Iraq-10. Karbala.

Quan acabem la visita de Samarra ja és massa tard per anar a Babilònia, que és el que teníem previst segons el programa. O sigui que ens vam dirigir cap a Karbala que és on teníem que fer nit.

Va ser un trajecte llarg. Per sort no teníem que tornar a entrar a Bagdad ja que hi ha una carretera que va per fora. 

No vam dinar, tan sols vam parar, a les 4 de la tarda, per comprar unes galetes o alguna cosa per menjar. Vam arribar a Karbala que eren gairebé les 7 de la tarda.

Són uns 250 Km, però un cop més, hi ha uns quants controls que eternitzen el recorregut.   

Ja es ponia el sol quan vam estar aturats molta estona, en el darrer control abans de Karbala. No ens deixaven baixar del cotxe. Al final van accedir a que baixéssim a estirar les cames però quedant-nos al costat del vehicle.

El més destacable d'aquesta ciutat és el santuari mesquita de l’imam Hussayn i d’Abbas.

Karbala és una ciutat sagrada pels xiïtes. L’any 680 aquí hi va haver la batalla entre el califa omeia Yazid I i l’imam Hussayn, fill d’Alí. Els fets van succeir el 9 i 10 d’octubre, durant la segona guerra islàmica.

A la mort de Muhàmmad (Mahoma), sense haver deixat clar qui era el seu successor, van sorgir els problemes que van dur a la separació en dues branques de l’islam: els xiïtes, que consideraven que el successor legítim era Alí ibn Abi Talib, Alí, i els sunnites que consideraven que tenia que ser Abu-Bakr as-Siddiq, Abu-Bakr.

Alí era cosí i gendre de Muhàmmad, ja que estava casat amb la seva filla Fàtima. Per tant, era descendència directe de Muhàmmad. Per la seva banda, Abu-Bakr va ser un dels principals seguidors del profeta Muhàmmad ; era el seu amic i confident, i a més, va ser el seu sogre.

Quan va morir Muhàmmad es va proposar que Abu Bakr fos el seu successor, el representant de Déu. Abu-Bakr es va convertir en el primer califa musulmà i va establir el califat de Raixidun. Pels sunnites està considerat el primer dels quatre califes ortodoxos. Va viure a Medina i el seu califat va durar poc més de dos anys, però va estendre l’islam cap a Síria i cap a Iraq. Està enterrat al costat de Muhàmmad a Medina.

Diuen que la major part de la comunitat musulmana va acceptar a Abu-Bakr com a califa, però no tothom, ja que Alí es va negar a reconèixer la seva autoritat. Finalment es va fer la pau entre les dues faccions, els defensors d’Abu-Bakr i els d’Alí. Hi ha controvèrsia en si l’acceptació del califa per part dels seguidors d’Alí va ser forçada o de bon grat. Vistos els esdeveniments posteriors i la separació final en xiïtes i sunnites, no sembla que els seguidors d’Alí, els alides, acceptessin de bon grat l’elecció d’Abu-Bakr per dirigir la comunitat.

L’any 680 moria el califa omeia Muawiya I, a Damasc. En aquell moment encara no s’havia decidit si el títol de califa seria hereditari o no; em sembla que tant omeies com alides defensaven que fos un càrrec hereditari, però diferien en la branca de la que tenia que ser.  El cas és que quan va morir Muawiya va nomenar al seu fill Yazid com a successor.

Ara be, els alides consideraven que el nou califa tenia que ser el fill d’Alí. Com que el fill gran havia mort feia uns anys, l’hi corresponia al segon fill, Al-Hussayn, ser el nou califa, ja que era net de Muhàmmad (Mahoma).

Així que quan Yazid va ser nomenat califa, a Damasc, els alides van animar a al-Hussayn a rebel·lar-se; estava vivint a la Meca i el van impulsar a dirigir-se cap a Kufa per organitzar una revolta en contra de Yazid.

Però Yazid se’n va assabentar i va demanar al governador de Bàssora que enviés un exèrcit per combatre a al-Hussayn i els 72 guerres que l’acompanyaven. L’exèrcit que van enviar era de mil homes; l’avantguarda va interceptar al grup d’alides i al-Hussayn, els hi va bloquejar el pas i la tornada a Medina i van haver d’acampar  a Karbala, sense accés a l’aigua.

Els van atacar de seguida, el mateix vespre, el 9 d’octubre, tot i que van fer una treva a la nit perquè poguessin resar. Al-Hussayn va donar permís als seus homes perquè aprofitessin la foscor de la nit per marxar, però ningú el va abandonar.

Al matí es va reiniciar la batalla, amb forces molt desiguals. La major part dels supervivents, van ser torturats i assassinats. En aquesta batalla va morir al-Hussayn i també el seu germanastre Abbas. Van perdonar la vida al fill petit d’al-Hussayn, Alí Zayn-al-Abidín, i la de les dones que anaven a la caravana; a les dones se les van endur cap a Damasc on les van vendre com a esclaves.

El cos d’al-Hussayn es va enterrar a Karbala, però el seu cap el van enviar al califa, a Damasc.

Aquesta batalla va ser el punt d’inflexió que va provocar el trencament definitiu entre les dues branques de l’islam: xiïtes i sunnites. És aquesta batalla la que commemoren els xiïtes el dia de l’Aixura. Si no estic confosa, l’Aixura és una festivitat islàmica que també celebren els sunnites.

Karbala és una paraula d’origen babiloni (ker vol dir sala de pregària) i arameu (El, que vol dir Déu). Aquesta ciutat es troba uns 100 Km al sud-oest de Bagdad. Abans de la batalla del 680 no existia la ciutat. Però amb la mort de l’imam Hussayn van començar a venir peregrins a visitar la seva tomba i van començar a construir-se equipaments per als peregrins. Això no agradava al califa i l’any 850 va fer destruir la tomba i tot el que l’envoltava. També es va prohibir l’accés al lloc.

Però uns anys més tard, en el 977 ja hi havia un gran edifici amb una gran cúpula, en el que hi havia la seva tomba. Em sembla que va ser destruït poc després, o potser nomes parcialment. A començaments del segle XI es va construir un mur protector al voltant de l’edifici; en el 1016 va patir un incendi, per culpa de la caiguda d’uns ciris, i es va haver de reconstruir.

Diferents personalitats van passar per aquí al llarg del temps. Un d’ells va ser el viatger, explorador i ulema amazic (nascut a Tànger), Ibn Battuta, va passar per Karbala en el 1326 i la va descriure com una vila entre dos palmerars.

Solimà el magnífic, el desè soldà de l’imperi otomà, va estar per aquí en el 1534 i uns anys més tard, en el 1555, se signava un tractat entre els imperis otomà i persa, en el que es reconeixia la sobirania otomana sobre Karbala.

L’any 1737 Karbala va substituir a Isfahan com el centre més important d’ensenyament xiïta. El governador otomà Hassan Paixà (1704-1723) va fer moltes millores per facilitar les coses als peregrins; va construir nous edificis i va renovar els khans que hi havia en la ruta des de Bagdad fins aquí.

Els khans i caravanserralls no eren el mateix; els caravanserralls eren les construccions que hi havia en ruta, a les afores de les poblacions, on s’aturaven per descansar i allotjar-se les caravanes i els viatgers. Els khans eren més petits, tenien una funció similar però es trobaven a l’interior de les poblacions. Suposo que als khans s’hi aturaven els peregrins, que no duien animals.

L’any 1801 els wahhabites van saquejar la ciutat, van provocar grans destrosses i van morir unes dues mil persones.

Els wahhabites són una branca dels sunnites. Aquest grup va sorgir en el segle XVIII; són molt més rigorosos i fonamentalistes. Són molt bel·ligerants en contra dels xiïtes i dels sufís.

Després d’aquests fets molts estudiants i mujtahids (em sembla que vol dir juristes, autoritat en la llei islàmica) van  marxar i es van instal·lar a Najaf, que es va convertir en el major centre religiós xiïta del país.

El santuari es va reparar gràcies a les donacions que arribaven de tot arreu, suposo que de xiïtes vivint en altres països.

L’any 1843 Karbala va tornar a mans dels otomans, però la ciutat seguia mantenint una forta relació amb l’Iran i la família Kammuna que estava relacionada amb el xa, custodiava els santuaris i pràcticament va estar dirigint la ciutat fins a l’època britànica.

D’aquesta família Kammuna hi va haver dos germans que van ser els que van tenir més influència, Fakr al Din i Muhammad Alí Kammuna. Tots dos van ser deportats, el primer perquè va ajudar als turcs, i el segon per fer propaganda anti-britànica.

Els britànics van frenar la influència persa, i per llei es va establir que els estrangers no podien ocupar càrrecs governamentals. Es va instaurar la llengua àrab com la que calia utilitzar en l’administració.

A Karbala hi havien viscut molts perses, però l’any 1957 tan sols 12% de la població ho era, i molts d’ells havien agafat la nacionalitat iraquiana.

Najaf i Karbala son els dos grans centres de peregrinació a l’Iraq. Molts iranians han vingut sempre en peregrinació i havien comprat propietats aquí. També venien peregrins de l’Índia.

El més rellevant d’aquesta població és el santuari amb les dues mesquites i els corresponents mausoleus, la de l’imam Hussayn i la del seu germà Abbas.

L’any 1991 hi va haver una nova batalla de Karbala, una revolta xiïta que Saddam Hussein  va reprimir durament i va causar molts morts i moltes destrosses a la ciutat.

L’any 1991, després de la guerra del golf, hi va haver molts disturbis per tot el país. He llegit que  les tropes estaven desmoralitzades i van començar a rebel·lar-se contra Saddam Hussein. Del 5 al 19 de març del 1991 la ciutat de Karbala es va convertir en un camp de batalla entre els insurgents i la guàrdia republicana iraquiana. La revolta va fracassar i molta gent va morir, quedant part de la ciutat totalment arrasada.

En els anys previs a la guerra del golf la ciutat era un important centre de pelegrinatge; hi venia gent de diferents països per venerar la tomba de l’imam  Hussayn.

Llegeixo que durant els mesos de la guerra del golf del 1991, les forces internacionals van evitar que els bombardejos afectessin a la ciutat de Karbala, ja que eren conscients de la importància que tenia. Curiós que fossin curosos amb això i no en els danys a població civil.

La revolta es va iniciar el dia 1 de març a Bàssora i de seguida es va estendre per tot el país. Alguns grup de l’oposició distribuïen pamflets contra el règim de Saddam. Sembla que alguns d’aquests grups eren soldats de l’exercit iraquià que havien participat en la guerra del golf, a Kuwait. El dia 5 de març venien del front i van arribar a Karbala; al migdia van començar a circular pels carrers, armats i atacant edificis governamentals i també als soldats lleials al règim. La població, encoratjada per aquests fets va sortir al carrer per unir-se a ells, amb les armes que tenien a ma, ganivets i altres armes blanques. Després van aconseguir més armes capturades a les tropes governamentals.

Els insurgents van atacar edificis governamentals i també un hospital; van convertir els santuaris xiïtes de Hussayn i d’Abbas com a quarter general. Van matar a oficials i forces de seguretat del partit baas... A través dels altaveus dels santuaris es demanava que duguessin als presoners al pati del santuari d’Abbas per la seva execució.

Al matí següent, el 6 de març, tota la ciutat estava sota el control dels rebels. Semblava que els opositors al règim podrien guanyar, però no va ser així. Tot i les restriccions en l’ús de l’espai aeri, que havien fixat els Estats Units, l’exercit de Saddam va sufocar la revolta atacant des de l’aire, amb canons des d’helicòpters. La ciutat va patir un intens bombardeig.

Quan la Guardia Republicana Iraquiana, majoritàriament sunnites, va entrar a la ciutat va trobar una forta resistència per part de la població, que era essencialment xiïta. He llegit en algun lloc que alguns tancs duien pancartes que deien  “no més xiïtes després d’avui”.

L’atac de les tropes governamentals es va focalitzar sobretot en els santuaris xiïtes i en l’hospital. Els rebels van defensar al màxim l’hospital però l’exèrcit va agafar metges i infermeres i els van dur afora per executar-los. Sembla que van tirar als pacients per les finestres i que van enterrar els seus cossos en el propi hospital.

Els rebels i la gent resistia, confiaven en l’ajuda dels Estats Units i de l’Iran, però aquesta ajuda no va arribar.

Les forces lleials al règim van atacar els santuaris, van entrar i van matar als que hi havia a dins.

L’exercit va encerclar cada barri, buscant als nois majors de quinze anys, primer els mataven, després se’ls enduien; també desapareixien els clergues xiïtes si se’ls veia circulant pel carrer. No es deixava que la gent retires els cadàvers que hi havia pels carrers. Des dels helicòpters es matava als civils que intentaven escapar de la ciutat. Els soldats es venjaven tant dels rebels com dels civils que trobaven. Qualsevol joves era considerat un insurgent i transportat als estadis on eren executats. A d’altres els van detenir.

El 19 de març la revolta estava sufocada. No va quedar cap barri intacte. Tots van quedar afectats pels bombardejos. Al voltant dels santuaris de Hussayn i Abbas tot va quedar en ruïnes, i els santuaris molt malmesos. Gracies a les donacions dels xiïtes els santuaris es van poder restaurar. La ciutat també es va restaurar, però no els mercats d’estil persa.

Al desembre del 2005, uns treballadors que estaven fent obres prop del santuari de l’imam Hussayn, van trobar una fossa amb dotzenes de cossos, probablement dels xiïtes morts durant la revolta del 1991. I a començaments del 2010 es va trobar una altra fossa, al sud de la ciutat amb 23 cossos més.

En el segle XIX sovint es barrejava política i religió, en les processons xiïtes, que podien desencadenar en protestes contra el govern. A partir del 1930 el govern va prohibir les processons, el que va ser motiu de protestes per part de la població. La prohibició i la tensió va seguir fins a la caiguda de Saddam Hussein.

Poc a poc Karbala va deixar de ser el centre d’estudis xiïta, agafant el relleu Qom, a l’Iran. Durant la guerra d’Iran-Iraq, 1980-1988, els peregrins iranians no tenien permís per venir.

L’any 2004, per primer cop en molt de temps, es va poder celebrar la festa de l’aixura, que havia estat prohibida en època de Saddam Hussein. Hi van assistir prop d'un milió de persones; els peregrins van ser atacats amb bombes per part de la resistència sunnita, causant dotzenes de morts. Aquests fets es coneixen com la matança de l’aixura.

Pels xiïtes l’ideal és ser enterrat prop de l’imam Alí a Najaf o de l’imam Hussayn a Karbala. Això va desencadenar, a partir del segle XVI, quan van començar les conversions massives a l’Iran i a l’Iraq, l’aparició de negocis de trasllat dels difunts. Cada santuari tenia les seva caravana de transport i tot un grup de gent que gestionava les diferents cerimònies.

Llegeixo que una font important d’ingressos és el turisme religiós.

En arribar a l’hotel vam sopar i després vam anar a visitar el santuari que té les dues mesquites i mausoleus.

Karbala és una ciutat santa, per tant les normes són molt estrictes, s’han de complir els principis de la xaria; està prohibit consumir alcohol, i són molt estrictes en la vestimenta de les dones.

El santuari està obert dia i nit. Des de l’hotel hi ha un minibus que, cada mitja hora, va fins al santuari i torna. Així la gent pot anar i venir sense cap problema.

Per l’hotel podíem anar vestides com volguéssim, sempre que fos una vestimenta discreta, però en pujar al minibus calia anar ja amb el xador posat.

Aquella primera nit vam visitar la mesquita d’Abbas i l’endemà vam anar ala de l’imam Hussain. És un espai molt gran, molt atapeït de gent, molts lluentons, i llums verdes... sobretot el que em va impressionar més és la quantitat de gent que hi havia ales 11 o 12 de la nit. Ena quest santuari sí que deixaven entrar el mòbil i tant els turistes religiosos com nosaltres, anàvem fent fotografies a tort i a dret.

Portar el xador és molt incòmode, te’l trepitges, t’entrebanques... i a l’hora d’anar al lavabo ho trobava complicat, per l’excés de roba i per que tenies que vigilar no perdre la documentació i el mòbil que duies a les butxaques. Llavors em vaig fixar que elles, en entrar als lavabos, com que és un espai de dones, es treien el xador, el penjaven als ganxos-penja-roba, feien el que haguessin de fer, rentar-se, anar al wàter, xerrar... i després, abans de sortir se’l tornaven a col·locar.

Iraq-9. Samarra

Vam sortir de Bagdad a les 7 del matí per anar cap a Samarra, que es troba al nord de Bagdad, a uns 125 Km. És el més al nord que es pot anar sense córrer riscos. Deien que es podia fer en unes tres o quatre hores, però ja se’n triga una per sortir de la capital. Vam trigar molt més. Hi ha molts controls policials, en cadascun cal revisar passaports, permisos... qualsevol desplaçament és molt lent. Hi havia molts camions i alguns trams de carretera estaven en força mal estat.

Abans d’arribar-hi vam fer una parada tècnica, per cafè i lavabos, en un local prop del riu Tigris. És un restaurant, però fora de les hores de menjar, servien el cafè o te a fora, al jardí, i estaven molt orgullosos d’ensenyar-nos el seu camell.

Samarra era una de les ciutat medievals més ben conservada. Es va fundar com a destacament militar i va acabar sent la capital del califat abbassí, en els segles VIII i IX; em sembla que hi van passar vuit califes.

Els primers indicis de vida en la ubicació actual de Samarra són del 6.300 aC.

A finals del segle VIII Harun al-Rasid, el cinquè califa abbàssida, va iniciar la construcció d’una ciutat octogonal, que va quedar inacabada. Era de la tercera dinastia de califes que van governar l’imperi musulmà amb la capital a Bagdad. 

En el segle IX, el vuitè califa, Al-Mu’tasim, va fer construir Samarra; els documents d’aquella època l’anomenen Surra Man Ra’a, que vol dir “el que ho veu queda encantat”, en el sentit de que queda meravellat. La va convertiren la nova capital del califat abbàssida.

El seu successor, Al-Matawakil, va fer construir una nova ciutat i el seu edifici més rellevant era la Gran Mesquita, construïda l’any 847.

A la mort d’aquest califa, en el 861, la capital de l’imperi abbàssida es va tornar a traslladar a Bagdad, i la importància de Samarra va anar en declivi.

Degut a la situació política i militar de la zona, l’any 2007 va entrar a la llista de la Unesco, del patrimoni de la humanitat en perill.

Per entrar al recinte de la Gran Mesquita i el minaret en espiral cal un permís. Per tant, abans d’entrar conversen una bona estona, els guies i els guàrdies que controlen el recinte.

Antigament, abans de ser patrimoni protegit, es podia pujar a dalt del minaret, ara no. Tampoc es pot entrar al pati de la mesquita, que està en procés d’excavació i restauració. I cosa curiosa, no es pot fer cap fotografia del filat que tanca l’escala d’accés al minaret.

Quan ja sabem totes les normes, ens deixen passar.

Aquesta mesquita, que ja he dit que es va construir en el 848, era la més gran del món en aquella època. Malauradament, durant la invasió mongola del segle XIII va quedar destruïda. El que va quedar en peu va ser el minaret en espiral, amb una altura de 52 metres.

En el recinte de la mesquita es van fer excavacions entre el 1907 i el 1913.

Abans del període islàmic ja hi havia algun assentament, però el que es coneix més és de la fundació de la ciutat l’any 836 pel califa abbàssida. Fins a aquell moment la cort vivia a Bagdad, però hi havia constants tensions entre ’exèrcit imperial i la població, per això el califa va voler construir la nova ciutat, una mica allunyada de Bagdad.

Aquesta ciutat tenia una zona residencial per l’exèrcit imperial, oficines governamentals, una mesquita, i el palau imperial, anomenat Dar al-Khilafa. Aquest palau tenia sales d’audiències, jardins, fonts, barris residencials...

El seu successor va expandir la ciutat, va fer construir la nova mesquita i un altre palau. De fet es va construir una nova ciutat imperial al nord de l’anterior.

Quan Mutawakkil va ser assassinat en el 861 les coses van canviar. Segons els documents de l’època sembla que la cort de seguida va deixar aquesta nova ciutat i va tornar a la primera ciutat de Samarra.

Hi va haver uns trenta anys d’intrigues i inestabilitat, amb almenys 5 califes. I quan en el 892 el califa al-Muʿtamid va morir, la cort va tornar definitivament a Bagdad.

Tot i l’efecte que va tenir això en la població, va continuar sent un important centre espiritual pels musulmans xiïtes.

Samarra no va tornar a tenir la mateixa importància que en el passat, però tampoc s’hi va construir a sobre, i per tant s’ha conservat la planificació de l’antiga ciutat i objectes d’art del període abbàssida. 

Quan va començar la guerra del 2003, les forces multinacionals van ocupar aquesta població que es va convertir en un dels centres d’operacions.

La guia em comenta que prop d’aquí hi ha una altra població amb un minaret similar, també en espiral.

El que queda de la gran mesquita, a part del minaret son les parets exteriors.

Al voltant de Samarra hi havia 7 o 8 palaus, que els hi servien d’esbarjo a la gent de la cort i les elits. Estaven fora de la capital i es permetien fer festes, on es divertien, menjaven i bevien alcohol. 

Un d’aquests palaus era el Qsar al-Ashiq, que vol dir el palau de l’estimada o de l’amant. Es va construir en el segle IX. Es va excavar en la dècada del 1960 i es va restaurar en la dècada de 1980.

Té l’estructura típica dels palaus abbàssides. Rectangular, amb dos pisos, l’inferior, era emprat en rituals religiosos i catacumbes, i el superior era l’espai residencial. Tot el recinte es trobava envoltat per un mur. 

Es troba sobre un petit turó, una mica per sobre del nivell del canal i amb vistes sobre el riu Tigris.

El va fer construir el califa al- Mu'tamid, que va ser el darrer que va governar des de Samarra, des del 870 al 892.

No s’hi pot entrar, només el veiem per fora. És l’únic que veiem restaurat per fora, dels que divisem anant amb el bus.

Iraq-8. Bagdad. Mesquita al-Kadhimiya.

Després de descansar una mica anem a visitar una mesquita mausoleu on hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes. Aquests dotze imams són els que van des de la mort de Muhàmmad (Mahoma), en el 630 fins a la desaparició del dotzè, en el 940. Aquest darrer no se sap quan va morir ni on està enterrat, tan sols se sap la data de la seva desaparició.

Els noms dels llocs, com el d’aquesta mesquita, em costa saber com escriure’ls, ja que trobo diferents versions. 

Aquest centre de pelegrinatge es troba a les afores de Bagdad, cap al nord. Em sembla que són tan sols 5 Km però vam trigar més d’una hora en arribar-hi, ja que hi havia molt de trànsit.

No es pot entrar res, ni càmeres, ni mòbils, ni bosses... Hi ha una consigna on ho has de deixar tot. Les dones no podem entrar portant tan sols el mocador al cap, cal dur xador. 

Com que no en deixaven a l’entrada ni en llogaven, vam haver de comprar-ne un. Vaig comprar el més barat que vaig trobar, i que no fos negre. Era de roba blanca amb floretes petites; una túnica que arrossegava per terra, amb caputxa i unes mànigues esquifides que no et deixen gaire mobilitat. 

El vaig amortitzar força ja que el vam haver de dur en forces llocs; al final vaig trobar que la millora forma era dur el xador, però sense posar-se la caputxa, sinó tapar-se el cap amb el mocador. La part de la caputxa té una goma que t’has de passar cap a darrera el cap per fixar-la i que no rellisqui; a mi em tibava i tenia la sensació de que m’escanyava. També vaig acabar fent nusos als baixos perquè no s’arrossegués per terra i no entrebancar-me.

Actualment Kadhimiya em sembla que forma part del nucli urbà de Bagdad, però abans era una de les ciutats sagrades pels xiïtes.

Aquí hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes: el setè, Musa al-Kadhim, i el novè, que era el seu net, Muhammad al-Jawad. En aquest recinte hi ha enterrats també alguns reputats estudiosos. En el passat aquesta població era un important centre d’estudis xiïta, i aquí hi havia un cementiri.

Els centres de culte d’aquesta població van ser atacats diversos cops al llarg de la història; després del setge de Bagdad per part dels mongols, en el 1258, van cremar el mausoleu dels imams. 

En l’època de l’imperi otomà, es va construir un tramvia que enllaçava Bagdad amb Kadhimiya, per facilitar el desplaçament dels pelegrins. Aquest tramvia va estar en funcionament fins a l’any 1938, quan es va substituir per un servei d’autobusos.

Llegeixo que el 30 d’abril del 2016 els pelegrins que venien cap aquest mausoleu, des del sud de Bagdad,  van patir un atac amb cotxe bomba, reivindicat per Estat Islàmic. Van morir 38 persones.

Sobre les tombes d’aquests dos imams del segle IX es va construir inicialment una capella, segurament en el segle X, i més tard una mesquita, que es va acabar a començaments del segle XVI.

La capella en la que hi havia les tombes va patir danys en diverses inundacions, sent les més greus les del 977, 1073 i el 1217.

Hi ha constància de que en el segle XIII ja era un lloc de pelegrinatge. L’any 1225 la capella va ser parcialment destruïda en les lluites entre xiïtes i sunnites. Després, en el 1258 va ser cremada pels mongols.

En el segle XIV va ser declarada vila independent de Bagdad.

Quan la ciutat de Karbala va ser saquejada pels wahhabites en el 1801, els tresors es van portar cap aquí.

Aquesta població va tenir un important nucli de la revolta iraquiana contra els britànics, després de la primera guerra mundial.

En aquesta ciutat es va establir, després de l’ocupació americana, el Camp de la Justícia, on el 30 de desembre del 2006 es va executar a Saddam Hussein i el 15 de gener del 2007 al cap de la Intel·ligència Iraquiana, i al president de la Cort Revolucionària d’Iraq, i el 20 de març al vicepresident Taha Yassin Ramadan.

En el 2007 es va establir un perímetre de 1 Km de radi, al voltant de la mesquita, on no s’hi podrien apropar les forces estatunidenques.

És un recinte molt gran. Des del carrer, primer es passa un control, separats homes i dones i s’accedeix a una gran avinguda, que per ser el vespre estava gairebé deserta. Al fons es veu ja la mesquita i és on hi ha un segons control, on ja s’ha d’anar sense res, ni fer fotografies, i les dones hem d’anar cobertes amb el xador.

Abans d’aquesta segona porta hi ha la consigna on deixem tot el que està prohibit entrar. Un cop més, separats homes i dones. En aquest cas, ja no és tan sols a l’entrada sinó en els espais interiors.

La decoració és a base de fragments de miralls i peces brillants. La magnificència de la decoració, la brillantor imperant, contrasta amb elles, totes vestides de negre. Nosaltres ens retrobem fàcilment ja que som de les poques que duem un xador que no és negre.

Les sales estan atapeïdes de dones, especialment per apropar-se fins a les tombes i fer-hi un petó. Em va semblar que les tombes divideixen l’espai d’homes i dones: tots poden accedir-hi a fer el petó, però per cantons oposats.

Jo porto molt malament les multituds i l’atapeïment, així que de seguida vaig sortir a fora.

I un cop recuperada la càmera, vaig poder fer alguna fotografia de l’entrada.

El camí de tornada cap a l’hotel va ser molt més ràpid, ja que no hi havia trànsit. Eren les onze de la nit i no havíem sopat. Així que a un forn que hi havia al costat de l’hotel em vaig comprar pa i una aigua; l’aigua me la van regalar.

A l’hotel, a l’autocar, per tot arreu et donen l’aigua. Em sembla que l’aigua de l’aixeta no és potable, o tenen problemes amb la potabilització. Pertot arreu es veu que venen aigua. El que em sobta és que no venen gran bidons, o ampolles grans, sinó de les petites.

Iraq-7.Bagdad. Catedral Sayidat al Najat

Com he explicat abans, en acabar la visita del museu ja era massa tard per anar a Samarra; així que vam anar a un bar-restaurant que es troba sobre el riu Tigris. La idea era beure alguna cosa i després anar a dinar, però tot és tant lent, el servei i els desplaçaments, que vam optar per quedar-nos a dinar allà. També vam trigar moltíssim, entre que prenien nota, i ho servien...

El menjar estava molt be; hi havia els entrants de sempre, i un peix a la brasa, a compartir entre quatre. Els entrants varien una mica, però generalment no falten les cremes de cigrons, d’albergínia, de cogombre, verduretes en vinagreta, olives... En conjunt sempre hi ha massa menjar. 

De tornada cap a l’hotel passem pel costat de la plaça Tahrir, on hi ha el monument a la llibertat. Aquí van tenir lloc les protestes que van començar a l’octubre del 2019. Hi ha una paret plena de pintades. Les protestes es van estendre cap al sud del país, i es van allargar fins a començaments del 2020; van haver-hi molts morts.

Les protestes eren per la corrupció, l’atur, la manca o deficiència de serveis bàsics, la ingerència iraniana....

Suposo que el que hi ha escrit són els noms dels morts durant les protestes. Impressiona la llargada de la llista.

Abans d’anar a l’hotel a descansar ens arribem fins a l’església catòlica siríaca de Nostra Senyora de la Salvació, o Sayidat al Najat. Pel camí, molts edificis que veiem en passar tenen marques de metralla, probablement d’atemptats amb cotxes bomba.

L’església que es veu actualment és moderna, ja que l’any 2010 va patir un atac terrorista, reivindicat per Estat Islàmic, i va quedar molt malmesa. 

Tinc una mica d’embolic sobre les diferents esglésies cristianes que hi ha a l’Iraq. Aquesta catedral en algun lloc diuen que és catòlica siríaca i en altres catòlica caldea.

Pel que he trobat quan es parla del cristianisme siríac fa referència al cristianisme oriental que fa servir el siríac en la seva litúrgia. El siríac deriva de l’arameu i em sembla que va sorgir a començaments del segle I dC.

El cristianisme va començar a Jerusalem, entre els jueus que parlaven arameu; de seguida es va estendre per altres pobles semítics, per l’actual Iraq i la Síria romana. 

El cristianisme siríac es divideix en dues grans tradicions litúrgiques: el ritu siríac oriental, històricament centrat a Mesopotàmia superior i el ritu siríac occidental, centrat a Antioquia i a la zona est del Mediterrani. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents esglésies.

El cristianisme siríac va estar perseguit pels zoroastrians de l’imperi part i de l’imperi sassànida.

En els tres primers segles de l’imperi otomà, XVI-XVIII, es respectava a la comunitat cristiana, que tenia una certa protecció i autonomia, però a partir del segle XIX, van començar a aparèixer els sentiments nacionalistes i la convivència interreligiosa es va anar degradant. Van començar a haver-hi algunes matances de cristians, però el pitjor va ser entre el 1915 i el 1923. Va ser quan el moviment nacionalista Joves Turcs, que volia abolir la monarquia otomana, va exterminar uns dos milions de persones: armenis, assiris, ortodoxos grecs... i van deportar milers de cristians cap a Síria i l’Iraq.

L’any 1933, a l’Iraq hi va haver la massacre o genocidi de Simele, una població al nord de Mossul, en la que van morir uns 3.000 assiris. Molts supervivents van fugir del país, per escapar de la persecució per part dels musulmans.

Una altra fase de la persecució dels cristians a l’Iraq va començar després de la primera guerra del golf, en el 1990, i es va accentuar molt més després de la caiguda del règim en el 2003. Per una banda, hi havia la guerra entre musulmans, xiïtes i sunnites, però  l’atac als cristians venia per les dues parts, xiïtes i sunnites. Estat islàmic veia als cristians com una extensió dels americans, els infidels als que calia aniquilar.

L’any 1942 es va fundar la primera parròquia pels siríacs-catòlics, a Bagdad, en l’antic barri cristià, Aqued Nassara. Al començament venia el bisbe de Mossul a celebrar-hi la litúrgia. En créixer la població d’aquesta comunitat, l’any 1952 van tenir ja el seu propi bisbe.

Després es va construir alguna església més en altres barris. Si no estic confosa, en tenen quatre.

La primera església de Nostra Senyora de la Salvació es va construir l’any 1952; era petita i provisional, fins que en el 1968 es va construir la catedral, i aquesta església va convertir-se en sala de vetlla dels difunts.

Quan es va construir la catedral molts cristians que vivien al centre de Bagdad es van desplaçar cap aquest barri, i va ser aquí on es va desenvolupar la comunitat siríac-catòlica.

L’atemptat que va tenir lloc en aquesta catedral, el 31d’octubre del 2010, va ser el pitjor de tots els atemptats contra la comunitat cristiana que s’han comès a l’Iraq.  Estat Islàmic va ser el que va reivindicar l’acció.

Un grup de terroristes van entrar a l'església i van agafar com a ostatges un centenar de feligresos. Les forces de seguretat van entrar i en l’acció per rescatar als ostatges van morir 58 persones i van haver-hi molts ferits. Van morir dos capellans, famílies, els escolanets o nanos de catequesi...

El que ens en parla és un dels adolescents que va sobreviure, que va veure morir als seus amics, van passar molta por. Ens explica que molts dels supervivents van marxar, no suportaven viure aquí, en el mateix barri... Tot i que diu que els assaltants no eren del barri, que no parlaven iraquià, sinó àrab clàssic, pel que es creu que no eren del país. 

Ens parla dels dos sacerdots que van morir, diu que per ells eren molt importants, que els ajudaven, els hi feien de mestres i també eren protectors.

De l’església d’abans de l’explosió es va salvar el quadre de Nostra Senyora de la Salvació. S’ha afegit un quadre amb les fotografies de les víctimes mortals.

L’església es va restaurar i el 14 de desembre del 2012 es va inaugurar de nou, en presència de la major part de patriarques de les esglésies cristianes orientals. Per recordar l’atemptat hi ha una catifa vermella que va des de l’altar fins a la porta, simbolitzant un riu de sang.

El noi ens explica que tot i que s’havia restaurat, quan estaven dins de l’església seguien sentint els crits d’angoixa, dolor, desesperació... L’any 2021 el Papa Francesc, va venir a beneir la nova església. Des de llavors, han deixar de sentir l’angoixa d’aquell dia i la nova església transmet pau.