A la tarda vam anar a visitar el parc Hallim, que es troba ala
banda oest de l’illa, a uns 33 km de la ciutat de Jeju, entre la costa i el
mont Hallasan, que es troba al centre de l’illa.
Aquest parc va obrir les portes l’any 1971. El seu fundador va
ser Song Bong-gyu, que va comprar el terreny i hi va plantar palmeres,
convertint la terra desèrtica en un gran espai verd.
El parc es va crear en terres ermes, i es van haver de dur
tones de terra i s’hi van plantar plantes subtropicals variades.
Hi ha el passeig de les palmeres, el jardí de les pedres, el de
les flors, el dels ocells, el dels bonsais, el de l’aigua, el jardí botànic
subtropical, del poble folklòric i dues coves longitudinals, Hyeopjaegul i
Ssangyonggul, úniques al mon. De fet, més que coves són tubs de lava, creats
per l’erupció del volcà Hallsan fa uns 25 milions d’anys. Aquestes coves són
úniques perquè estan formades per lava i pedra calcària. Aquests dos tubs de
lava són monuments nacionals.
Bong-gyu Song, el president i fundador del parc Hallim, va ser
membre del Consell Provincial de Jeiu i tenia molt d’interès en el desenvolupament
de la comunitat. Veia clar que el futur de l’illa podia dependre del turisme,
així que l’any 1970 va viatjar al Japó per visitar i estudiar els llocs que
tenien
interès turístic. Quan va tornar
a Jeju, va dedicar-se a buscar quins eren els llocs que podien tenir un major
interès turístic. Va escollir aquest indret perquè a la vora hi havia coves
naturals, platges i molts caladors de pesca.
Així és com va començar la creació del parc Hallim. Primer va
haver de comprar el terreny. Era una terra erma i el seu propietari la volia
vendre en una subhasta. Al juny del 1971, Bong-gyu Song es va vendre la seva
herència per poder comprar el terreny.
El sòl estava cobert de matolls espinosos, roques, pedres i
algunes tombes. No era gens fèrtil i semblava un desert. La família i amics de
Song intentaven fer-lo desistir del projecte, ja que el terreny no prometia
gens, però no es va desanimar i va continuar endavant.
Quan va començar les obres per construir el parc la cova
Hyeopjae estava en mol mal estat. Moltes de les estalactites i estalagmites
havien desaparegut, ja que les havien arrencat i venut. Llavors Song va iniciar
una campanya per recuperar-les, visitant escoles, organismes públics i privats,
explicant la importància d’aquesta cova i de la seva preservació. Va recuperar
19 peces que va restaurar i va ubicar al lloc que els hi corresponia. Els
diaris es van fer ressò de la campanya de restauració de la cova i de que es
podria visitar.
Va tenir diversos problemes administratius, de permisos, per
tirar endavant el projecte del parc. Finalment va poder plantar les llavors i
el terreny va respondre i van créixer les plantes.
Impressiona veure la quantitat de plantes diferents que hi ha i
el bon estat en que es troben, tenint en compte que el terreny d’entrada no era
fèrtil.
Em sap greu perquè quan el vaig visitar no era conscient de les
dificultats que havia tingut la creació d’aquest parc, i no el vam saber
valorar prou. Ens semblava un jardí botànic més.
La guia hi posava bona intenció, però les explicacions en
general eren molt pobres.
L’entrada a la cova i el recorregut pel túnel de lava és
curiós. És un túnel de lava, però les estalactites i estalagmites són de pedra
calcària.
Al pati d’entrada a la casa hi havia una tanca amb tres troncs
travessers. Hi havia un codi per saber si la gent de la casa hi eren, si
estaven a la vora o si estaven lluny. Em sembla que els tres pals col·locats
indicava que no hi eren, o que estaven lluny; si estava un mig caigut seria
quan estaven a la vora i suposo que tornarien aviat i dos mig caiguts quan estaven a la casa. Crec
que això era igual a tot Corea, tant a l’illa com al continent.
El poble folklòric que hi ha en aquest parc, anomenat Jae-am,
és una rèplica dels pobles tradicionals de l’illa. Una de les característiques
d’aquests pobles són les cases amb teulada de palla; per preservar aquest estil
de construcció es van traslladar algunes de les cases de la zona a aquest parc
i construir aquest poble o hanok.
En altres llocs hem vist hanoks, pobles tradicionals, però la
cultura i llengua de Jeju és diferent a la del continent, i també els seus
pobles tradicionals.
Per tot Corea es van reconstruint pobles tradicionals per tal
que no es perdi el coneixement de la cultura i costums que tenien i que han
desaparegut, degut a les guerres, l’ocupació japonesa i l’accelerat
desenvolupament.
Alguns historiadors estimen que les cases amb sostre de palla
es construïen a la illa ja fa milers d’anys, entre 6.000 i 2.000 anys.
Cada llar tradicional està formada per dos edificis separats:
l'angeori, que és l’edifici principal i el bakgeori, l’edifici subordinat. En
altres regions de Corea, les famílies estan separades per gènere, en canvi a
Jeju els dos edificis separen dues generacions vivint juntes, però separades.
A Jeju els pares viuen en l’edifici principal, l’angeori,
mentre que els fills casats viuen en el bakgeori. En general les dues
generacions tenen cuines separades i per tant hi ha més independència entre
ells, que en altres pobles tradicionals de Corea.
El disseny de les cases a Jeju s’ha fet tenint en compte les
condicions climàtiques, entre d’altres coses els forts vents. Per això les
cases són més petites que les de la península, per tal de resistir millores les ventades.
El material emprat en la construcció és el que es troba a
l’illa, per exemple, les parets són de pedra volcànica. Les construccions han
de protegir dels forts vents i a més reflecteixen la cultura pròpia de l’illa.
Les cases tradicionals, el que és el conjunt, una mena de
masia, tenen quatre components característiques: els edificis, anomenats choga
jip; la paret de pedra que envolta els edificis, que s’anomena dolda; el camí
olle; i les portes jeongnang.
Els edificis residencials dècada propietat s’anomenen choga jip.
Una de les característiques més rellevant d’aquestes cases és la teulada de
palla que està feta de palla lligada amb una corda, fent un patró a quadres.
L’altra és que les parets estan fetes amb pedres volcànica de l’illa i recoberta
amb terra per fer d’aïllant, de forma que protegeix l’interior del vent i la
pluja.
Com deia abans, la zona residencial està formada per dos
edificis, el més gran, l’angeori, era on vivia el cap de família, i en el més
petit, el bakgeori, hi vivia el fill gran. Quan els pares eren grans es podien
desplaçar a viure al bakgeori deixant l’edifici més gran a la generació
següent.
Doldam és el nom que es dona a la paret de pedra, que es
construeix amb pedres que es trobaven prop de la propietat. En apilar les
pedres per fer la paret, els forats que hi queden eviten que s’esfondri per la
pressió del vent. Aquesta paret servia per definir els límits de la propietat.
El camí anomenat olle era el camí que duia des de la carretera
o camí comunal fins a l’interior de la zona residencial.
La porta d’entrada a la propietat s’anomena Jeongnang. Està
feta amb tres troncs de fusta posats travessers i subjectats pels dos extrems.
No es feien servir portes massisses ja que es podien trencar amb el vent.
La
disposició dels troncs indicava, com ja he explicat abans, si la gent de la
casa hi era o no. Si tots tres estaven enganxats només per una banda, el
propietari estava a casa; si n’hi havia dos que només estaven enganxats per un
extrem el propietari estava a la vora; i si dos estaven col·locats i només un
subjecte per un sol extrem volia dir que el propietari no hi era i que el
visitant podia tornar al vespre. Quan tots tres troncs estaven subjectes pels
dos extrems volia dir que el propietari estava de viatge, o havia anat més
lluny.
Les estàtues en pedra volcànica que es van veient per tota
l’illa, i que són un símbol de Jeju, s’anomenen “dol hareubang”, que vol dir
“avi de pedra” i se les considera unes divinitats protectores del poble enfront
dels mals esperits.
El Hallasan, la muntanya que hi ha al centre de l’illa, està
considerada, en la literatura coreana com una de les tres muntanyes dels
esperits, les “Sam Shin San”. Aquestes muntanes es considera que són la porta
d’entrada al món dels esperits; en les tres hi creix el bolet amanita muscaria.
Llegeixo que la forma de les estatues pot haver-se inspirat en la forma
d’aquests bolets. Es diu que els xamans que van venir del nord van establir
elculte a aquest bolet i que situaven les estàtues amb la seva forma per evitar
que els mals espetits entressin al poble.
La ciutat de Jeju tenia figures d’aquestes, construïdes entre
1763-1765, al cantó de fora de les portes de la muralla.
No hi ha documents històrics que permetin conèixer l’origen i
significat de les estàtues. Aquestes figures al llarg del temps han tingut
diferents noms: useokmok, museokmok, i byeoksumeori. El nom actual se l’hi va
donar
l’any 1971.
Aquestes escultures originalment es trobaven a l’entrada de la
seu governamental, i en tota l’illa n’hi ha 48 de reconegudes oficialment, 21
d’elles a la ciutat de Jeju. Hi ha també moltes rèpliques.
Les estàtues xamàniques es considera que ofereixen protecció
enfront dels dimonis i mals esperits. Segons el Tamnaji, el registre de Tamna, el
que va iniciar la tradició de col·locar aquestes escultures, les Dol Hareubang,
va ser Kim Mong-gyu, el magistrat de Jeju en el 1754, durant el regnat de Yeongjo.
A la part del parc destinada al ocells em crida l’atenció un de
molt acolorit, el faisà daurat.
Per acabar la visita al parc Hallim, no pot faltar una escultura del seu fundador, Song
Bong-gyu.
