L'estiu passat, el 2020, vaig fer una altra escapada cap a l'altra banda dels pirineus. Aquest cop van ser tres dies a la regió d'Occitània. El viatge se centrava en Millau i el seu entorn, al departament de l’Avairon.
En aquest departament hi ha l’altiplà de Larzac, o la causse de Larzac, en el massís central francès.
Curiositats d’aquesta zona: és famosa per la fabricació de formatges, entre ells el rocafort, i també per la fabricació de peces en pell, especialment guants.
Com ja he dit, la regió de l’Avairon es troba en el massís central, en el parc natural de les Grans Causses. Les causses son altiplans calcaris, que es troben separats entre ells per rius que han excavat gorges. Una de les causses (un d’aquest altiplans, el nom de causse és occità) és la de Larzac que es troba a uns 800 metres d’alçada.
Va ser cap a l’any 1120 després de la primera croada que, un grup de cavallers francesos que s’havien fet monjos quan estaven a Jerusalem, van decidir fundar els cavallers de l’ordre del temple. Era una milícia que tenia com a objectiu defensar les rutes que feien els pelegrins per arribar a Jerusalem. Era una ordre religiosa però també militar, formada per monjos soldat.
La desaparició d’aquesta ordre va ser tràgica. Llegeixo que va ser el divendres 13 d’octubre de 1307, quan el rei de França Felip IV ordenava la detenció i empresonament, segurament també tortures, de tots els monjos de l’ordre del Temple, acusats d’heretgia, idolatria i sodomia.
L’opinió pública va començar a qüestionar el paper dels templers després de la pèrdua dels Estats Llatins, l’any 1291; a més els hi retreien que havien acumulat molta riquesa i poder.L’any 1530 l’emperador Carles V els hi dona l’illa de Malta, on s’hi van quedar fins al 1798, convertint-se en els cavallers de l’ordre de Malta.
Aquesta ordre de Sant Joan de Jerusalem va sobreviure a la desaparició dels Estats Llatins del 1291, amb la caiguda de Sant Joan d’Acre.
Sobre un turó de roca van construir-hi l’església i el castell, i als seus peus va anar creixent el poble. Els templers van continuar l’activitat agrícola que ja hi havia: cultiu de cereals, que permetien elaboració de pa i la criança d’ovins per la llet, la carn i la llana.
Malauradament després van tornar els conflictes, aquest cop van ser les guerres de la religió. En aquest temps al castell s’hi va instal·lar un petit destacament militar, que va ser molt útil quan la població va patir el setge, en el 1562, per part dels hugonots (els protestants).
L’any 1702 encara hi va haver una nova guerra, la revolta dels “camisards” (protestants) o guerra de Cevenes, una zona propera.
El castell es troba a la part alta del poble, sobre un turó calcari, i la seva estructura estava condicionada per la forma de la roca. Enfront del castell, sobre el mateix turó, hi ha l’església, que es pensa que van construir els hospitalaris en el segle XIV, quan la capella de sant Cristòfol va quedar abandonada perquè quedava massa allunyada de la població. Anteriorment, en l’època dels templers, la població utilitzava la capella de Sant Cristòfol i per ells se’n van construir una altra al castell.
Al costat de l’església, com era habitual en aquella època, hi havia el cementiri. El projecte de muralla del segle XV dividia el cementiri en dos, pel que van haver de demanar permís al bisbe. Els hi va concedir el permís amb la condició que les sepultures que s’haguessin de treure per les obres fossin traslladades amb totes correcció fins al nou cementiri.
Fins a finals del segle XVIII l’església tenia una teulada de fusta. Una de les parets de l’església és la pròpia roca.
A la part baixa del poble, a l’entrada hi ha una plaça força àmplia, és on hi havia una bassa, on es recollien les aigües brutes; per qüestions higièniques es va eliminar l’any 1895 i es va reconstruir a l’exterior.
Vam tenir mala sort i vam fer tota la visita plovent. És un poble molt petit, de 170 habitants.
Els carrers son tots empedrats i alguns en pendent, els que pugen fins a la part alta del turó on hi ha el castell i l’església. És curiós perquè les lloses que formen el paviment no estan a tocar unes de les altres, sinó que hi ha una petita franja de terra entre una i l’altre: això és facilitar el pas als ramats, i evitar que rellisquin, ja que van posant les peülles en la part de terra. I aquell dia de pluja, amb l’empedrat ben xop, a mi també em va anar be per no relliscar.
A fora del poble emmurallat, a l’altra banda de la carretera hi ha una petita fondalada, correspon al que s’anomena “lavanha” en occità, que son uns petits embassaments, generalment artificials, on anaven a beure els animals.
Llegeixo que van portar ovelles fins a la torre Eiffel. Els anys següents es van anar organitzant diferents actes, que van culminar amb l’acte “Gardarem lo Larzac” en el que va haver-hi unes 100.000 persones acampades. Entre els acampats hi havia personalitats de diversos països. Amb tot això, l’any 1978 l’exèrcit havia aconseguit comprar menys del 12% del terreny que necessitava.
Em comenten que a França hi ha tants formatges diferents com dies té l’any.
La historia d’aquesta població està molt relacionada amb les ordres religioses i militars dels Templers i els Hospitalaris. Sempre els he ficat a tots en el mateix sac, o sigui que he buscat una mica la historia i la seva relació amb aquesta població.
Al voltant de l’any 1140 l’ordre dels templers s’organitza i eixampla el seu radi d’acció i es creen els Estats Llatins.
Els Templers, com se’ls anomenava, van rebre moltes donacions que es van organitzar en comandaries, i els beneficis que se n’obtenien es destinaven a Terra Santa.
En el concili de Viena del 1312 el papa va dissoldre l’ordre i l’últim mestre i dos alts dignataris de l’ordre van ser cremats en el 1314.
L’origen dels hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem se situa a mitjans del segle XI, abans de la primera croada, quan uns marxants d’Amalfi, Itàlia, havien fundat a Jerusalem, prop del sant Sepulcre, un hospital pels pelegrins que venien a visitar la tomba de Crist.
A l’igual que l’ordre del temple, cap al 1140 es va organitzar com una ordre militar que tenia les dues funcions, militar i hospitalària.
En un primer temps, els cavallers es van refugiar al regne franc de Xipre, a partir del 1306 a l’illa de Rodes, d’on van ser expulsats pels turcs en el 1522.
El nom de la Cobertoirada apareix per primer cop en un document del segle XI, que forma part de l’arxiu de l’abadia de Gellone.
L’any 1181 els templers de la comanda de Santa Aulària de Sarnon van rebre la donació d’un mas que es trobava en aquest lloc. L’any 1158 Ramon Berenguer IV havia donat permís als templers d’aquesta comanda per construir noves fortificacions. Així que, a començaments del segle XIII, els templers van construir-hi un castell. La selecció del lloc es deu a que aquí hi havia terres cultivables i aigua, el terreny de roca era idoni per construir-hi un castell, i hi havia un camí que venia del Llenguadoc i que s’utilitzava per la transhumància.
Quan va desaparèixer l’ordre del temple la població va passar a estar sota el control dels hospitalaris. L’any 1328 el poble comptava amb 135 focs; això és el que trobo escrit i dedueixo que vol dir que hi havia aquest nombre de cases, el que correspon a 540 - 600 habitants. Per tant vol dir que es calcula que en cada casa hi vivien 4 o 5 persones.
Quan va acabar la guerra dels cent anys, 1453, Larzac va viure un període de prosperitat. Encara es poden veure algunes cases d’aquella època.
Quan va tornar la calma, la població va tornar a créixer però aquest cop fora muralles.
Amb la revolució francesa les comandes es van considerar un bé nacional. No se si abans o en aquella època, es van vendre les comandes que depenien de l’ordre de Malta, com la Cobertoirada. Ja en aquell moment el castell es trobava en força mal estat i només es feia servir una petita part. L’any 1762 ja hi ha constància que el castell estava molt deteriorat, ja no hi vivien els cavallers i tan sols era l’habitatge d’un camperol i servia de graner.
A la part alta del poble, al costat del castell, hi ha el “parapet” que forma part de la muralla i que queda sobre la porta d’entrada de la muralla. Des d’aquí es podien llançar, si calia, diferents objectes als que entraven, com pedres, calç viva, brases, aigua, cendres, sorra calenta... és a dir, formava part del sistema de defensa.
No sé segur si ho he entès be, però em sembla que abans de que es construïssin les muralles, quan hi havia alguna revolta els habitants pujaven aquí dalt a buscar refugi, construïen petites cabanes on deixaven les seves pertinences, en cofres o sacs.
Actualment encara es veu part el que queda d’aquell cementiri, al costat de l’església, i s’hi ha col·locat sobre la gespa còpies d’onze esteles funeràries en forma de disc, d’aquella època.
Prop de l’església hi ha una cisterna que recull l’aigua de pluja que prové de la teulada de l’església. Les cases del poble també tenien la seva cisterna que recollia les aigües de pluja.
Expliquen que l’any 1439, els 33 caps de família de la Cobertoirada, cansats dels saquejos que patia la regió, van reunir-se a l’església amb el bisbe i van sol·licitar permís per construir una muralla amb torres de vigilància.
L’entrada a la Cobertoirada es troba a la part baixa del poble, i es va pujant pels seus carrerons fins arribar al castell i l’església.
En el cementiri del costat de l’església no totes les pedres que hi ha son esteles funeràries, algunes son fites de camins i carreteres.
L’aigua en els altiplans calcaris, com son les causses de Larzac, és un be escàs; els ramats que pasturen sobre aquests altiplans necessiten aigua per beure, per això va sorgir la construcció de les lavanhes.
Les lavanhes son fondalades de pendent suau, cobertes de pedres; la seva fondària va augmentant, fins a uns 2 metres de profunditat al centre. Se situen en punts baixos, per recollir les aigües de pluja, acostumen a tenir forma circular i tenen una capa d’argila, que fa impermeable el terreny, i a sobre lloses de pedra, que poden estar unides per morter.
A part de per abeurar als ramats, les lavanhes son la reserva d’aigua per diversos tipus d’animals, com ara granotes, insectes i ocells. Aquests embassaments es troben en molts punts diferents de les causses, però segons diuen, una de les més remarcables és la de la Cobertoirada.
Ara be, les lavanhes necessiten un bon manteniment; si a l’època seca el nivell de l’aigua es redueix massa o arriba a desaparèixer, l’argila que no està coberta per pedres, al fons, s’asseca i s’esquartera, això afecta a la seva permeabilitat. Antigament els animals amb les seves peülles ho tornaven a aplanar quan anaven a beure i es tornava a formar una superfície llisa.
Amb l’arribada de l’aigua corrent, aquestes lavanhes es van començar a deteriorar, si el pagès o el ramader no tornava a aplanar l’argila per formar altre cop una superfície impermeable. Si no es fa això, l’argila permeable és porosa i per tant hi creix vegetació, perdent la seva funció de reserva d’aigua.
És un tipus d’embassament per abeurar els animals que ve d’antic, per això es considera que s’ha de preservar i mantenir-les en bon estat.
Acabada la visita vam dirigir-nos cap a Millau; no està massa lluny, em sembla que son menys de 50 Km.
L’any 1970 el ministre de defensa francès va decidir comprar el terreny de l’altiplà calcari de Canjuers per construir-hi un camp de tir per l’exèrcit. Volia fer el mateix a Larzac. La compra per part de l’exèrcit d’aquest terrenys implicava la pèrdua de molta extensió de terreny que afectava a l’agricultura i les pastures d’ovelles. Es veien afectades uns 25.000 ovelles, la pèrdua de més d’un milió de tones de llet, a part dels danys ecològics.
A l’altiplà de Larzac hi pasturen les ovelles, una de les riqueses de la regió ja que la seva llet serveix per la fabricació de formatge.
Els propietaris de les terres es van negar a vendre-les. Tota la gent de l’Avairon els hi va donar suport i em sembla que va ser en el 1971 van organitzar una tractorada que anava des de Rodès fins a Orleans.
