Cuba_18: Camagüey

Seguim direcció és fins arribar a Camagüey. Està a 534 Km de l’Havana i a uns 100 km del mar. Aquesta ciutat es va fundar en el 1515, amb el nom de Santa María del Puerto del Príncipe. Com va passar amb altres ciutats, el primer lloc que s’havia escollit no resultava idoni i la van desplaçar uns 100 Km cap a l’interior. En alguns llocs he llegit que era per protegir-se dels atacs pirates, però en altres que va ser per culpa de la insurrecció dels taïns. Tot i estar terra endins, el famós pirata Henry Morgan va saquejar la ciutat en el 1688. Va ser llavors quan van decidir que canviarien la planificació de la ciutat, fent un laberint de carrers i carrerons, que no poguessin tornar a assetjar.

Com tantes altres ciutats de Cuba, aquesta també forma part del patrimoni de la humanitat. El nom actual de la ciutat, Camagüey, l’hi van posar en el 1898 quan es van independitzar d’Espanya. Aquest era el nom que ja es feia servir per anomenar aquesta regió. 

Abans de l’arribada dels espanyols la població aborigen era agricultora i terrissaire. La seva vida va canviar, amb l’arribada dels colons que aplicaven ma dura, maltractes i violència, el que va provocar la seva extinció. 

Uns es van rebel·lar, d’altres se suïcidaven en massa, el cas és que van acabar desapareixent. Però com ja he comentat, la insurrecció dels habitants de la regió és el que va motivar el desplaçament de la ciutat a un lloc on no hi hagués tants problemes. 

Després de la seva fundació en poc temps la ramaderia es va convertir en la principal font de riquesa, i també va augmentar el contraban, amb les altres Antilles.

L’any 1616 els esclaus es van revoltar i van provocar un gran incendi a la ciutat. Més tard vés quan van arrasar-la els pirates anglesos i francesos.

L’assentament definitiu de la ciutat és de finals del segle XVII; llavors es van construir noves esglésies i en els barris veïns sorgien tant edificis religiosos com civils. L’any 1750 la ciutat tenia ja nou esglésies. Hi havia unes 1500 cases d’una sola planta. Era una ciutat pròspera amb una economia ben consolidada. Les construccions posaven de manifest la seva riquesa. La pavimentació del centre històric amb pedra és del segle XX. 

A part de la ramaderia, la industria sucrera també havia anat en augment, ajudant al creixement de la ciutat. Per altra banda, en ser una regió de sols argilosos, els artesans terrissaires van anar adquirint importància. 

Els criolls de la ciutat eren gent adinerada i volien a més de controlar l’economia, poder tenir pes polític. Espanya es va adonar de que això comportava un risc i els va reprimir de forma violenta, el que va desencadenar la revolta dels seus habitants. 

Els primers intents per independitzar-se d’Espanya van començar en el 1826, tot i que la guerra dels deu anys, no va començar fins al 1868. 

Molts camagüeyans de classe alta van participar en la lluita per la independència, com Agramonte o Salvador Cisneros Betancourt. També algunes dones, com Ana Betancourt, que va lluitar pels drets de les dones. 

Amb la intervenció americana del 1898 la província va quedar ocupada per les seves, i en els inicis de la república, en el 1902, diversos grups econòmics americans intentaven fer-se amb el control de les terres i les vies de comunicació. Hi van haver alguns assentaments de colons nord americans, que van arribar enganyats per la propaganda de que instal·lar-se aquí era una bona oportunitat. He llegit que encara queda un d’aquests assentaments. 

És la tercera ciutat en importància de Cuba. Segons llegeixo la seva població destaca pel seu nivell cultural i per que son catòlics purs, en el sentit de que en la seva pràctica no hi barregen divinitats africanes. El seu accent també es diferent al de la resta de la illa (jo no ho vaig percebre, però és el que he llegit). 

Sembla ser que les peculiaritats dels camagüeyans són degudes a l’aïllament en el que van viure durant molts anys. La primera obra literària de Cuba era un poema escrit en el 1608 “Espejo de Paciencia” de Silvestre Balboa. Aquesta obra narra el segrest del bisbe de Cuba, en el 1604, per part del corsari francès Girón, i la lluita dels veïns de Bayamo contra els pirates, per alliberar-lo. 

La poetessa Gertrudis Gómez de Avellaneda també era d’aquesta ciutat. 

Aquesta regió ha patit sequeres de forma recurrent, pel que ja des de l’època colonial es van començar a utilitzar grans gerres de terrissa per emmagatzemar l’aigua de la pluja. Actualment aquestes gerres es fan servir com a decoració en diferents carres de la ciutat. D’aquí que se la conegui com la ciutat dels “tinajones”. 

Hi ha una llegenda que diu que si prens aigua d’aquestes gerres et quedes a viure a Camagüey o al menys hi tornes un i altre cop. I com no, hi ha un poema dedicat a aquestes gerres.

Pel centre històric de la ciutat no es pot circular amb cotxe, o sigui que com que és força extens, agafem uns tricicles per fer el recorregut. 

El parc Ignacio Agramonte o plaça de la revolució està dedicada a aquest líder cubà. En aquesta plaça és on es fan tots els actes polítics i culturals. Diuen que hi caben més de cent mil persones. Hi ha un conjunt monumental en granit rosa amb una escultura en bronze d’Agramonte. 

En aquest indret és on hi havia la plaça major, en la ciutat del 1528. Hi ha 4 palmeres en commemoració dels quatre afusellats en la primera insurrecció independentista, en el 1851. Com que no es permetia posar estàtues als seus màrtirs en el 1853 van decidir fer-ho a través de l’arbre que representava la llibertat del país, la palma reial. Com que és un símbol, quan una d’aquestes palmeres mor se substitueix per una altra. 

Ignacio Agramonte era un patriota cubà nascut en aquesta ciutat el 1841. Era de família adinerada i de molt prestigi en la ciutat. Va estudiar dret i ja des de l’època estudiantil es va interessar per les idees independentistes. En el 1868 s’uneix a les forces insurrectes de Céspedes, i va es va encarregar de dirigir als rebels Camaguey. 

Va tenir càrrecs polítics, i a finals del 1868 va signar la primera llei cubana d’abolició de l’esclavatge; ara be, aquesta llei només era vàlida en els territoris ocupats pels revolucionaris. Així i tot, això va obligar al govern espanyol a promulgar la llei Moret, que obligava a alliberar als esclaus menors de 11 anys i majors de 60. Aquestes dues lleis, la espanyola i la cubana van ser el primer pas per l’abolició de l’esclavatge. 

En el 1869, va participar en el redactat la primera constitució de la República de Cuba. Més tard va tenir discrepàncies amb Céspedes i va renunciar al càrrec que tenia. Així i tot, va tornar a lluitar contra els espanyols per alliberar a un company seu. Va morir quan encara no tenia 32 anys en un dels molts combats en que va participar.

És una ciutat plena de places i placetes. La majoria han canviat de nom respecte a l’inicial. Per exemple, la plaça Maceo, que data del segle XVIII, era la plaça de Paula, ja que hi havia una ermita del 1720 dedicada a san Francesc de Paula. En aquesta plaça hi havia hagut un dels edificis més alts de la ciutat del segle XVIII. 

La plaça de la solidaritat, abans plaça de la Soledad, és una de les dotze places històriques de la ciutat. Aquí hi havia hagut l’església de la Soledad, que el seu origen s’explica amb la següent llegenda:

Un carro en passar per aquí, que era el camí que unia el moll amb la ciutat, es va encallar. Llavors els carreters van començar a descarregar-lo per alleugerir-l’hi el pes. La sorpresa va ser que el que provocava el sobrepès era una caixa no massa gran que contenia una imatge de la verge de la Soledat. Ho van interpretar com una senyal de que calia construir-li una església en aquell lloc. La construcció actual és del 1776, però abans ja hi havia una petita ermita.

La plaça dels treballadors, antiga plaça de la Mercè on hi ha el convent dels mercedaris, instal·lats en la ciutat ja des del 1601. La plaça es va obrir per donar més rellevància a aquest convent. Va ser una de les tres primeres places de la ciutat. Més tard s’hi va plantar una ceiba. És la plaça on hi ha la casa natal d’Agramonte. L’església de la Mercè, és del 1748, diuen que la seva torre és de les més boniques de Cuba. Crec que aquí es guarda el sant sepulcre, una obra feta o recoberta de plata, del 1762 obra d’un artista mexicà.

Una altra de les places és la de Bedoya, que abans es deia plaça del Pozo de Gracia, ja que hi havia un pou del que s’abastien d’aigua els veïns i que mai quedava sec. El nom de Bedoya era el d’un comerciant que va tenir el seu establiment en aquest lloc. 

Prop d’aquí hi ha la plaça del Carme, del segle XIX, en forma escalonada i que actualment té uns conjunts escultòrics que representen personatges tradicionals. És una plaça amplia, i aquestes figures en bronze son molt simpàtiques. Hi ha el venedor d’aigua, el que llegeix el diari, les xafarderes i els enamorats. 

En aquesta plaça hi ha també pintura i escultura. Hi ha força gent, turistes i la gent de les cases que pren la fresca. Entre ells vam trobar un jugador olímpic de beisbol, que estava amb un grup d’amics, bevent rom. Per tal i com parlava devien estar bevent des de feia estona. Tenia moltes ganes de parlar i de fer-se fotografies amb nosaltres.

Hi ha el carreró de la misèria. El nom l’hi ve de que és el més curt de la ciutat. Sembla que anteriorment era el pati d’una casa. Té 8 m. de llarg i 2 m. d’ampla. 

La plaça San Juan de Dios és del segle XVIII. Aquí hi ha l’antic convent-hospital de Sant Joan de Déu, del 1728, que avui és la seu del centre provincial del patrimoni cultural de la ciutat. Diuen que en l’església hi ha una representació de la santíssima trinitat en forma de tres figures humanes. 

En aquest antic hospital hi van tenir pres al pirata francès Laffite, en el 1822. Quan el van capturar va fingir que estava molt greu i així va aconseguir que en lloc de dur-lo a la presó el portessin a l’hospital de Sant Joan de Déu. Un cop aquí va aconseguir escapar-se. 

Al vespre, després del recorregut per la ciutat, vam anar a sopar a un dels millors restaurants, en aquesta mateixa plaça. Un lloc excel·lent. Una casa colonial, del 1800, restaurada i convertida en restaurant privat en el 2012. Té un variat bufet lliure, en el que em sorprèn trobar-hi pernil. A part del pernil, que estava boníssim i s’acabava en un moment quan treien una safata, l’alvocat també estava deliciós. La resta de plats no ho recordo, gambes, guisats, amanides.... molt variat. I un bon celler. 

Estàvem allotjats en el Gran Hotel, un edifici del 1939, molt senyorial, molt cèntric i que té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre part de la ciutat.

Cuba_17: Sancti Spiritu i Ciego de Àvila

Sancti Spiritu és una altra de les ciutats colonials; va ser la cinquena que van fundar els espanyols en el 1514. La ubicació original era a uns 8 Km d’on és ara. Es troba a la riba del riu yayabo. 

Al llarg dels segles la ciutat ha patit diversos incendis i atacs pirates, especialment entre els segles XVI i XVII.

Una de les coses que crida l’atenció és l’església parroquial, que està pintada d’un atractiu color blau. Va ser construïda en el 1680 i es considera una de les més antigues de l’illa. No tot el conjunt arquitectònic és de la mateixa època. La torre és del segle XVIII i la cúpula del XIX.

La primera església que va tenir la ciutat era de fusta, però quan la població va créixer, quedava petita i es va construir el nou edifici, que és l’actual.

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta església. Una d’elles està relacionada amb el nom de la porta principal, que es coneix com la porta del perdó. 

Segons la llegenda, hi havia una dona rica que no es va preocupar massa pels altres i que tenia mal caràcter. Quan estava a punt de morir es va penedir de la vida que havia dut i per aconseguir el perdó diví va demanar que l’enterressin a l’entrada principal de la parròquia, així quan la gent entrés a l’església passaria per sobre el seu cadàver.

En el segle XVII els pirates van saquejar diverses vegades la ciutat, enduent-se forces coses de l’església. En el primer saqueig que van fer se’n van endur un colom d’or del 1612, que estava sobre l’altar i que es creu que podia representar l’esperit sant.

Aquest primer assalt pirata va agafar a la població desprevinguda, després es van ja preparar més, tot i que segons he llegit, en van seguir patint.  

El primer temps els enterraments es feien dins de l’església però en augmentar la població es va habilitar un patí com a cementiri. Més tard, el 1804 es va construir ja un cementiri a la ciutat.

En la torre campanar hi va haver quatre campanes, en or, plata i bronze, de diferents èpoques, entre 1771 i 1853.  Aquesta torre va ser la més alta de Cuba i servia també de rellotge públic. El primer rellotge que hi van posar era de procedència anglesa, i es va instal·lar el mateix any que la primera campana, en el 1771. 

Cap al 1850 es va haver de canviar el rellotge per un altre, ja que estava fet malbé, i al mateix temps es va penjar una segona campana. Al voltant del 1910 va tenir un nou rellotge per la torre, aquest cop d’origen francès.

En una de les capelles de l’església hi ha un Crist que diuen que és obra d’un peregrí que va visitar l’església en el 1698. La llegenda diu que es va tancar a l’església per fer aquesta escultura; durant un mes ningú va poder-hi entrar. La última nit, va haver-hi una gran tempesta i quan al matí la gent del poble va entrar a la capella només hi havia la seva obra escultòrica, però el peregrí havia desaparegut.  

Una altra llegenda diu que hi ha un túnel que uneix el riu yayabo amb l’església i que hi havia un follet negre i juganer que apareixia sempre en els llocs menys pensats gràcies a aquest túnel.

El centre històric de la ciutat és molt agradable. Com en totes les altres, es veuen cases del període colonial, restaurades i pintades color pastel, balconades de ferro forjat... Moltes d’aquestes cases ara son hotels i restaurants. Suposo que és l’única forma de poder-les mantenir i restaurar.

Com que era dissabte hi havia molt bullici en el bulevard, on devia haver-hi wifi ja que estaven tots els joves enganxats als mòbils. Per la resta de carrers l’ambient era tranquil. 

El pont sobre el riu Yayabo és el més antic de Cuba; es va construir en el 1831 i els que van dur a terme l’obra eren els presoners. Va ser finançat en part per la població. Diuen que la seva resistència es deu a què en la preparació del morter per fer els fonaments s’hi barrejava llet de burra.  

Hi ha un carrer en el que vas trobant campanes, de mida gran, posades a terra. N’hi ha cinc, representa la història de la ciutat entre el 1514 i el 2014 quan es va celebrar el 500^è aniversari de la seva fundació. Cada campana representa cent anys d’història. Estan fabricades imitant el bronze, i tenen gravat l’escut de la ciutat, amb el colom amb les ales esteses.

És una ciutat molt agradable per passejar; en un carrer per vianants hi ha molts murals a les parets. La trobo una ciutat relaxant. Quan ja estava cansada de caminar vaig entrar a la casa de la troba a prendre la turcola, que és la coca cola cubana. No està del tot malament. És de les millors imitacions que he provat. 

En el pati només hi havia un grup d’homes bevent i parlant de la visita de John Kerry, del dia anterior. Era la primera visita del secretari d’estat d’Estats Units des del 1961.

Tothom havia seguit el seu discurs, per tot arreu es parlava d’aquesta visita i de les seves repercussions. Sentia parlar a aquells homes, que rondaven els 65 anys, en part esperançats, però també amb un cert sentiment de que estaven traint la revolució.

Aquí i allà, quan aconseguia parlar amb la gent notava el mateix, per una banda esperança, ganes de que les coses canviïn, ganes d’obrir-se al mon, de que la situació millori... i alhora un cert sentiment de que no han de pensar així, que han lluitat per la revolució, que han patit per la revolució i no haurien de donar-li l’esquena... 

Continuem carretera dirigint-nos cap a Camaguey. 

Pel camí busquem lloc per dinar sense massa èxit. Trobem algun paladar però el menjar deixa bastant que desitjar o no en tenen prou pels que som. Ens indiquen algun lloc, però a les carreteres no hi ha rètols, no hi ha cap indicador enlloc. 

Estem al centre del país, la porta d’orient, molt lluny de la capital i les seves infraestructures. Al final ens vam aturar a Ciego de Àvila i allà si que vam trobar lloc per dinar.   

Era un restaurant curiós. A la porta hi ha un rètol on posa: Min Chih Tang, Partido demócrata chino (sembla que això és la traducció de les paraules en xinès). I a sobre el símbol de les lògies maçòniques.

La Min Chih Tang és una associació d’unes 270 persones, de les quals sembla que tan sols 8 son xinesos naturals. El seu compromís és preservar i mantenir les costums i tradicions de la cultura xinesa. 

Els primers xinesos van arribar a Cuba en el 1847; es van integrar a la societat, en diferents camps, uns es van dedicar a l’agricultura, d’altres al comerç, o en restaurants i fondes, serveis... Una mica per tot arreu.

Aquesta societat va sorgir a la Xina, en el segle XVII, amb la instauració de la dinastia Qing; era una societat secreta que tenia com a objectiu lluitar contra l’invasor manxú. Aquesta associació es va fundar a l’Havana en el 1887, amb la idea d’ajudar als xinesos que vivien a la ciutat. 

A Ciego de Àvila la seu d’aquesta associació acull a la gent, especialment els grans, que van a passar allà l’estona, i també s’hi poden comprar productes asiàtics.

A l’entrada dels restaurant hi ha un petit temple, dedicat a San Fan Con. Hi ha una oració escrita en la que se l’anomena el sant de tota Xina, i se l’hi demana protecció davant dels enemics, que allunyi els mals i que ens faci invisible a tot el que ens pot ferir. Evidentment per demanar la seva protecció cal posar-l’hi una espelma.

El restaurant està força ple de gent. Tenen cuina criolla. No era cap meravella, però era menjable. La mestressa no tenia massa bon dia, potser perquè tenia el local ple i l’hi faltaven plats, coberts... Sigui com sigui, vam poder dinar i continuar ruta. 

Cuba_16: Santa Clara

Villa Clara és el nom de la província que es troba al centre de la illa. Per això ha sigut des de sempre una cruïlla de camins. La població espanyola que es va assentar en aquesta província provenia de Canàries. La ciutat de Santa Clara es troba en la carretera que uneix les dues parts de la illa, l’occidental on hi ha la capital, l’Havana, i l’oriental on el focus principal és Santiago. 

La ciutat de Santa Clara es va fundar en el 1689. Dos grans famílies que ja eren propietaris de les terres van decidir assentar-se aquí, i a ells s’hi van ajuntar uns quants més d’una població costanera, Remedios, que n’estaven tips de patir els atacs dels pirates i van decidir canviar de lloc de residencia.

Tota aquesta get, unes 175 persones, es van reunir sobre un turó i a l’ombra d’un tamarinde es va celebrar la primera missa. Amb aquest acte quedava fundada la nova ciutat. De fet aquesta ciutat va anar canviant de noms al llarg del temps, fins que es va quedar amb el nom actual de santa Clara.

El primer que es va edificar va ser la plaça major, l’ajuntament i una església construïda en fusta de palma. Aquesta església es va ampliar amb una construcció en totxanes en el 1725, però l’any 1923 amb l’objectiu d’ampliar la plaça es va tirar a terra i es va construir una nova església una mica més enllà. És una llàstima que no s’hagués preservat aquest edifici de fusta.

Els altres edificis que es van construir de seguida per donar vida a la ciutat van ser un teatre, la cambra de comerç, biblioteques, sales de ball... La ubicació de la ciutat en el punt de pas entre orient i occident va propiciar el seu creixement.  

Es va arribar a escriure un himne dedicat a la ciutat, tot i que amb el pas del temps s’ha perdut. Diuen que en el 1895 quan es va inaugurar la planta elèctrica patrocinada per la Sra. Marta Abreu es va tocar i també en la festa que es va fer per celebrar el centenari del seu naixement, l’any 1945.

Durant anys va quedar oblidat fins que en el 2000 amb motiu d’una altra celebració de la ciutat va tornar a sortir a la llum i es va poder sentir interpretat per l’orquestra de la ciutat.

Marta Abreu va néixer en aquesta ciutat l’any 1846  i va morir als 62 anys a Paris. Era de família benestant, dedicada al cultiu de la canya de sucre amb ma d’obra, com tota en aquella època, esclava. Diuen que entre els esclaus l’anomenaven “la generosa” ja que va dedicar bona part de la seva fortuna a la beneficència i a la construcció d’obres d’utilitat pública. Va fundar una escola, un asil per pobres, un teatre, uns safareigs públics, un dispensari.

També va promoure la construcció de la planta elèctrica. Va contribuir econòmicament en la lluita per la independència i també va finançar la construcció d’un tram del ferrocarril per tal de que arribés a la ciutat. 

Ara be, la ciutat de Santa Clara es va fer famosa en el període de la revolució, ja que aquí hi va haver la batalla final en la guerra contra el règim de Batista.

La batalla de Santa Clara va ser a finals de desembre del 1958 quan els revolucionaris, a les ordres del Che Guevara, van apoderar-se de la ciutat. Al cap de dotze hores, Batista fugia del país i fidel castro anunciava la victòria.

Per tal de que la revolució triomfés era vital apoderar-se de Santa Clara, ja que així es tallaria la comunicació entre occident i orient i l’exercit de Batista no podria traslladar tropes cap a orient, a Sierra Maestra que és on estava el focus rebel. A més, pels rebels la ubicació també era molt bona ja que podien aconseguir ajuda de la gent que vivia a les valls, els de la plana.

Em vaig comprar un llibre “gente del llano” de Enrique Oltuski, que vaig trobar molt interessant, ja que mostra una altra cara de la revolució, al menys en el primer temps. Com es va viure en las ciutats, les fàbriques, els estudiants... les dos formes de voler encara la lluita contra la dictadura. 

Es detecta el menyspreu que tenien els de les muntanyes pels del pla. Tot acaba portant a la guerra de guerrilles, la via pacifica no funciona, però els revolucionaris que menystenien als del pla i les ciutats els van necessitar i els van utilitzar quan els hi va convenir. Al final l’autor del llibre lluita al costat del comandant Guevara, tot i que en alguns moments van tenir discrepàncies.   

La ciutat de Santa Clara tenia moltes armes i tancs, a més de suport aeri, pel que apoderar-se de la ciutat era fonamental. L’exèrcit de Batista ocupava tots els punts estratègics de la ciutat. Els rebels uns 400 però amb poques armes. El que els va portar a guanyar la batalla va ser fer descarrilar i capturar el tren blindat. Això passava el 29 de desembre del 1958.

L’exèrcit de Batista encara es va fer fort uns dies en un parell de llocs de la ciutat on estaven atrinxerats, però el 1 de gener del 1959 es van rendir.

Batista volia dur armament i soldats cap a orient, on hi havia la guerrilla rebel. Per això va enviar un tren blindat amb 2 locomotores, 22 vagons, 408 militars, i una bona quantitat d’armament. Aquest tren va arribar a l’entrada de Santa Clara el dia 24 de desembre del 1958. Per evitar atacs el van aturar a les afores, ben custodiat, però el dia 28 de desembre comença la batalla per la captura de la ciutat per part dels rebels.   

Els rebels van destruir part de les vies i quan l’exèrcit de Batista es va veure assetjat pels guerrillers, van pujar al tren i es van dirigir cap a la ciutat, defugint els atacs. Així van arribar al punt on els rebels havien destruït la via. Així que el tren va descarrilar i va quedar inutilitzat. Els rebels es van apoderar de tres dels vagons i van capturar a 41 militars de Batista. Al cap d’unes hores d’enfrontaments es van iniciar les negociacions. El Che Guevara els hi va concedir 15 minuts per decidir si es rendien o no. I es van rendir.  

En commemoració d’aquesta gesta es va construir en el mateix lloc de l’assalt, un monument commemoratiu. Es poden veure alguns dels vagons i la maquinaria que s’havia utilitzat per arrencar la via.

Tot en aquesta ciutat gira al voltant de la figura del Che Guevara. En la plaça de la revolució hi ha el monument més gran dedicat  a aquest personatge. És una plaça immensa, amb un gran figura del Che mirant cap a la seva ciutat natal, Rosario, a Argentina.

El Che va morir a Bolívia en el 1967, juntament amb 29 homes més. Com que aquí a Cuba se’l venera molt, quan es van trobar les seves restes es van portar cap aquí i se l’hi va fer un enterrament amb tots els honors militars. Fidel Castro va fer construir aquest monument on hi ha el mausoleu i un museu.

Per entrar al mausoleu i al museu has de deixar gairebé tot el que portes a consigna. En el mausoleu hi ha enterrat el Che i els homes que van morir amb ell. És una sala amb llum tènue i molt vigilada. La part de museu hi ha objectes personals de Guevara, fotografies, cartes i escrits seus, estris mèdics, ja que era metge.

El gran conjunt escultòric reprodueix la carta que va enviar el Che a Fidel Castro quan va deixar el govern per anar a lluitar a Bolívia. Està també molt vigilat i custodiat. Moltes frases i pensaments seus, gravades a la pedra, molt culte al Che i a la revolució.

A part dels dos punts relacionats amb el Che, la ciutat és agradable. Vaig entrar en alguna llibreria i tot el que tenien eren llibres sobre la revolució i el Che. Cap novel·la actual, cap novetat editorial que no sigui revolucionaria.... és el primer cop que em trobo en un país on no hi ha les ultimes novel·les, o no tant últimes, d’escriptors actuals.

S’ha de vigilar molt per tal de que no t’enredin amb els cucs i els cups. Segons diuen els llibres son en cups, la moneda d’ells, que és més o menys 30 cups = 1 euro i això aproximat 1 cuc. 

La ciutat és agradable, amb cases d’estil colonial, una zona per vianant... i en una plaça una escultura que em crida l’atenció. És una font amb la figura d’un nen que té una bota a la ma. Aquesta font es va inaugurar en el 1925, copiant una obra que hi havia en un catàleg d’objectes d’art de Nova York.

Durant la guerra de secessió d’Estats Units per dur aigua als soldats ferits feien servir les botes. Per tant en l’obra original aquesta figura podria representar això. Ara be, en la font que hi ha a la plaça de Santa Clara és tan sols una figura decorativa i l’aigua raja de la bota. La figura que hi ha ara és una rèplica de l’original. 

Cuba_15: Vall dels ingenis

A uns 10 Km de Trinidad hi ha el que s’anomena la vall dels ingenis. En realitat són tres valls interconnectades que ocupen 225 Km². 

Un ingeni era una hisenda colonial en la que, a més de les plantacions de canya de sucre, hi havia instal·lacions per processar la canya de sucre, i obtenir el sucre, el rom i alcohol.  

La riquesa de la ciutat de Trinidad provenia de la industria sucrera d’aquesta vall. En el segle XIX, quan estava en el seu punt àlgid, aquí hi havia més de 50 molins de sucre i l’any 1827 hi treballaven més de 11 mil esclaus. 

Aquesta vall, juntament amb la ciutat de Trinidad, és patrimoni de la Unesco. Entre el segle XVII i el XIX aquí s’hi va instal·lar l’aristocràcia criolla que es dedicava al cultiu de la canya de sucre. Els criolls eren els fills d’espanyols nascuts a Cuba.  

En els anys 1990s la industria sucrera va anar a la baixa. Un dels motius sembla que va ser la degradació del sol i la manca d’aigua. Les restes d’aquells ingenis són patrimoni de la Unesco ja que són un testimoni de com funcionava la industria del sucre i també en relació amb el tema del treball dels esclaus en les plantacions.

Moltes de les hisendes estan fetes malbé i gairebé en ruïnes; ara bé en queden algunes que estaven en millor estat i s’han restaurat per conservar-les.

Vam agafar un tren turístic per fer el recorregut per la vall dels ingenis des de Trinidad. 

Mentre esperem que sigui l’hora de sortida veiem un tren-bus: és una carrosseria d’autobús amb rodes adaptades per anar per les vies. És tota una curiositat.

A l’estació hi ha una locomotora antiga, em deixen pujar a mirar-la. Està espatllada i porta molt de temps esperant la peça que falta. I com sempre, et diuen, això és Cuba. Aparentment ja no s’immuten.

Mentre som allà passa un enterrament. El fèretre va en un cotxe i la gent segueix a peu al darrera. 

Per fi el tren ja està ple de turistes amb ganes de recórrer la vall. El paisatge és muntanyós i verd. De tant en quant es veu alguna casa, alguns animals pasturant, alguns cultius... Encara es planta canya de sucre, però ja no és la mateixa activitat que en el passat. També es veuen alguns grans vagons contenidors pel transport de la canya, mig rovellats.

El punt final del recorregut en tren és el centre de la vall, la Manaca Iznaga.

L’any 1750 es va construir la primera hisenda que es va anomenar Manaca el primer ingeni sucrer; més tard, en el 1795 la va comprar el Sr. Iznaga, originari de Trinidad. Va ser un dels homes més rics de Cuba gràcies al comerç d’esclaus.

L’any 1816 es va construir la torre que encara es pot veure actualment i es van fer millores en l'ingeni.

Al voltant d’aquesta torre hi ha una llegenda. Els dos germans Iznaga es van enamorar de la mateixa noia i van decidir que es quedaria amb la noia el que fes la millor construcció. Un dels germans va construir aquesta torre de 45 m i l’altre va excavar un pou de 28 m que encara s’utilitza. No explica amb qui es va quedar la noia.  

Una altra llegenda diu que la dona d’un d’ells l’hi va ser infidel i com a càstig va construir la torre per tancar-la a dins de per vida.

La torre servia per vigilar als esclaus que no s’escapessin i donar l’alarma si ho feien; també per vigilar si es calava foc en algun camp. 

A la part més alta hi havia una campana, que es tocava per avisar que s’havia de començar a  treballar, i es tornava a tocar en acabar. He llegit que també avisava de l’hora en que estaven obligats a resar, tres cops al dia. 

La torre té set nivells de formes geomètriques que van des del quadrat fins a l’octàgon. Es puja per una escala interior.

Hi ha moltíssima gent i també moltes parades de venta de peces de roba, teles de tota mena. El que era la mansió ara té botiguetes i un bar i restaurant. Hi ha uns bons porxos i com que l’edifici està obert per les dues bandes circula l’aire i s’hi està molt be.

En la zona enjardinada hi ha dos grans bols de ferro forjat (o això em sembla) on es feia la cocció de la melassa. 

Si no ho he entès malament, el suc que s’extreu premsant la canya en els molins és la melassa. Després aquesta s’ha de purificar, crec que es fa servir calç i s’escalfa, així perd acidesa i precipiten impureses com sals càlciques. Després el líquid clar s’evapora per reduir la quantitat d’aigua. El rom s’obté destil·lant el suc de la canya de sucre o la melassa. 

Els xinesos ja extreien sucre de la canya en el segle VI a. C. En el segle VII els àrabs l’estenen pels territoris que ocupen, així arriba a l’Al-Àndalús, i va ser Colom qui va portar el cultiu a Cuba.

Per la carretera trobem botiguetes en les que et preparen el suc de canya; en el mateix moment et premsen la canya i va sortint un líquid d’un color groguenc i tèrbol. No té un aspecte molt atractiu. És molt dolç i una mica àcid. No sé si era per l’aspecte, pel got que no es veia molt net, o pel gust àcid, el cas és que no em va entusiasmar. Vaig prendre’n mig gotet i vaig deixar la resta, ja que el meu estómac té una tolerància bastant baixa. Tot i això tenia ganes de provar-lo, ja que és curiós veure com el preparen. 

Cuba_14: Cayo de las Iguanas

Vam anar a passar el dia al “cayo de las iguanas”. Per arribar-hi calia anar al port que hi ha a la península d’Ancón i des d’allà agafar un catamarà. Arribar al port és un contrast amb la ciutat, aquí no es veu el passat sinó els iots, velers, catamarans que esperen als turistes. És un altre mon. Vam agafar un catamarà per fer el trajecte, que dura unes dues hores. 

El dia era esplèndid i la navegació molt agradable. Es podien veure les muntanyes al fons, més enllà de la ciutat de Trinidad i a primer terme, la vegetació d’un verd brillant i net, contrastant amb el blau del mar i el cel. Un recorregut molt relaxant.

Davant de la costa sud de Cuba, en el mar carib, hi ha l’arxipèlag de canarreos, que consta d’unes 350 illes i illots. La illa més gran d’aquest arxipèlag és la illa Juventud i un dels illots de més renom és el cayo largo.

Suposo que des de Trinidad el que queda més a la vora és el cayo de les iguanes. No l’he pogut localitzar en els mapes. El nom d’aquest illot rocós és degut als seus habitants rèptils: les iguanes.

Aquí hi ha una iguana que és endèmica del carib, la cyclura nubila. Com que hi ve força turisme, aquestes bestioles ja estan acostumades a la presència humana i no fugen. És una espècie protegida, que s’alimenta de vegetals i té predilecció pels cactus.

Viuen en arbres i coves especialment costaneres. La femella enterra els ous en forats d’un 85 cm de fondària. Els ous d’aquestes iguanes són de mida semblant als de gallina.

Aquesta iguana es va descriure per primer cop en el 1831 i el seu nom (cyclura) prové de la cua anellada. Els mascles son mes grans que les femelles i el color de la pell també es diferent: el clor del mascle varia entre el gris fosc fins al marró vermellós. En canvi la femella es verda amb ratlles fosques. Totes aquestes iguanes tenen les potes negres i una cresta dorsal. 

Tenen papada, dents amples i ulls vermells. Quan se senten incòmodes contrauen la papada.

 Diuen que tenen molt bona visió i que poden detectar el moviment a llarga distancia. A la part de dalt del cap tenen un òrgan fotodetector que els hi permet detectar els canvis de llum i moviment.

Són capaces de veure la radiació UV, el què els hi permet seleccionar els llocs on hi ha major radiació per prendre el sol, i així poder sintetitzar mes vitamina D. Ara be, quan no hi ha gaire llum tenen mala visió.

Com que és un rèptil necessita el sol per escalfar-se i regular la temperatura del seu cos. Quan plou o fa molt vent no acostumen a sortir dels túnel son viuen.  

Els mascles es tornen agressius en envellir. Les femelles ponen els ous, entre 3 i 30, sembla que cada any els enterren en el mateix lloc i que vigilen el niu.

El terreny calcari d’aquest illot és ideal per les iguanes, ja que els hi permet cavar túnels on es refugien.

La iguana generalment es desplaça lentament, tot que quan cal pot córrer i fins i tot saltar. Són bones nedadores i passen d’un illot a l’altre nedant.

Aquesta iguana és una espècie protegida ja que està en perill d’extinció.

A part de les iguanes hi ha les júties, que són uns mamífers que recorden les rates, i que habiten en els arbres. Són vegetarianes. I curiosament necessiten molt poca aigua, amb la que porten els fruits i fulles de que s’alimenten ja en tenen prou.

En quant als ocells cal destacar un que s’anomena “mariposa”. Tant el mascle com la femella tenen colors vius i no són gaire grans, no passen dels 14 cm.  

Desembarcar aquí va ser fantàstic. Quan vam arribar-hi nosaltres no hi havia ningú. Va ser un plaer. La sorra blanca coral·lina, els manglars... i les iguanes campant al seu aire. Trencava una mica l’harmonia del lloc les gandules blaves disperses per allà.

Mar endins hi ha un escull de coral on es pot fer snorkel. Un petit inconvenient és que hi ha algues microscòpiques que t’aclivellen a picades. Sorprèn perquè l’aigua és molt clara i sense necessitat de ficar el cap a dins veus el fons.

L’excursió amb el catamarà fins aquí inclou el dinar; la tripulació és la que el prepara i duen plats i coberts, així com una nevereta amb begudes. A la platja hi ha una construcció de fusta amb taules i bancs on la gent pot fer menjar el seu pícnic.  

En arribar a aquest illot en el que tan sols hi veies els animals, em va recordar les galàpags. És una sensació molt especial, arribar a un lloc en el que no hi veus a ningú, tan sols els animals.

Mentre dinàvem les iguanes, les júties i els ocells ja venien a veure que podien aconseguir. I en acabar es van quedar  repassant les restes dels plats.

Em fa gràcia veure les iguanes prenent el sol i carregant les piles, estan gairebé apilades. Això ja m’havia sorprès a les galàpags, sembla que es troben còmodes superposades unes a les altres.  

Aquesta illa paradisíaca a més té cocoters, que et permeten fer una migdiada a l’ombra, aprofitant les gandules.

Ho tenen tot molt ben organitzat ja que quan nosaltres vam acabar de dinar i vam passar a fer la migdiada i un altre bany, va arribar un altre catamarà i la les taules per dinar ja estaven lliures.