11 de gener 2026

Guinea Conakry (2006)-3. Fouta Djalon, Dalaba

Al matí següent vam deixar Kindia i ens vam dirigir cap a Dalaba que es troba uns 180 km al nord-est; vam trigar 4 h en arribar.

Aquesta zona ja és més muntanyosa, però seguia fent calor. Hi ha més vegetació: palmeres, mangos i plataners. Diuen que la ciutat és coneguda per les seves maduixes locals.

És la ciutat de Guinea que es troba a més altitud, 1.225 metres. Es troba a uns 280 km de Conakry. Es troba ja a la regió de Fouta Djalon.

Fouta Djalon

Fouta vol dir regió habitada pels fulbe, en llengua fula, i djalon significa muntanya.

Els Jallonke van ser els primers habitants del Fouta Djalon. La regió va ser una província l’Imperi Sosso i també de l’Imperi de Mali sota el nom de “Dialonkadugu”, que significa “llar del poble de la muntanya”.

Des del segle XVII, la regió de Fouta Djallon ha estat un bastió de l’islam. Karamokho Alfa va ser un líder religiós fula, que juntament amb Ibrahim Sori van liderar una gihad i van crear l’Imamat de Fouta Djalon. Diverses crisis successòries van debilitar el poder central situat a Timbo i l’any 1896 va ser derrotat per l’exèrcit francès.

Els fulbe de Fouta Djalon van liderar l’expansió de l’islam a la regió. Els estudiosos musulmans fulbe van desenvolupar la literatura indígena utilitzant l’alfabet àrab. En el seu apogeu, es deia que Fouta Djalon era un important centre d’aprenentatge que atreia a estudiants i mestres de diversos llocs.

Fouta Djalon era un centre neuràlgic per a les caravanes comercials que anaven en totes direccions. Les línies comercials més emprenedores, de qualsevol origen ètnic, van establir colònies en aquests turons.

Fouta Djalon consisteix principalment en prats ondulats, a una altitud mitjana d’uns 914 m, i és la segona terra més alta de l’Àfrica Occidental darrere del Mont Camerun. El punt més alt, el Mont Loura, s’eleva fins als 1.515 m. L’altiplà està format per gruixudes formacions de gres que cobreixen roca basal granítica. L'erosió causada per la pluja i els rius ha esculpit profunds canyons i valls de jungla.

La població està formada principalment per Fulbe, també coneguts com a Fula o Fulani. A Fouta Djalon, la seva llengua s’anomena Pular. L’àrea lingüística més àmplia porta el nom de fula, i es parla en nombrosos països de l’Àfrica Occidental i Central. La població fulani, en francès peul, representa entre el 32,1% i el 40% de la població de Guinea.

La ciutat més gran de la regió és Labé. Principalment rural, l’economia abasta la ramaderia (boví, ovelles, cabres), l’agricultura, la recol·lecció, el comerç i el turisme marginal.

Els fulbe practiquen una forma d’agricultura natural que avui es reconeix com a agricultura biointensiva. Els principals cultius comercials de la regió són els plàtans i altres fruites. El cultiu principal de camp és el fònio, i en sòls més rics també es cultiva l’arròs. La majoria de sòls es degraden ràpidament i són altament àcids amb toxicitat per alumini, cosa que limita la varietat de cultius que es poden cultivar sense una gestió significativa del sòl.

Cap a finals del segle XVIII, els fulbe de Fouta Djalon van desenvolupar un tipus d’agricultura biointensiva, probablement per necessitat, ja que les dones indígenes conquerides anaven a parar a les llars dels senyors islàmics on s’havien d’ocupar del bestiar. Combinar la ramaderia i l’agricultura sedentària en un sistema eficient d’agropastorieria requeria una nova manera d’organitzar la vida quotidiana. El bestiar, que incloïa cavalls, menjava més i produïa més residus dels que els agricultors indígenes estaven acostumats. Com que el bestiar havia de ser protegit de la fauna durant la nit, es portava al recinte familiar.

Actualment el bestiar pastura en zones obertes durant el dia i a la nit es tanca en corrals; l’única excepció són les cabres, que poden gestionar-se per si mateixes dins dels límits de la finca. Se suposa que entre finals del segle XVIII i el segle XIX es devia seguir un patró similar. Ara bé, l’eliminació dels residus de bestiar, que es va convertir en feina femenina, requeria una manera sistemàtica de desfer-se’n. Amb el temps, les dones van trobar un mètode per fer-ho; les dones barrejaven amb els fems altres matèries orgàniques (restes de cuina, residus de collita i materials vegetals d’una tanca), ho apilaven cada dia als parterres i arbres per tal de que en descompondre es convertís en humus nutritiu.

Al segle XX, el bestiar dels fulbe ja no eren grans animals, sinó espècies més petites. Els cavalls, potser a causa de la mosca tse-tse, van disminuir, mentre que cabres, ovelles, porcs i aus de corral van augmentar, i el bestiar boví segueix sent un actiu fonamental.

A Dalaba la majoria de la població és fulbe. Fulbe, fula, fulani i peul és la mateixa ètnia. En llengua ful s’anomenen fulbe, en francès se’ls coneix com a peul, en haussa s’anomenen fulani, en portuguès són els fula. Parlen la llengua ful, són una societat de pastors de caràcter patriarcal, tot i que actualment molts viuen en centres urbans i són comerciants.

En l’època teocràtica de Fouta Djalon, Dalaba formava part del diiwal (província) de Fougoumba. Segons la tradició oral, la ciutat deu el seu prestigi a la presència de diverses generacions de grans erudits islàmics.

Durant l’època colonial, amb l’establiment de l’Àfrica Occidental Francesa (AOF) el 1895, van aparèixer noves divisions administratives, com ara cercles. Dalaba va formar part primer del cercle Ditinn, després del de Mamou, abans de convertir-se en un cercle complet, el cercle de Dalaba, el 1949.

Després de la independència, en el 1958, es van produir diverses remodelacions administratives. L’any 2004, Guinea es va dividir en 34 prefectures i 333 subprefectures i Dalaba es va convertir en la capital de la prefectura del mateix nom.

Com la resta de la regió de Fouta Djalon, el clima de Dalaba és agradable, per l’altitud  (1.276 m) i per això va ser una zona de popular de descans per als francesos durant el període colonial.  La gent d’aquí deia que en la dècada de 1930 hi va haver una gran nevada.

A causa del microclima agradable i gairebé temperat de Dalaba, el turisme es basa principalment en el complex climàtic inaugurat el 1936 pel governador Blacher. Els funcionaris francesos i les seves famílies hi anaven a descansar o per algun tractament; després també van arribar europeus no francesos, cosa que va obligar les autoritats a restringir l’acollida a unes poques colònies de la República Francesa de l’Àfrica Occidental (Senegal, Sudan, Mauritània, Guinea). Generalment s’allotjaven a l’”Hôtel des Chargeurs Réunis”, anomenat així perquè la companyia naviliera colonial “Chargeurs réunis” estava associada a la seva gestió. Aquest establiment va començar allotjant els mariners mentre carregaven el vaixell, un procés que durava diversos dies. Després de la independència es va convertir en un hotel de luxe, amb un restaurant i una piscina, i va prendre el nom d’”Hôtel du Fouta”; més tard es va anomenar “Hôtel SIB”. Per la seva banda, l’establiment de convalescència creat pel règim colonial, rebia els malalts o ferits de l’AOF que no podien ser repatriats immediatament.

Vam arribar a Dalaba al migdia. Era diumenge, el dia de mercat setmanal,  hi havia molta gent, però ja estaven desmuntant el mercat.

Em va sorprendre una mica que, a diferència de Kindia, aquí a la gent no li agradava massa que els hi fressis fotografies; de fet passaven de nosaltres, potser perquè estaven enfeinats. Era una hora de molt transit de camions carregats amb taules i cadires, el material que havien fet servir al mercat i que ara tornaven cap a casa.

Al vespres a la que es va amagar el sol feia fresca, anava ja amb jersei. El carrer no tenia enllumenat i vam haver de sortir a sopar amb llanterna.

Per sopar podies escollir entre pollastre o pinxo de vedella acompanyat amb patates fregides. Per dinar havíem pres espaguetis.

Per tot arreu el menjar el preparen quan demanes, no tenen res fet abans, pel que triguen aproximadament una hora en servir-te’l. 

Casa de Miriam Makeba

Al matí vam fer diferents visites per Dalaba, començant per la casa de la cantant sud-africana Miriam Makeba.

Zenzile Miriam Makeba, també coneguda com a “Mama Afrika” (Johannesburg, 1932 - Castel Volturno, 2008) va ser una cantant sud-africana i activista dels drets civils; va esdevenir una icona de la lluita contra el racisme i l’apartheid a Sud-àfrica.

La seva mare es dedicava a l’art de la cura amb productes naturals de la terra, associats a la pràctica de la medicina tradicional sud-africana. El seu pare va morir quan Makeba tenia sis anys.

L’any 1949 es va casar amb el policia James Kubay, del qual es va separar dos anys després i amb el qual va tenir la seva única filla, Bongi Makeba, l’any 1950. Poc després se li va diagnosticar un càncer de mama i, després de dos anys de matrimoni el seu marit la va deixar. Una dècada més tard va tenir un càncer de coll d’úter que també va superar.

S’inicià en el món de la cançó al Kilmerton Training Institute de Pretòria, on va estudiar durant 8 anys. A la dècada de 1950 s’integrà al grup Manhattan Brothers, abans de fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, que barrejava jazz amb música tradicional sud-africana.

Com que no podia dur a terme la carrera musical que ella volia pel seu activisme compromès, va deixar el seu país; inicialment va viatjar a Venècia per després arribar a Londres, on va conèixer Harry Belafonte, que la va ajudar a entrar als Estats Units i amb el qual es va associar artísticament.

L’any 1967, Miriam Makeba va arribar a Guinea per invitació del president, Sékou Touré, que va manifestar el seu desig de convertir-la en ciutadana honorària. Va residir aquí durant 25 anys. Guinea va ser el primer en la línia de països no alineats que lluitaven contra l’imperialisme i el colonialisme. A partir de la dècada de 1960, altres països li van donar un passaport diplomàtic (Tanzània, Cuba, Algèria, Nigèria, Sudan, etc.). Quan va conèixer el líder del moviment Black Panther, Stokely Carmichael, Miriam va esdevenir una activista afroamericana. Aquesta aventura amorosa posaria en marxa una nova cadena de contratemps, començant per la prohibició de tornar als Estats Units. Carmichael, considerat indesitjable al seu país d’origen, i tots dos estaven sota constants vigilància del FBI. La vigilància a què estava sotmesa la va obligar a traslladar la seva residència a Guinea Conakry. El matrimoni amb Carmichael va durar nou anys, casant-se més tard amb el trompetista de jazz sud-africà Hugh Masekela. Va poder tornar a Sud-àfrica el 10 de juny de 1990, un cop excarcerat Nelson Mandela, el qual li va oferir participar en el seu govern.

A causa del seu activisme en pro dels drets humans, Makeba va crear la fundació humanitària Zenzile Mariam Makeba, que el 2001 va posar en marxa el Centre de Rehabilitació Miriam Makeba per a nenes.

L’any 2001, va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn, atorgat per l’Associació Alemanya de l’ONU. El 2002 va ser guardonada amb el Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.

El 9 de novembre de 2008 va morir a la localitat de Castel Volturno al sud d’Itàlia, a causa d’un infart que es va produir després d’un concert contra el racisme i la màfia a favor del periodista i escriptor italià Roberto Saviano, autor del llibre “Gomorra”.

Mentre va viure a Guinea, va passar temporades aquí a Dalaba, en aquesta casa; tenia anotat que li va regalar el president Touré. És una casa de l’època colonial francesa, però del mateix estil que les cases tradicionals.

En algun moment en aquesta casa hi va haver un sanatori. L’últim cop que la cantant va venir a Dalaba va ser per visitar a la seva neboda, en el 1988.

Quan nosaltres la vam visitar la casa estava abandonada.

Casa del governador Blacher

Després vam anar a visitar la casa del governador Blacher.

Louis-Placide Blacher (Martinica,1883- Paris, 1960) era un funcionari colonial francès. Va ser governador de Níger, Dahomey, Somalilàndia francesa i Guinea.

Blacher era originari de Martinica i tenia avantpassats africans. El 1905 va començar a treballar per a l’administració colonial francesa a Madagascar i més tard es va traslladar a l’Àfrica Occidental Francesa. Allà va estar especialment implicat en el reclutament de soldats africans durant la Primera Guerra Mundial. Blacher tenia la pell negra i tot i que no havia nascut a l’Àfrica, l’administració colonial francesa va calcular que podria assumir el paper d’intermediari entre el poble africà i els seus governants europeus. Va ser nomenat governador de la colònia nigeriana de l’Àfrica Occidental Francesa el 1930, càrrec que va ocupar fins al 1931. El 1932 va ser governador de Dahomey, del 1932 al 1934 governador de la Somàlia Francesa i finalment del 1936 al 1940 governador de Guinea. L’octubre de 1938, es va casar a Conakry amb l’artista Béatrice Appia.

Béatrice Appia va ser una pintora francesa d’origen suïs (Ginebra, 1899- Versalles,1998); va viatjar per primer cop a l’Àfrica negra en el 1937 (abans havia anat amb el seu primer marit al Marroc a pintar); primer va estar a la Casamance, a Senegal i l’any següent va anar a Conakry on va conèixer al governador Blacher i uns mesos més tard es casaven.

A més de la casa del governador i la de de la cantant sud-africana, a Dalaba hi ha una trentena de vil·les construïdes en la dècada de 1930, on hi feien estada europeus provinents de Dakar, in hi havia la seu de l’AOF.







Casa de la paraula

Molt a la vora hi ha la “case à palabres”, la casa de la paraula. Es va construir l’any 1935; era el lloc de trobada dels caps locals, els ancians i la comunitat. També és on es reunien els caps dels diferents cantons de Fouta Djalon amb el governador.

En aquesta estructura tradicional de fusta i tova va ser escenari de debats importants i decisions comunitàries, així com per a la celebració de cerimònies culturals.  Encarna la riquesa cultural i social de la regió, preservant les tradicions i la saviesa transmeses de generació en generació. Continua sent un símbol de cohesió social i de preservació de la identitat cultural local.

Em va semblar impressionant per les seves decoracions. Ens van explicar que aquí es van fer les reunions prèvies a la independència.

Dalaba em va semblar una població molt tranquil·la. Vaig estar passejant per allà, i a uns que tenien una botiga els hi vaig preguntar on era el centre, i em van dir que no ho sabien, que no eren d’allà. Havia llegit que hi havia molts refugiats i potser aquests ho eren.

Em vaig asseure en una guingueta per prendre un refresc. Vaig demanar coca cola i em van dir que només tenien l’americana, que la camerunesa se’ls hi havia acabat. 

A la població hi havia almenys dues cooperatives de dones, en les que els hi ensenyaven les coses bàsiques, a més hi podien aprendre a tenyir i estampar teixits a cosir... és a dir els hi donaven una formació que els hi permetia guanyar-se la vida.

Vaig veure forces rètols prevenint sobre la sida, i dient que és millor estudiar que quedar embarassada.

De les coses que ens van explicar, tinc apuntat que Sékou Touré al començament va fer molt per al país, però després, quan va veure que el volien matar, es va centrar en eliminar als adversaris i només es preocupava de la seva seguretat. Va descuidar el manteniment del país. Ens deien que abans hi havia bones instal·lacions elèctriques i de tot tipus, però que s’havien anat deteriorant i no s’havia fet manteniment.   

Dalaba em va semblar una ciutat de contrastos, amb cases senzilles i cases molt elegants, amb els seus porxos i una entrada molt cuidada. També em va xocar veure edificis nous en carrers sense asfaltar.

Com en altres països contrasta el ver de la vegetació exuberant amb la terra vermellosa dels carrers i cases tradicionals.