta Naesammun del 1981.

Les acadèmies confucianes privades s’anomenaven Seowon; es van establir durant la dinastia Joseon (1392-1910) per tal d’honrar a erudits confucianistes de renom i també per educar als joves en aquestes ensenyances. També s’hi discutien assumptes socials i d'estat entre els aristòcrates locals, ja que durant aquesta dinastia la filosofia predominant era el confucianisme. Les acadèmies tenien un paper fonamental en la difusió del neo-confucianisme en les zones rurals.

El nombre d’acadèmies neo-confucianes va tenir el seu pic en el segle XVIII, que n’hi havia unes 700. Actualment en queden molt poques, ja que el regent Heungseon Daewongun (1820-1898), pare del penúltim monarca Joseon, Gojong, va abolir-les, dins del paquet de reformes que va fer.

L’acadèmia consta de diferents edificis o pavellons. Al passar per la porta Mangcheonmun hi ha un pati flanquejat per dos edificis, el Myeongseongjae i el Jongseongjae, que eren els dormitoris dels erudits.

L’aula magna, Bingwoldang, era on es feien les reunions d’estudi i és on es mantenien debats intel·lectuals.

Hi ha altres pavellons, com el Chilsongjeong i el Aeildang, a més d’altres construccions antigues.

Per una escala s’arriba a la porta Jeonganmun, i al seu darrera hi ha el santuari Sungdeoksa, que és on es guarda la tauleta ancestral de l’erudit, Gobong Gi Daeseung.

En el centre i sud del país hi ha nou seowons que formen part del patrimoni de la Unesco.

Les funcions essencials dels seowon eren l'aprenentatge, la veneració als estudiosos i la interacció amb l'entorn; això quedava reflectit en el seu disseny. Es trobaven prop de muntanyes i fonts d’aigua, el que afavoria poder apreciar la natura i cultivar lament i el cos. Els edificis, tipus pavelló, estaven dissenyats per facilitar les connexions amb el paisatge.

L’acadèmia Wolbong, Wolbongseowon ,es troba en el poble Gwanggok , que també es coneix amb elnom de Neobeusil, que vol dir amplia vall. Aquí va néixer Gobong Gi Daeseung, i per això l’acadèmia es va traslladar aquí. Tota la gent del poble pertany al clan Gi.

La gent tenia unes tradicions confucianes molt arrelades i van posar resistència als canvis que es donaven en el país en la dècada de 1970.

Després de la segona guerra mundial Corea del sud era un dels països més pobres del mon, però ràpidament va sortir-se’n de la pobresa millorant significativament la seva economia.

Una de les mesures que va prendre el govern de Park Chung Hee, en el 1970, per tal de modernitzar l’economia de les zones rurals va ser crear el Moviment Saemaul, el Saemul Undong o Moviment de la Nova Comunitat. Es volia evitar que hi hagués una gran desigualtat entre les zones rurals i les urbanes.

L’objectiu principal era modernitzar la producció agrícola i donar recursos als seus habitants per poder tenir una òptima qualitat de vida.

La participació en aquest moviment era voluntària; la gent del poble que volia participava en la construcció de les infraestructures, carreteres, ponts... qualsevol cosa que beneficiés a la comunitat. El programa es basava en l’esperit de cooperació i ajuda dels coreans.

Sembla ser que al començament hi havia una certa reticència a participar en aquestes tasques. Tan sols la meitat dels pobles als que el govern els hi havia donat el material, ciment i metall, per tal de millorar les infraestructures, van assolir els objectius.

Veient el fracàs, el govern va animar als líders de pobles que eren reticents a la iniciativa a visitar els llocs on havien posat en marxa noves infraestructures. També es van concedir recompenses als pobles que assolissin l’objectiu; a aquests pobles se’ls hi assignava un pressupost més gran i més material per poder fer millores en la comunitat.

Aquest moviment va ajudar a millorar la forma de vida en les zones rurals, però també va donar més força i poder a les dones.

A Corea, les comunitats tradicionals ja tenien les seves regles d’autogovern i de cooperació.

En una primera fase el govern va proporcionar una quantitat fixa de material als pobles que volien participar en el moviment, sense cap cost; tenien llibertat per construir el que volguessin. El govern va seleccionar 33.267 pobles i els hi va donar 335 sacs de ciment. Només 16.600 pobles van demostrar que havien tingut èxit, i se’ls va premiar amb 500 sacs més de ciment i una tona de barres de ferro.

Aquest moviment va millorar molt les infraestructures de les zones rurals: el sistema d’irrigació, ponts i carreteres.

Tornant al poble on hi ha l’acadèmia que hem visitat, he trobat un article en que parla d’un dels membres del clan Gi.

L’any 1978, Gi Young-Ho es va oferir voluntari per sotmetre's a un entrenament de líders Saemaul. El primer que va fer després de completar la formació com a líder Saemaul va ser establir un maeul geumgo, que em sembla que es tradueix com fons del poble. La majoria de vilatans eren grangers arrendataris, atrapats en préstecs d'alt interès. Amb el maeul geumgo no depenien dels bancs i dels elevats interessos. Tot quedava al poble. Al començament hi havia reticències i no agradava als terratinents.

Durant els següents 20 anys, Gi va dirigir els projectes de millora de les condicions de vida del poble, així com negocis d'horticultura d'hivernacle i bestiar boví centrats en l'Associació de Joves del Poble. També va treballar en una indústria secundària recollint caqui, bolets i verdures silvestres, i subministrant-los directament a les ciutats. Alguna gent del poble van guanyar prou diners per pagar les matrícules universitàries dels seus fills collint bolets de pi.

A més, va editar el butlletí Neobeusil Saemaul on explicava els progressos que s’havien fet, i el va distribuir als que havien marxat; alguns d’ells després de llegir el butlletí van contribuir econòmicament per seguir fent millores.

El major obstacle per a la modernització del poble Neobeusil van ser les tradicions confucianes profundament arrelades entre el clan Gi. Als ulls d'aquells amb fortes creences feudals, els projectes de Saemaul no encaixaven en l'ordre tradicional. Els terratinents que havien posseït terres generació rere generació eren molt reticents als canvis i a la cooperació.

Un dels punts en els que Gi va trobar major resistència va ser quan va voler estendre les carreteres del poble. Per construir la carretera calia que els terratinents cedint part dels seus terrenys, que havien sigut de la família al llarg de generacions. Els hi semblava be construir noves carreteres, però no a costa del seu terreny i de forma gratuïta.

Gi es va enfrontar amb els sèniors del seu clan. Els hi va fer veure que el principal atractiu del poble era l’acadèmia confuciana Wolbongseowon, i que si volien que vinguessin molts turistes d’altres regions calia que hi hagués una bona carretera d’accés. Com a descendents de Gobong Gi Daeseung tenien que cuidar bé de l’acadèmia i construir carreteres per tal de que el poble es pogués desenvolupar i també per a la prosperitat del propi clan Gi. Davant d’aquestes explicacions es van acabar les reticències.

A part de posar-nos les vestimentes pròpies dels estudiants vam fer manualitats. Ens van ensenyar a cosir un llibret i a escriure el nostre nom, en coreà, a la portada. El cosit es comença pel mig del plec de fulls, primer una banda i després l’altra. Un sistema original.

En quant a la vestimenta, no era gens còmode, a mi se’m desmuntava a cada moment. Les polaines per tapar els camals dels pantalons em relliscaven constantment; el lligam de la roba, una mena de jaqueta de mànigues amples, se’m deslligava sovint. Jo volia fer-me un nus més sòlid, però no em deixaven quan me’l veien ho desfeien i feien el llaç correcte.

Com he dit, les mànigues són molt amples, i això explica el gest que fan habitualment quan serveixen el soju, que sembla que es subjecten el braç per sota, quan en realitat estan evitant que la màniga s’embruti amb els plats.