El mal temps estava anunciat. La ciutat estava en alerta màxima. Les noies d’informació i turisme em van avisar molt de que no sortís de la ciutat. O sigui que, tot i que quan em vaig llevar feia relativament bo, vaig decidir visitar la ciutat.
Hi ha un bus turístic, el Loople Sendai, que costa 620 iens i fa un circuit circular, amb 16 parades. Unes quantes d’elles estan al costat de llocs turístics. No està malament. És un bus estil antic, bastant petit, té wifi a l’interior i una pantalla en la que va sortint informació dels llocs a visitar. Pots pujar i baixar del bus tots els cops que vulguis al llarg del dia. A més, amb aquest bitllet tens descompte en algunes entrades a museus o llocs turístics.
Vaig començar el meu recorregut amb la visita Zuihoden Mausoleum. Es troba en el turó Kyogamine i és el cementiri de la família Date.
El clan Date era un llinatge de senyors feudals (dàimios) que van controlar la zona nord del Japó, la regió de Tohoku on es troba Sendai, a partir del segle XIV. De fet, Date no era el cognom familiar; el que va començar el clan, cap a l’any 1190 va anar a viure al districte que duia aquest nom.
D’aquest clan, el que va tenir gran importància, al menys pel que fa a aquesta regió, va ser Date Masamune. Va néixer en el 1566 i va ser el fundador de la ciutat de Sendai i el seu primer dàimio. Als 15 anys ja va participar en una batalla al costat del seu pare, contra clans rivals i al 1588, quan el seu pare es va retirar, va assumir el control del clan. Era un guerrer que va conquerir varies àrees del sud de la regió de Tohoku.
A començaments del període Edo, que es va iniciar en el 1603, va promoure la industria local, l’economia i la cultura. Va potenciar l’arribada d’estrangers i de les seves innovacions. Va tenir gran poder en la regió nord del Japó. Va enviar una expedició marítima per establir contactes amb el papa de Roma, i també per visitar Espanya, Filipines i Mèxic. Alguns dels participants en l’expedició es van quedar a Sevilla, ja que eren cristians i al Japó en aquell temps estaven perseguits. Em sembla que va ser la primera expedició japonesa en vaixell arreu del mon.
La seva simpatia pel cristianisme es va posar de manifest quan en el 1613 va sortir en defensa d’un capellà cristià que estava condemnat a mort per predicar la seva religió. I diuen que la seva filla gran s’havia convertit al cristianisme.
El mausoleu Zuihoden es va construir un any després de la seva mort, en l’estil d’arquiectura típic de l’època. L’any 1931 l’emperador el va declarar tresor nacional. Malauradament un dels bombardejos de l’any 1945 el va cremar. Després el van reconstruir, però el tsunami del 2011 el va tornar a fer malbé pel que va necessitar una restauració i es va intentar que fos el més semblant possible a l’original.
Quan va morir Date Masamune, al començament del període Edo, era tradició que quan moria el senyor feudal els seus samurais i subordinats, es suïcidaven; no sé si tots o només uns quants. En aquest cas van ser 20 persones. En aquest mausoleu hi ha també al costat, les tombes d’aquests samurais.
És un complex força gran. Per arribar-hi ha una certa pujada, pel bosc. Just abans de començar a pujar hi ha un contenidor de fusta ple de pals. No sabia què era, fins que no vaig veure, quan ja anava de tornada que la gent agafava els bastons per caminar millor durant la pujada, i en acabar la visita els tornaven a deixar al lloc.
Acabada la pujada s’arriba a la porta d’accés, Nehanmon, que vol dir nirvana, lliure de desitjos. Però també vol dir després de la vida.
En aquest mausoleu hi ha enterrats uns quants dels dàimios del clan. Quan es va procedir a reconstruir-lo, en les excavacions que es van fer es van trobar els esquelets de tres d’ells dàimios amb bona part dels seus aixovars. Aquests objectes estan en un petit museu que està passada la porta Nehanmon.
El tercer dàimio Date Tsunamune era un artista i només va poder governar dos anys dels 19 anys als 21, ja que el Shogun (que era un càrrec militar concedit directament per l’emperador) el va obligar a abandonar. I llavors es va dedicar a la pintura, la cal·ligrafia i el treball en laca. El seu mausoleu també és molt bonic. A l’igual que els altres són reconstruccions modernes, amb molt de color i harmonia.
L’entorn, enmig del bosc, els edificis en fusta pintada, el fet que no hi havia gairebé ningú (4 persones) feia sentir que era una lloc idíl·lic.
Sembla que alguns dels cedres que hi ha flanquejant el camí de pujada es van plantar en el moment de la construcció del mausoleu, o sigui que deuen tenir al menys 400 anys i simbolitzen l’antiguitat de la historia de la ciutat de Sendai. El nombre de graons per arribar al mausoleu indicava la riquesa familiar.
Enmig del bosc hi ha un cementiri de nens. I a la part baixa, un temple budista amb els seus budes coberts amb teles vermelles.
Vaig tenir molta sort perquè vaig poder fer aquesta visita sense pluja. Després va començar el diluvi. Per això vaig decidir anar de museus. Vaig començar amb el museu de la ciutat.
Aquest museu està en una zona enjardina, en el parc on hi ha el castell de Sendai. L’autobús no deixa exactament a la porta i com que començava a ploure vaig arribar a dins una mica mullada. La noia que venia les entrades me va donar una caixa de mocadors de paper perquè m’eixugues una mica. Uns que van entrar cinc minuts més tard que jo van arribar totalment xops i regalimant. O sigui que vaig tenir una mica de sort.
Vaig trobar molt interessant el museu, ja que em va permetre aprendre algunes coses de la vida en aquesta regió.
Els senyors feudals passaven un any a Sendai i un any a Edo, l’actual Tokio. Mentre eren allà aprofitaven a fer vida social. Les seves dones, les oficials, passaven la major part del temps a Tokio.
Hi ha una col·lecció de dibuixos en les que es pot veure la forma de vida, les festes a l’aire lliure, vestimentes...
Hi ha una col·lecció de nines de guix pintades, de no més de 20 cm d’alçada molt curioses. Les nines japoneses de la regió de Tohoku es van començar a fabricar cap al 1800. Hi ha una gran varietat de tipus de nines i de materials. Segons alguns autors, i potser només algun tipus de nines, es pensa que les fabricaven els pagesos de la zona per regalar als turistes que venien aquí als banys termals. Inicialment eren en fusta, però com que el comerç amb l’exterior estava tancat van canviar al guix. No sé si perquè van començar a escassejar (ho trobo estrany perquè hi ha molt bosc). N’hi ha que són en paper-maché. Algunes són pel festival de les nines, que es fa al mes de març, d’altres per qüestions religioses.
Hi ha figures de tota mena, nines, guerrers, diversos personatges representats, dones...
Hi ha l’armadura d’un del senyors de clan Date. I com ja explicava abans, Date Masamune l’any 1613 va enviar una expedició a Roma i Espanya, passant per Mèxic que llavors era colònia espanyola, per establir relacions comercials. En el museu es pot veure un plànol amb el recorregut que van fer, una reproducció del vaixell que van emprar i alguns objectes que van portar quan van anar de tornada.
Quan vaig sortir del museu estava diluviant. Vaig passar bastanta estona al vestíbul del museu esperant per si millorava una mica el temps, però com que no era així vaig optar per sortir.
A la parada del bus, al costat dels arbres, la pluja queia amb molta intensitat i bufava un fort vent. Sentia cruixir els arbres, veia caure algunes branques. Era impressionant. Mentre era allà mig protegida de la pluja, sentia per megafonia que avisaven alguna cosa, però era en japonès. Vaig suposar que si realment fos un avís d’alguna cosa greu ho dirien també amb anglès.
En el museu hi havia algunes lloses de pedra amb inscripcions, i al costat hi havia un rètol que avisava que en cas de terratrèmol t’allunyessis d’allà. Mentre era a la parada hi vaig pensar. A la vora hi havia un pal d’electricitat, vaig posar-me el més allunyada possible, per si de cas queia. Per sort el bus no va trigar massa a venir, tot i que aquells vuit o deu minuts que vaig passar allà se’m van fer força llargs.
La següent parada la vaig fer al museu d’art. No és que tingués molt interès, però tampoc em venia de gust tancar-me a l’habitació de l’hotel. Aquest museu ja està més a la vora del centre de la ciutat.
Vaig aprofitar a dinar allà mateix, i entrar una mica en calor i eixugar-me. Vaig menjar be. Vaig prendre una quiche de verdures amb gambes; el que em va sorprendre és que tant les verdures com les gambes estaven senceres. Una amanida, un tastet de macarrons amb salsa de tomàquet. I per entrar en calor, una copa de vi. No hi havia gaire gent, i és que amb aquell temps, no venia de gust sortir.
El museu d’art em va semblar poc acollidor; potser pel dia, potser perquè estava jo sola passejant per allà... i tampoc em motivava gaire. Hi ha algunes escultures que estan en un pati obert, però amb aquell temps les he mirat de lluny sense sortir.
Després vaig anar a la mediateca. És una mena de centre cultural, amb una bona biblioteca i wifi. O sigui que vaig passar una bona estona al bar d’allà, a resguard de la pluja. És un dels llocs que recomanen visitar pel seu disseny.
Em va sorprendre no trobar turisme occidental. Ni a Yamadera ni per la ciutat de Sendai. Veia alguns turistes, no gaires, però eren orientals. No sabria dir si japonesos, coreans o d’altres llocs.
Canada ja de pluja vaig anar cap a l’estació (l‘ultima parada del bus turístic) per consultar a les d’informació i turisme com anar a Kakunodate. Em van recomanar que esperés encara un dia per anar-hi, ja que no estava clar si havia passat el cicló i havia acabat el temporal.
Aquell dia vaig tenir una grata sorpresa, a les botigues de l’estació sí que hi havia refrescos coneguts! Vull dir coneguts per mi. Vaig poder comprar-me una coca-cola! Al supermercat del costat de l’hotel (un 7 eleven) no en tenien. Cada vespre, després de sopar passava per allà per comprar xocolata, o alguna pasta... per completar el sopar amb dolç.
Després vaig anar a l’hotel a descansar i canviar-me de riba. Estava cansada d’anar mullada i de pluja. El difícil era posar les coses a eixugar; com ja vaig explicar l’habitació era minúscula, posar tota la roba estesa, i el paraigües obert em va costar lo meu.
Quan va parar de ploure i semblava que ja no hi tornaria em vaig animar a tornar a sortir. Vaig anar per una sèrie de carrers comercials que estan coberts, em plan galeries. És curiós com un mateix carrer va canviant d’estil. La part alta, són botigues de més qualitat que la part baixa del carrer que està a tocar de l’estació.
En aquest tram baix hi ha molta més gent, botigues, restaurants, karaokes... una mica de tot. Vaig veure’n un que segons el cartell de la porta tenien makis i sushi. Al veure que mirava el cartell de seguida va venir una noia i em va fer passar. Per sorpresa meva, el menjador no era allà, sinó que entraves en una porteria, agafaves l’ascensor i et pujaven fins al pis on hi havia el restaurant. Més tard ho vaig veure en algun altre lloc això de que el restaurant no està a nivell de carrer.
El cas és que em vaig trobar en un pis, amb un llarg passadís; el terra de fusta i t’has de descalçar i posar les sabates en un armariet del que et guardes la clau. A mi em va fer certa vergonya posar les sandàlies, que encara estaven xopes, en aquell armariet!
Em van portar a una de les habitacions, un reservat, em van deixar la carta i em van assenyalar un timbre per quan estes llesta, o si necessitava qualsevol cosa, pogués avisar. Sentia molt xivarri a les altres habitacions. La porta no era de fusta sinó les típiques per aquí, que tenen llistons de fusta i la resta sembla paper o un material mig translúcid. Preserves la intimitat però no et sents tant tancat. De totes formes a mi se’m feia estrany estar jo sola en aquell reservat!
El sopar va ser molt bo. Hi havia diferencia entre els makis i sushis d’aquí Barcelona. Hi havia molt peix i poc arròs. La tonyina estava deliciosa. També vaig tastar un llagostí a la planxa cobert de sal, un pinxo de salmó acompanyat de maionesa. Vaig provar una bola d’arròs fregit amb soja. En conjunt un bon sopar. També més car del que semblava d’entrada, segons els preus de la carta. Suposo que i havia alguna taxa o el servei... com que el compte és inintel·ligible.... Em va sortir a 1700 iens, que són uns 16 euros, que tampoc està gens malament.
Lo del timbre em va fer gràcia. Això em recorda que en els lavabos, en alguns llocs he vist que tenen un intèrfon per si necessites ajuda. Hi ha un munt de detalls curiosos. El paper de wàter que utilitzen aquí és molt prim. Per tot arreu tenen dispensadors de desinfectant per les mans. A l’hotel just abans d’entrar al menjador n’hi ha un. Al costat de la porta dels lavabos, vagis on vagis, també. I en els restaurants si no hi ha el producte desinfectant et donen una tovalloleta humida.
Una altra curiositat: a l’hotel, si poses el cartell de que no et canviïn la roba de llit i les tovalloles cada dia, et regalen una ampolla d’aigua. De fet, cada dia que s’estalviaven de canviar-ho, una ampolla!
