Xipre_5: Santuari d’ Apol·lo Hilates i Petra Tou Romiou

A uns 2 Km de Curium es troba Apol·lo Hilates (també ho he trobat escrit com Ylatis o Hylates). Era un dels principals centres religiosos de Xipre; aquí s’adorava a Apol·lo com a Hylates, deu dels boscos. 

La seva ubicació també és molt bona amb vista sobre el mar i en el plànol que hi ha es pot veure la gran extensió que tenia aquest santuari, que posa de manifest la seva importància. 

És un exemple de desenvolupament dels santuaris des de l’edat del bronze fins al final del període de paganisme. Hi havia construccions de tres períodes diferents: El santuari arcaic, del segle VII a. C., el santuari ptolomeic del segle II a. C i el santuari romà del segle I d. C.

El que es veu actualment és el del segle I, o sigui el del període romà. A part del temple d’Apol·lo hi havia en el recinte altres edificis i espais, com la palestra, el pòrtic, els banys,... Ara be el santuari va quedar molt malmès pel terratrèmol de l’any 365. Actualment hi ha zones restaurades.

En cada període es reconstruïa sobre el temple anterior, o s’ampliava, es feia servir l’estil arquitectònic del monet, però es preservaven algunes coses del temple anterior. El que havia començat sent un temple de planta rectangular va anar-se ampliant, amb nous edificis i espais. 

Hi havia allotjaments pels visitants i algun edifici on deixaven les ofrenes que portaven. Les excavacions arqueològiques han permès trobar bona part d’aquestes ofrenes, que formaven el que s’anomena el tresor del santuari. 

El culte a Apol·lo va durar fins al segle IV d. C quan l’emperador Teodosi el va prohibir per imposar el cristianisme com al religió de l’imperi romà. 

Hi havia la palestra, que inicialment era un espai dedicat a la lluita, però que després van convertir-se en espais educatius, per impartir-hi conferencies o lloc de reunió i debats. Com que inicialment era un lloc per exhibicions de lluita, al costat hi havia la zona de banys pels atletes. Més enllà hi havia l’estadi, que tenia cabuda per uns 6000 espectadors. 

Diuen que hi ha alguna columna amb capitell d’estil nabateu, però jo no vaig saber distingir-ho. És agradable passejar per allà, i el contrast entre aquelles construccions amb tants anys d’antiguitat i la tecnologia del present.

Seguint per la costa s’arriba al que es coneix com Petra Tou Romiou o roca d'Afrodita, la deessa grega de l’amor, la bellesa i la fertilitat (Venus pels romans). 

L’indret és molt bonic, una costa de roca blanca, que amb la llum de la tarda agafa uns colors molt bonics. I no massa lluny de la costa, dues roques on diu la llegenda que va emergir Afrodita.

Segons la llegenda, Afrodita va emergir de l’aigua entre l’escuma en aquest lloc, i diuen que les onades en xocar contra les roques a vegades formen una columna d’escuma que té forma humana.

El mite del naixement d’Afrodita (o de Venus) es troba en una de les pintures de Boticelli, i també en un mural de Pompeia.

Xipre_4: Curium o Kourion

Xipre m’ha sorprès per la seva riquesa arqueològica; de fet, del passat d’aquesta illa mediterrània en sabia poca cosa. Ha sigut una bona descoberta. Curium és un d’aquests llocs que m’ha sorprès gratament, tant per la seva historia com pel seu emplaçament. 

La seva posició és estratègica, sobre un turó amb vistes al mar i sobre la costa. Aquest lloc ja havia estat habitat durant el neolític i s’ha trobat una necròpolis de l’època del bronze. En el segle XIII a. C. arriben aquí colons micènics i es converteix en un assentament estable, que al llarg dels anys va prosperant, especialment durant el període ptolomeic (~300 a. C.) en que la illa estava sota el control del faraó d’Egipte, i més encara en l’època romana. 

L’any 58 de la nostra era, la illa passa a formar part de l’imperi romà i quan l’any 293 Dioclecià divideix l’imperi, Xipre passa a formar part de l’imperi bizantí. Va ser en l’època romana que es desenvolupa el culte a Apol·lo i a Hera, que després ve substituït pel cristianisme. 

Curium devia ser una ciutat esplèndida, si es té en compte els vestigis que queden. Hi ha les restes d’una basílica del segle V que posa de manifest la la importància que va tenir el cristianisme en aquesta ciutat-regne.

 La referència més antiga que s’ha trobat sobre aquesta ciutat és de l’època de Ramses III i està en una de les parets del temple egipci de Medinet Habu. Posteriorment, als voltant de l’any 670, hi ha una altra referència feta pel rei assiri Asardon. 

La ciutat va patir terratrèmols i atacs pirates. En el segle VII la seu episcopal es va haver de traslladar a una població veïna, i l’activitat d’aquesta població va anar decaient. 

Les restes més antigues que es poden veure actualment són del segle IV a. C. En arribar el que es veu és una amplia extensió de terreny amb restes d’edificis i columnes, i al fons el mar. Una ubicació fantàstica tot i que d’entrada no sembla que hagi de ser massa impactant, ja que les parets més altes que queden no deuen fer més de mig metre. Però cal passejar per allà per poder imaginar la ciutat i la seva vida. Hi ha plafons explicant el que es pot intuir en cada part, que ajuda a fer-te’n una mica una idea. 

Hi ha les restes de la basílica cristiana, que tenia una petita capella on se suposa que deixaven les ofrenes que portaven al temple. També tenia una cisterna on es rentaven i purificaven abans d’entrar al recinte sagrat. S’hi ha trobat restes d’un fresc amb un àngel i altres figures. Hi havia un passadís que era on es quedaven els que no estaven batejats, que no podien entrar a l’interior. En aquest recinte és on se’ls hi feia la catequesi, per poder ser batejats. També he llegit que hi havia habitacions i un espai d’emmagatzematge, on els monjos devien guardar productes agrícoles. Va ser destruïda en el segle VI i abandona després. 

En caminar entre aquelles pedres et fas una idea de lo gran i important que devia ser la ciutat en aquella època. Tenien un sistema de canalització d’aigua i hi havia moltes vil·les senyorials. Evidentment ara no queden gaire cosa de les seves parets però veient els mosaics un es pot fer una petita idea de la riquesa de les cases. 

Un dels mosaics que es veu és el dels gladiadors. No se sap si pertanyia a una casa privada o a un espai públic. Tot fa pensar que l’edifici va ser construït a mitjans del segle III però va ser destruït per un terratrèmol en el segle IV. Segons diuen son els únics mosaics de gladiadors que es coneixen. 

En aquella època els mosaics estaven de moda i en les cases senyorials l’acabat dels terres era en mosaic, el que em sembla una feinada impressionant. I també em meravella que se n’hagin conservat alguns al llarg dels anys, terratrèmols, tifons, invasions..... 

Una altra casa que tenia el terra cobert de mosaics és l’anomenada casa d’Aquil·les. Aquesta casa es troba a l’entrada del poble i es pensa que devia ser un edifici públic on es rebien les personalitats que arribaven. Té mosaics decorats amb temes de la mitologia grega. En dos d’ells apareix Aquil·les, d’aquí que la casa rebi aquest nom. En un es la deessa Tetis, mare d’Aquil·les, banyant-lo per primer cop a la llacuna Estígia, per fer-lo invulnerable, però com que l’agafava pel taló, aquest punt va quedar sense protecció. 

En un altre es veu Aquil·les vestit de dona i a Odisseu (Ulises). Era l’època de la guerra de Troia i l’oracle havia advertit a Tetis que el seu fill moriria a la guerra de Tria. Així que per salvar-lo va pensar que el millor era que s’amagués vestit de dona, entre les filles dels rei Licòmedes. Odisseu volia trobar-lo i convèncer-lo de que el necessitaven per guanyar la batalla de Troia. Quan es va assabentar de que estava allà amagat s’hi va presentar disfressat de mercader, portant joies, robes, vestits i barrejat alguna arma molt atractiva. Quan va ensenyar les seves mercaderies Aquil·les va caure a la trampa en interessar-se per les armes enlloc de per les joies o vestits. O sigui que no l’hi va quedar més remei que anar a la guerra. 

El recinte dels banys és molt gran; van ser construïts entre el 50 a.C i el 100 d. C. tenien les diferents sales, freda, tèbia, calenta. I hi havia un sistema de canalització i distribució d’aigües per la ciutat. 

El teatre greco-romà, va ser originalment construït en el segle II a. C. però restaurat en època romana. Va quedar abandonat en el segle IV. Tenia cabuda per unes 3500 persones. S’ha restaurat i ara s’utilitza per concerts i altres actuacions. Té una sonoritat fantàstica i una orientació excel·lent: les grades estan mirant al mar, o sigui que pots estar mirant l’actuació i al mateix temps gaudir de la vista del mar de fons. Mentre érem allà, a l’escenari, va arribar un grup que semblaven escolars per la part de dalt de la graderia. Des de baix els sentíem i ells a nosaltres. 

La casa d’Eustolios és un altre dels recintes interessants d’aquesta ciutat. Era una vil·la construïda en els inicis del període romà però remodelada en els segles III i IV. Es troba a la part més alta de la ciutat. El nom d’Eustolios es va trobar inscrit en una paret. Era una casa gran, amb moltes habitacions amb mosaics i el seu propietari va fer construir uns grans banys que va obrir al públic ja que els banys o termes de la ciutat havien quedat destruïts pel tifó que hi va haver a conseqüència d’un terratrèmol, en el segle IV. La diferencia que presenten els mosaics d’aquesta casa és que incorporen símbols del cristianisme. Un dels mosaics representa una dona, Ktisis, que simbolitza la creació del mon i porta un instrument de mesura.

En les excavacions fetes s’han trobat les restes de víctimes del terratrèmol del segle IV. En un article recent expliquen que s’ha trobat una família, dos adults una persona més jove i una criatura, que estava com protegida pel braç d’un dels adults. Estaven tots junts, com per protegir-se mútuament, en un extrem de l’habitació, però la paret els hi va caure a sobre.

Xipre_3: Limassol o Lemesos

Continuem per la costa sud de l’illa fins a Limassol. Primer creuem la part moderna de la ciutat i ens aturem a la part antiga.

L’any 1191 el rei Ricard I d’Anglaterra, conegut com “cor de lleó” quan es dirigia a Terra Santa per la tercera croada va trobar mal temps i es va aturar a la illa de Rodes, però el vaixell en el que viatjava la seva mare, la seva germana i la seva promesa Berenguela de Navarra, va encallar a les costes de Xipre i els homes de Comeno, les van capturar. Ricard I amb el seu exèrcit va córrer a salvar a les seves dones, però no va aconseguir arribar a un acord, amb el que va començar una guerra que va guanyar l’exèrcit de Ricard I, amb ajuda de Guy de Lusignan rei de Jerusalem. Durant la batalla alguns dels catòlics es van passar al bàndol dels creuats. 

  

Durant uns 200 anys la ciutat de va prosperar, s’hi van instal·lar comerciants, i el seu port va afavorir al creixement de la regió. Ara be el seu port va ser també un refugi de pirates que atacaven als vaixells que recorrien el mediterrani oriental, això va provocar l’atac per part del sultà d’Egipte l’any 1424. Els mamelucs van ocupar el castell de Limassol. Més tard van arribar-hi els turcs. 

Segons llegeixo, en l’època otomana la població grega i turca vivia en barris separats, tot i que a la vora del castell hi vivien barrejats. 

En els segles XVIII i XIX l’església ortodoxa va contribuir molt a l’educació creant escoles en totes les ciutats. Quan esl britànics s’apoderen de la illa en el 1878 el governador de Limassol es dedica a fer millores en la ciutat. S’arreglen i netegen els carrers, es fan millores al port, es retiren els animals del centre urbà, 

Amb la ocupació turca del nord de la illa l’any 1974, com que molts dels llocs de turisme de platja quedaven en la part ocupada, Limassol es va convertir en el substitut de Famagusta i Kyrenia. Es van construir hotels i restaurants per atraure el turisme. Molts dels grecoxirpiotes que vivien al nord es van desplaçar cap aquí, ja que hi havia possibilitat de trobar-hi treball. Al mateix temps, els turcoxirpiotes van marxar cap al nord, per por de que els seus veïns prenguessin represàlies en contra seva per culpa de l’ocupació turca. 

Una de les coses que em xoca en començar a passejar per aquesta ciutat és que hi ha una església i una mesquita a pocs metres una de l’altra. La mesquita es troba en ple barri turc i encara hi van els musulmans que viuen aquí. En aquest barri els carres son estrets i tranquils i els que estan propers al castell estan plens de bars i restaurants. 

El primer castell que hi va haver va ser construït a l’època bizantina, cap a l’any 1000. Va ser remodelat en el segle XIV. A la capella del castell original és on es van casar Ricard I d’Anglaterra i Berenguela de Navarra l’any 1191 i en aquesta capella també és on ell es va coronar rei de Xipre i ella regna d’Anglaterra. Em sembla que és l’únic rei d’Anglaterra que s’ha casat fora del seu país. Per altra banda, Berenguela, tot i ser proclamada reina d’Anglaterra no va visitar mai aquesta illa ( tot i que en un altre lloc llegeixo que sí que hi va anar un cop mort el seu marit). La convivència amb el seu marit va ser gairebé nul·la; va viure a Acre i després a Le Mans durant 30 anys. 

Quan va morir Ricard I, tot i que pràcticament eren dos desconeguts, va deixar tot el seu patrimoni a la seva dona, que va haver d’enfrontar-se al seu cunyat, Joan Sense Terra, per recuperar l’herència. 

La fortalesa vista des de fora no té cap atractiu especial. En canvi a fora es pot veure una antiga premsa d’olives per obtenir oli, que està datada entre els segles VII – IX. 

Prop del fort també hi ha restes d’una església bizantina, d’alguna tomba... alternant amb els bars i restaurants. 

És agradable per passejar, però costa trobar-hi l’esperit del passat, massa turístic, tot i que en ser hivern no hi ha gaire gent.

Vaig menjar en un bar que tenia un pati interior de pedra, darrera la mesquita. Era un lloc tranquil i molt agradable. A la taula del costat uns nois estaven jugant al domino. Menjo la pita típica d’aquí: té formatge i un embotit semblant al llom o al pernil dolc, les dues coses passades prèviament per la planxa. Molt bo. Ho acompanyo amb un got de vi local, que no està gens malament, i que un cop més té gairebé el mateix preu que el menjar! El cafè també és car en aquest poble: és més barata la cervesa que l’expresso. 

Per aquí molta gent parla anglès; m’expliquen que això es deu, en part a que aquí no hi va haver universitat fins l’any 1992 i per això els que volien estudiar una carrera tenien que anar a fora. Per tant bona part dels joves van marxar cap a Anglaterra o Estats Units. 

He trobat una noticia de finals del 2013 en la que es diu que una universitat privada de Nicòsia acceptava el pagament de la matricula en bitcoins; he entrat a la web d ela Universitat i sí, segueixen acceptant el pagament en aquesta moneda digital!

Xipre_2: Lefkara i Choirokoitia

Lefkara

Ens vam aturar a donar una volta pel poble de Lefkara, que es troba a l’interior, al sud de les muntanyes Troodos, a uns 500 m d’alçada. El seu nom prové del grec “lefka ori”, que vol dir turons blancs, i és que el terreny és de pedra calcària. Expliquen que l’any 1481 Leonardo da Vinci va passar per aquest poble i va comprar una tela per posar a l’altar de la catedral de Milà. I és que en aquest poble es dediquen als brodats i també a les decoracions amb filigranes de plata. És un poble molt agradable, amb cases de pedra, algunes amb les portes i finestres pintades en blau. Gairebé no hi ha ningú pels carrers i des de les botigues ens criden animant-nos a entrar a veure les seves teles i l’artesania. 

L’any 1192, els templaris, que en aquell moment eren els propietaris de la illa, la venen a Guy de Lusignan i així comença la dinastia de reis Lusignan. Guy de Lusignan va animar a les famílies cristianes que havien perdut les seves propietats a Jerusalem, a que s’instal·lessin a Xipre. L’últim rei Lusignan es va casar amb una veneciana, Caterina Cornaro, que va regnar després de la mort del seu marit. Va ser la última reina de Xipre ja que, sembla que sota pressió, va cedir la illa als Venecians, que van governar-la entre 1489 i 1571 quan els otomans s’apoderen de Xipre. 

Durant el període Lusignan i també durant l’època veneciana, les senyores venien a fer estades al poble de Lefkara. Sembla que el bon clima és el que feia que vinguessin aquí a recuperar la salut i llavors aprofitaven a reunir-se i mentre xerraven es dedicaven a brodar. Aquest costum es va anar desenvolupant i van arribar a exportar els seus brodats. Aquesta habilitat per la costura i els brodats es va conservar durant anys, ara be, amb la segona guerra mundial, les exportacions es van acabar, la gent abandonava el poble per manca de recursos i va anar-se empobrint. No va ser fins que va començar el turisme que Lefkara ha pogut reviscolar-se. Aquí i allà es troben botigues, on la gent, en general gent gran, t’ensenyen la seva obra. 

Tant les peces de roba com les de plata tenen al darrera moltes hores de feina, i suposo que a l’estiu hi va més gent i poden arribar a vendre la seva producció. El que em van cridar més l’atenció eren uns paraigües que tenien en diferents mides; no se m’hagués acudit tenir un paraigües com objecte de decoració. 

Molts dels edificis del poble son de l’època dels Lusignan i dels venecians, s’han restaurat i els han convertit en hotels, restaurants i alguns bars. Suposo que és la forma de poder-los preservar. 

Choirokoitia

No massa lluny de Lefkara hi ha el jaciment de Choirkoitia. Uns 9 mil anys abans de Crist, va arribar a Xipre gent del continent, que van introduir noves plantes i especies animals. Amb el temps aquesta gent va perdre el contacte amb la seva terra d’origen, i en viure sense contacte amb altres cultures, va sorgir una civilització única. 

El jaciment de Choirkoitia és un exemple d’aquests assentaments que van tenir el seu moment àlgid a mitjans del 7è mil·lenni a. C. Va ser descobert en el 1934 i des de l’any 1998 forma part del patrimoni de la UNESCO. 

Aquest poble es va construir en un meandre del riu Maroni, protegit i mig enfilat en un turó. El primer que van construir va ser el mur protector i després es va anar ampliant el poble. 

A la plana s’han reconstruït algunes cases per poder veure com son: rodones, amb el sostre pla; utilitzaven pedra blanca, que trobaven pel voltant, fosques que treien del riu i totxanes de fang assecades al sol. 

Pel que s’ha trobat aquesta població tenien un sistema de vida molt sofisticat, per l’època. Tenien construccions que eren per us privat i altres per us col·lectiu del poble.

Com ja he comentat el poble tenia un mut protector, que es va anar construint en diferents períodes, i que tenia una finalitat defensiva. La part més antiga, en alguns trams conserva l’alçada original, que era d’uns 4 metres. Més tard, es va construir una nova muralla de pedra, de 2,5 m. de gruix, i amb un perímetre molt més gran, ja que el poble havia crescut. La part que es conserva fa 2 o 3 metres d’alçada. Per entrar al poble, des de la muralla fins a les cases, calia pujar unes escales. 

A l’interior de la muralla hi vivia la gent però no s’han trobat indicis de que hi guardessin els animals. Per tant els tenien a l’exterior, les cabres, ovelles i porcs. També cultivaven cereals i alguns llegums. Completaven la seva dieta amb la caça i la fruita dels arbres del voltant pistatxos, figues, olives i prunes. 

Les cases circulars s’agrupaven creant una mena de placeta central, on s’hi han trobat els estris per moldre el gra. Les construccions tenien finestres que permetien l’entrada de llum i la ventilació. 

Els morts s’enterraven sota del terra de la casa; a vegades s’enterraven amb algun dels seus objectes. S’ha trobat també que els hi posaven una pedra al pit, però no se sap quina finalitat tenia. La família seguia vivint a la casa, o sigui que es mantenia el contacte entre els morts i els vius.

Xipre_1: Làrnaca

Xipre és la illa del mediterrani més oriental; té forma allargada i es troba sota la costa turca i per sota, a més distancia té Egipte. Pel seu cantó més estret es troba davant de la costa de Síria i no queden massa lluny el Líban i Israel. La seva situació geogràfica a les portes d’orient és el que ha convertit a aquesta illa en un territori cobejat per tothom, al llarg de la historia. Encara ara el país pateix la ocupació de la regió nord del seu territori per part de Turquia i la seva capital està dividida. Un conflicte que ja fa 40 anys que dura i que encara no s’ha pogut resoldre i no sembla que tingui una solució fàcil. 

Vaig volar cap a Làrnaca amb la aegean airlines, fent una breu escala a Atenes. Aquesta companyia tan sols té mostradors per deixar equipatges, t’has de treure la tarja d’embarcament abans, per internet o a les màquines que hi ha a l’aeroport.

Al vol cap a Atenes la majoria dels passatgers eren grecs, o això em va semblar, i en vol cap a Làrnaca predominaven les famílies, que vaig suposar que eren xipriotes que anaven a passar l’any nou amb la resta de familiars. 

Làrnaca és una ciutat costera, situada al sud est de la illa. L'hotel estava molt cèntric, proper a l'església de Sant Llàtzer, i proper al passeig marítim. Com que vam arribar de vespre, la primera impressió va ser molt agradable ja que es veia l’església de Sant Llàtzer il·luminada i quedava molt bonica. Pels carrers hi havia força gent i les terrasses dels bars estaven plenes. 

Prop de l’església se sentia música i vaig anar cap allà. Era en un centre cultural que hi ha just darrera, on estaven fent un concert. Només vaig treure el cap, la sala estava molt plena, hi havia fins i tot gent de peu. Els que cantaven i tocaven eren unes deu o quinze persones. Sonava molt be. 

Era diumenge i suposo que per això l’ambient era molt familiar. En els carrerons hi ha forces bars de copes, plens de joves, però on hi havia més bullici era al passeig marítim, el passeig de les palmeres o Finikoudes. Bars i restaurants un darrera l’altre, amb terrasses protegides i amb estufes per no passar fred. La temperatura era molt agradable, més suau que la que teníem a Barcelona quan vaig marxar. Hi ha gent que passeja a la vora de la platja, i a l’època de banys obren els xiringuitos que hi ha i ho omplen de tumbones que ara tenien apilades en un racó. 

Vaig sopar en una de les terrasses i vaig prendre un gyros de pollastre. Em van portar dos entrepans plens a desbordar de bocins de pollastre cuits a la brasa, ensiam, cogombre, salsa de iogurt... Eren gegants! I valien poc menys de cinc euros. El cogombre era el meu problema, ja que no m’agrada gens i el posen per tot arreu. Per acompanyar-ho vaig demanar vi, que em va costar 3,5 euros; em va sorprendre una mica la relació de preus, ja que Xipre té vins. A la taula del costat hi havia tres homes barbuts, que menjaven el mateix que jo, però no tenien res per beure. Em va xocar, com podien arribar a endrapar tot allò sense gens de líquid. Una mica més enllà una família que en aquell moment em va semblar turcoxipriota, però que ara, després de passejar pel país ja no sabria dir-ho. Hi ha molta diversitat de fisonomies, d’estils de vestir... molta barreja. Dels diferents restaurants que vaig veure em va sorprendre una mica trobar-ne uns quants de sushi, i també, ja no sé si era aquí o en algun altre lloc, forces creperies. A tocar del fort hi ha un restaurant àrab, en el que em va semblar que hi havia una celebració ja que hi arribaven molts homes i joves, tots ben vestits, es saludaven efusivament, i anaven passant cap a l’interior. 

La primera impressió que em va fer la ciutat va ser de tranquil·litat, de gent alegre, amable i que parla molt fort. 

Abans de sortir de Barcelona havia vist la noticia d’un altre avió desaparegut; em va fer una certa impressió, ja que en unes hores jo agafava l’avió. Però ja vaig arribar a Xipre, la illa desconeguda, dividida. El llibre que vaig llegir mentre anava cap allà va ser “ Viajar a Chipre” de Marta Rivera de la Cruz, que em va donar una mica d’informació sobre l'ocupació turca del nord de la illa, que va tenir lloc l’any 1974. 

Al llarg del viatge he anat completant informació, i m’he anat fent una idea de lo terrible que va ser. Moltes famílies van haver de fugir sense temps per agafar res, es van trobar sense feina, sense res més que el que duien posat. La gent del sud els va acollir a casa seva, els xipriotes que estaven vivint a l'estranger van enviar diners per ajudar, es van haver de construir escoles, hospitals, un nou aeroport, hotels.... La zona mes poblada era la regió del nord, que és la que van ocupar els turcs. Ara en aquesta zona hi ha molts turcs i part de turcoxipriotes; pel que sembla una part dels turcoxipriotes vivint a la zona ocupada voldrien la reunificació ja que consideren que hi ha massa ingerència de Turquia i a més així podrien formar part de la comunitat europea. 

A part d’aquests fets relativament recents, Xipre és una illa petita però molt rica en historia. Habitada des del neolític i terra de pas, d’invasions i colonitzacions, ha anat incorporant en la seva arquitectura i cultura coses de tots els que han passat per aquí. 

Abans de sortir de Làrnaca vam visitar l’església de Sant Llàtzer (Agios Lazaros), que com ja he dit, està a tocar de l’hotel. L’església data del segle IX i com el seu nom indica està dedicada a Sant Llàtzer, al que Jesús va fer ressuscitar. Després d’aquest fet, va marxar de Betània amb barca i va arribar a Kition, que és el nom de l’antiga població que hi havia aquí. El van ordenar bisbe i va seguir exercint com a tal durant trenta anys, fins que va morir per segon cop, i va ser enterrat aquí en una tomba amagada. La tomba es va descobrir l’any 890 i hi havia una inscripció que confirmava que eren les seves restes. L’emperador bizantí Lleó VI va enviar les seves despulles cap a Constantinobla i en el lloc on es va trobar la seva tomba es va construir l’església. Més tard, en el 1204 les seves restes es van enviar a Marsella. Ara a l’església, en una cripta subterrània hi ha unes tombes, una d’elles la que té la inscripció de Sant Llàtzer amic de Crist, però no sé si les seves restes estan aquí o no. 

A mi el que em cridava més l’atenció de l’església era el campanar, tot i que és d’època posterior. L’església originaria era d’estil bizantí, però ha anat incorporant altres elements, segons qui l’ha utilitzat. Durant el període otomà va ser reconvertida en mesquita i és quan la seva torre va desaparèixer; quan els catòlics van fer fora als ortodoxes, els benedictins van convertir l’església en un monestir, després ha tornat a mans de l’església ortodoxa. Al costat de l’església hi ha uns porxos en que hi havia les habitacions quan era un monestir. Ara algunes d’aquestes habitacions son botigues d’icones. L’interior té un iconostasi impressionant, que contrasta amb la paret de pedra.

Sortint de Làrnaca es passa a la vora de l’aqüeducte de Kamares, que és del segle XVIII. Conserva 75 dels seus arcs i es veu molt llarg, però no em va impressionar massa, ja que em va semblar baixet. Clar que el vaig veure des del cotxe i potser enganya, però no fa la mateixa impressió que el de Segòvia.

Filipines_19. Manila

Temple Kim Luan

Vam agafar un vol des de Puerto Princesa (a Palawan) fins a Manila (a Luzón) i al matí següent ens vam dedicar a recórrer els punts més emblemàtics de la ciutat. Em va faltar temps, m’hagués agradat estar al menys un dia més a la capital. És curiós ja que generalment les capitals no m’agraden, em desborden, en canvi aquí em vaig quedar amb les ganes de poder retornar a alguns dels llocs que vaig veure de passada. És una gran ciutat, amb un trànsit terrible, però així i tot, em va agradar, té moltes cares diferents.

Just al costat de l’hotel hi havia un temple xinès. Em va sorprendre una mica, era com els que havia vist per Beijing, però estava a Manila! Però tot just començava a passejar per la ciutat i encara no havia vist el barri xinès. 

Abans de l’arribada dels espanyols ja hi havia comerç amb la Xina. Després els espanyols ho van potenciar i hi va haver força població xinesa que es va instal·lar a Filipines. Ara be el govern espanyols els hi feia pagar taxes, intentava convertir-los al catolicisme, llavors tenien avantatges i els feia viure en el que anomenaven “parian”, que eren zones restringides. 

Parc Rizal

Tan sols els xinesos batejats podien sortir d’aquests enclavaments, ja que es considerava que llavors ja no podien contaminar a la resta de la població amb idees no catòliques. Els xinesos que es casaven amb població local i es convertien pagaven menys taxes; per això durant el període colonial molts es van convertir per gaudir de millors condicions de vida. 

La població xinesa a Filipines segueix augmentant, i es diferencien entre els nou vinguts i els que ja hi porten generacions. Ara be, tot i que portin generacions al país, han conservat la cultura, tenen les seves pròpies organitzacions d’ajuda entre ells, diaris... diversos recursos per preservar la seva cultura i identitat. Ara be, sembla que les noves generacions de joves ja senten que Filipines és el seu país.  

Una de les coses que em va xocar d’aquest temple és que té una clínica benèfica. Però això encaixa amb el que comentava de que tenen les seves pròpies organitzacions per assistir a la població més desafavorida. 

Vam anar cap al parc Rizal. Pel camí es poden veure els contrastos de les grans ciutats: carrers descuidats i plens de forats, cases senzilles, nens demanant i en d’altres carrers et trobes amb edificis moderns, de moltes plantes, cases cuidades...

Vam arribar al Parc Rizal. Una gran explanada coberta de gespa, amb l’estàtua de Rizal. I una gran quantitat de grups d’escolars visitant el parc!. Té 60 hectàrees i acaba arribant al mar, a la badia de Manila. 

El monument a Rizal està declarat monument nacional ja que a la seva base hi ha enterrades les restes d’aquest heroi filipí. Abans de la construcció del monument i el parc (en el 1913), aquest espai s’anomenava “luneta” i molts locals encara l’anomenen així. 

En un dels laterals del parc hi ha tres jardins de costat i independents, cadascun amb la seva entrada: el jardí xinès, el japonès i el tropical d’orquídies. 

Pag-AAlay és el nom que té el monument dedicat al Martiri de Rizal. Va ser executat en aquest lloc el 30 de desembre de 1896. Hi ha una representació feta amb figures de bronze, del moment en que l’hi van disparar 8 homes d’un dels regiments d’infanteria de l’exèrcit colonial espanyol. La seva execució va desencadenar la lluita del poble per la seva independència.

Hi ha també unes plaques i escenes amb figures de mida real, tot en bronze, que representen diferents facetes de la vida de José Rizal. Em va agradar el muntatge.

No sé segur si és en el mateix lloc o a la vora, es commemora també la matança per part dels espanyols, de tres capellans als que van acusar de complicitat en la sublevació que hi va haver a Cavite l’any 1872. 

En el parc es poden veure també grups de joves assajant una mena d’arts marcials o balls. Antigament era el lloc on la gent anava a passejar en sortir de missa. Ara es un lloc per anar a córrer, jugar a pilota, o passar el dia.

A poca distancia del parc es troba intramuros: l’antiga ciutat espanyola emmurallada. Miguel Lopez de Legazpi, quan va controlar Manila, va decidir construir la fortalesa on hi havia les restes d’un assentament islàmic, a la vora del riu Pasig.


Se la va anomenar la ciutat emmurallada de Legazpi. Va patir atacs diversos, per pirates xinesos, pels holandesos, britànics, japonesos, americans... malgrat tot, va sobreviure fins a finals de la segona guerra mundial. Llavors, en la batalla de Manila va quedar destruïda. 

Es va fundar en el 1571 va ser la seu de les classes dirigents espanyoles. La resta de població vivia a fora, al voltant, i la població xinesa, en el seu gueto a l’altra banda del riu.

Les muralles són impressionants pel seu gruix i quan creues l’arc que et porta a intramuros és com canviar de mon. Em va semblar una altra ciutat, tranquil·la, recollida i amb un aire que em resultava familiar.

Molt abans de l’arribada dels espanyols hi havia diverses comunitats instal·lades a la riba del riu Pasig. 

Una d’aquestes comunitats s’anomenava Maynila, el seu cabdill era Rajah Soliman i vivien en una ciutadella que era un centre comercial de productes d’àsia. És on hi havia aquest assentament que es va instal·lar Legazpi i la nova ciutat es va convertir en la capital del govern espanyol a orient; aquest govern va durar tres-cents anys.

Intramuros

La invasió xinesa i els atacs de pirates holandesos i portuguesos van portar al govern colonial a construir les muralles defensives. A l’interior hi havia les oficines i edificis governamentals, residencies i palaus, esglésies, escoles.... Hi havia portes amb ponts llevadissos, que es tancaven abans de la mitja nit i es tornaven a obrir al matí. 

Felip II la va anomenar “La insigne y siempre leal ciudad”. Era un important centre comercial, ja que d’aquí sortien els productes d’Àsia en galions cap a Mèxic. 

Les muralles no van fer desistir als pirates dels seus atacs, ni als britànics, que van apoderar-se de la ciutat durant dos anys, en el 1762. 

Intramuros

La ciutat va patir diversos atacs, terratrèmols, tifons, guerres, però va resistir fins que en el 1945 quan els americans alliberen Filipines dels japonesos, la ciutat va patir un setge de 8 dies, bona part les muralles va quedar destruïda així com moltes cases, i van morir milers de persones.

Durant anys intramuros va ser una ciutat morta, plena de runa, devastada. No va ser fins al 1979 que es va crear l’administració d’intramuros amb la finalitat de reconstruir l’antiga ciutat espanyola, ja que forma part de la història del país. 

Detall de la porta del
Convent de Sant Agustí

El convent de Sant Agustí va ser l’únic edifici que va quedar intacte. Va ser construït entre 1587 i 1606; és l’església més antiga de Filipines. Segueix en funcionament i està molt sol·licitada per fer-hi casaments. És patrimoni de la Unesco. 

És molt gran, impressionat, ja que els carres del voltant son estrets i destaca més la seva grandiositat. La porta en fusta, molt treballada, té a les dues bandes unes figures de lleons xinesos que em xoca trobar aquí. Per veure l’interior cal passar pel museu; val la pena la visita. Estil barroc, al costat de l’altar hi ha la tomba de Legazpi. I el claustre és un racó molt agradable. 

Convent de Sant Agustí

Després anem a veure la Casa Manila. És un museu sobre l’estil de vida en el darrer temps de l’època colonial. La façana és una reproducció d’una casa del 1850. Per la construcció es feien servir molts cops totxanes de tova o de pedra volcànica, per la part baixa i la part de dalt, on hi havia les habitacions es construïa en fusta, ja que en ser més lleugera era menys perillós en cas de terratrèmol. El primer temps els espanyols construïen en pedra, fins que van veure que no resistia els terratrèmols i és quan van canviar l’estil.

l costat de Casa Manila hi ha una botiga de bicicletes construïdes en canya de bambú. Em va sorprendre molt però ara fa pocs dies també ho vaig veure aquí a Barcelona. 

El primer que es troba és un pati amb terra de granit que anomenen pedra xinesa; els xinesos feien servir aquesta pedra com a llast en els seus joncs per donar-los-hi major estabilitat i després la venien a Manila per pavimentar carrers i patis. La font que hi ha al centre del pati data del 1882 quan va rribar l’aigua corrent a la ciutat.

Convent de Sant Agustí

A l’entresol era on els que arribaven a la casa s’esperaven per ser rebuts al despatx, si era una casa d’un ric terratinent. A l’entresol hi havia habitacions que podien ser pels parents que vivien amb la família, o també per fer-hi la “siesta” entre les 2 i les 5 de la tarda ja que era un lloc més fresc. 

El despatx està molt ben decorat, amb mobles de construcció local, i vitrines plenes de llibres.

La “caida o antesala” era on durant el dia la família i amics es distreien amb jocs, musica, o prenien “la merienda”. Si no recordo malament en algun dels llibres que vaig llegir parlaven de “la caida” era just on comença l’escala, les dones tenien que baixar, s’acomodaven be les faldilles llargues per evitar caure en el trajecte fins a baix. 

Convent de Sant Agustí

La decoració de la sala demostrava la categoria de la família. Moltes finestres amb persianes, per ventilar les habitacions i protegir de la llum solar. A la sala es on es feien els balls i les tertúlies, on les noies tocaven el piano o cantaven, es llegia poesia... També era el lloc on els homes parlaven de política o de negocis. 

Les cases tenien l’oratori on cada vespre es resava l’àngelus, el rosari o les novenes. Podia haver-hi també imatges de sants, que en dates assenyalades es treien en processó. 

Hi ha l’habitació blava, amb les parets pintades i decorades. L’habitació principal, amb el seu lavabo, de marbre, símbol d’importància. L’hospitalitat filipina és increïble, ja que si venia un convidat important l’hi cedien la seva pròpia habitació.

Pati de la Casa Manila

El menjador es pot veure en prestatges i penjats, plats i objectes de porcel·lana, de ceràmica, vidre o plata. 

La letrina es doble, amb lloc per dos persones. En algunes cases podia ser per més de dos. I “el baño” que podia tenir dos banyeres de diferent mida. 

A l’”azotea” és on realitzaven les activitats que requerien fer servir molta aigua, com rentar la roba; es construïen prop de la cisterna. Aquí també es mataven les gallines i els porcs.

Casa Manila

Em sorprèn llegir que l’aigua de la cisterna era aigua de pluja que recollien i filtraven a través de carbó, grava i sorra. 

És una casa molt interessant de visitar, té molts objectes curiosos.

Dirigim els nostres passos cap a la catedral. Aquesta església ha tingut molt mala sort. La que es veu ara és la vuitena que s’ha construït. La primera església es va construir l’any 1571 amb bambú i “nipa”, que és una mena de palmera. 

Catedral

Dotze anys després va quedar destruïda per un incendi. Es va construir de nou, aquest cop en pedra, però els terratrèmols del 1621 i 1645 van tirar-la a terra. Es torna a construir uns quants cops més i cada cop els terratrèmols i tifons l’enderroquen.

Una de les vegades, havia estat renovada el 1850 i el 1852 va tornar a caure. La setena construcció es va fer el 1879. Va resistir més o menys un terratrèmol al 1880, tot i que va quedar bastant malmesa, però no va sobreviure a la batalla de Manila del 1945. L’actual és del 1958. L’interior és agradable, lluminós, amb vitralls moderns i contrasta amb la façana de pedra grisa.  

Fort Santiago

A la vora hi ha la plaça Roma, que abans era la Plaza mayor. Van canviar-l’hi el nom l’any 1961, quan es va nomenar el primer cardenal filipí. 

Arribem al Fort Santiago, que era la seu del poder militar espanyol. Aquí hi van tenir empresonat a José Rizal els dies abans de la seva execució. Actualment el fort simbolitza la lluita per la llibertat, ja que també és un memorial a tots els filipins morts en la lluita per la llibertat. És un recinte molt cuidat, amb jardins en els que hi ha diverses figures de personatges d’època asseguts als bancs, figures de cartró amb el forat a la cara per que et puguis fer la fotografia vestit d’època.... un conjunt peculiar i molt agradable. 

Detall de la porta d'entrada al
Fort Santiago

És una de les fortaleses més antigues de Manila, construïda en el 1571 i destruït 3 anys més tard. Llavors es va construir en pedra, ja que la primera muralla era de fusta. La de pedra data del 1592, després va patir diversos desperfectes deguts a terratrèmols. Durant l’ocupació britànica, en el 1762-64 va ser la seva seu central. Durant l’ocupació japonesa milers de ciutadans filipins van estar empresonats aquí i hi van ser torturats. 

Després, durant la batalla de Manila va quedar molt destruït i va ser en els anys ~1951 que es va declarar memorial per la llibertat i es va començar la restauració. 

Riu Pasig

L’entrada té una porta en pedra i cosa curiosa, a sobre hi ha un retaule en fusta (al menys això és el que em sembla). El que em sorprèn és la combinació de materials. 

En una part del fort, crec que és on havia estat empresonat Rizal, hi ha un petit museu dedicat a ell. Fotografies i quadres d’ell i de la seva mare, objectes familiars i un manuscrit del seu llibre més famós “Noli Me Tangere”. Abans d’anar a Filipines l’havia llegit i el vaig trobar molt interessant. Em va fer gràcia veure el manuscrit allà. 

El fort dóna sobre el riu Pasig, que és molt ample i a l’altra banda hi ha el barri (o barris) de Binondo, Santa Cruz i Quiapo. És un contrast brutal: estàs al fort, on es respira tranquil·litat, i a l’altra banda del riu es veu un atapeïment de cases i gent, també grans edificis al fons... en conjunt sembla caòtic.

D’allà ens en vam anar, en taxi, cap al palau presidencial, el palau Malacañang, que es va construir en el 1750 i en el 1825 va passar a mans dels espanyols, que uns anys més tard la van convertir en el palau d’estiu del governador. En el 1863, quan la residencia del governador a intramuros va quedar destruïda per un terratrèmol, el governador es va traslladar definitivament a aquest palau. Estava tancat i hi ha vigilància en els dos extrems del carrer. Al final vam poder passar per davant, però sense aturar-nos nio fer fotografies. Quan ja marxàvem vam veure passar un seguici de cotxes oficials, que com per tot arreu eren de color fosc i vidres tintats. 

Quiapo

Després de l’intent frustrat de visitar el palau i el museu vam tornar cap al riu Pasig; trobar taxi a ple migdia no va ser tasca fàcil. Ens quedava per donar una ullada al barri xinès, o sigui que vam demanar al taxista que ens portés a l’església de Quiapo. El trànsit era infernal i ens va costar molta estona arribar fins allà. L’arribada i tot en aquella banda del riu era impactant. I estressant.

L’església actual és del 1933, construïda en el lloc on ja n’hi havia hagut una altra abans. 

El taxi ens va deixar en una plaça ampla, plena de cotxes, gent i soroll. Va ser impossible trobar-nos amb els que haurien d’arribar en un altre taxi. L’església moderna, amb una gran pantalla a fora el carrer on es veu la missa que s’està celebrant a l’interior. Una cua molt llarga de gent dona la volta a l’església, i sembla que és per visitar una relíquia d’algun sant i demanar-li bona salut. L’església està al complet, amb tots els bancs plens i gent de peu dret. Era l’hora del sermó, en tagal, no entenia res però de cop sento al capellà dir “cuchara, cuchillo, tenedor”. Em vaig quedar de pedra! No sé de què parlava ni a què venia allò! Potser parlava del que havien deixat els espanyols? No ho se. Molta gent ens recitava les paraules que el tagal conserva en espanyol.

Pel passadís central hi ha gent que avança de genolls, i tothom mostra molta devoció. Impressiona de veure. 

El Natzarè negre de Quiapo

Un cop a fora, segueix havent-hi moltíssim gent. Hi ha dones que venen flors, suposo que per portar a la relíquia del sant, o per l’església o pel gran crist que hi ha a fora. És el natzarè negre, un crist que diuen que fa miracles. És una escultura en eben, que va arribar aquí a Quiapo en el 1767. Dues vegades l’any es treu en processó, portada sobre les espatlles dels fidels. La gent fa cua per fer-li un petó. Porten un mocador o un drap a la ma, eixuguen el lloc on faran el petó i en acabar ho tornen a eixugar. 

Aquí comença el barri xinès, amb arcs d’entrada, evidentment en estil xinès. És molt curiós, és un altre mon, una altra Manila. Els carrerons estan plens de paradetes i tenderets, un mercat sorprenent, en el que moltes de les parades son de figuretes de nens Jesús. És un mercat que em recorda molt els que es troben per la xina. Em fa gràcia una parada on fabriquen segells de fusta. Quan havia estat a Pingyao també n’havia vist molts. 

Església de Quiapo

Va ser curiós descobrir aquell racó de ciutat. Ara be, tot era molt estret, alguns carrerons estaven en molt mal estat, sense asfalt, de terra, amb clavegueram obert, em sembla veure un ratolí corrent per allà. Intentem orientar-nos amb el plànol però es fa difícil. Preguntar encara més, ja que ens defugen, no parlen anglès, els noms de carrers no estan visibles o no els sabem trobar... Al final preguntem per una altra església que més o menys ens permetrà saber la direcció per on anar. I això funciona. Dient el nom de l’església ens indiquen cap a on anar. 

Així vam arribar a l’església de la “Santa Cruz”, que ja està una mica fòra del bullici del barri xinès i es pot respirar una mica millor. Va ser fundada el 1768 pels jesuïtes i està dedicada a la verge del Pilar. Em crida l’atenció una creu de fusta, en la que els seus braços tenen gravades diferents escenes de la bíblia.

Els edificis ja fora del barri xinès son bonics, molts d’ells estan ocupats per bancs, botigues i oficines. I d’aquí vam arribar ja al pont Jones (crec que era aquest el pont al que vam arribar), que creua el riu Pasig i està custodiat pels lleons xinesos. 

Porta del barri xinès

Amb la visita al barri xinès acabava l’estada a Manila. Una estada massa breu ja que hagués volgut tornar a intramuros o anar a veure la posta de sol sobre la badia i veure el mar.... però l’avió sortia al vespre o sigui que calia tornar cap a l’hotel. 

Ha sigut un viatge de 21 dies per les Filipines que m’ha permès veure la diversitat del país, però que també m’ha deixat gust a poc. 

Església Santa Cruz

Com ja he comentat abans, un dels llibres que vaig llegir abans de venir va ser “Noli me tangere” de José Rizal, que reflexa la vida en aquest país en el segle XIX. Molt interessant. En canvi “El filibustero” del mateix autor em va costar més de llegir. “Olvidad Filipinas” de Josep Moya-Angeler em va commoure profundament. “Pasando el rato en un país cálido” de José Dalisay és també molt interessant, i reflexa una època més recent de la historia del país. 

“Hogueras en la llanura” de Shohei Ooka ens situa a finals de la segona guerra mundial. “Y soplará el almijan” de Manena Munar, està ambientada a finals del segle XIX i em va permetre fer-me una idea de com era la vida a les Filipines en aquella època. Vaig rematar la meva lectura filipina amb l’obra d’Emilio Salgari “La flor de las perlas”.