Llengües
A Taiwan, la llengua nacional és el mandarí, però molts parlen
llengües xineses; els Hoklo i els Hakka son dos dels principals grups ètnics
d’origen xinès que van migrar a Taiwan.
Els hoklo provenen principalment de la regió de Fujian al
sud-est de la Xina i parlen el hokkien o minnan, que es coneix com a taiwanès.
La majoria de la població de Taiwan és hoklo (aproximadament un 75%); es van
establir aquí de forma massiva al segle XVI i es van convertir en el grup
cultural, demogràfic i polític predominant.
Els hakka tenen les seves arrels històriques al nord de la xina
però van migrar cap al sud, incloent Guangdong i Fujian. Hakka significa poble
convidat. Parlen el hakka, una altra llengua xinesa molt diferent a la hokkien.
Em sembla que van migrar mes tard a Taiwan i van haver d’ocupar terrenys menys
fèrtils i zones muntanyoses, viuen principalment al nord-est i al sud de
l’illa. Representen aproximadament el 15% de la població.
Hi han també les llengües formosanes, les dels pobles indígenes
o aborígens. A causa de la gran varietat interna de les llengües formosanes, la
recerca en lingüística històrica reconeix Taiwan com la pàtria (l’Urheimat) de
tota la família lingüística austronèsia.
Les llengües formosanes eren les llengues dominants durant la
prehistòria de Taiwan. La llarga història colonial i migratòria de Taiwan va
portar diverses llengües com el neerlandès, l’espanyol, l’hokkien, l’hakka, el
japonès i el mandarí. A causa de l’antiga ocupació japonesa de l’illa, la
llengua japonesa ha influït en les llengües de Taiwan, especialment pel que fa
al vocabulari, amb molts préstecs del japonès.
Llengües formosanes
Les llengües indígenes taiwaneses o llengües formosanes són les
llengües dels pobles indígenes taiwanesos. Actualment, els pobles indígenes
taiwanesos representen aproximadament el 2,3% de la població de l’illa, però el
percentatge dels que poden parlar la seva llengua ancestral és inferior.
De les aproximadament 26 llengües dels pobles indígenes
taiwanesos, almenys deu estan extingides, cinc més estan moribundes, i diverses
altres estan en certa mesura en perill d’extinció. El govern reconeix 16
llengües i 42 accents de les llengües indígenes.
L’agència governamental Consell dels Pobles Indígenes manté
l’ortografia dels sistemes d’escriptura de les llengües formosanes. A causa de
l’època de Taiwan sota domini japonès, també apareixen un gran nombre de
paraules prestades del japonès en les llengües formosanes. També hi ha el
crioll de Yilan, que sorgeix de la barreja de japonès i atayal.
Totes les llengües formosanes estan sent lentament substituïdes
pel mandarí culturalment dominant. En les darreres dècades, el govern ha
iniciat un programa de revaloració aborigen que incloïa la reintroducció de
l’educació en la llengua materna formosana a les escoles taiwaneses, però per
ara el resultat no ha sigut massa bo. L’emissora de televisió Taiwan Indigenous
Television i l’emissora de ràdio Alian 96.3 es van crear per revifar les
llengües indígenes. Les llengües formosanes es van declarar llengua oficial el
juliol de 2017.
En aquest mapa es pot veure la distribució de les llengües formosanes abans de la colonització xinesa al segle XVII.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llengües
_formosanes
La secció blanca al nord-oest del país no indica una absència
completa de pobles aborígens d’aquesta part de Taiwan; segons fonts en xinès,
aquesta zona era la terra natal de diversos grups indígenes de les planes
La llengua Amis és la llengua indígena més parlada a la costa
est de l’illa, on el hokkien i el hakka són menys presents que a la costa
occidental. Les estimacions del govern situen el nombre de persones amis en una
mica més de 200.000, però el nombre de persones que parlen amis com a primera
llengua és inferior a 10.000. Altres llengües indígenes significatives inclouen
l’atayal, el paiwan i el bunun. A més de les llengües reconegudes, hi ha entre
10 i 12 grups de pobles indígenes de les planes de Taiwan amb les seves
respectives llengües.
Alguns pobles i llengües indígenes són reconeguts pels governs
locals. Aquests inclouen el Siraya (i les seves varietats Makatao i Taivoan) al
sud-oest de l’illa. Alguns altres moviments de revitalització lingüística estan
en marxa a Basay al nord, Babuza-Taokas a les planes occidentals més poblades,
i Pazeh, que la limita al centre-oest de l’illa.
Família de llengües xineses
El mandarí taiwanès el sap tothom i oficialment és la llengua
nacional a Taiwan. El 1945, després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el
mandarí es va introduir com a llengua oficial de facto i es va fer obligatori a
les escoles. Abans de 1945, el japonès era la llengua oficial i s’ensenyava a
les escoles. Des de llavors, el mandarí s’ha establert com a llengua emprada
per comunicar-se entre els diversos grups de Taiwan.
Els hoklo i els hakka són dos dels subgrups ètnics més
importants del poble han, que és la majoria ètnica de la Xina. Tot i que
comparteixen la mateixa identitat cultural i històrica bàsica xinesa, tenen
orígens històrics, migratoris i lingüístics completament diferents, fet que ha
marcat la seva identitat especialment a llocs com Taiwán i el sud-est asiàtic.
Les persones que van emigrar de la Xina continental després de
1949 (el 12% de la població) parlen majoritàriament mandarí. Des de 1945 fins a finals de la dècada de
1970 era l’única llengua que s’emprava a les escoles de Taiwan; en la dècada de
1980 es va introduir l’ensenyament de l’anglès, i no va ser fins a principis
del segle XXI que es va introduir l’ensenyament de les llengües locals.
Com deia abans, els hoklo, que són majoritaris a Taiwan, parlen
el hokkien taiwanès, que es coneix comunament com a taiwanès i és la llengua
materna més parlada a Taiwan (aproximadament el 70% de la població).
El hakka el parla principalment la gent d’ascendència hakka; la
majoria viuen a Taoyuan, Hsinchu i Miaoli. Les varietats del hakka taiwanès van
ser oficialment reconegudes com a llengües nacionals. Actualment, la llengua
hakka a Taiwan és mantinguda pel Consell d’Afers Hakka. Aquesta agència
governamental també gestiona emissores de televisió i ràdio hakka. Actualment,
el govern reconeix i manté diversos dialectes hakka a Taiwan.
Una altra llengua xinesa que es parla a Taiwan és el cantonès;
el parlen els immigrants procedents de Guangdong, Guangxi, Hong Kong i Macau.
Existeixen diverses comunitats de parla cantonesa arreu de Taiwan. El cantonès
no està reconegut com a llengua nacional, ja que no és nativa de l’illa, no va
arribar amb els primers colons.
L’alfabet llatí és nadiu de les llengües formosanes i
parcialment nadiu del hokkien i el hakka taiwanesos, degut a les primeres
influències dels missioners europeus. Actualment, els sistemes oficials
d’escriptura de les llengües formosanes es basen exclusivament en el llatí i
són mantinguts pel Consell de Pobles Indígenes.
Els llibres de text de hokkien i hakka taiwanesos estan escrits
en una escriptura mixta de caràcters xinesos tradicionals i alfabet llatí.
A la Xina, el sistema de transcripció fonètica de la llengua
xinesa (mandarí) a l’alfabet llatí és el pinyin. És la forma estàndard de transcripció. A Taiwan no hi ha una forma
única per escriure el taiwanès en alfabet llatí, hi ha almenys dos sistemes
diferents.
Taiwan té una llengua de signes nacional, la Llengua de Signes
Taiwanesa (TSL), que es va desenvolupar a partir de la Llengua de Signes
Japonesa durant el domini colonial japonès.
La llengua japonesa es va ensenyar obligatòriament mentre
Taiwan estava sota domini japonès (1895 a 1945); l’any 1943, més del 80% de la
població taiwanesa parlava japonès. El japonès és una de les llengües que
s’utilitzen a les estacions de metro.
La llengua coreana, juntament amb l’anglès i el japonès, són
les llengües estrangeres més populars per aprendre a Taiwan. La llengua coreana
també és una de les llengües utilitzades a les estacions de metro.
Religió
De la població actual d’indígenes taiwanesos, aproximadament el
70% s’identifiquen com a cristians. Molts dels grups de les planes freqüenten
organitzacions cristianes, especialment l’Església Catòlica i l’Església
Presbiteriana de Taiwan.
Els pobles indígenes taiwanesos que vivien aquí abans del segle
XVII, practicaven tradicionalment l’animisme. Poc després de que els holandesos
ocupessin parts del sud de Taiwan, en el 1624, van arribar els missioners
holandesos que són els que van introduir el protestantisme a les comunitats
indígenes.
Dos anys més tard els espanyols s’instal·laven al nord de
Taiwan i van arribar missioners catòlics que van introduir la seva religió.
Quan els xinesos han van començar a establir-se a l’illa i a
formar el grup ètnic xinès taiwanès, es van produir un intercanvi religiós que
va dur a una assimilació religiosa bidireccional entre les comunitats indígenes
i els han.
Els migrants xinesos van portar amb ells les religions
tradicionals xineses de la seva ciutat natal, que van servir per integrar
comunitats al voltant del culte a les divinitats xineses.
Abans del contacte amb missioners cristians durant els períodes
holandès i Qing, els pobles indígenes taiwanesos tenien una varietat de
creences en esperits, déus, símbols sagrats i mites que ajudaven les seves
societats a trobar sentit i ordre. Tot i que no hi ha proves d’un sistema de
creences unificat compartit entre els diversos grups indígenes, hi ha proves
que diversos grups tenien creences sobrenaturals en certs ocells i
comportaments d’ocells.
En moltes societats indígenes de les planes, el poder de
comunicar-se amb el món sobrenatural era exclusivament de dones anomenades
Inibs; durant el període de colonització holandesa, van ser expulsades dels
pobles per eliminar la seva influència i facilitar la feina missionera
holandesa.
Durant les èpoques Zheng i Qing, els immigrants han van portar
creences confucianes del taoisme i el budisme als pobles indígenes de Taiwan.
Molts indígenes de les planes van adoptar pràctiques religioses han, tot i que
hi ha evidències que molts costums indígenes es van transformar en creences han
taiwaneses locals.
Tot i que molts indígenes assumien pràctiques religioses han,
diversos subgrups van buscar protecció dels missioners europeus, que havien
començat a arribar als anys 1860. Molts dels primers conversos cristians eren
grups desplaçats de pobles indígenes de les planes que buscaven protecció
contra els opressors han. Els missioners, sota els articles
d’extraterritorialitat, oferien una forma de poder contra l’establiment Qing i,
per tant, podien exigir al govern que proporcionés reparació per les queixes dels
indígenes de les Planes. Moltes d’aquestes primeres congregacions han servit
per mantenir la identitat, la llengua i les cultures indígenes.
L'entorn religiós de Taiwan es caracteritza per una gran
diversitat i tolerància. Hi ha certa competència entre sectes però gairebé cap
fricció.
A Taiwan, algunes persones practiquen el budisme pur i d’altres
segueixen el taoisme pur, però moltes més segueixen una, o ambdues religions,
barrejades amb creences populars.
Els déus i deesses venerats per la majoria de taiwanesos són
d’origen xinès, tot i que alguns són completament locals. Els cristians són una
petita minoria, i els musulmans encara més petita. Malgrat l’enorme impacte del
Japó a Taiwan en àmbits tan variats com l'arquitectura i la cuina, molt pocs
taiwanesos segueixen el xintoisme o altres creences japoneses.
Les creences populars inclouen una sèrie de rituals per obtenir
salut, protecció contra malalties, longevitat, protecció contra mals
esperits, prosperitat, èxit en
exàmens...
La majoria dels temples de Taiwan es classifiquen com a
santuaris populars; generalment hi ha moltes efigies de deïtats, taoistes,
budistes i populars. Algunes són de mida petita, altres són estàtues molt grans
i d’aspecte temible; la majoria estan tallades en fusta tot i que algunes són
d’argila o fins i tot d’or massís. Davant d’aquests deïtats s’encenen barretes
d’encens que cremen diàriament, sovint es fan ofrenes de fruita, galetes, vi
d’arròs...
Ritual “poa poe”
El ritual “poa poe” (en taiwanès hokkien, escrit pua̍h-pue) és
una de les pràctiques de divinació religiosa més populars de Taiwan. Es pot
veure ala gent fent quest ritual tant en temples taoistes com budistes.
Es fan servir dues peces de fusta o de bambú, en forma de mitja
lluna, per comunicar-se directament amb les divinitats. Aquestes peces
s’anomenen “poe” i normalment estan pintades de color vermell. Cada peça té una
cara plana (costat Yang) i
Els poe es llencen a terra per veure si cauen amb el costat
arrodonit cap amunt o amb el costat pla cap amunt. El procediment més habitual
és que la persona que els tira es plantegi una pregunta i formuli una resposta
abans de tirar les peces, que li confirmen o rebaten la seva resposta. Si els
dos poe cauen igual, ambdós amb el costat pla cap amunt o ambdós amb el costat
arrodonit cap amunt, vol dir que la resposta no era la correcta, era negativa,
i cal pensar una nova resposta i tornar a tirar els poes. Si cauen de manera
diferent, un amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat arrodonit cap
amunt, vol dir que la resposta és la correcta, positiva. Consideren que són les
divinitats les que controlen com cauen els poes.
Per estar totalment segurs de que és la resposta correcta, cal
que hi hagi tres tirades seguides positives (els dos poes mostrant diferent
cara). Es a dir, si una persona formula una pregunta amb una possible resposta
llença els poes i surt resposta negativa, reformula la resposta i ho prova de
nou, si surt positiu, llança els poes una segona vegada, si és altra cop
positiu repeteix un cop més i si també surt positiu es confirma la reposta
proposada.
En un altre lloc llegeixo que el devot planteja una pregunta
deforma que la resposta sigui sí o no. Llença els poes tres cops. Quan un poe
cau amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat pla cap avall significa
que la resposta és sí; si ambdós cauen amb el costat arrodonit cap amunt, la
resposta és no.
Les creences populars continuen jugant un paper destacat a la
societat, especialment en regions més tradicionals com Tainan i Pingtung.
Taoisme
A diferència del budisme, el taoisme és una religió i filosofia
xinesa autòctona. El fundador, Laozi (que significa l’antic), es diu que va
viure almenys fa 2.400 anys, tot i que alguns historiadors dubten que existís.
Es creu que Laozi va escriure el Tao Te Ching, el text taoista més important.
Aquesta obra és una col·lecció de 81 poemes que ofereixen
consells sobre diversos temes; la redacció és molt ambigua i es pot interpretar
de moltes maneres diferents. L’Emperador de Jade i Guan Gong són alguns dels
déus especialment venerats pels taoistes.
Com els practicants de la religió popular i els que practiquen
el culte als avantpassats, els taoistes cremen quantitats considerables de
“diners fantasma”, són diners falsos, grocs o platejats, que em sembla que es
cremen el primer i quinzè dia del mes lunar.
Budisme
Hi ha hagut èpoques a la història de la Xina en què els
budistes han estat perseguits, però ara el budisme és molt més fort a la Xina i
Taiwan que a l’Índia, on va iniciar-se amb Siddhartha Gautama, Buda, cap al 500
aC.
El budisme va aparèixer a la Xina fa uns 2.200 anys. En els
segles següents, centenars de xinesos piadosos van intentar arribar a l’Índia
per estudiar la religió i recuperar textos sagrats. No tots van tenir èxit, es
considera que tan sols una vintena ho van aconseguir; un dels que ho va
aconseguir és venerat en un parell de santuaris al llac Sol i Lluna.
El budisme va arribar amb les primeres onades migratòries de
colons han xinesos. El temple budista més antic Taiwan es troba a Lukang, una
de les ciutats més antigues de l’illa, que es troba a la costa occidental.
En les dues darreres dècades, el budisme ha estat la religió
principal de més ràpid creixement a Taiwan. Alguns aspectes del budisme han
estat adoptats pels seguidors de la religió popular, com ara el vegetarianisme
a temps parcial i la reverència per Guanyin, el bodhisattva femení de la
compassió; Guanyin és el nom xinès d’Avalokisteshvara.
Cristianisme
Els cristians van tenir un paper destacat en la història del
segle XX de la Xina i Taiwan. Tant Sun Yat-sen com Chiang Kai-shek es van fer
cristians a la joventut, igual que Lee Teng-hui (1923-2020), el primer
president nascut a Taiwan.
Tot i que els esforços de proselitisme van començar poc després
de l’arribada dels holandesos el 1624 i es van reprendre en la segona meitat
del segle XIX, el percentatge de cristians o protestants és petit, de l’ordre
del 8%.
Ara bé, entre els pobles indígenes la proporció de cristians és
molt més alta, de l’ordre del 90%. L’Església Presbiteriana que va entrar a
Taiwan en el 1860 és la que té major influència.
Hi ha esglésies tant als pobles de muntanya com a les grans
ciutats. La majoria dels llocs de culte protestants s’assemblen a esglésies
dels països occidentals, mentre que moltes capelles i catedrals catòliques
imiten l’arquitectura clàssica xinesa. A més de les sectes introduïdes des
d’Occident, com els wesleyans, baptistes i mormons, Taiwan té diverses sectes
cristianes autòctones.
Altres sectes i religions
La religió o secta I-Kuan Tao va ser fundada a la Xina
continental en la dècada de 1930 i actualment allà està prohibida pel règim
comunista. Afirma reconciliar el budisme, el taoisme i el confucianisme, tot
reconeixent diverses altres religions com a vàlides; per aquest motiu, de
vegades apareixen representacions de Jesús i Mahoma als temples d’I-Kuan Tao,
que externament no difereixen gaire dels santuaris “principals”, excepte que
solen ser molt més grans.
Igual que hi ha sectes no convencionals vinculades al budisme,
hi ha algunes formes inusuals de cristianisme. La Veritable Església de Jesús,
va començar a la Xina continental l’any 1917; l’Església del Nou Testament és
molt més petita i, segons alguns, més semblant a una secta. Molts dels seus
membres viuen en un assentament tipus comuna en una zona muntanyosa de
Kaohsiung.
La religió a Taiwan es caracteritza per una diversitat de
creences i pràctiques religioses, principalment les relacionades amb la
preservació continuada de la cultura i religió xineses antigues.
Hi ha llibertat religiosa i la majoria de taiwanesos practiquen
una combinació de budisme i taoisme, sovint amb una visió confuciana, que
col·lectivament es denomina religió popular xinesa o religió xinesa antiga.
L’any 2024, hi havia més de 15.000 llocs de culta a l’illa; un
65% són temples taoistes, 15% budistes, un altre 15% corresponen a esglésies
protestants, mentre que les catòliques no arriben al 3%. Diuen que de mitjana
hi ha un edifici religiós per quilòmetre.
Xintoisme
Durant els 51 anys de domini japonès, els governadors van
promulgar regulacions per controlar les activitats de les “religions
natives”. Durant el primer període (1895
- 1915), els japonesos van adoptar una política de deixar fer, envers les
religions natives. Durant una segona fase (1915 – 1937), el govern va intentar
regular les religions locals. En una tercera fase, coincidint amb l’esclat de
les hostilitats entre el Japó i la Xina, el govern va iniciar un moviment de
japonització que incloïa un moviment de reestructuració dels temples.
Durant el període japonès, molts grups indígenes es van veure
obligats a practicar el xintoisme; molt pocs pobles indígenes van poder
mantenir les seves tradicions.
El budisme, com a herència compartida de la Xina i el Japó, va
rebre un millor tracte que la religió popular xinesa i el taoisme. Alguns grups
budistes taiwanesos van cooperar amb el govern japonès, i les sectes budistes
japoneses van enviar missioners a Taiwan. El nombre total de grups budistes
japonesos introduïts a Taiwan es podia classificar en 14 sectes sota 8 escoles.
Ara bé, hi havia profundes diferències entre les tradicions budistes xineses i
japoneses; per exemple, els sacerdots japonesos es casen, mengen carn i beuen
vi, mentre que els monjo xinesos no. Per això les comunitats budistes
taiwaneses es resistien a la japonització.
En aquest període, la majoria de temples budistes taiwanesos es
van afiliar a un dels quatre temples centrals, anomenats “Quatre Muntanyes
Sagrades”. Suposo que es refereix als temples del Japó.
El 1915, les polítiques religioses japoneses a Taiwan van
canviar després del que es coneix com l’incident de l’ermita Xilai, una temple
budista on es va iniciar una rebel·lió contra els japonesos, en la que hi van
participar moltes sectes religioses populars i taoistes. El que va liderar la
revolta, Yu Qingfang i 94 seguidors seus van ser executats pels japonesos.
Després d’aquest incident, el govern japonès va començar a
investigar, registrar i regular els temples locals, i va crear associacions
religioses budistes a tota l’illa, en les que es recomanava lleialtat al
govern.
El 1937, a l’inici de la Segona Guerra Sinojaponesa, Tòquio va
ordenar l’aculturació ràpida dels pobles de les colònies japoneses, fent que
renunciessin a les seves religions tradicionals xineses i seguissin el
xintoisme estatal. Es van establir molts santuaris xintoistes a Taiwan, els
altars familiars xinesos van ser substituïts pels altars xintoistes per venerar
als kamis (divinitats), i es va introduir un calendari japonès de festivitats
religioses.
L’esclat d’una guerra oberta entre la Xina i el Japó el 1937 va
portar a una prohibició de pràctiques i a mesures encara més estrictes, ja que
els funcionaris japonesos veien la cultura religiosa centrada en temples
populars com el principal obstacle per a la japonització. En conseqüència,
alguns funcionaris locals van començar a tancar i enderrocar temples, cremant
les seves imatges, confiscant-ne els diners i béns immobles. El 1940, quan un
nou governador general va prendre possessió, es va aturar el “moviment de
reestructuració dels temples”.
La persecució japonesa de les creences populars taiwaneses va
provocar un augment de l’escepticisme i la pèrdua de fe entre els taiwanesos;
com a resultat d’aquesta pèrdua de fe en els déus, la policia japonesa va
informar d’un declivi general de la moral pública. Les polítiques també van
provocar la desaparició de la petita comunitat musulmana. L’islam va ser
reintroduït pel Kuomintang, quan va arribar a l’illa l’any 1949.
Un altre efecte de la colonització japonesa en la vida
religiosa a Taiwan va ser degut a la modernització de les infraestructures. Els
japonesos van construir una xarxa de ferrocarrils que connectaven totes les
regions de l’illa; això va promoure l’augment de la importància d’alguns
temples budistes, taoistes o populars com a llocs de pelegrinatge a tota
l’illa. Durant aquest període, alguns déus van perdre la seva naturalesa local
i subètnica i es van convertir en déus de tots els taiwanesos.



