Acabem el nostre recorregut pel país visitant el parc Nacional Tayrona que es troba a uns 30 Km de la ciutat de Santa Marta. Aquest parc té una part terrestre i una marina, que correspon aproximadament a una cinquena part.
El parc té diferents alçades ja que va des del mar fins als contraforts de Serra Nevada de Santa Marta, fins a una alçada d’un 900 metres.
Vam arribar a l’hotel playa koralia, poc abans de la posta de sol. És un lloc molt agradable. Les habitacions bàsiques però amb encant. Els llits d’obra i el que m’agradava més, el bany a cel obert. La part del wàter i lavabo té una mica de teulada per no mullar-te si plou, però la dutxa no. Sentir el vent, poder veure les estrelles o els núvols mentre et dutxes és molt agradable.
La platja amplia, de sorra blanca, i sense ni una ànima. El personal de lloc molt agradable i el menjar sorprenent. Res a veure amb el que havíem estat prenent fins ara. Essencialment vegetarià, amb un toc de disseny, molt bo, però un tant escàs per mi, que menjo bastant. Aquell vespre la majoria vam repetir del que ens van oferir. Crec que era una crema vegetal.
Al dia següent vam fer l’excursió pel parc nacional fins a Pueblito. Sabia que era una bona caminada, que era dura per la calor que fa per aquí, però va sobrepassar les meves expectatives. Vaig arribar al límit de les meves forces.
Vam esmorzar a les 6 del matí. El menjar molt cuidat, suc de mores, un ou estrellat, dues petites llesques de pa amb pesto i un plàtan. Per mi era massa poca cosa per la caminada que ens esperava.
Des de l’hotel vam anar fins al poble de Calabazo, on comença l’excursió. Al costat del camí hi havia un bar i allà vaig comprar dues ampolles petites d’aigua. Pensava que aniríem trobant begudes pel camí. A les 8 estàvem a la porta d’entrada del parc i començàvem la pujada.
La primera part del recorregut es fa per un camí ampla, en alguns llocs hi ha bona vista, tot i que jo no podia gaudir gaire de les vistes dons tenia prou feina per anar tirant amunt sense bufar massa.
El parc nacional tayrona té importància des del punt de vista de la seva biodiversitat i també a nivell arqueològic. Hi ha més de 770 espècies diferents de plantes i també cinc varietats de felins. Hi ha les platges de sorra blanca, corals, manglars... Molta varietat.
Pel camí vam veure una granota, molt petita i que sembla inofensiva però que segrega un producte nociu que et pot afectar si la toques. Els hi serveix per defensar-se dels depredadors.
Al cap d’una hora i mitja de pujada vam arribar a l’entrada del poble. Hi ha dues lloses verticals a banda i banda del camí, marcant l’entrada. Hi ha altres camins al voltant, però s’ha d’entrar per aquí si tens bones intencions. Les altres vies son perquè surtin els mals esperits.
Els tayrona eren els habitants de la regió quan van arribar els espanyols i van fundar Santa Marta. Les relacions entre els espanyols i els tayrona no van ser fàcils. Al llarg de 75 anys hi va haver diversos enfrontaments, ja que els tayrona es resistien a la ocupació. Hi va haver també alguns períodes de calma.
La cosa va canviar quan l’any 1600 el governador de Santa Marta va capturar als cacics dels diferents grups que conformaven els tayrona i que ocupaven tota aquesta regió, i els va matar; els hi van tallar el cap i els van esquarterar. Alguns van sobreviure a la massacre i es van escapar cap a la part alta de les muntanyes. Als que van capturar els van entregar als comanadors perquè treballessin per ells.
Els descendents dels tayrona actualment formen quatre grups que estan emparentats entre ells. Són els arhuacos o ikas, els kankuamos, els kogi i els wiwa. En conjunt són més de 30.000 persones actualment..
Aquests grups es van adaptar a la invasió de forma diferent. Els kogi van fugir cap a zones mes altes de la serralada i preserven el seu territori de l’arribada de forasters. No deixen que hi vagin turistes. Els arhuacos s’han organitzat políticament per defensar els seus drets. I els kankuamos viuen a la part més baixa de la muntanya i la majoria s’han integrat a la societat majoritària, o sigui la no indígena. 
Per tos ells aquesta zona és sagrada. La serralada de Santa Marta representa el cor del mon. Per ells hi ha una línia invisible que marca el territori sagrat dels seus ancestres.
S’han trobat restes de ceràmica d’aproximadament el 2500 a. C., però el que es considera que és ceràmica tayrona va des del 200 a. C. fins al 1650 d. C. També es dedicaven a l’orfebreria i al filat de l’or. Les peces fabricades pels tayrona diuen que són de millor qualitat que les dels muisques.
Ells s’autoanomenen “germans grans”. Consideren que tenen una saviesa i un coneixement místic més elevats que la resta de població, als que anomenen “germans petits”.
Com a germans grans, consideren que tenen el deure de mantenir l’equilibri de l’univers. Consideren que els desastres naturals que succeeixen en diferents parts del planeta són a causa de que trencat l’harmonia. Per restaurar l’equilibri cal fer ofrenes en indrets sagrats, retornant a la terra el que d’ella s’ha obtingut.
Els turistes, però també els colombians que no són tayrones, son “germans petits”. Ens explicava el guia que consideren que els forans no respecten l’entorn, que es comporten com nens que tot ho remenen, que es fiquen per tot arreu, que agafen el que volen... És per això que de tant en quant cal regenerar el terreny, tant des del punt de vista de la natura com energèticament. Cada any hi ha un mes en el que el parc tayrona està tancat i venen els “mamos” a “netejar” la zona. Fan diferents cerimònies i rituals amb ofrenes per purificar la zona.
El mamo representa la saviesa. És el que resol els problemes ambientals, econòmics, polítics o culturals del territori de la serra nevada de Santa Marta. Diuen que els mamos aprenen cada dia. He trobat una frase que va dir un important mamo: "a mis 105 año sigo aprendiendo porque la sabiduría de la madre tierra y todos los planetas no está escrita en libros, está en la memoria viva de los nevados, de los ríos, del mar, de las nubes y cada día se aprenden más cosas de la biblioteca natural".
Els mamos son els seus líders espirituals i els responsables de mantenir l’ordre natural al mon, per medi de cançons, ofrenes i meditació. En realitat la seva funció és molt àmplia, és el guia espiritual, però també el savi i mestre i el que té els coneixements per guarir. Els futurs mamos comencen la seva preparació ja de petits; és un aprenentatge que dura uns 18 anys. És una mena de guia espiritual, mestre i guaridor.
La coca té un paper clau en la vida quotidiana dels tayrones i també es fa servir en ofrenes i cerimònies. Tots els homes duen sempre a sobre una bossa amb fulles de coca, pel seu consum. Quan es creuen amb un altre home s’intercanvien un grapat d’aquestes fulles com a senyal de respecte.
A més de la bossa amb la coca, porten també el “poporo”, que és una carbassa petita buidada plena amb la pols de conxes triturades. Amb un palet posen una mica d’aquesta pols a les fulles de coca que estan mastegant i així, aquest producte bàsic afavoreix l’alliberament de l’agent estimulant de les fulles triturades. El poporo és el símbol de maduresa i també és un distintiu d’aquests grups.
Per la seva banda el tret característic de les noies i dones són els collarets. Tant homes com dones duen el cabell llarg, amb el que diferenciar als adolescents costa una mica sinó és per la bossa o collaret.
En les parts baixes de la muntanya els colons també han cultivat la coca, però en aquest cas destinada al tràfic de droga. A l’igual que ha passat en tants altres llocs del país, els grups indígenes, s’han trobat més d’un cop atrapats en el foc creuat entre exèrcit i guerrilles. Molts han mort assassinats, altres han hagut de fugir.
En el trajecte de pujada fins a Pueblito vam creuar-nos amb un noi, duia la seva bossa, el cabell llarg, la túnica blanca... El vam saludar però no va dir res, va passar sense mirar-nos. Ens van explicar que alguns saben castellà. Em sembla que és el mamo és el que decideix quins nens han d’anar a l’escola i quins no. Els que van a l’escola aprenen el castellà, però per poder parlar amb un foraster han de tenir l’autorització del mamo.
Hi ha coses curioses, i que vistes des de la nostra perspectiva són incomprensibles, però deuen tenir alguna explicació que desconec. Una d’elles és que la baixa per maternitat la tenen els homes. La dona després del part s’endú al nen al camp amb ella, mentre que l’home es queda a casa sense fer res. Com que el guia que dúiem no era tayrona no ens va poder explicar la raó d’això. Esperava que trobaríem al mamo, però havia sortit i no estava a casa. Només hi havia la dona i algunes nenes.
Prop de l’entrada del poble hi ha uns blocs de roques amb gravats. Ens van explicar el que representaven però ho he oblidat. Era molta informació a retenir.
Hi ha un cartell explicatiu de la filosofia dels kogui: totes les accions contra la natura son un sacrilegi que es torna en contra de l’home. Hi ha uns símbols que també tenen a veure amb les seves creences i la seva cosmogonia.
Hi ha una zona del poble en la que l’accés està restringit per ser una zona sagrada pels tayrones. Si no estic confosa hi ha tombes. Es veu una escala en pedra que s’enfila per la muntanya. Potser a la part alta hi ha el lloc on es fan els rituals i ofrenes.
El poble està enmig de la vegetació, amb caminets ombrívols. Les cases són circulars, construïdes amb troncs i sostre de palla. El terreny on es troben les cases està una mica més elevat que el camí, com en una mena de plataforma. Aquí hi ha l’hort i la casa que està encara sobre una altra plataforma, aquesta en pedra.
Els diferents cercles o terrasses sobre els que esta assentada la casa tenen la seva importància. A la més baixa un visitant hi pot accedir, però apropar-se a la porta de la casa sense permís es considera una invasió, encara que no hi hagi ningú a dins.
Hi havia alguns turistes per allà, que com ens va fer veure el guia, no guardaven el més mínim respecte pels habitants del poble. Anaven sense samarreta, es feien fotografies a tocar de la casa, en l’espai que està reservat per la família... és d’això que es queixen, d’aquesta invasió i manca de respecte envers el seu estil de vida i el seu espai.
Vam veure alguns morters en pedra, com els que jo havia trobat un cop pel desert d’Algèria.
Un altre dels rètols que vaig trobar per allà posava: “en el interior del ser humano se ha talado el bosque de su sensibilidad y se ha secado el riu de la esperanza, por esto és preciso reforestar el corazón”.
El poble està molt ben condicionat, amb camins empedrats amb lloses planes, parterres i terrasses... És molt agradable.
Hi ha canalitzacions d’aigua per aprofitar la que baixa per la muntanya i evitar que arrossegui les cases o s’erosioni el terreny.
Els diferents pobles que hi ha per la muntanya estaven comunicats, per camins empedrats i també hi havia un camí que baixava cap al mar, a on anaven a pescar.
En una de les platges hi ha una mena de piscina formada per grans blocs de pedra, que utilitzaven com a trampa per agafar els peixos.
Ens expliquen que a partir de gener del 2019 es prohibirà l’accés a Pueblito. Ho han anat retardant, però finalment serà l’any vinent i si no estic confosa es prohibirà l’accés durant 40 anys. Suposo que hi ha hagut un excés de visites, trepitjant, embrutant la zona, envaint la seva intimitat...
En el poble tenien una petita paradeta amb artesania i algun refresc. Vaig aprofitar a comprar una beguda i una polsera feta per ells.
La baixada va ser terrorífica. Un camí, si se’n pot dir així, que baixa cap a la platja enmig de grans blocs de pedra. En molts trams has de seure sobre la pedra i lliscar cap avall, vigilant de posar be el peu en arribar a la zona de pedres més plana. Jo vaig trigar una mica més de dues hores en baixar. Tot i que m’havia pres un refresc que m’havia aportat sucre, em faltava menjar i beguda. Em racionava l’aigua que em quedava, però des de les 6 del matí que havíem esmorzat, molt sa però lleuger, a mi em fallaven les forces. Em costava refer-me de cada tram dur que hi havia. Em costava tornar-me a posar en marxa.
Vaig arribar a baix, a la platja a límit de les meves forces. Pensava que pel camí hi hauria aigua per refrescar-se, però no. Un cop a baix, el que em vaig trobar em va decebre moltíssim. Un xiringuito atapeït de gent dinant i altres a la platja banyant-se. Vaig fer cua per aconseguir aigua i em vaig veure un litre d’una tirada. Una mica mes refeta, vaig emprendre-la amb la segona ampolla mentre el guia m’anava a buscar el menjar. Un arròs amb gambes. No se ni si estava bo o no. Era menjar, però no tenia massa esma de res.
Un cop vaig haver recuperat les forces vaig poder gaudir una mica de l’entorn. La platja era bonica, però amb tanta gent per tot arreu perdia l’encant. No em vaig animar a banyar-me, em va fer mandra. Estava massa cansada.
Després de dinar encara quedaven dues hores més de marxa, amb pujades i baixades; després vaig saber que eren escales i un camí fàcil. Però com que hi havia la opció de tornar a cavall, i me la van recomanar, ho vaig fer. No havia muntat mai a cavall i va ser una experiència que segurament en unes altres condicions l’hagués gaudit més.
A cavall va ser una hora de ruta, també amb pujades i baixades, i el pitjor és que en alguns trams els que anaven a peu passaven pel mateix lloc. I hi havia passos estrets entre les pedres, a vegades dos cavalls volien passar en el mateix moment i eren una mica cabuts. El que jo duia a davant va estar a punt de clavar-nos una coça, al meu cavall i a mi.
Jo pensava que algú guiaria al meu cavall i no; vaig dir que no havia muntat a cavall però així i tot, em van ajudar a pujar i després van animar-lo a que sortís corrent. Em va costar una mica aprendre a tractar-lo, saber com fer-ho per anar a dreta o esquerra i sobretot, a frenar-lo perquè no corregués tant...
Tenia un mal record, en un viatge per Etiòpia, en un camí similar al d’aquí una dona ho feia a cavall. Un moment donat el cavall va frenar en sec i la dona va saltar per davant donant-se un cop al cap. Així que el que em preocupava més era no caure. Però em sentia maldestra, amb les botes el peu no m’encaixava gaire bé en l’estrep i un parell de cops se’m va sortir, el que em va valdre algun crit renyant-me d’algun altre genet. En resum, molt estressant, i et canses d’una altra manera. L’endemà em feia mal tot. 
El viatge estava a punt d’acabar. Al mati següent vam tenir unes hores per estar relaxant-nos a la vora de la platja i preparant-nos pel viatge de tornada.
Després de dinar vam anar cap a Barranquilla. No està massa lluny però vam trigar moltíssim. De fet, vam estar tres quarts d’hora per entrar a la ciutat. Estava plovent, de fet va ser un gran xàfec, i suposo que és el que va provocar el gran embús que hi havia. Pels carrers l’aigua baixava com si fos un riu.
Teníem l’hotel a la part nord de la ciutat, per sort no vam necessitar creuar-la. L’hotel molt confortable, en un barri modern sense massa encant, pel que vaig poder veure, que no va ser gaire. Vam arribar que ja era fosc, i seguia plovent. O sigui que va ser tant sols buscar un lloc per sopar sense haver de caminar massa. Aquí el preu del sopar similar als de Cartagena, o sigui més cars que a la resta de país. Semblava un barri residencial, amb grans mansions i bons cotxes.
Després de gaudir d’un bon descans en un bon hotel, el periple de vols de tornada es feia una mica més lleuger. EI primer vol ens portava de Barranquilla a Bogotà, Un segon vol fins a Madrid, i el tercer, ja finalment cap a Barcelona.
