Aquest és un viatge de deu dies que vaig fer per cap d’any del 2006 a Guinea Conakry.
Àfrica té tres Guinees, cadascuna amb una llengua oficial
diferent, resultat de la colonització europea. Guinea, també coneguda com
Guinea Conakry, és francòfona; Guinea Bissau, coneguda com a Guinea Portuguesa,
és de parla portuguesa; i Guinea Equatorial o Guinea Espanyola, on es parla
castellà.
Guinea-Conakry també inclou l’arxipèlag de Los, davant la costa de Conakry, la capital. Més d’1,5 milions de guineans viuen a Conakry, que és una ciutat portuària important.
Hi ha quatre grans regions naturals:
Guinea Marítima, Baixa Guinea o Guinea Costanera. És una regió
de sabana arbrada, amb un clima càlid i humit, suavitzat per la brisa marina.
L’alçada màxima dels turons és de 1.000 m. L’època de més pluja són els mesos
de juliol i agost. La vegetació és de tipus tropical amb moltes palmeres,
manglars i cocoters. La temperatura varia entre 21°C i 35°C.
Les principals poblacions autòctones de la regió són: Susu,
Baga, Landuma i Nalu; són agricultors i pescadors. Kindia, que es troba a uns
150 km de Conakry, és la capital de la regió.
Fouta Djalon o Guinea Mitjana. És una regió de turons, amb un
clima sec i fresc; l’agost és el mes de pluges. La temperatura varia entre 16
°C i 30 °C. El cim més alt és el Loura,
que té una altitud de 1515 m.
Els Peuls o Fulubé són els principals pobladors d’aquesta
regió. Labé és la capital del Futa Djalón.
Alta Guinea. És una zona boscosa de sabanes, la part de
l’altiplà Mandinka regat rpelriu Níger i els seus afluents. El clima és
tropical sec: poca pluja i altes temperatures, però l’harmattan redueix les
temperatures de 40°C a 25°C entre desembre i febrer.
Aquesta regió està habitada pels Malinke, una ètnia
essencialment comerciant. La seva capital és Kankan.
Els principals rius de la regió neixen a Guinea: el Níger, el
Senegal i el Gàmbia, fet que converteix Guinea en la “Torre d’Aigua de l’Àfrica
Occidental”.
Pinzellades d’història
El que ara és Guinea estava a la perifèria dels principals
imperis de l’Àfrica Occidental i va formar part d’ells. Es creu que l’Imperi de
Ghana és el més antic, que es va desenvolupar gràcies al comerç, però va acabar
desapareixent a causa de la influència hostil dels almoràvits. Va ser en aquest
període quan l’islam va arribar per primera vegada a la regió. En els segles X
i XI Guinea va formar part de l’Imperi de Ghana.
El regne de Sosso (segles XII al XIII) va florir breument, però
l’Imperi islàmic de Mali va guanyar protagonisme quan Soundiata Kéïta va
derrotar el governant Sosso, Sumanguru Kanté, cap a l’any 1235. L’Imperi de
Mali estava governat pels Mansa (emperadors), sent el més famós Kankou Moussa;
poc després del seu regnat, l’Imperi de Mali va començar a declinar i finalment
va ser substituït pels seus estats vassalls al segle XV.
El més reeixit d’aquests va ser l’Imperi Songhai, que va
expandir el seu poder cap al 1460 i finalment va superar l’Imperi de Mali tant
en territori com en riquesa. Va continuar prosperant fins a l’any 1582 quan hi
va haver una guerra civil per la successió. L’imperi debilitat va caure davant
els invasors del Marroc el 1591; ara bé, els marroquins no van ser capaços de
governar el regne de manera efectiva, i aquest es va dividir en molts petits
regnes.
A partir del segle XIII, en aquesta regió i al Golf de Guinea,
va prosperar el comerç d’esclaus àrabs; aquest comerç es va expandir molt al
segle XV, quan Portugal va establir diversos punts comercials a Guinea,
comprant, exportant i segrestant captius com a part del comerç atlàntic
d’esclaus. Altres nacions europees acabarien participant en aquest comerç, que
va persistir fins a mitjan segle XIX.
Després de la caiguda dels grans imperis de l’Àfrica
Occidental, van existir diversos regnes a l’actual Guinea.
Fouta Djalon: els musulmans fulani van emigrar a Guinea
Central, a la regió de Fouta Djalon i van establir un estat islàmic, que va
existir del 1735 al 1898. Tenia una constitució escrita i governants
alternatius.
L’imperi Wassoulou va ser un imperi de curta durada
(1878–1898), liderat per Samory Touré a la zona predominantment malinké del que
avui és l’alta Guinea i el sud-oest de Mali (Wassoulou). Es va traslladar a
Costa d’Ivori abans de ser conquerida pels francesos.
El període colonial de Guinea va començar amb la penetració
militar francesa a la zona, a principis i mitjans del segle XIX, quan França va
substituir Portugal com a potència europea dominant a la regió. Els francesos
exercien el control construint forts i ocupant ciutats costaneres, i després
s’expandien gradualment cap a l’interior.
L’Imperi Francès primer va administrar aquest territori com a
part de la seva colònia senegalesa; més tard, 1882, va establir la colònia de
“Rius del Sud” i finalment, l’any 1891, la colònia de Guinea Francesa. La
dominació francesa es va consolidar l’any 1898, amb la derrota dels exèrcits de
Samori Touré, mansa o emperador de l’estat d’Ouassoulou i líder d’origen
malinke. Aquesta derrota va donar a França el control del que avui és Guinea i
de les zones adjacents.
França va negociar les fronteres actuals de Guinea a finals del
segle XIX i principis del XX amb altres nacions, concretament la colònia
britànica de Sierra Leone, la Guinea colonial portuguesa (ara Guinea-Bissau) i
Libèria, recolzada pels Estats Units.
La colonització va trobar una resistència molt forta,
especialment a Fouta Djalon, a l’Alta Guinea, al país de Cognagui i al país
guerzé a la regió forestal.
Després de la Segona Guerra Mundial, es van formar diversos
partits polítics a la colònia de Guinea Francesa. El Partit Demòcrata de
Guinea, PDG, liderat per Ahmed Sékou Touré, un líder sindical que s’havia
convertit en la principal força política del país, va iniciar una campanya
d’oposició al projecte d’integració a la Comunitat Francesa proposat pel
president de la República Francesa en aquell moment, el general Charles De
Gaulle.
Guinea va ser l’única colònia francesa que va votar NO a aquest
projecte en el referèndum del 28 de setembre de 1958 i que va demanar la seva
independència immediata.
Així, a diferència dels altres països africans colonitzats per
França, el nou estat sobirà proclamat “República Laica i Socialdemòcrata de
Guinea” va deixar de rebre les subvencions de la metròpoli. Aïllada també
d’altres nacions occidentals, Guinea es va girar gradualment cap a la URSS i la
Xina i es va comprometre amb un sistema de gestió socialista de la seva
economia.
El primer president, Sékou Toure, inicialment molt popular, va
establir un règim dictatorial d’un sol partit. Va denunciar diversos intents de
cop d’estat que van ser seguits per repressions implacables en què van ser
eliminats els seus rivals i antics companys en la lluita.
Sékou Toure va morir el 26 de març de 1984 , i un cop d’estat
militar va donar el poder al general Lansana Conte. Es va abolir el partit únic
i totes les institucions i es va proclamar l’arribada d’una societat
liberal. El 1990 es va crear un Comitè
de Supervisió per supervisar la transició de Guinea cap a un sistema
multipartidista. El 1991 es va redactar i adoptar un esborrany de constitució
democràtica. Es va decretar una amnistia per delictes polítics i l’establiment
d’un sistema multipartidista.
Al desembre de 1993 es van celebrar les primeres eleccions
presidencials multipartidistes. Les va guanyar el que ja era el president de la
República, Lansana Conté.
Conté va romandre al poder fins a la seva mort el 23 de desembre de 2008. Unes hores més tard, Moussa Dadis Camara va prendre el control en un cop d’estat, declarant-se cap d’una junta militar. Hi va haver protestes contra el cop d’estat i contra l’intent de Camara d’erigir-se en president de la república. El 28 de setembre de 2009, la junta militar va ordenar als soldats d’atacar a les persones que estaven reunides protestant, van morir 157 persones. Es va iniciar una onada de violacions, mutilacions i assassinats, fet que va fer que alguns governs estrangers retiressin el seu suport al nou règim.
El 3 de desembre de 2009, un ajudant va disparar a Camara
durant una disputa per la massacre al setembre. Camara va anar al Marroc per
rebre atenció mèdica. El vicepresident (i ministre de defensa) Sékouba Konaté
va volar des del Líban per governar el país. Després de reunir-se a Ouagadougou
el 13 i 14 de gener de 2010, Camara, Konaté i Blaise Compaoré, president de
Burkina Faso, van elaborar una declaració formal de 12 principis prometent el
retorn de Guinea al govern civil en un termini de sis mesos.
En les eleccions presidencials del 27 de juny hi va haver
acusacions de frau, i es van celebrar de nou el 7 de novembre. La participació
electoral va ser alta i les eleccions van transcórrer amb relativa calma. .
Alpha Condé, líder del partit d’oposició Reagrupament del Poble Guineà (RGP),
va guanyar les eleccions, prometent reformar el sector de la seguretat i
revisar els contractes miners.
L’any 2013 tenia que haver-hi eleccions al maig, però al febrer
van començar les protestes per la manca de transparència en els preparatius
electorals; la coalició opositora es va retirar de les eleccions en protesta
per la manca de transparència. Nou persones van morir durant les protestes, i
unes 220 van resultar ferides. Algunes morts i ferits van ser causats per
forces de seguretat que van utilitzar munició real contra manifestants. La
violència va provocar enfrontaments ètnics entre els Malinke i els Fula, que
donaven suport i s’oposaven al president Condé, respectivament. El 26 de març
de 2013, el partit d’oposició es va retirar de les negociacions amb el govern
sobre les eleccions, dient que el govern no les havia respectat i havia trencat
tots els acords.
El 25 de març de 2014, l’Organització Mundial de la Salut va
declarar que el Ministeri de Salut de Guinea havia informat d’un brot de la
malaltia pel virus de l’Ebola a Guinea. Aquest brot inicial va tenir 86 casos,
incloent-hi 59 morts. El 28 de maig, hi havia 281 casos, amb 186 morts. El 18
de setembre de 2014, vuit membres d’un equip d’educació sanitària sobre l’Ebola
van ser assassinats per vilatans a la ciutat de Womey. A 1 de novembre de 2015,
hi havia hagut 3.810 casos i 2.536 morts a Guinea.
El 14 d’octubre de 2019 van esclatar disturbis civils massius i
protestes violentes contra el govern d’Alpha Condé, contra els canvis
constitucionals. Més de 800 persones van morir en els enfrontaments. Després de
les eleccions presidencials de 2020, l’elecció d’Alpha Condé per a un tercer
mandat va ser impugnada per l’oposició, que el va acusar de frau. Condé va
afirmar que un referèndum constitucional de març de 2020 li permetia
presentar-se malgrat el límit de 2 mandats.
El 5 de setembre de 2021, després d’hores de trets prop del
palau presidencial, el tinent coronel Mamady Doumbouya va prendre el control de
la televisió estatal i va declarar que el govern del president Alpha Condé
havia estat dissolt i les fronteres del país tancades. Al vespre, els colpistes
havien declarat el control de tot Conakry i de les forces armades del país. El
6 de setembre, l’exèrcit controlava completament l’administració estatal i va
començar a substituir l’administració civil per la seva homòloga militar.
Les Nacions Unides, la Unió Europea, la Unió Africana i la
CEDEAO (que va suspendre l’adhesió de Guinea) van denunciar el cop d’estat i
van demanar l’alliberament incondicional del president Condé. Respostes
similars van venir d'alguns països veïns i occidentals (incloent-hi els Estats
Units), i de la Xina (que depèn de Guinea per a la meitat del seu mineral
d'alumini, facilitada per les seves connexions amb el president Condé). Malgrat
això, l’1 d'octubre de 2021, Mamady Doumbouya va prendre possessió com a
president interí.
L’11 de maig de 2023, almenys set persones van ser abatudes en
manifestacions anti-governamentals a ciutats de tota Guinea. El moviment
anti-governamental es va implicar en protestes pacífiques i va demanar als
governants que posessin fi al govern militar a Guinea i fessin la transició del
país cap a la democràcia.
El 18 de desembre de 2023, es va produir una explosió al
principal dipòsit petrolier del país, a Conakry, que va causar la mort de 24
persones i va provocar l’escassetat de combustible les setmanes següents. Els
disturbis civils i econòmics existents al país van empitjorar, amb diverses
confrontacions entre manifestants i policia a Conakry, l’augment dels costos
del combustible i dels viatges, i una inflació general del preus a tot el país.
Doumbouya va fixar inicialment el 31 de desembre de 2024 com a
data límit per iniciar una transició democràtica, però no ho va complir. Davant
de les protestes i crítiques d’activistes i de l’oposició, en el misatge d’any
nou del 2025 va prometre que es faria un referèndum constitucional i eleccions
aquell mateix any. El 21 de setembre de 2025 es va celebrar un referèndum
constitucional, que va establir una nova constitució que substituïa la aprovada
el 2020 i va marcar el primer pas cap al govern civil. Al maig de 2025 es van
anunciar les eleccions per al desembre.
El 28 de desembre de 2025, els guineans van votar a les
primeres eleccions des del cop d’estat de 2021, perpetrat per Mamady Doumbouya.
Hi havia 9 candidats, i va guanyar per una majoria aclaparadora Doumbouya, amb
crítiques per part de l’oposició i de Nacions Unides sobre el desenvolupament
del procés.
Jo vaig visitar el país entre finals de desembre del 2005 i
començaments del 2006. Per tant era quan governava Conté, amb una certa
estabilitat, tot i que un any més tard començaven grans protestes i vagues en
contra del govern.
Vam volar amb la companyia aèria marroquina i vam fer escala a
Casablanca; una escala prou llarga com per poder anar a la ciutat unes hores.
El viatge es va centrar sobretot a la zona de Fouta Djalon, i
per acabar vam anar a les illes.
En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar.
