Al matí següent vam deixar Kindia i ens vam dirigir cap a Dalaba que es troba uns 180 km al nord-est; vam trigar 4 h en arribar.
És la ciutat de Guinea que es troba a més altitud, 1.225
metres. Es troba a uns 280 km de Conakry. Es troba ja a la regió de Fouta
Djalon.
Fouta Djalon
Fouta vol dir regió habitada pels fulbe, en llengua fula, i
djalon significa muntanya.
Els Jallonke van ser els primers habitants del Fouta Djalon. La
regió va ser una província l’Imperi Sosso i també de l’Imperi de Mali sota el
nom de “Dialonkadugu”, que significa “llar del poble de la muntanya”.
Des del segle XVII, la regió de Fouta Djallon ha estat un
bastió de l’islam. Karamokho Alfa va ser un líder religiós fula, que juntament
amb Ibrahim Sori van liderar una gihad i van crear l’Imamat de Fouta Djalon.
Diverses crisis successòries van debilitar el poder central situat a Timbo i
l’any 1896 va ser derrotat per l’exèrcit francès.
Els fulbe de Fouta Djalon van liderar l’expansió de l’islam a
la regió. Els estudiosos musulmans fulbe van desenvolupar la literatura
indígena utilitzant l’alfabet àrab. En el seu apogeu, es deia que Fouta Djalon
era un important centre d’aprenentatge que atreia a estudiants i mestres de
diversos llocs.
Fouta Djalon consisteix principalment en prats ondulats, a una
altitud mitjana d’uns 914 m, i és la segona terra més alta de l’Àfrica
Occidental darrere del Mont Camerun. El punt més alt, el Mont Loura, s’eleva
fins als 1.515 m. L’altiplà està format per gruixudes formacions de gres que
cobreixen roca basal granítica. L'erosió causada per la pluja i els rius ha
esculpit profunds canyons i valls de jungla.
La població està formada principalment per Fulbe, també
coneguts com a Fula o Fulani. A Fouta Djalon, la seva llengua s’anomena Pular.
L’àrea lingüística més àmplia porta el nom de fula, i es parla en nombrosos
països de l’Àfrica Occidental i Central. La població fulani, en francès peul,
representa entre el 32,1% i el 40% de la població de Guinea.
Els fulbe practiquen una forma d’agricultura natural que avui
es reconeix com a agricultura biointensiva. Els principals cultius comercials
de la regió són els plàtans i altres fruites. El cultiu principal de camp és el
fònio, i en sòls més rics també es cultiva l’arròs. La majoria de sòls es
degraden ràpidament i són altament àcids amb toxicitat per alumini, cosa que
limita la varietat de cultius que es poden cultivar sense una gestió
significativa del sòl.
Cap a finals del segle XVIII, els fulbe de Fouta Djalon van
desenvolupar un tipus d’agricultura biointensiva, probablement per necessitat,
ja que les dones indígenes conquerides anaven a parar a les llars dels senyors
islàmics on s’havien d’ocupar del bestiar. Combinar la ramaderia i
l’agricultura sedentària en un sistema eficient d’agropastorieria requeria una
nova manera d’organitzar la vida quotidiana. El bestiar, que incloïa cavalls,
menjava més i produïa més residus dels que els agricultors indígenes estaven
acostumats. Com que el bestiar havia de ser protegit de la fauna durant la nit,
es portava al recinte familiar.
A Dalaba la majoria de la població és fulbe. Fulbe, fula,
fulani i peul és la mateixa ètnia. En llengua ful s’anomenen fulbe, en francès
se’ls coneix com a peul, en haussa s’anomenen fulani, en portuguès són els
fula. Parlen la llengua ful, són una societat de pastors de caràcter
patriarcal, tot i que actualment molts viuen en centres urbans i són
comerciants.
En l’època teocràtica de Fouta Djalon, Dalaba formava part del
diiwal (província) de Fougoumba. Segons la tradició oral, la ciutat deu el seu
prestigi a la presència de diverses generacions de grans erudits islàmics.
Després de la independència, en el 1958, es van produir
diverses remodelacions administratives. L’any 2004, Guinea es va dividir en 34
prefectures i 333 subprefectures i Dalaba es va convertir en la capital de la
prefectura del mateix nom.
Com la resta de la regió de Fouta Djalon, el clima de Dalaba és
agradable, per l’altitud (1.276 m) i per
això va ser una zona de popular de descans per als francesos durant el període
colonial. La gent d’aquí deia que en la
dècada de 1930 hi va haver una gran nevada.
A causa del microclima agradable i gairebé temperat de Dalaba,
el turisme es basa principalment en el complex climàtic inaugurat el 1936 pel
governador Blacher. Els funcionaris francesos i les seves famílies hi anaven a
descansar o per algun tractament; després també van arribar europeus no
francesos, cosa que va obligar les autoritats a restringir l’acollida a unes
poques colònies de la República Francesa de l’Àfrica Occidental (Senegal,
Sudan, Mauritània, Guinea). Generalment s’allotjaven a l’”Hôtel des Chargeurs
Réunis”, anomenat així perquè la companyia naviliera colonial “Chargeurs
réunis” estava associada a la seva gestió. Aquest establiment va començar
allotjant els mariners mentre carregaven el vaixell, un procés que durava
diversos dies. Després de la independència es va convertir en un hotel de luxe,
amb un restaurant i una piscina, i va prendre el nom d’”Hôtel du Fouta”; més
tard es va anomenar “Hôtel SIB”. Per la seva banda, l’establiment de
convalescència creat pel règim colonial, rebia els malalts o ferits de l’AOF
que no podien ser repatriats immediatament.
Em va sorprendre una mica que, a diferència de Kindia, aquí a
la gent no li agradava massa que els hi fressis fotografies; de fet passaven de
nosaltres, potser perquè estaven enfeinats. Era una hora de molt transit de
camions carregats amb taules i cadires, el material que havien fet servir al
mercat i que ara tornaven cap a casa.
Al vespres a la que es va amagar el sol feia fresca, anava ja
amb jersei. El carrer no tenia enllumenat i vam haver de sortir a sopar amb
llanterna.
Per sopar podies escollir entre pollastre o pinxo de vedella
acompanyat amb patates fregides. Per dinar havíem pres espaguetis.
Per tot arreu el menjar el preparen quan demanes, no tenen res
fet abans, pel que triguen aproximadament una hora en servir-te’l.
Casa de Miriam Makeba
Zenzile Miriam Makeba, també coneguda com a “Mama Afrika”
(Johannesburg, 1932 - Castel Volturno, 2008) va ser una cantant sud-africana i
activista dels drets civils; va esdevenir una icona de la lluita contra el
racisme i l’apartheid a Sud-àfrica.
La seva mare es dedicava a l’art de la cura amb productes
naturals de la terra, associats a la pràctica de la medicina tradicional
sud-africana. El seu pare va morir quan Makeba tenia sis anys.
S’inicià en el món de la cançó al Kilmerton Training Institute
de Pretòria, on va estudiar durant 8 anys. A la dècada de 1950 s’integrà al
grup Manhattan Brothers, abans de fundar la seva pròpia banda, The Skylarks,
que barrejava jazz amb música tradicional sud-africana.
L’any 1967, Miriam Makeba va arribar a Guinea per invitació del
president, Sékou Touré, que va manifestar el seu desig de convertir-la en
ciutadana honorària. Va residir aquí durant 25 anys. Guinea va ser el primer en
la línia de països no alineats que lluitaven contra l’imperialisme i el
colonialisme. A partir de la dècada de 1960, altres països li van donar un
passaport diplomàtic (Tanzània, Cuba, Algèria, Nigèria, Sudan, etc.). Quan va
conèixer el líder del moviment Black Panther, Stokely Carmichael, Miriam va
esdevenir una activista afroamericana. Aquesta aventura amorosa posaria en
marxa una nova cadena de contratemps, començant per la prohibició de tornar als
Estats Units. Carmichael, considerat indesitjable al seu país d’origen, i tots
dos estaven sota constants vigilància del FBI. La vigilància a què estava
sotmesa la va obligar a traslladar la seva residència a Guinea Conakry. El
matrimoni amb Carmichael va durar nou anys, casant-se més tard amb el
trompetista de jazz sud-africà Hugh Masekela. Va poder tornar a Sud-àfrica el
10 de juny de 1990, un cop excarcerat Nelson Mandela, el qual li va oferir
participar en el seu govern.
L’any 2001, va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn,
atorgat per l’Associació Alemanya de l’ONU. El 2002 va ser guardonada amb el
Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.
El 9 de novembre de 2008 va morir a la localitat de Castel
Volturno al sud d’Itàlia, a causa d’un infart que es va produir després d’un
concert contra el racisme i la màfia a favor del periodista i escriptor italià
Roberto Saviano, autor del llibre “Gomorra”.
Mentre va viure a Guinea, va passar temporades aquí a Dalaba,
en aquesta casa; tenia anotat que li va regalar el president Touré. És una casa
de l’època colonial francesa, però del mateix estil que les cases tradicionals.
Quan nosaltres la vam visitar la casa estava abandonada.
Casa del governador Blacher
Després vam anar a visitar la casa del governador Blacher.
Louis-Placide Blacher (Martinica,1883- Paris, 1960) era un
funcionari colonial francès. Va ser governador de Níger, Dahomey, Somalilàndia
francesa i Guinea.
A més de la casa del governador i la de de la cantant
sud-africana, a Dalaba hi ha una trentena de vil·les construïdes en la dècada
de 1930, on hi feien estada europeus provinents de Dakar, in hi havia la seu de
l’AOF.
Casa de la paraula
En aquesta estructura tradicional de fusta i tova va ser
escenari de debats importants i decisions comunitàries, així com per a la
celebració de cerimònies culturals.
Encarna la riquesa cultural i social de la regió, preservant les
tradicions i la saviesa transmeses de generació en generació. Continua sent un
símbol de cohesió social i de preservació de la identitat cultural local.
Dalaba em va semblar una població molt tranquil·la. Vaig estar
passejant per allà, i a uns que tenien una botiga els hi vaig preguntar on era
el centre, i em van dir que no ho sabien, que no eren d’allà. Havia llegit que
hi havia molts refugiats i potser aquests ho eren.
Em vaig asseure en una guingueta per prendre un refresc. Vaig
demanar coca cola i em van dir que només tenien l’americana, que la camerunesa
se’ls hi havia acabat.
Vaig veure forces rètols prevenint sobre la sida, i dient que
és millor estudiar que quedar embarassada.
De les coses que ens van explicar, tinc apuntat que Sékou Touré
al començament va fer molt per al país, però després, quan va veure que el
volien matar, es va centrar en eliminar als adversaris i només es preocupava de
la seva seguretat. Va descuidar el manteniment del país. Ens deien que abans hi
havia bones instal·lacions elèctriques i de tot tipus, però que s’havien anat
deteriorant i no s’havia fet manteniment.
Com en altres països contrasta el ver de la vegetació exuberant
amb la terra vermellosa dels carrers i cases tradicionals.
