15 de gener 2024

Corea del sud-25. Illa de Jeju: sistema de tubs de lava Geomunoreum.

A més dels cons volcànics, les erupcions han deixat una sèrie de tubs de lava. El sistema de tubs de lava Geomunoreum és una sèrie de tubs que es van formar en fluir la lava del volcà Geomunoreum.

En el mapa que he trobat en un article de John Brush, es veu be la ubicació del volcà principal, el Hallansan, i els cons paràsits amb els tubs de lava. http://www.vulcanospeleology.org/sym14/papers/Brush.pdf. 

El segon mapa, en que es veu el sistema de tubs de lava del Geomunoreum està tret de la web de la UNESCO del patrimoni de la humanitat, https://whc.unesco.org/en/documents/168802.

Aquest sistema de tubs de lava es va formar per múltiples erupcions antigues, de lava basàltica procedent del volcà Geomunoreum, que té 456 metres d’altitud. Els fluxos de lava van recórrer uns 13 km, baixant fins a la línia de la costa. Aquest sistema de tubs s’estima que es va formar fa un centenar de mils d’anys, entre 100.000 i 300.000.

En aquest sistema hi ha la cova vertical Seonheul, els tubs Bengdwigul, Bukoreumdonggul, Daerimdonggul, Mangjanggul, Gimnyeonggul, Yongcheondonggul i Dangcheomuldonggul; no es descarta que encara n’hi hagi més per descobrir. Tres d’aquests tubs de lava, Bukoreumdonggul, Mangjanggul i Dangcheomuldonggul, estan considerats monument natural.

Aquests tubs de lava són molt antics i llargs, amb una estructura interna ben conservada, per això l’illa volcànica de Jeju i els tubs de lava formen part del patrimoni natural per la UNESCO.

Una de les característiques rellevants són que el sostre i el terra dels tubs estan formats per carbonats salins multicolors, mentre que les parets son del color fosc de la lava.

El tub de lava Manjanggul està considerat un dels tubs de lava més llargs del món, i té estalagmites de lava de 70 cm. És el que nosaltres vam visitar, i em sembla que és l’únic que està obert al públic.

Abans d’entrar hi ha un muntatge escultòric en record de Bu Jonghue i els seus estudiants que van explorar aquest tub. L’any 1946 el professor Bu Jong-hue i trenta estudiants de l’escola elemental de Gimnyeong van venir aquí a fer espeleologia; anaven mal equipats, amb poques torxes i el calçat que duien era de sola d’espart, però així i tot van fer molt bona feina. Es van dividir en tres grups per prendre mesures de la cova, que va resultar ser molt més llarga del que es devien pensar de bon començament. Em sembla que hi van anar diversos cops a explorar-la i prendre mesures. L’estudi científic detallat es va fer en el 1966.

Els tubs de lava de l’illa de Jeju ja es coneixien antigament; el llibre de pintures Tamna Sullyeokdo, escrit l’any 1702 recull dibuixos i escrits del governador fent una inspecció oficial del tub de lava Gimnyeoggul.

Té 7,4 km de llarg i tres entrades. Es visita tan sols 1 km. Està fosc i molt humit, la temperatura es manté constant a 9 ºC. El terra és rugós i força desigual, tant trobes forats, com alguna pedra que es belluga, bassals amb aigua, i com que hi ha poca llum havies d’anar vigilant molt on posaves els peus. Però és molt interessant.

A les parets es poden veure unes ratlles, indiquen el nivell de la lava; quan la lava circulava per aquest tub era un fluid, i la marca de l’alçada que ocupava en el tub quedava enregistrada en les parets. Això indica que la quantitat de lava que circulava no era constant; hi havia èpoques amb un nivell més elevat de fluid a dins del tub i altres menys.

Al final del recorregut hi ha una gran columna de lava, de 7.6 metres, que em sembla que és la més gran del mon.




 


Corea del sud-24. Illa de Jeju, con volcànic Seongsan Ilchulbong

Avui anem cap a l’est de l’illa, a Seongsan, una península creada per una erupció volcànica submarina. La part més alta és el pic Seongsang Ilchulbong, que queda 182 metres per sobre del nivell del mar.

El Seongsan Ilchulbong és un con volcànic, amb un gran cràter, d’uns 600 metres de diàmetre i uns 90 metres de profunditat. Al voltant del cràter hi ha una sèrie de roques que formen una mena de corona.

Diuen que la sortida del sol des d’aquí dalt és molt bonica i alguns anomenen aquest indret com el pic de l’albada. Des de dalt es pot veure l’illa d’Udo.

Al peu d’aquesta muntanya hi ha la població de Seongsan; bona part de la muntanya està envoltada pel mar, ja que originàriament aquest con volcànic era una illa i amb el temps, l’acumulació de sorra i terra el va connectar a l’illa principal de Jeju.

Un con volcànic en la llengua de Jeju s’anomena oreum. Aquest oreum és especial, ja que és de tova. Es va formar fa uns 5.000 anys per erupcions hidro-volcàniques sobre un fons marí poc profund.

Quan va començar l’erupció va entrar molta aigua a la sortida volcànica, diuen que va ser una erupció humida i que això marca el tipus de deposicions. Si ho he entès be, el contacte de la lava calenta amb l’aigua freda de l’oceà és el que va donar la forma de bol al cràter i també es relaciona amb que en el seu interior no conté ni lava ni escòria.

Durant molt de temps el cràter estava destinat a l’agricultura, però des de l’any 2000 és una reserva natural.

El crater està molt ben conservat. Es considera que les diverses estructures geològiques d’aquest oreum tenen una gran importància geològica, ja que permeten interpretar la seva activitat volcànica i a més estudiar els processos eruptius i de deposició dels volcans hidro-magmàtics.

Hi ha molts volcans hidro-magmàtics al món, però no que conservin el con de tova ben definit i les estructures internes en el penya-segat. És per això que aquest oreum forma part del Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO.

Entre la flora que hi ha destaquen sis espècies vegetals rares: una falguera (crypsinus hastatus), una 
orquídia (neofinetia falcata), dues plantes paràsites (aeginetia indica i orobanche coerulescens), i altres dues plantes herbàcies (arisaema heterophyllum i glehnia littoralis) . La planta paràsita aeginetia indica a Corea tan sols es pot trobar en aquesta illa, a Jeju i en concret en aquest cràter. Hi ha també 300 espècies d'algues marines.

Quan vam arribar-hi ja hi havia molta gent, especialment grups escolars. Aquesta és l’època en que les escoles programen les sortides, ja que el temps és força bo.

Per pujar fins a dalt hi ha un camí ben senyalitzat, amb molts trams amb escales. En alguns trams vam tenir que fer cua. I per evitar embussos el camí de pujada i de baixada són diferents.

Tot pujant es troba una roca que la gent del poble anomena Deung Gyeong, la roca làmpada. Els vilatans tenen el costum de fer sonar un corn quatre vegades quan passen per allà. Les dues primeres vegades són per la deessa Sulmundaehalmang, la bella i benèvola creadora de Jeju. Els altres dos cops que es fa sonar són per al general Kim Tong-Jeong, que es va sacrificar per protegir al seu país de la dinastia Yuan, al final del període Goryeo.

Quan estàs a dalt costa una mica imaginar el cràter i la forma de conjunt. O sigui que he agafat una fotografia de la web: 

https://geologyscience.com/gallery/geological-wonders/seongsan-ilchulbong-tuff-cone-jeju-island-korea/

L’illa d’Udo, que queda al davant diuen que sembla una vaca estirada, i d’aquí el seu nom. Té també un con de tova, anomenat somoeri oreum, amb forma de ferradura.

Aquesta illa ha estat habitada des del període Joseon, i la gent viu sobretot de l’agricultura i de la industria pesquera. El terra és molt fèrtil. En el cantó occidental de l’illa hi ha acumulació de nòduls d’algues vermelles, que s’han format pel rodament de les algues en zones on el mar és poc profund. 











13 de gener 2024

Corea del sud-23. Parc hallim. Illa de Jeju

A la tarda vam anar a visitar el parc Hallim, que es troba ala banda oest de l’illa, a uns 33 km de la ciutat de Jeju, entre la costa i el mont Hallasan, que es troba al centre de l’illa.

Aquest parc va obrir les portes l’any 1971. El seu fundador va ser Song Bong-gyu, que va comprar el terreny i hi va plantar palmeres, convertint la terra desèrtica en un gran espai verd.

El parc es va crear en terres ermes, i es van haver de dur tones de terra i s’hi van plantar plantes subtropicals variades.

Hi ha el passeig de les palmeres, el jardí de les pedres, el de les flors, el dels ocells, el dels bonsais, el de l’aigua, el jardí botànic subtropical, del poble folklòric i dues coves longitudinals, Hyeopjaegul i Ssangyonggul, úniques al mon. De fet, més que coves són tubs de lava, creats per l’erupció del volcà Hallsan fa uns 25 milions d’anys. Aquestes coves són úniques perquè estan formades per lava i pedra calcària. Aquests dos tubs de lava són monuments nacionals.

Bong-gyu Song, el president i fundador del parc Hallim, va ser membre del Consell Provincial de Jeiu i tenia molt d’interès en el desenvolupament de la comunitat. Veia clar que el futur de l’illa podia dependre del turisme, així que l’any 1970 va viatjar al Japó per visitar i estudiar els llocs que tenien  interès turístic. Quan va tornar a Jeju, va dedicar-se a buscar quins eren els llocs que podien tenir un major interès turístic. Va escollir aquest indret perquè a la vora hi havia coves naturals, platges i molts caladors de pesca.

Així és com va començar la creació del parc Hallim. Primer va haver de comprar el terreny. Era una terra erma i el seu propietari la volia vendre en una subhasta. Al juny del 1971, Bong-gyu Song es va vendre la seva herència per poder comprar el terreny.

El sòl estava cobert de matolls espinosos, roques, pedres i algunes tombes. No era gens fèrtil i semblava un desert. La família i amics de Song intentaven fer-lo desistir del projecte, ja que el terreny no prometia gens, però no es va desanimar i va continuar endavant.

Quan va començar les obres per construir el parc la cova Hyeopjae estava en mol mal estat. Moltes de les estalactites i estalagmites havien desaparegut, ja que les havien arrencat i venut. Llavors Song va iniciar una campanya per recuperar-les, visitant escoles, organismes públics i privats, explicant la importància d’aquesta cova i de la seva preservació. Va recuperar 19 peces que va restaurar i va ubicar al lloc que els hi corresponia. Els diaris es van fer ressò de la campanya de restauració de la cova i de que es podria visitar.

Va tenir diversos problemes administratius, de permisos, per tirar endavant el projecte del parc. Finalment va poder plantar les llavors i el terreny va respondre i van créixer les plantes.

Impressiona veure la quantitat de plantes diferents que hi ha i el bon estat en que es troben, tenint en compte que el terreny d’entrada no era fèrtil.

Em sap greu perquè quan el vaig visitar no era conscient de les dificultats que havia tingut la creació d’aquest parc, i no el vam saber valorar prou. Ens semblava un jardí botànic més.

La guia hi posava bona intenció, però les explicacions en general eren molt pobres.

L’entrada a la cova i el recorregut pel túnel de lava és curiós. És un túnel de lava, però les estalactites i estalagmites són de pedra calcària.

Al pati d’entrada a la casa hi havia una tanca amb tres troncs travessers. Hi havia un codi per saber si la gent de la casa hi eren, si estaven a la vora o si estaven lluny. Em sembla que els tres pals col·locats indicava que no hi eren, o que estaven lluny; si estava un mig caigut seria quan estaven a la vora i suposo que tornarien aviat i  dos mig caiguts quan estaven a la casa. Crec que això era igual a tot Corea, tant a l’illa com al continent.

El poble folklòric que hi ha en aquest parc, anomenat Jae-am, és una rèplica dels pobles tradicionals de l’illa. Una de les característiques d’aquests pobles són les cases amb teulada de palla; per preservar aquest estil de construcció es van traslladar algunes de les cases de la zona a aquest parc i construir aquest poble o hanok.

En altres llocs hem vist hanoks, pobles tradicionals, però la cultura i llengua de Jeju és diferent a la del continent, i també els seus pobles tradicionals.

Per tot Corea es van reconstruint pobles tradicionals per tal que no es perdi el coneixement de la cultura i costums que tenien i que han desaparegut, degut a les guerres, l’ocupació japonesa i l’accelerat desenvolupament.

Alguns historiadors estimen que les cases amb sostre de palla es construïen a la illa ja fa milers d’anys, entre 6.000 i 2.000 anys.

Cada llar tradicional està formada per dos edificis separats: l'angeori, que és l’edifici principal i el bakgeori, l’edifici subordinat. En altres regions de Corea, les famílies estan separades per gènere, en canvi a Jeju els dos edificis separen dues generacions vivint juntes, però separades.

A Jeju els pares viuen en l’edifici principal, l’angeori, mentre que els fills casats viuen en el bakgeori. En general les dues generacions tenen cuines separades i per tant hi ha més independència entre ells, que en altres pobles tradicionals de Corea.

El disseny de les cases a Jeju s’ha fet tenint en compte les condicions climàtiques, entre d’altres coses els forts vents. Per això les cases són més petites que les de la península, per tal de resistir millores les ventades.

El material emprat en la construcció és el que es troba a l’illa, per exemple, les parets són de pedra volcànica. Les construccions han de protegir dels forts vents i a més reflecteixen la cultura pròpia de l’illa.

Les cases tradicionals, el que és el conjunt, una mena de masia, tenen quatre components característiques: els edificis, anomenats choga jip; la paret de pedra que envolta els edificis, que s’anomena dolda; el camí olle; i les portes jeongnang. 

Els edificis residencials dècada propietat s’anomenen choga jip. Una de les característiques més rellevant d’aquestes cases és la teulada de palla que està feta de palla lligada amb una corda, fent un patró a quadres. 

L’altra és que les parets estan fetes amb pedres volcànica de l’illa i recoberta amb terra per fer d’aïllant, de forma que protegeix l’interior del vent i la pluja.

Com deia abans, la zona residencial està formada per dos edificis, el més gran, l’angeori, era on vivia el cap de família, i en el més petit, el bakgeori, hi vivia el fill gran. Quan els pares eren grans es podien desplaçar a viure al bakgeori deixant l’edifici més gran a la generació següent.

Doldam és el nom que es dona a la paret de pedra, que es construeix amb pedres que es trobaven prop de la propietat. En apilar les pedres per fer la paret, els forats que hi queden eviten que s’esfondri per la pressió del vent. Aquesta paret servia per definir els límits de la propietat.

El camí anomenat olle era el camí que duia des de la carretera o camí comunal fins a l’interior de la zona residencial.

La porta d’entrada a la propietat s’anomena Jeongnang. Està feta amb tres troncs de fusta posats travessers i subjectats pels dos extrems. No es feien servir portes massisses ja que es podien trencar amb el vent. 

La disposició dels troncs indicava, com ja he explicat abans, si la gent de la casa hi era o no. Si tots tres estaven enganxats només per una banda, el propietari estava a casa; si n’hi havia dos que només estaven enganxats per un extrem el propietari estava a la vora; i si dos estaven col·locats i només un subjecte per un sol extrem volia dir que el propietari no hi era i que el visitant podia tornar al vespre. Quan tots tres troncs estaven subjectes pels dos extrems volia dir que el propietari estava de viatge, o havia anat més lluny.

Les estàtues en pedra volcànica que es van veient per tota l’illa, i que són un símbol de Jeju, s’anomenen “dol hareubang”, que vol dir “avi de pedra” i se les considera unes divinitats protectores del poble enfront dels mals esperits.

El Hallasan, la muntanya que hi ha al centre de l’illa, està considerada, en la literatura coreana com una de les tres muntanyes dels esperits, les “Sam Shin San”. Aquestes muntanes es considera que són la porta d’entrada al món dels esperits; en les tres hi creix el bolet amanita muscaria. 

Llegeixo que la forma de les estatues pot haver-se inspirat en la forma d’aquests bolets. Es diu que els xamans que van venir del nord van establir elculte a aquest bolet i que situaven les estàtues amb la seva forma per evitar que els mals espetits entressin al poble.

La ciutat de Jeju tenia figures d’aquestes, construïdes entre 1763-1765, al cantó de fora de les portes de la muralla. 

No hi ha documents històrics que permetin conèixer l’origen i significat de les estàtues. Aquestes figures al llarg del temps han tingut diferents noms: useokmok, museokmok, i byeoksumeori. El nom actual se l’hi va donar  l’any 1971.

Aquestes escultures originalment es trobaven a l’entrada de la seu governamental, i en tota l’illa n’hi ha 48 de reconegudes oficialment, 21 d’elles a la ciutat de Jeju. Hi ha també moltes rèpliques.

Les estàtues xamàniques es considera que ofereixen protecció enfront dels dimonis i mals esperits. Segons el Tamnaji, el registre de Tamna, el que va iniciar la tradició de col·locar aquestes escultures, les Dol Hareubang, va ser Kim Mong-gyu, el magistrat de Jeju en el 1754, durant el regnat de Yeongjo.

 A la part del parc destinada al ocells em crida l’atenció un de molt acolorit, el faisà daurat.

Per acabar la visita al parc Hallim, no pot  faltar una escultura del seu fundador, Song Bong-gyu.











10 de gener 2024

Corea del sud-22. Dongmun, mercat tradicional de Jeju

Un cop arribem a Jeju anem al mercat tradicional , Dongmun. Primer donem una volta pel recinte i després dinem per allà.

Aquest mercat es va fundar després de l’alliberament, l’any 1945. És el més gran i el mercat permanent més antic de l’illa. Va patir dos incendis greus, un en el 1953 i l’altre en el 1954; aquest darrer incendi va destruir el mercat i tot el barri. Llavors es va construir de nou en el lloc actual, tot conservant el nom original.

És un dels mercats més populars de l’illa. Hi venen peix, però també altres aliments i moltes altres coses. També hi ha mercat nocturn. A començaments de la dècada del 2000 es va renovar i modernitzar.

És interessant passejar per allà. Vaig menjar peix, verat, però em va sorprendre que no era fresc, sinó peix sec cuinat. També ens van dur una mica de sashimi, d’alguna cosa de color blanc que no vaig saber identificar i que estava força dura. Vaja, que no vaig encertar massa el dinar.

Tenia que haver escollit un plat de gambes i arròs que vaig veure en una parada; el que no tenien lloc per seure.