El primer que vam visitar del parc va ser el llac Limpiopungo,
que es troba a 3.850 metres d’altitud. Vam donar la volta al llac, 1,5 km, i en
dies clars hi ha molt bona vista del Cotopaxi, però aquell dia estava molt
tapat. Tot i que estàvem per sota dels 4.000 metres notava l’alçada en caminar.
La idea era pujar fins al refugi, però el temps era infernal,
pedregava o nevava una mica, feia molt vent i hi havia molta boira. O sigui que
vaig passejar per allà; no recordo si part del grup hi va arribar.
El Cotopaxi és un volcà actiu, el segon pic més alt del país
(5.897 m) i el segon volcà actiu més alt del món (el primer és el Llullaillaco,
a Xile). Està situat a uns 50 km al sud de Quito i la seva base té un diàmetre
d’uns 20 km.
El volcà Cotopaxi ha mostrat important activitat a partir del
2015, i està sota vigilància constant per l’Institut Geofísica de la Escuela
Politécnica Nacional.
El Parc Nacional de Cotopaxi és una àrea protegida situada a
les províncies de Cotopaxi, Pichincha i Napo. Es va crear l’any 1975.
El seu ecosistema acull diverses espècies d’arbres,
especialment pins, cosa que fa que el lloc sigui un pinífer sud-americà; com
qualsevol bosc andí, les espècies de xiprers, pins, avets i freixes són
abundants.
Queden pocs boscos autòctons densos, ja que la resta han estat
destruïts per incendis o talats per sembrar-hi gramínies. Hi ha extensos
aiguamolls de Stipa ichu, l’herba predominant a la regió. A mesura que
s’ascendeix, va canviant la vegetació, i apareixen altres plantes i colònies de
plantes en forma de coixinets, molses, líquens... A la zona de neus perpètues
ja no hi ha vegetació.
El bosc humit representa la part més baixa del parc, entre els
3.400 i els 3.900 metres d’altitud, amb temperatures entre els 6i 12 ºC. La
característica principal d’aquest bosc és que els seus arbres són baixos i
deformes.
El páramo pluvial sub-andí compren la franja que es troba entre
els 3.900 i els 4.400 metres d’altitud. Aquí les temperatures es troben entre
els 3 i els 6 ºC. Aquesta zona ocupa una bona extensió del parc.
La tundra pluvial Andina es troba entre els 4.400 i els 4.700
metres d’altitud, amb una temperatura que se situa entre els 1,5 i els 3 ºC.
Aquí la vegetació forma colònies i ja no hi ha gramínies.
Als voltants del parc hi ha grans extensions de plantacions de
pi, del pinus radiata, una espècie nativa de Califòrnia, que es va introduir
aquí l’any 1976, amb finalitats comercials. Tot i que la majoria d’aquestes
plantacions estan fora del límits del parc, han creat “microhabitats” que han
desplaçat la vegetació característica de la zona i han modificat la dinàmica
dels ecosistemes; en alguns casos han servit de refugi per a algunes espècies
animals, com el cérvol de cua blanca i espècies d’aus petites.
Les aus més importants són l’esparver, el falcó, l’ànec, el
mussol, el còndor, el tucà andí, colibrís...
La gent del país és encantadora, i tenen moltes ganes de
parlar. El seu tarannà és pausat, parlen suaument, i primer hi ha les
salutacions abans de començar una conversa. Em fan gràcia algunes de les
expressions que fan servir; l’altra dia una dona em va preguntar quan havíem
arribat i quan vaig dir que el dia abans, va dir “así aún estan nuevecitos!”.
Era frustrant veure el refugi i el camí que semblava fàcil i no tenir esma de pujar-hi.
Després d’estar als peus del volcà Cotopaxi a 4.500 metres d’altitud, va ser un descans tornar a Latacunga (2.860 m).
