Japó_10: Sendai

Encara vam tenir temps d’anar a buscar alguns temples més per Sendai. Els havíem vist marcats en un plànol, prop de l’estació de Kita, però no era tant fàcil trobar l’accés. Hi ha dos o tres temples de costat, però no estan comunicats entre ells, o no vam saber trobar el pas. O sigui que cada vegada teníem que baixar fins a la carretera i tornar a pujar.

En general s’assemblen molt els uns als altres. Els jardins són molt bonica, especialment el del temple Rinnoji. Aquest temple el va fer construir l’any 1441, un membre del clan Date. I quan Masamune va ser el dàimio de Sendai el va fer traslladar aquí. 

Amb algun altre temple ja he vist això que els traslladen de lloc. Ho trobo curiós. Suposo que ho facilita el fet de ser de fusta. 

Hi ha forces coses que m’han xocat d’aquesta estada per la regió de Tohoku. Una d’aquestes coses era els aparcament de motos a Sendai. Les tenen col·locades amb cadenes, com aquí les bicis. El curiós és que en molts casos el cadenat no està tancat. 

Una altra cosa són les mànigues postisses. Es veritat que viatjant per altres llocs quan trobava japonesos, o potser només són les dones, veia que portaven mitges mànigues, que tapen des del canell fins al colze o una mica més amunt. Es poden posar i treure amb facilitat. I el que em va fer gràcia és veure botigues on venien mànigues. 

En una botiga vaig veure un maniquí d’home, només de cintura cap avall, ja que era per ensenyar uns pantalons. El curiós era la posició: estava pelgat per la cintura, com fent la típica reverencia. Suposo que era per ensenyar que encara que facis aquest gest, no s’estripen. 

A les nits anàvem al barri dels restaurants i copes, A l’igual que quan hi havia anat jo sola, els nois i noies que estaven a les cruïlles intentant captar clients no ens feien ni cas, encara que algun dia érem 7 o 8 persones. 

En alguns restaurants tene el menú amb fotografies, altres no. Un cop vam preguntar a una noia que sabia una mica d’anglès, perquè ens recomanés alguna cosa que assenyalar de la carta. I algun altre dia va ser a l’aventura total. Assenyalar una línia plena de símbols incomprensibles i confiar que el que et duguin sigui més o menys al teu gust. El meu problema eren els picants. Encertar que no fos picant!

Me’n vaig adonar de que hi havia pocs nen pel carrer. Tampoc era fàcil trobar botigues de joguines. Algú que va estar preguntant a parelles joves amb nens on en podia trobar no va aconseguir comunicar-s’hi. 

En els carrers coberts, restaurants, botigues, i per allà enmig, un petit temple. Sales de joc, maquines de karaoke a peu de carrer... una diversitat curiosa. 

Un vespre vam tastar el sake, la beguda tradicional japonesa que prové d ela fermentació de l’arròs. Ens van preguntar si el volíem fred o calent. Jo no sabia que es podia beure de les dos formes. Em sembla que el van portar fred. El serveixen en unes gerres de ceràmica i en vasets petits. Estava força bo. 

Un parell d’estrangers que estan treballant aquí m’explicaven que són horaris de treball intensos, que no saps mai quin cap de setmana podràs tenir lliure i fer plans per visitar una mica la regió. Em va semblar que duien una vida molt dura. 

Aquesta activitat intensa es va veure ja en el congrés, que començava a ¾ de 9 del matí i no es parava fins a les 9 del vespre. La pausa pel dinar era molt breu. El que s’ha de reconèixer és que complien els horaris de forma estricte. No es donava l’opció a que un s’allargués més del compte xerrant. L’obligaven a parar. 

El dia de marxar el meu vol sortia a primera hora del matí. Vaig anar d’hora a l’aeroport i em vaig trobar que estava encara tancat. L’obrien una hora abans de la sortida del vol. No se m’havia acudit preguntar-ho a l’hotel i ells tampoc m’ho van dir. Clar que la comunicació amb la gent de la recepció era molt limitada, per no dir nul·la. No hi havia forma d’entendre’s. 

Tot i que obren l’aeroport amb el temps molt just, després va anat tot molt be. A Sendai mateix em van donar les tres targes d’embarcament, fins a Tokio, la de Brussel·les i la del darrer vol que em portava a Barcelona.

Japó_8: Sendai

La ciutat de Sendai canviava poc a poc d’aspecte. El mal temps havia passat i uns quants congressos l’omplien de visitants estrangers. A mi encara em quedava una mica de temps lliure, o sigui que vaig agafar altra cop el bus turístic, el loople sendai per veure un parell de coses que tenia pendents.

Era diumenge i la cua per agafar el us era molt gran; són busos petits, i quan està ple t’has d’esperar al que surt un quart d’hora més tard. En això si que em van sorprendre. No posen cap més bus. Has d’esperar al següent, i per tant llavors la cua encara és més gran... 

La primera parada la vaig fer al castell de Sendai. El castell de Sendai es va construir sobre un turó d’uns 100 metres d’alçada anomenat Aoba, d’aquí va agafar el nom el castell de la ciutat que se’l coneix com castell Aoba. El va fer construir l'any 1602, el dàimio de la ciutat Date Masamune. 

Durant 200 anys la família Date va viure en aquest castell. Durant el període Edo (1603-1868) va ser el segon castell més gran del país. El primer era el de Edo (l’actual Tokio).

En el període Meiji (1868-1912) el castell va patir les conseqüències de les lluites contra els senyors feudals. Un gran foc va malmetre’l considerablement, en el 1882 i després els bombardejos del 1945 van acabar amb ell. 

Ara el que un es troba és una gran explanada, amb molt bona vista de la ciutat de Sendai i voltants. Hi ha algunes restes, fonaments sobretot i una torre. Al centre de l’espai una estàtua eqüestre del Date Masamune domina l’espai. 

Hi ha un museu que deu ser molt interessant però que la noia que venia les entrades em va dir que si no sabia gens de japonès no em resultaria gaire profitosa la visita ja que no entendria res. 

Hi ha també un temple, el Gokoku shrine. És un temple xintoista dedicats als soldats morts en la guerra que es va construir en el 1902. Cada prefectura té un d’aquests temples per venerar a les seves víctimes. 

El xintoisme és la religió del Japó. Vol dir camí dels deus. És de tipus animista que no té un fundador, ni una sèrie de dogmes. El que sí té és una bon conjunt de cultes, una rica mitologia. La seva base és la puresa física i ritual. Si ets impur (has pecat) pots recuperar la puresa per medi de rituals. Els sacerdots sintoistes poden estar casats i tenir família així com una professió. Va legitimar el poder imperial. 

El bosc que hi ha al voltant del castell forma part del jardí botànic, que estava tancat quan hi vaig anar. Diuen que és un bosc que s’ha conservat molt be i que dona molt bona idea de com era la vegetació en el passat. 

Durant l’ocupació americana del Japó el castell estava sota les seves mans i van apoderar-se de tot el que quedava del període Edo. Més tard ho van tornar, en el 1957. 

Com que era diumenge, hi havia moltíssima gent passejant pel recinte del castell, visitant el temple, menjant per allà i fent-se fotografies per tot arreu. 

Des d’aquí vaig tornar a agafar el loople Sendai i vaig anar sis parades més enllà, fins al Osaki Hachimangu Shrine. 

Va ser també Data Masamune qui va fer construir aquest temple. Va millorar les condicions de vida a la ciutat i al seu voltant; va millorar les lleres dels rius, va preservar els boscos, i va convertir les planes de Osaki en una terra fèrtil, dedicada al cultiu de l’arròs. 

Usa Hachimagu és la deïtat protectora de les famílies militars. Cap a l’any 1000 el samurai que va conquerir el nord del Japó, va construir un temple dedicat a aquesta divinitat. 

Més tard, quan per aquí governava el clan Osaki van traslladar el temple al seu territori i el van anomenar Osaki Hachimangu.

Quan el poder va passar a mans de Date Masamune va traslladar el xintai, que és l’objecte que es considera que conté l’esperit de la deïtat, a un petit temple que tenia en el castell on vivia en aquell moment. I quan va establir-se a Sendai, el va traslladar aquí. El trasllat d’aquest objecte d’un lloc a l’altre es va fer amb una gran cerimònia l’any 1607. 

El temple principal, on es guarda la deïtat, el van construir els millors artesans. Aquesta divinitat és la protectora de la ciutat de Sendai i els seus voltants. També es considera que porta bona fortuna, protegeix de les calamitats, i garanteix naixements sense problemes. 

Diuen que els que creuen en el zodíac oriental l’hi tenen gran devoció també perquè protegeix especialment als nascuts en l’any del gos i del porc senglar. 

El temple es va construir entre el 1604 i el 1607. Dos espais connectats entre ells. Fusta tallada, acolorida que contrasta amb el lacat negra de la part baixa. 

Sembla ser que les decoracions són espectaculars. Jo vaig trobar-me amb un festival i per tant el que és l’arquitectura i decoració passava desapercebuda davant de la profusió de colors de la gent.

Va ser impressionant. Hi havia molts grups de gent, cada gruo vestia d’un color. Hi havia alguns grups d’adults, d’altres eren de nens. En alguns llocs del recinte hi havia balls i danses; la majoria amb un vetall a les mans. 

Hi havia paradetes de menjar, carpes on descansava la gent quan no tenia actuació... Un ambient festiu i alegre, molt vistós. M’ho vaig trobar per casualitat i em va encantar estar allà. De tant en quant em feien apartar, perquè passava algun grup que sortia a l’escenari o perquè feia nosa a la televisió que estava filmant.

Japó_3: Sendai

El mal temps estava anunciat. La ciutat estava en alerta màxima. Les noies d’informació i turisme em van avisar molt de que no sortís de la ciutat. O sigui que, tot i que quan em vaig llevar feia relativament bo, vaig decidir visitar la ciutat.

Hi ha un bus turístic, el Loople Sendai, que costa 620 iens i fa un circuit circular, amb 16 parades. Unes quantes d’elles estan al costat de llocs turístics. No està malament. És un bus estil antic, bastant petit, té wifi a l’interior i una pantalla en la que va sortint informació dels llocs a visitar. Pots pujar i baixar del bus tots els cops que vulguis al llarg del dia. A més, amb aquest bitllet tens descompte en algunes entrades a museus o llocs turístics. 

Vaig començar el meu recorregut amb la visita Zuihoden Mausoleum. Es troba en el turó Kyogamine i és el cementiri de la família Date. 

El clan Date era un llinatge de senyors feudals (dàimios) que van controlar la zona nord del Japó, la regió de Tohoku on es troba Sendai, a partir del segle XIV. De fet, Date no era el cognom familiar; el que va començar el clan, cap a l’any 1190 va anar a viure al districte que duia aquest nom. 

D’aquest clan, el que va tenir gran importància, al menys pel que fa a aquesta regió, va ser Date Masamune. Va néixer en el 1566 i va ser el fundador de la ciutat de Sendai i el seu primer dàimio. Als 15 anys ja va participar en una batalla al costat del seu pare, contra clans rivals i al 1588, quan el seu pare es va retirar, va assumir el control del clan. Era un guerrer que va conquerir varies àrees del sud de la regió de Tohoku. 

A començaments del període Edo, que es va iniciar en el 1603, va promoure la industria local, l’economia i la cultura. Va potenciar l’arribada d’estrangers i de les seves innovacions. Va tenir gran poder en la regió nord del Japó. Va enviar una expedició marítima per establir contactes amb el papa de Roma, i també per visitar Espanya, Filipines i Mèxic. Alguns dels participants en l’expedició es van quedar a Sevilla, ja que eren cristians i al Japó en aquell temps estaven perseguits. Em sembla que va ser la primera expedició japonesa en vaixell arreu del mon. 

La seva simpatia pel cristianisme es va posar de manifest quan en el 1613 va sortir en defensa d’un capellà cristià que estava condemnat a mort per predicar la seva religió. I diuen que la seva filla gran s’havia convertit al cristianisme. 

El mausoleu Zuihoden es va construir un any després de la seva mort, en l’estil d’arquiectura típic de l’època. L’any 1931 l’emperador el va declarar tresor nacional. Malauradament un dels bombardejos de l’any 1945 el va cremar. Després el van reconstruir, però el tsunami del 2011 el va tornar a fer malbé pel que va necessitar una restauració i es va intentar que fos el més semblant possible a l’original. 

Quan va morir Date Masamune, al començament del període Edo, era tradició que quan moria el senyor feudal els seus samurais i subordinats, es suïcidaven; no sé si tots o només uns quants. En aquest cas van ser 20 persones. En aquest mausoleu hi ha també al costat, les tombes d’aquests samurais. 

És un complex força gran. Per arribar-hi ha una certa pujada, pel bosc. Just abans de començar a pujar hi ha un contenidor de fusta ple de pals. No sabia què era, fins que no vaig veure, quan ja anava de tornada que la gent agafava els bastons per caminar millor durant la pujada, i en acabar la visita els tornaven a deixar al lloc. 

Acabada la pujada s’arriba a la porta d’accés, Nehanmon, que vol dir nirvana, lliure de desitjos. Però també vol dir després de la vida. 

En aquest mausoleu hi ha enterrats uns quants dels dàimios del clan. Quan es va procedir a reconstruir-lo, en les excavacions que es van fer es van trobar els esquelets de tres d’ells dàimios amb bona part dels seus aixovars. Aquests objectes estan en un petit museu que està passada la porta Nehanmon. 

El tercer dàimio Date Tsunamune era un artista i només va poder governar dos anys dels 19 anys als 21, ja que el Shogun (que era un càrrec militar concedit directament per l’emperador) el va obligar a abandonar. I llavors es va dedicar a la pintura, la cal·ligrafia i el treball en laca. El seu mausoleu també és molt bonic. A l’igual que els altres són reconstruccions modernes, amb molt de color i harmonia. 

L’entorn, enmig del bosc, els edificis en fusta pintada, el fet que no hi havia gairebé ningú (4 persones) feia sentir que era una lloc idíl·lic. 

Sembla que alguns dels cedres que hi ha flanquejant el camí de pujada es van plantar en el moment de la construcció del mausoleu, o sigui que deuen tenir al menys 400 anys i simbolitzen l’antiguitat de la historia de la ciutat de Sendai. El nombre de graons per arribar al mausoleu indicava la riquesa familiar.

Enmig del bosc hi ha un cementiri de nens. I a la part baixa, un temple budista amb els seus budes coberts amb teles vermelles. 

Vaig tenir molta sort perquè vaig poder fer aquesta visita sense pluja. Després va començar el diluvi. Per això vaig decidir anar de museus. Vaig començar amb el museu de la ciutat. 

Aquest museu està en una zona enjardina, en el parc on hi ha el castell de Sendai. L’autobús no deixa exactament a la porta i com que començava a ploure vaig arribar a dins una mica mullada. La noia que venia les entrades me va donar una caixa de mocadors de paper perquè m’eixugues una mica. Uns que van entrar cinc minuts més tard que jo van arribar totalment xops i regalimant. O sigui que vaig tenir una mica de sort. 

Vaig trobar molt interessant el museu, ja que em va permetre aprendre algunes coses de la vida en aquesta regió. 

Els senyors feudals passaven un any a Sendai i un any a Edo, l’actual Tokio. Mentre eren allà aprofitaven a fer vida social. Les seves dones, les oficials, passaven la major part del temps a Tokio. 

Hi ha una col·lecció de dibuixos en les que es pot veure la forma de vida, les festes a l’aire lliure, vestimentes... 

Hi ha una col·lecció de nines de guix pintades, de no més de 20 cm d’alçada molt curioses. Les nines japoneses de la regió de Tohoku es van començar a fabricar cap al 1800. Hi ha una gran varietat de tipus de nines i de materials. Segons alguns autors, i potser només algun tipus de nines, es pensa que les fabricaven els pagesos de la zona per regalar als turistes que venien aquí als banys termals. Inicialment eren en fusta, però com que el comerç amb l’exterior estava tancat van canviar al guix. No sé si perquè van començar a escassejar (ho trobo estrany perquè hi ha molt bosc). N’hi ha que són en paper-maché. Algunes són pel festival de les nines, que es fa al mes de març, d’altres per qüestions religioses. 

Hi ha figures de tota mena, nines, guerrers, diversos personatges representats, dones... 

Hi ha l’armadura d’un del senyors de clan Date. I com ja explicava abans, Date Masamune l’any 1613 va enviar una expedició a Roma i Espanya, passant per Mèxic que llavors era colònia espanyola, per establir relacions comercials. En el museu es pot veure un plànol amb el recorregut que van fer, una reproducció del vaixell que van emprar i alguns objectes que van portar quan van anar de tornada. 

Quan vaig sortir del museu estava diluviant. Vaig passar bastanta estona al vestíbul del museu esperant per si millorava una mica el temps, però com que no era així vaig optar per sortir. 

A la parada del bus, al costat dels arbres, la pluja queia amb molta intensitat i bufava un fort vent. Sentia cruixir els arbres, veia caure algunes branques. Era impressionant. Mentre era allà mig protegida de la pluja, sentia per megafonia que avisaven alguna cosa, però era en japonès. Vaig suposar que si realment fos un avís d’alguna cosa greu ho dirien també amb anglès. 

En el museu hi havia algunes lloses de pedra amb inscripcions, i al costat hi havia un rètol que avisava que en cas de terratrèmol t’allunyessis d’allà. Mentre era a la parada hi vaig pensar. A la vora hi havia un pal d’electricitat, vaig posar-me el més allunyada possible, per si de cas queia. Per sort el bus no va trigar massa a venir, tot i que aquells vuit o deu minuts que vaig passar allà se’m van fer força llargs. 

La següent parada la vaig fer al museu d’art. No és que tingués molt interès, però tampoc em venia de gust tancar-me a l’habitació de l’hotel. Aquest museu ja està més a la vora del centre de la ciutat. 

Vaig aprofitar a dinar allà mateix, i entrar una mica en calor i eixugar-me. Vaig menjar be. Vaig prendre una quiche de verdures amb gambes; el que em va sorprendre és que tant les verdures com les gambes estaven senceres. Una amanida, un tastet de macarrons amb salsa de tomàquet. I per entrar en calor, una copa de vi. No hi havia gaire gent, i és que amb aquell temps, no venia de gust sortir. 

El museu d’art em va semblar poc acollidor; potser pel dia, potser perquè estava jo sola passejant per allà... i tampoc em motivava gaire. Hi ha algunes escultures que estan en un pati obert, però amb aquell temps les he mirat de lluny sense sortir. 

Després vaig anar a la mediateca. És una mena de centre cultural, amb una bona biblioteca i wifi. O sigui que vaig passar una bona estona al bar d’allà, a resguard de la pluja. És un dels llocs que recomanen visitar pel seu disseny.

Em va sorprendre no trobar turisme occidental. Ni a Yamadera ni per la ciutat de Sendai. Veia alguns turistes, no gaires, però eren orientals. No sabria dir si japonesos, coreans o d’altres llocs. 

Canada ja de pluja vaig anar cap a l’estació (l‘ultima parada del bus turístic) per consultar a les d’informació i turisme com anar a Kakunodate. Em van recomanar que esperés encara un dia per anar-hi, ja que no estava clar si havia passat el cicló i havia acabat el temporal. 

Aquell dia vaig tenir una grata sorpresa, a les botigues de l’estació sí que hi havia refrescos coneguts! Vull dir coneguts per mi. Vaig poder comprar-me una coca-cola! Al supermercat del costat de l’hotel (un 7 eleven) no en tenien. Cada vespre, després de sopar passava per allà per comprar xocolata, o alguna pasta... per completar el sopar amb dolç.

Després vaig anar a l’hotel a descansar i canviar-me de riba. Estava cansada d’anar mullada i de pluja. El difícil era posar les coses a eixugar; com ja vaig explicar l’habitació era minúscula, posar tota la roba estesa, i el paraigües obert em va costar lo meu. 

Quan va parar de ploure i semblava que ja no hi tornaria em vaig animar a tornar a sortir. Vaig anar per una sèrie de carrers comercials que estan coberts, em plan galeries. És curiós com un mateix carrer va canviant d’estil. La part alta, són botigues de més qualitat que la part baixa del carrer que està a tocar de l’estació. 

En aquest tram baix hi ha molta més gent, botigues, restaurants, karaokes... una mica de tot. Vaig veure’n un que segons el cartell de la porta tenien makis i sushi. Al veure que mirava el cartell de seguida va venir una noia i em va fer passar. Per sorpresa meva, el menjador no era allà, sinó que entraves en una porteria, agafaves l’ascensor i et pujaven fins al pis on hi havia el restaurant. Més tard ho vaig veure en algun altre lloc això de que el restaurant no està a nivell de carrer. 

El cas és que em vaig trobar en un pis, amb un llarg passadís; el terra de fusta i t’has de descalçar i posar les sabates en un armariet del que et guardes la clau. A mi em va fer certa vergonya posar les sandàlies, que encara estaven xopes, en aquell armariet! 

Em van portar a una de les habitacions, un reservat, em van deixar la carta i em van assenyalar un timbre per quan estes llesta, o si necessitava qualsevol cosa, pogués avisar. Sentia molt xivarri a les altres habitacions. La porta no era de fusta sinó les típiques per aquí, que tenen llistons de fusta i la resta sembla paper o un material mig translúcid. Preserves la intimitat però no et sents tant tancat. De totes formes a mi se’m feia estrany estar jo sola en aquell reservat!

El sopar va ser molt bo. Hi havia diferencia entre els makis i sushis d’aquí Barcelona. Hi havia molt peix i poc arròs. La tonyina estava deliciosa. També vaig tastar un llagostí a la planxa cobert de sal, un pinxo de salmó acompanyat de maionesa. Vaig provar una bola d’arròs fregit amb soja. En conjunt un bon sopar. També més car del que semblava d’entrada, segons els preus de la carta. Suposo que i havia alguna taxa o el servei... com que el compte és inintel·ligible.... Em va sortir a 1700 iens, que són uns 16 euros, que tampoc està gens malament. 

Lo del timbre em va fer gràcia. Això em recorda que en els lavabos, en alguns llocs he vist que tenen un intèrfon per si necessites ajuda. Hi ha un munt de detalls curiosos. El paper de wàter que utilitzen aquí és molt prim. Per tot arreu tenen dispensadors de desinfectant per les mans. A l’hotel just abans d’entrar al menjador n’hi ha un. Al costat de la porta dels lavabos, vagis on vagis, també. I en els restaurants si no hi ha el producte desinfectant et donen una tovalloleta humida. 

Una altra curiositat: a l’hotel, si poses el cartell de que no et canviïn la roba de llit i les tovalloles cada dia, et regalen una ampolla d’aigua. De fet, cada dia que s’estalviaven de canviar-ho, una ampolla!

Japó_1: Sendai

Tenia que estar a Sendai per una reunió a començaments de setembre pel que vaig aprofitar a anar-hi uns dies abans per explorar una mica la regió.

El viatge de Barcelona a Sendai és molt llarg. En total 22 hores. Quan vaig buscar els vols vaig vigilar que hi hagués un marge de temps suficient en les escales per no haver de patir, i també que no tingués que canviar de terminal. La millor opció que vaig trobar era fent una primera parada a Frankfurt i després, ja al Japó, una altra escala a Nagoya. 

Avió de Nagoya a Sendai

La sorpresa va ser que a Barcelona em van dir que no podia facturar l’equipatge fins a destí, o sigui fins a Sendai. Només podia facturar fins a Nagoya. El trajecte de Nagoya fins a Sendai el feia amb la companyia nipona ANA i em van explicar que aquell dia havia anul·lat alguns vols per problemes amb els motors dels seus avions. La noia que m’atenia em va dir que semblava que el meu vol no estava anul·lat però que no m’ho podia garantir. 

No em va quedar més remei que oblidar-me’n d’aquest problema fins que arribés allà. Tenia masses hores per davant com per neguitejar-me. El vol cap a Frankfurt va sortir amb mitja hora de retard; tot i se un vol de menys de dues hores, ens can oferir una pasta i un cafè o una beguda. 

L’aeroport de Frankfurt el vaig trobar una mica caòtic. Aquest segon vol també va sortir amb mitja hora de retard. Els seient força confortables, en quant a espai. A diferencia de la companyia turca, amb la que he volat més el darrer temps, no ens van donar mitjons. Ara be, si que ens donaven tovalloletes humides per rentar-nos les mans abans de menjar. 

El vol de Frankfurt a Nagoya era de codi compartit amb la companyia nipona i el menjar que servien era tipus japonès amb algun toc europeu. Vaig prendre pollastre estil japonès i fideus. Per amanir hi ha la clàssica vinagreta i també salsa de soja. No escatimen gens l’alcohol. A més del vi blanc i negre hi ha vi espumós. 

Les 11 hores de vol van passar relativament be. Hi havia moltes famílies, uns joves d’una escola, gent que semblava que anava per feina... una mica de tot. De la tripulació alguna parla japonès. 

Nagoya és la quarta ciutat més gran del país però l’aeroport està en una illa artificial. Fa efecte vist des de l’aire. No hi havia fingir per arribar a la terminal. El control de passaports va ser molt lent. Jo estava una mica nerviosa doncs havia de recollir la maleta i tornar-la a facturar. 

en algun carrer de Sendai

Després les coses no van ser tant complicades. Preguntant aquí i allà vaig aconseguir canviar de la zona internacional a la nacional. És un espai molt gran i la zona de vols domèstics estava molt buida i era molt espaiosa. Hi ha wifi per tot arreu. 

Estava molt cansada ja que el trajecte és molt llarg, però tot va resultar més fàcil del que m’esperava.

En aquesta terminal vaig tenir el primer contacte amb els wàters japonesos. Impressionant. Plens de botons. I tot està molt net. 

L’avio que em va dur cap a Sendai era petit, dos seients per cada banda i d’hèlices. Tot és petit menys l’espai entre les cames que és força ampli. Era l’única estrangera en aquest vol. Ja quan estàvem a la sala d’embarcament m’hi vaig fixar, tothom era asiàtic. Els anuncis en japonès, a dins de l’avió també. Hi havia força gent gran i em vaig fixar que hi ha bastanta diversitat de fisonomies. 

Observant a la gent em va semblar que totes les senyores de mitja edat en endavant duien el cabell curt. No sé si era casualitat o és així per tot el país. 

Tot i que hi ha el tren que enllaça l’aeroport amb la ciutat vaig preferir agafar un taxi perquè vaig pensar que em resultaria més fàcil. Agafar el taxi sí que ho va ser, però comunicar-me amb el taxista no. Parlava molt, en japonès, i no hi havia forma d’entendre’ns. Jo duia el plànol amb la ubicació de l’hotel en japonès, però no devia ser prou clar perquè no parava de preguntar-me coses. Em va semblar que no tenia ni idea de com arribar a l’hotel. Va estar fent unes quantes trucades i finalment em va dipositar davant de l’hotel, amb un ampli somriure. Feliç ell i jo també!

Ja havia escollit un hotel que estes a la vora de l’estació per poder fer excursions amb tren fàcilment. Era un hotel senzill i l’habitació minúscula. Allargada, un llit estret, amb la taula en paral·lel al llit. No portava una bossa gaire gran, així i tot em va costar trobar lloc per posar-la. No hi ha armaris, uns penja-robes penjats a la paret és tot el que hi ha. 

El bany... Impressionat. Minúscul i molt ben aprofitat l’espai. La tassa del wàter ocupa gairebé la meitat de l’espai, ja que amb tota la maquinaria que porta associada requereix lloc. Pots escalfar el seient, el pots netejar, automàticament. Tens diferents opcions de sortida d’aigua: freda o calenta, amb més o menys pressió, tipus dutxa o esprai. Només seure, a la tassa detecta el teu pes, engega un xorro d’aigua. És d’una sofisticació increïble.

La pica del lavabo és minúscula però suficient i comparteix la canalització d’aigua amb la dutxa que està al costat, Girant una palanca pots tenir aigua al lavabo o a la dutxa. La dutxa i el terra eren tot d’una peça en plàstic. Em recordava els dels trens. 

Era un hotel senzill i no tenien bar, només servien esmorzars. Així que vaig sortir a donar una volta i buscar algun lloc per dinar, mentre acabaven d’arreglar l’habitació. A l’hotel no parlaven gaire anglès, però s’esforçaven per fer-se entendre. Em van assenyalar en el plànol per on podia anar per trobar menjar. 

Estava cansada pel llarg viatge i una mica atabalada per no entendre res. Una de les primeres sensacions que vaig tenir era que tot parlava. En pujar a l’ascensor deien alguna cosa, pel carrer en passar davant d’un aparcament també... Sentia veus i no tenia ni idea de què estaven dient. Era una mica frustrant. Després m’hi vaig habituar i ja no en feia cas, però aquell primer dia va ser estressant. 

Només sortir al carrer em vaig adonar de que hi ha moltes màquines de refrescos, però... no podia escollir, no hi havia cap etiqueta que em resultés familiar. 

Davant de l’estació hi ha un centre comercial amb una planta dedicada als restaurants. Em va anar molt be. Vaig menjar allà, una hamburguesa amb arròs i verdures; et serveixen aigua que és molt bona. 1000 iens, menys de 10 euros. 

Vaig voltar una mica pel barri de l’hotel i l’estació. Vaig trobar un petit temple, camuflat entre les cases, i tancat. Hi havia molts restaurants amb ofertes. La gent s’ho mira molt abans de decidir-se i entrar en un local. Al vespre vaig anar a sopar a les 6 de la tarda. Era hora punta i en molts restaurants hi havia cua. La carta tenia fotos pel que vaig poder triar sabent més o menys quina pinta tenia el que menjaria. 

Una altra de les coses que em va cridar l’atenció aquell primer dia va ser els passos de vianants. La gent s’espera, ordenada, a una certa distància de la vora. Més o menys es fan tres o quatre fileres. A l’altra banda de carrer igual, però les fileres no queden una davant de l’altra, sinó intercalades. 

Aquell primer dia jo veia espai davant de tot i m’hi vaig posar. Ningú em va dir res, i no va ser fins més tard que em vaig adonar que ho deixaven expressament buit. Precaució per si un cotxe se surt? Per evitar esquitxos en dia de pluja? Ni idea.