Guinea Conakry (2006)-6. Fouta Djalon: Pouké, cascades Mitty i Pita

Pouké

Al matí següent vam anar a Pouké, un poble que té renom per la seva cistelleria. Les dones fabriquen els famosos léfas, unes safates rodones fetes de fibres naturals, que poden arribar a tenir uns 30 cm de diàmetre; també fabriquen cistelles de diferents formes i mides, amb o sense tapa. Fan servir un tint vermell que extreuen d’un arbre de la zona.

En el poble hi ha també l’arbre de la paraula, que s’anomena kouratier, és una prunera de Guinea.

Em sembla que l’arbre de la paraula, en diferents llocs d’Àfrica occidental és un arbre amb una gran capçada, que fa molta ombra i és on es reuneix la gent, per parlar quan hi ha problemes, per celebracions, reunions...

Cascades Mitty

Vam continuar cap al nord fins a les cascades Mitty

Aquí ens van parlar d’un arbre anomenat Nere, en bambara; és la parkia biglobosa, una espècie de planta amb flor de la família de les fabàcies. Se’l coneix amb diferents noms: arbre de la farina, arbre de cérvol, garrofa africana (per la semblança de la seva beina amb la de la garrofa), mimosa porpra (per la semblança de la seva fulla).

Aquest arbre proporciona molts nutrients (proteïnes, lípids, hidrats de carboni, iode, diverses vitamines) de molt alta qualitat. La farina de nere aporta tots els aminoàcids essencials al cos, ferro (al voltant de 15,5 mg/100 g), i també vitamina C.

Ens van explicar que amb la seva farina es prepara una beguda per bebès, ells ens deien que preparaven llet per bebès.

Els fruits pedunculats tenen unes llavors negres, cobertes per una polpa groga d’hidrats de carboni que és la que s’utilitza com a farina. Les llavors es bullen, fermenten i es trituren per obtenir petites boles de massa o una pols (en aquest cas s’assequen i després es torren) amb olors fortes anomenades soumbala. Aquest producte el fan servir com a condiment, és similar a les nostres pastilles de brou.

La part més valuosa de l’arbre són les llavors, que són riques en greixos (29%), proteïnes (35%), hidrats de carboni (16%) i són una bona font de greix i calci per a les persones que viuen en àmbits rurals. La llavor es cuina primer per eliminar la closca de la llavor i després es fermenta per obtenir el resultat desitjat.

La polpa es pot utilitzar com a laxant, mentre que les closques es poden utilitzar com a fertilitzant, verí per a peixos o com a guix per recobrir les parets de les cabanes.

Aplicar la pols obtinguda triturant les closques als camps conreats pot reduir en certa mesura la infestació per la planta paràsita Striga hermonthica.

A més, la polpa de fruita, les fulles i les llavors es poden utilitzar per alimentar el bestiar.

Pita

Vam continuar la nostra ruta cap al nord, cap a Labé, fins arribar a Pita. Aquesta població es troba entre Dalaba i Labé. Típic d’aquí és el teixit tradicional de cotó.

La població d’aquí és majoritàriament d’ètnia peul.

Històricament, Pita es va formar al voltant del poble de Kigna després de l’annexió de Fouta Djalon a l’imperi colonial francès a l’Àfrica. Kigna, habitada pel clan Douyèbhe, formava part del diwal (província) de Timbi a la part central de l’imperi teocràtic de Fouta Djalon. Es troba al centre de Guinea. Limita al nord amb Labé, a l’oest amb Télimélé, al sud amb Kindia i a l’est amb la prefectura de Dalaba. A part de les capitals regionals, Pita és una de les ciutats més grans del país.

Es troba a gairebé 1.000 metres d’altitud, a les muntanyes de Fouta Djalon. Les principals activitats econòmiques són l’agricultura, la ramaderia, el comerç i l’artesania. En particular, la prefectura de Pita és el principal centre de producció de patata coneguda com a “Belle de Guiné”.