Quan vam arribar a Quito vam tenir temps de passejar una mica,
tot i que estava morta de son i sentia una mica el mal d’alçada. La primera
impressió va ser que la gent era molt amable i els preus de les coses baixos.
En realitat la ciutat s’anomena San Francisco de Quito i és la
capital del país. Està 2.850 metres d’altitud, al vessant oriental del volcà
Pichincha. Em sembla que és la segona ciutat més poblada del país, darrere de
Guayaquil.
La ciutat es troba al carreró interandí, a l’anomenada fossa de
Guayllabamba; degut a la seva ubicació és llarga i estreta, fa uns 25 km de
llarg, en direcció nord-sud, i uns 4 km d’amplada.
Quito té el centre històric més gran, menys alterat i millor
conservat d’Amèrica. Aquest centre va ser, juntament amb el centre històric de
Cracòvia, Polònia, el primer a ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la
UNESCO el 18 de setembre de 1978.
Aquí l’espanyol Sebastián de Belalcázar va fundar la vila de
San Francisco de Quito,l’any 1534. Veient el ràpid creixement els conqueridors
van convertir aquest punt en Bisbat (1545) i en Real Audiència (1575).
D’aquesta època daten convents com la Concepció, Sant Agustín, San Francisco,
La Merced i Santo Domingo, que encara es conserven.
La seu de la Real Audiència de Quito es va convertir el 1830 en
la capital de la República de l’Equador. A partir de llavors aquesta població
construïda en estil colonial espanyol, va sofrir algunes modificacions sobretot
en el període presidencial de Gabriel García Moreno, qui el 1870 va ordenar la
construcció de nous edificis d’estil neoclàssic.
Per revertir la situació de deteriorament, l’any 1997 l’Empresa
de Desenvolupament del Centre Històric va iniciar un programa per retornar a
aquest lloc a l’esplendor que tenia en el passat.
L’any 1987 la ciutat va patir un terratrèmol que va afectar a
alguns edificis. El congrés va crear el Fons de Salvament del Patrimoni
Cultural (FONSAL) perquè treballés en la restauració, conservació i manteniment
del patrimoni de Quito i dels seus voltants, mitjançant diversos projectes,
així com conservar vius els costums i tradicions que reflecteixen la identitat
dels habitants de la ciutat.
L’edifici té cinc cúpules i una torre quadrada; està decorat
amb inscripcions inques i àrabs. La construcció es va iniciar l’any 1701 i la
torre es va completar el 1736; la basílica es va consagrar l’any 1747.
En aquest edifici hi ha una de les biblioteques històriques més
importants de la ciutat, tant pel seu contingut com per l’estat de conservació.
La biblioteca ocupa dues plantes a l’ala nord del convent. Segons l’inventari i catalogació que es va fer durant entre el 1994 i 1997, hi ha 22.000 volums i més de 40.000 registres bibliogràfics.
L’anomenada Cima de la Libertad és un petit contrafort
muntanyós situat als peus del Pichincha; al seu voltant és on hi va haver la
batalla de Pichincha, el 24 de maig de 1822, que assegurà la independència de
la nova República de l’Equador. A dalt hi ha un petit museu sobre aquesta
batalla.
Encara hi ha un altre turó que domina el centre històric, el
turó d’Itchimbía, a la banda oriental. Fins no fa massa temps estava
deshabitat, però en els darrers anys es va iniciar una ocupació incontrolada;
l’ajuntament ha aconseguit aturar aquest procés i s’ha aprofitat l’espai per
convertir-lo en un parc públic.
L’Església de San Francisco és una basílica catòlica situada al
centre històric de Quito, davant de la plaça del mateix nom. A l’igual que
l’altra és també un convent. Està considerada una joia de l’arquitectura
continental per la seva barreja de diferents estils combinats durant més de 150
anys de construcció.
El conjunt té 13 claustres, tres esglésies i un gran atri. Actualment s’hi duen a terme diverses activitats: conventuals i religioses, atenció pública en els àmbits de la salut, la comunicació, l’educació i altres de caràcter popular que mantenen l’edifici actiu. El terratrèmol de l’any 1868 va fer caure les torres.
La plaça de San Francisco, que es troba davant del complex,
durant anys subministrava aigua a la ciutat de la seva font central. Ha
funcionat , i que ha funcionat com a mercat popular, espai per a concentracions
militars i polítiques, i com a lloc de trobada i oci social.
En època prehispànica, els terrenys actuals de l’Església i el
Convent de San Francisco estaven ocupats pel palau reial de l’inca Huayna
Capac. Abans de que els espanyols arribessin a la ciutat, davant de la
impossibilitat de defensar-la, el general indígena Rumiñahui va ordenar la seva
destrucció total. En l’incendi de la ciutat, el palau va ser destruït i
enterrat sota una gran quantitat de runes i deixalles.
Dos anys després de la fundació de la ciutat van arribar dos
clergues belgues, que amb el suport de la congregació franciscana europea, van
aconseguir adquirir alguns terrenys al costat sud-oest de la Plaça Major, al
mateix lloc on antigament hi havia les seus militars dels líders de les tropes
imperials inques. Aquest lloc tenia una enorme importància històrica i
estratègica per als pobles indígenes que els franciscans volien evangelitzar.
La plaça de la
Independència és el centre polític i històric d’Equador i és el punt referencial
de l’altitud a la que es troba la ciutat (2.818 m).
En aquesta plaça hi ha el Monument a la Independència, dedicat
als herois de la independència del 10 d’agost de 1809, data del Primer Crit de
la Independència Hispanoamericana.
La primera plaça de la ciutat colonial era la que ara es coneix
com a Plazoleta Benalcázar; aquesta placeta sempre es va considerar provisional
mentre es construïa un traçat adequat per a la noble ciutat espanyola de Quito.
Va ser a principis del segle XVII, el 1612, quan els poders de la ciutat es van
traslladar als voltants de la Plaça Grande, com van decidir anomenar-la perquè
era la més gran en aquell moment.
Inicialment, només era una esplanada de terra on l’any 1564
s’hi va col·locar una font per subministrar aigua als veïns. Com que era més
gran que la plaça provisional i el terreny circumdant encara estava desocupat,
algunes institucions van decidir instal·lar-se al seu voltant. L’Església
Catòlica va adquirir terrenys als costats nord i sud, on va construir el temple
principal de la ciutat (Catedral) i la seu de l’arxidiòcesi (Palau de
l’Arquebisbe).
Durant diversos segles després de la fundació de Quito, la
Plaça Grande no era més que una gran esplanada empedrada amb una bonica font al
centre, al voltant de la qual a vegades s’hi feien festes organitzades pel
cabildo en nom de la corona espanyola. A diferència d’altres ciutats colonials,
no hi ha evidències de que en aquesta plaça hi haguessin edificis importants
dels pobles indígenes. La plaça també servia com a mercat, i era coneguda com
la plaça de la catedral.
A principis del segle XVIII, aquest lloc era realment la plaça
principal, i el govern espanyol volia una plaça de l’estil de les ciutats
europees. A nivell paisatgístic va concebre la plaça com a jardí per al Palau
de Carondelet. Les escales del palau acabaven a la plaça i es va prohibir el
pas de carruatges per l’extrem occidental de la plaça, que limitava amb
Carondelet.
A principis del segle XIX, la plaça va ser novament renovada,
es van retirar les escales del palau i es va reobrir el pas pel que aleshores
s'anomenava Calle de las 7 Cruces.
A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, la Plaza
Grande es va convertir en un jardí d’estil francès, amb una tanca que
l’envoltava i diverses portes als costats. Els arbres més antics daten
d’aquella època, especialment les palmeres que es poden veure davant del Palau
de l’Arquebisbe.
L’any 1903, el president Eloy Alfaro va ordenar la construcció
d’un monument per commemorar el centenari del Primer Crit d’Independència del
país. El conjunt escultòric se situaria al centre de la plaça, en el lloc de
l’escultura d’Isabel La Catòlica.
A la plaça hi havia moltíssima gent, amb desfilada de músics...
era 6 d’agost, per tant suposo que devia ser part de les festes de celebració
de la independència, que és el 10 d’agost, data del Primer Crit.
