Equador i Galápagos (2008)-6. Latacunga i llac Yambo

En tornar del Parc Nacional del Cotopaxi vam sortira passejar i a sopar, ja relaxats en estar per sota dels 3.000 metres. 

Al matí següent vam visitar el mercat i allà a la vora hi ha l’església de la Virgen del Salto. No vam entrar a l’església però té una història curiosa.

Es diu que a principis del 1600 un artista va pintar sobre una pedra la imatge de la Verge i els devots van construir una petita capella prop del riu Yanayacu, que en aquella època marcava el límit de la ciutat.

El 20 de juny de 1698 un terratrèmol va destruir la ciutat de Latacunga i la pedra amb la pintura de la Verge va anar a parar al riu, i servia de punt de suport per poder creuar el riu fent un salt.

Van passar els anys i un dia uns nens van descobrir que la pedra que feien servir per creuar el riu d’un salt tenia pintada la cara de la Verge María. Llavors la gent del poble la va treure del riu i es va construir una nova capella dedicada a Nostra Senyora del Salt (Nuestra Señora del Salto o del Brinco).

La devoció mariana va seguir creixent, i al segle XVII es van fer diverses pintures amb la inscripció “La Peregrina Reina de el Salto... preciosisima perla de Latacunga”.

Amb el pas del temps l’església quedava petita i a partir de 1928 es va iniciar la construcció de l’església que es veu actualment; es va trigar 20 anys en completar-la amb l’esforç de la comunitat i els devots. El 21 de novembre de 1998 es va declarar aquest temple Santuari Marià Diocesà.

Del mercat el que em va sorprendre més van ser els ous de gallina amb closques de colors diferents als blancs i marrons.

El color de la closca dels ous ve determinat principalment per la genètica de la  gallina. Els responsables del color de la closca són dos pigments naturals, la protoporfirina i la biliverdina.

El color de la closca no afecta ni al gust ni a les propietats alimentàries de l’ou.

La protoporfirina, precursora de l’hemoglobina, és la responsable de la coloració marronosa de la closca dels ous de gallina. Es diposita a la superfície de l’ou al final del procés de formació, i per això aquesta closca tan sols té coloració a l’exterior, l’interior és blanc.

La biliverdina és un derivat de la protoporfirina; algunes races de gallines i d’altres aus, tenen un enzim que transforma l’hemoglobina en biliverdina. Aquest és un pigment de color blau que es diposita durant el procés de formació de la closca, per això aquesta té color tant a l’exterior com a l’interior. Els color blavós dels ous d’alguns ocells també és degut ala biliverdina.

La combinació dels dos pigments dona closques amb coloracions verdoses. I evidentment, els ous blancs són els que no tenen cap dels dos pigments.

Continuant el nostre viatge cap al sud, abans de deixar la província de Cotopaxi anem a visitar el llac Yambo, que es troba uns 25 km al sud de Latacunga; de fet es troba entre dues ciutats andines, Latacunga i Ambato, a una altitud de 2.600 metres.

El llac (o llacuna) fa 1.100 m de llarg i 290 m d’ampla. La profunditat màxima de les seves aigües verdoses és de 25 metres.

Al llac Yambo també se’l coneix com el llac Verd, pel color de l’aigua que canvia de tonalitat segons la llum.

El lloc on es troba va ser un assentament indígena dels Paeces, una branca dels Panzaleos, en època inca. En el turó de Tamboloma s’hi han trobat restes de ceràmica preincaica.

El seu nom podria venir de la paraula Yamboc, que significa llacuna fumejant, degut a que a l’antiguitat s’evaporava molt.

També se’l coneix com el llac Encantat, per les llegendes que s’expliquen relacionades amb aquesta massa d’aigua.

De les llegendes que s’expliquen, i que passen de generació en generació, n’hi ha una que explica que el llac es va formar  després d’una esllavissada de terra que va cobrir l’antic poble. I des de llavors, les ànimes del seus habitants habiten a les profunditats del llac.

També s’explica que l’any 1988 van desaparèixer dos joves, els germans Restrepo; totes les cerques que es van fer van ser infructuoses. En algun moment es va dir que la policia els hauria llançat al riu ficat en bosses de plàstic; es va fer una primera cerca amb bussos l’any 1991 sense resultats i la segona, la comissió de la veritat va tornar a buscar l’any 2009 i no tinc clar si no van trobar els cossos o be no es van poder identificar.

Una altra llegenda parla d’un accident ferroviari que va tenir lloc a la vora del llac. Va arribar un tren ple de “montoneros” que donaven suport a la Revolució Liberal de Eloy Alfaro, a conseqüència d’un sabotatge perpetrat pels conservadors, quan el tren passava pel punt més proper al llac va descarrilar i va caure a l’aigua. No es va salvar ningú.  Des de llavors es diu que quan son les 12 de la nit es pot sentir el so de la màquina de vapor arrossegant el tren.

També es diu que aquest era un terreny de cultius, que es va començar a desenvolupar en el 1919. Llavors no hi havia gens d’aigua i quan plovia i es formaven tolls els habitants de la zona hi tiraven sal i ají (bitxo) perquè no s’assequessin. Diuen que als antics habitants explicaven que va funcionar, ja que un matí es van trobar que s’havia format un llac immens.